8M: ens hi juguem tant, que ens ho juguem tot

Les dones actualment estem davant d’una bifurcació de camins. Un ens retorna a temps passats, on les dones eren menors d’edat permanents amb l’única finalitat de satisfer l’home i tenir cura de les criatures i qualsevol persona dependent del seu entorn. Les dones rebien formació per cosir i ser bones esposes, que havien de ser submises i abnegades, sense cap vocació més enllà de la seva llar. Cap autonomia econòmica, ni cap llibertat envers el seu cos i les seves decisions. 

Aquest és un camí fosc, que alguns volen recórrer perquè, o bé el recorden amb massa frivolitat o ja els està bé perquè els retorna a un món on se senten més segurs perquè poden ser egoistes, arcaics i recuperen el seu poder. Un camí que defensen aquells que qüestionen el feminisme i diuen frases tan suades i perilloses com “les dones han anat massa lluny”. 

Mentre preparo aquest text, entro un moment a X, i per aquelles coses del logaritme, m’apareix una piulada de Fonsi Loaiza on il·lustra i denuncia una concentració de la Falange a Valladolid plena de braços alçats demanant taxis al càntic de “Stop charocracia. Abajo el feminismo”. Fa por, vertigen i ràbia. I és per això que tenim la responsabilitat de seguir lluitant per empènyer la nostra societat cap a l’altre camí de la bifurcació, aquell on es veuen les llums, els colors, els matisos, les diferències… i la llibertat. 

Un camí que ens projecta cap a un futur que mira endavant, que segueix construint i defensant drets, però aquest cop sense cometre errors estratègics. El feminisme ha de ser l’eina que ens permeti a les dones ser el que ens doni la gana, en igualtat de condicions i amb totes les llibertats. En cap cas pot ser una nova cotilla que ens obligui a ser d’una manera determinada perquè ens ho diu no sé quin model ideal de dona moderna. 

Al feminisme li toca repensar-se per sortir tant del bonisme, com del dogmatisme. Les dones no som éssers de llum que tot el que fem està bé pel simple fet de ser dones. Ni tots els homes són una amenaça permanent a les dones. La nostra amenaça és l’heteropatriarcat, el masclisme, i els seus còmplices, siguin qui siguin. Ens hi juguem tant, que ens ho juguem tot, per això és imprescindible no seguir cometent errors. 

Cal saber fer autocrítica, perquè alguna cosa no s’ha fet bé quan tens tants nois joves flirtejant amb l’extrema dreta i el seu concepte anquilosat de la dona i la família, i tantes noies desorientades que comencen a preguntar-se si realment val la pena això de ser feminista, perquè creuen que ja som iguals i no cal anar més enllà. Mentrestant, les xifres ens recorden que ni de lluny hem arribat a la igualtat. Només algunes dades: un 83% de les excedències laborals per a tenir cura de familiars les demanen dones; les dones són el 41,1% de la plantilla de les empreses catalanes, però ocupen solament un 24,3% dels llocs directius, tot i que el 58% de titulacions universitàries les obtenen dones; o més de la meitat de les dones diuen tenir por de ser víctimes d’un robatori, una agressió o una agressió sexual –en el cas de l’agressió sexual quan només mirem la franja d’edat de menys de 25 anys aquesta por la tenen 7 de cada 10 dones. 

Per tant, les dones hem recorregut un camí molt llarg fins arribar on som avui, però encara no hem arribat al destí de la igualtat. Avui en dia correm el risc d’allunyar-nos-en encara més, i per això és imprescindible seguir lluitant, però sense imposar noves cotilles, explicant-nos bé i convertint els homes en còmplices. Els rols de gènere són una construcció cultural, i el de les dones l’estem deconstruint, però ens hem oblidat dels homes. El repte és deconstruir els dos rols, per permetre que tant homes com dones siguin el que vulguin ser. No es tracta de construir un nou rol per a dones i un altre per a homes, sinó construir una societat lliure on les fronteres estiguin difuses i cadascú se senti home o dona (o persona no binària) com consideri. 

