Per una escola al barri

L’Associació de veïns Tres Torres, durant l’any 1977, va mobilitzar el veïnat per a la construcció d’una Escola pel Barri de Sales que substituís els barracons situats al carrer ara nomenat d’Antonio Machado.

L’escola no entraria en funcionament fins al curs 1978-1979, primer amb el nom d’escola d’EGB  Nuestra Señora de Sales i després amb el seu nom actual, Escola Pau Casals.

Aquestes fotografies es van fer en un  acte celebrat a l’abril de 1977 en un descampat que ara és la Plaça Europa, organitzant una jornada de jocs infantils i recollida de signatures per l’escola.

Jaume Muns

La Torre Roja i Almafar. Una qüestió oberta

La placeta dedicada a Bernat Marcús, a Barcelona, amb la capella que ell hi va fer construir

La Torre Roja, als anys 40 del segle passat (Col·lecció família Cabani Tuset)

Dèiem a l’escrit anterior que, a partir dels documents relatius a un petit senyor feudal que va viure a la nostra zona denominat Bardina, podíem pensar que la Torre Roja actual, a inicis de la conquesta franca de les nostres terres, cap al segle X, se la denominava Almafar, nom de probable ascendència àrab.

Els documents a què fèiem referència s’han conservat en el denominat Cartulari de Sant Cugat, un manuscrit en què els monjos del segle XII van copiar tota una sèrie de documents importants per a ells.

I el monestir de Sant Cugat, què hi pintava, en tota aquesta història? Què tenia a veure amb la família de petits senyors que va viure aquí als segles XI i XII, des de Lobelo a Mir Bardina?

Per entendre-ho, cal recordar que als segles X i XI el nostre país va viure el que es denomina la «revolució feudal»: els senyors de la guerra, amos dels castells, van imposar el seu domini personal sobre la resta de la població, anihilant les restes de la legalitat pública que restaven de l’època de Carlemany. En el transcurs d’aquest procés, alguns propietaris, prou grans com per tenir en propietat grans lots de terra, però massa dèbils per formar exèrcits propis o governar castells, van decidir posar-se sota l’empara de l’església, i van lliurar les seves propietats a catedrals i monestirs. A canvi de la seva fidelitat i del pagament d’un tant anual –generalment l’onzena part de les rendes de tot el domini– , l’església els permetia seguir al front de les seves terres i seguir cobrant els lloguers, censos i rendiments dels pagesos que hi habitaven o les conreaven.

Una operació d’aquest tipus sembla haver-se produït amb l’alou de Sant Cugat, i de fet l’any 970, Lobelo cedeix a Sant Cugat l’alou d’Almafar amb la condició que ell i la seva descendència posterior el segueixin posseint, a canvi de pagar l’onzena part de les seves rendes al monestiir. En extingir-se la família, amb el darrer dels besnéts de Lobelo, un segle després, el monestir va cedir el domini a una nova família, l’encarnada per Ramon de Feixa.

Hi ha altres documents que ens parlen d’Almafar i de la nova família, els Feixa. També procedeixen del Cartulari de Sant Cugat, però són d’èpoques diverses.

Segons un d’aquests documents, l’any 1171, un tal Ponç d’Osor i la seva muller van renunciar a seguir posseint «el seu mas d’Almafar», i el van retornar al monestir de Sant Cugat. Una de les clàusules del document que oficialitza la reunúncia al mas ens crida l’atenció: Ponç d’Osor demana als monjos que «Tidon de Gava vel ullus de filiis vel filiabus eius nunqua habeant a domo s. Cucuphatis supradictum mansum». És a dir, que «ni Tició de Gavà ni cap dels seus fills o filles mai rebin aquell mas del monestir». Una clàusula així –totalment infreqüent– inclosa en un document de renúncia a un mas –també força infreqüent– ens ha de posar en estat d’alerta.

Qui era Ponç d’Osor? Per què retornava el mas a Sant Cugat? Què hi tenia a veure Tició de Gavà?