Bàrbara Lligadas (ERC)

La lluita de les dones: Un llarg camí cap a la igualtat real

La lluita de les dones per la igualtat de gènere ha estat llarga i constant. Durant el segle XX, els moviments feministes van aconseguir avenços significatius i a països com el nostre, les dones tenim més accés a l’educació, més participació al mercat laboral i en òrgans de direcció i de poder.

En les últimes dècades s’ha parlar molt sobre la igualtat de gènere. Les dones hem aconseguit accedir a espais que abans ens eren negats: educació, política, ciència, lideratge empresarial. No obstant això, quan analitzem les dades i mirem els nombres, veiem que els avanços no són suficients i que la bretxa de gènere segueix viva. Les dones encara guanyem menys que els homes per la mateixa feina, continuem sent minoria en llocs de poder i quan prenem decisions, ho fem en un sistema dissenyat per privilegiar als homes.

Les lleis han canviat, però la cultura patriarcal es manté i des de l’extrema dreta clama per perpetuar-se, amb la complicitat d’algunes dones. La violència de gènere continua sent una pandèmia global, amb xifres alarmants de feminicidis, abús i assetjament que evidencien que la vida de les dones segueix en risc només pel fet de ser-ho. De què serveixen els discursos sobre igualtat si les dones continuen sent assassinades, violentades i silenciades? Cal passar a l’acció i educar des del respecte als drets humans i per la igualtat entre les persones.

La societat està en deute amb les dones i amb el feminisme. Cal desmuntar la falsa idea que la igualtat ja es va assolir. Mirem la realitat i veurem com la càrrega de treball no remunerat continua recaient en les dones. Qui ha de fer equilibris entre feina, tasques de la llar i cures, sense que això sigui ni reconegut ni valorat? A qui se segueix jutjant per les seves decisions personals: si són mares o no, si treballen massa o massa poc, si denuncien la violència que pateixen o si “exageren? “A les dones”.

El feminisme ha visibilitat aquestes injustícies, però la resistència al canvi és forta. Des de sectors polítics de l’extrema dreta, a institucions religioses i empreses, encara n’hi ha que busquen frenar l’avanç dels drets de les dones. La misogínia masclista segueix disfressada de tradició, de cultura o de normes de convivència, i continuen amb el seu objectiu de controlar i oprimir a les dones 

El camí és clar: El futur serà feminista o no serà. Les dones som més de la meitat de la població i necessitem polítiques públiques que a més reconèixer la desigualtat, la combatin activament. És urgent promoure un canvi cultural i una educació feminista que erradiqui els estereotips de gènere des de la infància i lleis que a més de protegir, castiguin de manera efectiva la violència contra les dones. Cal a més d’una transformació profunda del mercat laboral per garantir condicions dignes i equitatives que acabin amb la bretxa salarial i posi en valor la feina de les cures.

Però més enllà de les institucions, la lluita feminista necessita de tota la societat. Els homes, són companys de camí i també han d’assumir la seva responsabilitat en l’erradicació del masclisme. Les dones hem de ser escoltades i, sobretot, ens hem de continuar organitzant, mobilitzant-nos i exigint els nostres drets, fins que la igualtat deixi de ser un ideal i es converteixi en una realitat innegociable i real 

Perquè la lluita feminista no és una moda, és una necessitat. L’extrema dreta ataca al feminisme perquè sap que és un moviment transformador per excel·lència. No volem petits canvis, volem una transformació real de la societat. Volem que els nostres fills i filles puguin desenvolupar la seva vida sense que el sexe, el gènere o la identitat sigui un obstacle. Per això, exigim la igualtat per les dones i treballem cada dia per fer-la realitat.

Encarni García (Comuns)

Alzar la voz por la defensa genuina y honesta de todas las mujeres

Este 8 de marzo debemos alzar la voz por la defensa genuina y honesta de todas las mujeres que cada día se levantan para hacer de nuestra sociedad un lugar mejor. Todos tenemos en mente mujeres que mediante su esfuerzo, cariño y dedicación han influido de forma decisiva en algún momento de nuestras vidas.

En un día como hoy debemos reflexionar sobre cuáles han sido los efectos reales de las políticas de género de los últimos años y si estas han supuesto un verdadero avance o han servido para garantizar una igualdad efectiva entre hombres y mujeres y un mayor bienestar para el conjunto de la sociedad española.

Una gran mayoría de españoles creen que los únicos beneficiados de la ideología de género y del feminismo no han sido las mujeres, sino una casta política corrupta que ha utilizado los recursos públicos para el adoctrinamiento y el despilfarro político y se ha servido del dolor de muchas mujeres para hacer un rentable negocio.

Las políticas implementadas hasta ahora no solo han servido para criminalizar a la mitad de la población y para destrozar la presunción de inocencia, sino que han contribuido a acrecentar la inseguridad que sufren las mujeres en todos los ámbitos de su vida.

En 2024 fueron asesinadas 47 mujeres a manos de sus parejas o exparejas y 9 menores como consecuencia de violencia en el entorno doméstico, la mayor cifra de menores asesinados desde 2013.

Lejos de protegerlas, las inversiones multimillonarias -20.000 millones en inversiones del gobierno- en políticas de igualdad, adoctrinamiento feminista y subvenciones a organizaciones radicales no han tenido efecto positivo alguno en la seguridad y la protección de la salud de las mujeres. Especialmente su gran herramienta legislativa prevista para proteger a las mujeres, la conocida como Ley del Sí es Sí, que ha beneficiado a más de 1.400 criminales sexuales, incluyendo a violadores y pederastas. 

Asimismo, el Ministerio de Igualdad ha anunciado un nuevo aumento del presupuesto destinado a políticas de género en 2025, prometiendo un incremento de 20 millones para el Pacto de Estado contra la Violencia de Género, pasando de 140 millones a 160.

Entre todas las actuaciones que han afectado a la tranquilidad y seguridad de las mujeres, destacan tristemente los efectos de las políticas de efecto llamada a la inmigración ilegal y masiva que, junto con la falta de medios para nuestras FCSE y de una legislación dura con la delincuencia, han provocado el aumento brutal de delitos sexuales apenas conocidos en España hasta hace unos años. Según el último informe específico de la Fiscalía, durante el año 2023 se produce un aumento del total de los delitos contra la libertad sexual. Los delitos sexuales crecieron un 15% respecto al año anterior, especialmente las agresiones sexuales, pero también los delitos de prostitución, la corrupción de menores, los acosos sexuales y delitos a través de internet y la pornografía de menores.

Respecto al bienestar y la prosperidad de las mujeres, tampoco la inversión millonaria para políticas de igualdad ha servido para mejorar la vida de las mujeres. Las asociaciones feministas radicales se han lucrado a costa de fragmentar la sociedad y crear colectivos artificiales con supuestos intereses excluyentes, lo que ha desembocado en nuevas políticas, como las denominadas trans, que han acabado perjudicando directamente a grupos como las mujeres, a las que decían proteger.

Por todo ello, frente a la utilización, difuminado y abandono de las necesidades reales de las mujeres, desde VOX nos comprometemos a un cambio urgente y contundente en las políticas relacionadas con la protección de la vida y el bienestar de las mujeres.

Marina Ferrer (Vox)

Canvi de paradigma

Estem a l’any 2025 i la situació de les dones en el món occidental ha avançat de manera exponencial des que va aparèixer el moviment feminista. Ha estat un llarg camí, però hem de reconèixer que ha estat fructífer. La realitat actual posa en relleu que les dones hem assolit quotes de igualtat com no ho havien fet mai a la història que coneixem. Les nostres àvies, mares i moltes de nosaltres sabem que no ha estat senzill però hem aconseguit la igualtat de drets per a tots.

Però el feminisme, d’uns anys ençà, està anant per camins que moltes dones creiem erronis. Les feministes radicals han arribat a veure’s només com a dones i no com a persones que són. Les reivindicacions s’allunyen, o millor dit, no responen a la realitat. Personalment crec que els moviments que lluiten, o diuen que lluiten pels drets de les dones estan força ideologitzats en el mal sentit. És evident que són els polítics els encarregats de canalitzar les demandes socials per fer-les efectives, però s’han d’escoltar els col·lectius que les fan i no parlar en nom d’ells.