Segons el mateix Ponç d’Osor explica, tenia el mas com a hereu dels seus pares, Guerau Alamany i Ermessenda. I, efectivament, un document de l’any 1124 informa que el monestir de Sant Cugat estableix el «mas d’Almafar», situat al lloc denominat «la torre», a Guerau Alamany de Terrassa i Maiasenda [mala transcripció d’Ermessenda]. 

Per tant, a finals del segle XII tenim el propietari d’un mas a Almafar que el retorna al monestir, mas del qual sembla voler excloure’n Tició de Gavà i els seus fills. 

Seguint l’admonició de Ponç d’Osor, l’any 1178 els monjos de Sant Cugat van obligar Tició –o el seu fill del mateix nom– a cedir al monestir tots els drets que pogués tenir a les seves terres, entre els quals esmenta explícitament «quartam partem tocius mansi de Almafar».

Quí era aquest Tició? No és un personatge desconegut a la nostra zona. Ben probablement, era el mateix Tició que, l’any 1152, signa un document com a «Tició de Feixa» en comprar un mas a Sant Boi. Doncs bé, aquest Tició estava casat amb Maria, germana de Guerau de Feixa, segons un altre document de 1179. Sembla molt versemblant, doncs, que Tició ostentés drets sobre Almafar a través de la seva muller, per herència del Ramon de Feixa que l’any 1138 rebia l’alou d’en Bardina.

Tició, recordem-ho, era batlle (representant del rei) a Gavà i Viladecans, i ell, o més probablement un fill seu amb el mateix nom, va rebre Castelldefels com a senyor. 

Tició se’ns presenta com un home amb clarosbcurs. Un document, de la segona meitat del segle XII, recull tota una llista –ben llarga– d’acusacions contra Tició, per corrupteles variades. Sembla ser que aquest batlle es propassava en la seva funció fiscal, i que bona part del que recaptava s’ho quedava a la butxaca, en comptes de lliurar-ho al rei. Els tribunals també van prendre nota d’això, i per això avui coneixem en detall els seus excessos...

Probablement, doncs, el conflicte entre Tició i Ponç d’Osor tenia a veure amb prestacions que el primer, com a batlle i com a titular de drets sobre Almafar gràcies a la seva muller, exigia al segon.

Acabem amb una nova pista documental sobre Almafar, la més tardana que podem trobar al Cartulari de Sant Cugat.

Es tracta del testament de Guillem Ramon de Santa Oliva, castlà d’Eramprunyà, publicat el 17 de març del 1143. En aquest document es diu que Guillem Ramon «dimisserunt Raimundo predicto turrim Geralli Alamagni, cum omnibus suis fevis». És a dir, que Guillem Ramon va donar en herència a Ramon, un dels seus fills , la torre de Guerau Alamany.

Ben probablement aquest Ramon, fill del germà de Pere de Santa Oliva, era el mateix Ramon de Feixa que havia rebut de l’abat la investidura de l’alou d’en Bardina, el 1138. En tot cas, la «turrim Geralli Alamagni» no deixa gaire lloc a error, ja que ha d’estar relacionada amb el Guerau Alemany de Terrassa que havia rebut de l’abat de Sant Cugat el mas d’Almafar l’any 1124, situat al lloc denominat «la torre». 

En aquesta ocasió hem de tenir en compte que una cosa són els drets feudals sobre la torre –que serien d’en Ramon de Feixa– i una altra cosa seria la propietat útil de l’heretat, reconvertida en mas, en mans de Guerau Alemany.

Què se’n va fer, del mas d’Almafar, després de la renúncia de Ponç d’Osor? Lamentablement, amb aquest nom no ens torna a aparèixer a la documentació.