Pot ser que hi hagi algú que llegint el paràgraf anterior no hi estigui d’acord. Està en el seu dret, però és la meva opinió. Crec que els reptes amb què ens trobem ara ja no són d’igualtat, parlo del món occidental. Entenc que les reivindicacions s’han de fer sempre perquè les circumstàncies canvien sovint, però aquests reclams ja no rauen en desigualtats sinó en noves situacions que afecten a tothom. Algunes de les lleis actuals, fins i tot, sobreprotegeixen les dones enfront dels homes i entenc que no són justes. Les persones hem de ser iguals davant les lleis. 

Ara ens enfrontem a situacions noves que venen determinades per canvis de paradigmes i no per diferència de gènere. Estem vivint un temps d’avenços tecnològics que, indefectiblement, modifiquen la manera i els costums de viure que hem tingut fins fa molt poc. Ens enfrontem com a societat a reptes desconeguts que si no som capaços de entendre i adaptar poden derivar en un fracàs de la nostra civilització. Aquí tots hi tenim un paper fonamental, homes i dones, per saber diagnosticar, clarament, per on venen les amenaces. He parlat de la generalització de noves tecnologies però també hi ha altres perills que venen de cultures sectàries i radicals. No hem de consentir-ho. Aquesta involució també ens afecta com a dones que, amb la nostra lluita, hem contribuït a dibuixar un entorn on tots hi tenim veu. El feminisme continua tenint sentit no tant en el món occidental, que també. Ara toca posar l’objectiu en aquells països amb cultures on la dona ha de seguir lluitant per assolir, ja no igualtat, dignitat. 

Les dones hem tingut, tenim i tindrem un paper fonamental i decisiu en tot el que esdevingui per una qüestió bàsica: som el 50% de la població mundial i sigui quin sigui el camí que prenguem hem d’anar plegats homes i dones. Ara més fàcil degut als assoliments que el feminisme ha aconseguit en el darrer segle. Homes i dones no som iguals, però, finalment hem assolit els mateixos drets i, per tant, igualtat d’obligacions. Si no ho veiem així i ho defensem així estem faltant al principi bàsic de la reivindicació feminista: IGUALTAT. Homes i dones estem “condemnats” a caminar junts per aconseguir noves fites per la societat que tenim i la societat que ve. 

Fina Redondo (PP)

Els mateixos drets, les mateixes oportunitats

Vivim un moment d’oportunitats, perquè la força dels moviments feministes han aconseguit que la lluita per la igualtat de drets estigui en primera línia. El marc legal i normatiu ens acompanya i blinda els nostres drets, i les dones hem aconseguit ocupar espais que havien estat sempre masculinitzats. 

Mai havíem tingut tanta consciència col·lectiva sobre cap a on volem anar: cap a una societat que no deixa enrere la seva meitat, que som les dones. Una societat realment igualitària que valori les dones, les respecti i les empoderi. 

És evident que queden reptes i barreres per trencar: la precarietat laboral i l’escletxa de gènere, la feminització de la pobresa, la falta de corresponsabilitat... Des de les administracions tenim la responsabilitat i el compromís de continuar avançant per una societat més justa i equitativa i, sobretot, lliure de violències masclistes. El paper de les polítiques en clau feminista és bàsic en aquest sentit. 

 Ho farem amb recursos i eines, i creant entorns que protegeixin els drets i afavoreixin l’empoderament de les dones i les nenes. A Viladecans som ciutat feminista, i comptem amb un pla d’igualtat que ens permet tenir un dibuix precís de si les dones i els homes gaudim dels mateixos drets i oportunitats.

Fa només quatre mesos que soc alcaldessa; la primera alcaldessa de la història de Viladecans. És per a mi un honor, però també una gran responsabilitat, donar visibilitat al paper de les dones en la política. Però no només soc jo, perquè es dona la circumstància que, en el Consistori, hi ha actualment quinze dones regidores per deu homes regidors. També hi ha majoria femenina, o una normalitat paritària, dins dels llocs de més responsabilitat administrativa a l’Ajuntament. Aquest camí que ha seguit l’administració local també es pot trobar fàcilment en àmbits públics locals de la sanitat, l’educació, la cultura, l’esport... 