Això no obstant, sabem que l’abat de Sant Cugat, Berenguer de Santa Oliva, a finals del segle XII, va vendre al magnat Bernat Marcús, de Barcelona, una sèrie de propietats situades al delta del Llobregat. En desconeixem els noms i l’emplaçament. Però resulta temptador pensar que, després de les vicissituds viscudes fins aquell moment, el monestir decidís desprendre’s del seu domini viladecanenc i el vengués –de fet l’empenyorés, perquè les propietats de l’església en teoria no es podien vendre– a Bernat Marcús.

I no és sobrer remarcar que, com Josep Eixarch va publicar ja fa vàries dècades, antigament la Torre Roja rebia els noms de Torre Marcúcia o de na Sança, darrer nom, aquest, del d’una de les filles i hereves d’en Bernat Marcús, el testament del qual, de 1195, figura a l’arxiu de la Catedral de Barcelona.

Creiem que, amb aquest estudi documental, i a manca de dades arqueològiques que han de venir a confirmar o desmentir les hipòtesis que fem, podem aportar alguna llum sobre la localització d’Almafar, i sobre la seva evolució al llarg dels segles X, XI i XII. Al segle XIII, aquesta torre seria coneguda com a Torre d’en Marcús.

Josep Campmany

Joan Llinares Bastida, barber del barri de Sales (1)

Joves a la Festa Major de 1956. Joan Llinares és a la primera fila, el segon començant per l’esquerra.

En els anys seixanta i començaments dels setanta, no només hi havia comunistes a can Roca, a la Metrón, a la Camy i a qualsevol altra fàbrica de Viladecans, també hi havia menestrals amb més o menys consciència de classe que, com els obrers, es jugaren el viure tranquil comprometent-se en la lluita antifranquista, en la lluita per una major justícia social i en favor de les llibertats de Catalunya. Un d’ells fou en Joan Llinares Bastida, el barber del barri de Sales.

En Llinares havia nascut a França, el dia de Sant Jordi de 1929. Als set anys vingué a raure al Baix Ebre de la mà de son pare Vicente, un alacantí emigrat al país veí que, l’any 1937, retornà a Espanya, amb la seva família, acompanyant les Brigades Internacionals, en defensa de la República. Per tant, no és d’estranyar, l’esquerranisme li venia de mena al nostre home.

En acabar la guerra la família vingué a Viladecans. Tot i que encara havia viscut un any d’escola republicana –en català–  la resta de la seva formació després del gener de 1939 ja fou “cara al sol” –en castellà– i catòlica a més no poder. Fins a l’hora de començar a treballar com a aprenent fets els catorze anys, tota la “formació” rebuda consistent sobretot en infondre i difondre que el continuar vivint no era més que el fruit de fer el que se’t manava, li va ser ben replicada familiarment a casa amb els valors propis de la República: Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Visqué sempre al carrer Casanova número 39 del barri de Sales i la gent del seu barri –molt més que cap altra– fou sempre la seva gent. 

L’aprenentatge de barber el féu amb Rafael Olivé que tenia establiment per prendre el pèl al carrer Balmes, cantonada Carretera del Prat. Havent tancat aquesta barberia a la primeria dels anys cinquanta, l’endemà de tornar de “la mili” la seva mare li tingué a punt un local amb cadira giratòria –de la casa Triumph– i estris necessaris per establir-se professionalment com a barber i guanyar-se les garrofes. No va ser al mateix establiment de l’Olivé sinó en un localet dels Bordes de cal Cisteller un trosset més amunt a tocar la Carretera de Barcelona. Prenent-nos el pèl, doncs, i passant-nos la navalla pel coll és com en Joan Llinares es guanyà la vida. Ho feia molt bé, segons el dir de molts parroquians d’ell, amics meus, i tenia una traça especial per fer anar les tisores amb els nens petits ploraners. 

En els anys quaranta i començament dels cinquanta, a Viladecans, pel que fa a culturitzar-se i socialitzar-se una mica, al marge de l’Església i el futbol, gairebé només era possible a través de dues institucions: la Lira, entitat continuadora dels tradicionals Cors de Clavé de cant coral, i del grup de joves del Club de Beisbol fundat l’any 1945 per en Josep Gusi. Dins aquests dos àmbits és on es mogué el jove Llinares i d’aquí és que en sorgí una reconeguda colla d’amics esmerçats en convertir l’omnipresent “Guerra” dels pares en cosa del passat a superar. Ballar a Ca l’Esparter i a fora vila, arrambar el rave arreu i anar al cinema a veure tot el que l’Església pogués considerar moralment perillós, foren les constants d’aquell grup que tingué ben poc en compte la ideologia per avenir-se. Podria dir que participaven del “dandisme” que revifà en acabar la Segona Guerra Mundial, gairebé l’única manera de palesar alguna disidència en els anys cinquanta. Dins del grup d’amics destacaren en Josep Ballester, en Manuel Ruiz i l’Ignasi Alavedra, com els més ferms. Amb els dos primers sobretot, i les respectives esposes, fins a l’hora de morir l’any 2009, en Joan Llinares sempre trobà la manera de sortir de “voleio” amb afany de cultivar l’amistat. 

El local preparat per sa mare –curiosament, sense número– davant de l’actual taller de pneumàtics de darrera la benzinera, era la segona barberia que es muntava al barri. Les barberies, de sempre, havien estat establiments on es ventilava tota la poca vida social, la minsa vida política i molta de la vida privada del poble. En aquesta, gràcies a en Joan, els aires de llibertat i la flaire antifranquista s’hi assentaren bé i de política n’hi hagué sempre molta de què parlar. En l’aroma de la mínimament preservada llibertat, la gent del PSUC hi acabà establint un bon punt de trobada i de fer-la petar, fins que en Llinares acabà també afiliant-se. 

El que no sabien, però, la major part dels militants i simpatitzants, és que la barberia fou també, durant anys, una “estafeta” de premsa i propaganda clandestina del Partit. Una petita rebotiga en feia les funcions. No sols els activistes prèviament concertats podien recollir-hi d’amagatotis els Mundo Obrero i Treball –òrgans de premsa del PCE i PSUC– quan anaven a afaitar-se la barba i no hi havia “moros a la costa”, sinó que era un punt de diposit per a la distribució de premsa subversiva en tot el marge dret del Pla del Llobregat.  

Desmuntar “aparells de propaganda”, desarticular “estafetes” i treure de circulació els responsables de distribució de la premsa clandestina era un dels objectius primordials de la policia franquista.  En Joan Llinares se salvà pels pèls de ser detingut i d’experimentar la brutalitat del sistema. Fou l’any 1961, quan caigueren els germans Clemente, en Masgrau, en Zinoviev, en Garrido, etc., vinculats al PSUC. Una de les preguntes que l’esbirro Creix els feia en l’interrogatori, girava entorn al barber Llinares, del Barri de Sales. I, això vol dir que estava en el punt de mira dels “xivatos”. Els detinguts però, coincidint en dir que només era un xicot una mica bocamoll i “vivalavirgen” obligaren a passar full als torturadors.

A partir d’aquí el senyor barber extremà les precaucions en la seva vida de  militant clandestí. Gràcies als visillos de la porta d’entrada de l’establiment es podia veure sense ser vist des de dins, mentre que tot aquell que s’apropava no podia veure res de fora estant. Això, permetia transformar fàcilment un polititzat: “Només podrem guanyar quan tothom prengui consciència de que l’explotació i la manca de llibertat...” en un comentari futbolitzat semblant a: “...quan tota la defensa jugui amb ganes, no hi haurà ni Di Stéfano ni Puskas ni Gento que ens impedeixin guanyar la Lliga.” Quan en Joan et derivava la conversa a l’opció futbolística, la clientela en situació d’espera sabia que entre els presents hi havia algú de no fiar, i fins que el senyor barber no quedava lliure de la malfiança no hi havia res més a dir que trivialitats i xerrar del temps. Això sí, sempre, amb el més gran dels apassionaments, trivialitats incloses. Veient-lo brandar amb escarafalls  tisores i pinta quan era l’hora de tallar cabells, o navalla i suavitzador de cuir a l’hora d’afaitar barbes, els clients d’escassa confiança s’ho pensaven dos cops abans de tornar a posar-se en les seves mans davant els miralls de la paret. Els “xivatos”, òbviament, no entraren mai a la seva barberia alegrement a ensabonar-se, parar-li el coll i acabar essent bufetejats mentre se’ls aplicava la loció “Floyd–after shave”, només alguna esquilada de tant en tant per complir i prou, perquè sabien que el Partit també sabia, i que per a això serveixen  els partits.