El Pla d’Igualtat municipal ens permet també crear recursos i projectes concrets per abordar les desigualtats i atendre les dones en situació de vulnerabilitat. Especialment, estem atentes als discursos d’odi dels nous masclismes, que qüestionen els avenços guanyats i que amenacen de retallar els nostres drets. L’impacte d’aquests missatges, sobretot en la població més jove, ens preocupa i ho estem abordant. 

Volem que les nostres nenes tinguin llibertat per somiar el que elles vulguin. Per això fem programes com “Jo de gran vull ser...”, en què dones que exerceixen professions tradicionalment masculinitzades mantenen conversa amb les nenes de Viladecans. Bomberes, científiques, astronautes... Trenquem estereotips i creem referents. És emocionant pensar en totes les oportunitats que les joves i les nenes tenen per davant. 

En l’àmbit global, no podem oblidar totes les dones i nenes que viuen en territoris on els seus drets són permanentment vulnerats o s’han vist retallats en les darreres dècades. Especialment, les que es troben en contextos de conflictes bèl·lics, on no només pateixen la violència pròpia, sinó que els seus cossos es converteixen també en territori de conquista. 

Reptes i oportunitats. Hem avançat molt i no farem passos enrere. Des de tots els àmbits, cal teixir aliances entre les dones per avançar plegades, de la mà i amb la complicitat dels homes, per construir un futur just, amb igualtat d’oportunitats i democràtic. 

Olga Morales (PSC)

Un llarg camí per recórrer

Com a dona, mare i emprenedora, veig la situació de la dona a la nostra societat des d’una perspectiva multifacètica. He viscut en primera persona els reptes i les oportunitats que ens presenta el nostre temps, i crec fermament que encara tenim un llarg camí per recórrer cap a la igualtat real.

En primer lloc, vull reconèixer els avenços significatius que hem aconseguit. Les dones hem conquerit espais que abans ens eren negats, i la nostra presència en l’àmbit laboral, polític i social és cada vegada més visible. No obstant això, la igualtat formal no es tradueix automàticament en igualtat real.

Un dels reptes més evidents és la bretxa salarial. Tot i tenir la mateixa formació i responsabilitats, les dones encara guanyem menys que els homes. Aquesta injustícia no només afecta la nostra economia personal, sinó que té repercussions en la nostra autonomia i poder de decisió. Això lliga també amb el sostre de vidre; a partir de certs nivells de responsabilitat pràcticament no hi ha dones.

Un altre aspecte preocupant és la violència de gènere. Les xifres són esgarrifoses, i cada víctima és un recordatori de la urgència de prendre mesures efectives. Hem de treballar en la prevenció, l’educació i la protecció de les dones, i també en la reeducació dels agressors.

La conciliació entre la vida laboral i familiar és un altre dels grans desafiaments. Les dones seguim assumint la major part de les responsabilitats domèstiques i de cura, i això ens dificulta l’accés a llocs de treball de qualitat i a la promoció professional. Hem de fomentar la corresponsabilitat i implementar polítiques que facilitin la conciliació.

Com a mare de dos fills, m’amoïna la imatge que la societat projecta de la dona. Els estereotips de gènere continuen presents en els mitjans de comunicació, la publicitat i els llibres de text, i això limita les aspiracions de les nenes i les joves. Hem de promoure una educació en igualtat i fomentar models femenins diversos i empoderadors.

Com a emprenedora, sé que les dones tenim un gran potencial per liderar projectes innovadors i generar riquesa. No obstant això, encara ens trobem amb obstacles per accedir al finançament i a les xarxes de contactes. Hem de crear un entorn favorable a l’emprenedoria femenina i donar suport a les dones que volen fer realitat els seus projectes.

Crec fermament en un feminisme inclusiu i transformador, que posi la igualtat al centre de les polítiques públiques. Volem una societat on les dones puguem desenvolupar el nostre potencial sense límits, on les nostres veus siguin escoltades i on les nostres decisions siguin respectades.

Estic convençuda que, amb la col·laboració de tots i totes, podem construir una societat més justa i igualitària, on les dones siguem protagonistes del nostre futur.

Esther Lligadas Rivas (Junts)