Apartat per la riera de Sant Climent, altrament dita de Mas Fons, i només unit al poble pel pont de la Carretera de Santa Creu de Calafell, el Barri de Sales era encara, en els anys cinquanta, un dels principals punts d’acollida dels immigrants que aconseguien rellogar-se en el seguit de cases unifamiliars que conformaven els carrers. Desplaçant-se cap a la zona del Doctor Reig o altres indrets de la vila on haguessin pogut trobar pis, molta gent començà la seva condició de viladecanenc pel “Barri Xino”, quan encara era conegut així. Essent la d’en Llinares l’única barberia més enllà del pont de la riera, l’establiment fou durant molt de temps el principal punt de trobada i d’informació de tot el que un nouvingut podia trobar. En aquest sentit, també destacaren els pleti-pleti del bar-taberna Alegria i la taberna-botiga de Ca la Trini, ambdós al carrer de Bertran i Musitu, –avui, Catalunya– la primera al capdamunt del carrer i l’altra a la cantonada amb Rafael de Casanova. Déu-n’hi-do ambdós establiments, però cap d’ells al nivell de la barberia. La barberia fou un lloc molt, molt especial, deia molta gent. 

Així doncs, responent a la bona acollida inicial, no eren pocs els clients provinents de més enllà del pont de la riera que hi continuaren anant, com tampoc foren mai pocs els pagesos de Sant Climent que hi feien cap, en tornar del camp als Feixars, a les Maletes o a les Ràfoles, en aquells temps de carro i bicicleta. Tant els uns com els altres, si en traspassar els visillos hi veien menys de tres persones fent cua s’hi quedaven per fer-se la barba, si eren més de tres els qui esperaven s’ho pensaven després de comprovar, en poca estona, si el fer-la petar s’ho mereixia.

(continuarà)

Andreu Comellas

Piet Meyer, Frank Marwich i Walter Mohn El dinamisme industrial germànico-suís a Viladecans, 1924-1939

Vista aèria de la fàbrica Dubler, a Sant Boi de Llobregat, cap a la dècada del 1950. Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Priu Bosch

La fàbrica del Llevat, en una imatge presa des del campanar de l’església de Sant Joan, el 1957. Fotografia de Secundí Roca Roca. AMVA, Fons Secundí Roca Roca

A inicis de la dècada dels anys vint, Jaume Enrich i Amat –conegut per tothom amb el sobrenom d’en Jaumet de l’Estació– encara s’encarregava de portar veïns fins al baixador de Gavà, tot utilitzant les seves tartanes o aquells carruatges de passatgers anomenats popularment jardineres. Com ho havia fet son pare, Jaume Enrich i Carbonell, la família a la qual pertanyia ostentava, en exclusiva, la concessió del transport dels veïns de Sant Climent i Viladecans fins a l’estació de tren de Gavà; una concessió que datava, molt segurament, des de la construcció mateixa de l’estació, l’any 1881.

Tot i tenir l’explotació d’aquest servei, en Jaumet ja sabia, cap a 1920, que les característiques del seu negoci estaven a punt de variar. Era coneixedor de les novetats tecnològiques pel que feia al transport de passatgers i de les millores progressives en les vies de comunicació per on transitava habitualment la seva cavalleria. Per això va voler apostar per una via renovadora i va prendre la decisió de motoritzar el servei adquirint quatre autobusos de la marca Hispano-Suïssa, per cobrir el trajecte de Gavà a Barcelona. I com que el nou servei entrava en col·lisió amb els interessos de la companyia ferroviària, va optar per deixar el nou negoci del transport amb autobusos en mans d’un home de palla: el seu parent, empleat municipal i també gavanenc Pere Bruach i Santfeliu. Aquesta aposta agosarada li va sortir prou bé al Jaumet de l’Estació, perquè, al cap de poc temps, rebria el permís de l’ajuntament de Gavà, per explotar en exclusiva el servei de transport de passatgers fins a Barcelona.

Això no obstant, pel cas de Viladecans, el negoci proposat per Jaume Enrich no va reeixir. L’ajuntament acceptava el 18 de gener de 1923, la concessió, en exclusiva, del transport de passatgers, des del nostre poble fins a Barcelona, a Pere Juvé i Puig, veí d’Esplugues de Llobregat. La concessió era una resposta a la seva petició adreçada a l’alcalde, en què exposava que havia determinat establir un servei d’autos per a exportació de passatgers fins a Barcelona, atès que l’alcalde “(…) sabrà que la facilitat de locomoció i consegüent rapidesa de comunicacions entre els pobles i les ciutats implica el major desenvolupament a favor del comerç, de la indústria al mateix temps que fomenta el desenvolupament material i moral del mateix poble (…)”.  D’altra banda, l’intent posterior d’en Pere Bruach perquè els seus autobusos tinguessin també parada a Viladecans, només va obtenir, de l’ajuntament de Viladecans, un silenci administratiu, en aquest cas, de caràcter negatiu.

Malgrat totes les expectatives creades, els negocis d’autobusos d’en Jaume Enrich, Pere Bruach o Pere Juvé, acabarien en no res, cap als anys 1924-1925. El causant de tot plegat seria l’impuls i dinamisme d’una societat anònima barcelonina anomenada Importaciones y Exportaciones, coneguda pel seu nom comercial IMPEX.

IMPEX fou una empresa creada pel suís Piet Meyer, molt segurament a inicis de l’any 1921, que aviat s’especialitzà en la importació i venda posterior de camions i automòbils a altres empreses i particulars. Des de la seu social de la societat, al carrer de Josep Anselm Clavé de Barcelona, el negoci inicià un ràpid creixement que el portà a pensar en l’explotació de serveis interurbans d’autobusos, a zones de la rodalia barcelonina, a partir dels mateixos vehicles que importava. Zones com la que formaven els pobles de Gavà i Viladecans.

Arribats a aquest punt ens podríem preguntar per què IMPEX es va interessar per l’explotació d’un servei d’autobusos ens uns municipis que ja disposaven de concessions en exclusiva, aprovades a instàncies dels ajuntaments de Viladecans i Gavà. Certament, la resposta no la sabem, però podríem formular la hipòtesi que el Baix Llobregat sud ja feia un temps que havia atret el capital suís. En efecte, només cal adonar-se de la construcció de l’empresa tèxtil del Fonollar, a Sant Boi de Llobregat, el 1919, per trobar el precedent que potser hauria impulsat IMPEX a invertir també en la nostra contrada. En efecte, la fàbrica engegada pel suís Caesar Dubler Humbel (Wohlen, cantó d’Argòvia, 1888 – Barcelona, 1948), podria haver servit de reclam suficient perquè altres industrials del mateix país, com fou el cas de Piet Meyer, iniciessin nous camins inversors. Uns camins expansionistes del capital suís que s’explicarien tant per la neutralitat d’Espanya i Suïssa durant la Gran Guerra (1914-1918), com per les oportunitats d’inversions i perspectives de pau social, que proporcionava la dictadura de Primo de Rivera, iniciada a finals de 1923.

Sigui com sigui, la realitat és que IMPEX, representada pel seu gerent Frank Marwich, aconseguí inicialment de l’ajuntament de Gavà el permís per fer el servei de viatgers, el 24 de maig de 1924, cosa que també aconseguiria de Viladecans, poc temps més tard. L’existència prèvia dels serveis d’autobusos d’Enrich i Bruach, a Gavà, i de Pere Jové, a Viladecans, no serien cap entrebanc per al potencial de la societat anònima suïssa. Molt segurament, l’efímera situació de lliure competència va acabar quan IMPEX absorbí els autobusos preexistents d’en Bruach i Jové, tot sol·licitant als ajuntaments respectius que li fossin traspassades les parades que les anteriors companyies tenien en tots dos municipis. Cap a 1926, el servei d’autobusos d’IMPEX a Gavà i Viladecans ja deuria estar prou consolidat amb l’existència d’un parc mòbil format per set autobusos, tots de la marca alemanya Vogtländische Maschinenfabrik AG, més coneguda amb les abreviatures Vomag.   

A banda dels avenços d’IMPEX en la concessió del servei d’autobusos, tot sembla indicar que l’objectiu final de la societat anònima a la nostra contrada seria la construcció d’una fàbrica, tot imitant el mateix exemple que havia fet Ceasar Dubler a Sant Boi. Aquesta fàbrica hauria de ser l’encara recordada fàbrica del Llevat, construïda a tocar de la riera del Mas Font, a Viladecans, la qual va estar ben activa fins a l’any 1999; any en què es va decidir el seu tancament i enderrocament posterior. Als seus inicis, l’empresa alimentària va intentar respondre a una important demanda del llevat premsat destinat cada cop més a la panificació, en un moment en què encara aquest tipus de llevat només era conegut per alguns industrials confiters catalans que l’importaven per a la fabricació de pans considerats encara de luxe: en especial el pa de Viena o els brioixos.

El desembarcament d’IMPEX a Viladecans, entre 1924-1925 i 1939, va fer que visquessin a la vila algunes famílies d’origen suís, austríac o alemany; totes elles empleades a l’empresa d’autobusos o a la fàbrica del Llevat. Recordem-ne algunes: l’any 1930 hi vivia la família dels suïssos Emil Munich i Berta Dohenarer, amb quatre fills, així com la parella d’austríacs Karl Stoeffel i Edur Utger, encarregats de la fàbrica del Llevat. I a l’any 1936, també podríem esmentar l’alemany Karl Schohovald Neimeiler –mecànic d’IMPEX–, casat amb la catalana Miquela Oca, o el suís i assistent químic de la fàbrica Edwin Utzinger Gyger, casat amb la també suïssa Louise Helbling Winiger, els quals eren progenitors d’una filla, ja viladecanenca de naixement, de nom Edurn. 

Deixem per al final el cas de Walter Mohn Flamm. Ens consta, per primer cop, en el padró municipal de Viladecans, del 1930, com a veí del carrer d’Àngel Arañó. D’origen alemany i ja aleshores nacionalitzat espanyol, era aleshores escrivent de l’empresa IMPEX. Nascut l’1 de setembre de 1891, moriria solter a Viladecans el 2 de novembre de 1966. Poc més sabem del personatge que l’any 1940, ja des del càrrec de gerent del negoci, es faria càrrec de l’empresa d’autobusos de Viladecans, un cop acabada la guerra i dissolta la IMPEX, SA. Avui dia, els autobusos que transiten pels nostres carrers i carreteres duen encara el seu nom. Tanmateix, la recerca d’informació d’aquest veí de la ciutat, encara força desconegut, segueix ben oberta. 

Xavier Calderé i Bel

L’Hospitalitat de Lourdes, amb els malalts

L’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes és una entitat que té dues principals finalitats. La primera d’elles és la de promoure els pelegrinatges a Lourdes, que habitualment són al mes de juny i al mes de setembre. Aquests pelegrinatges consisteixen bàsicament en acompanyar malalts, persones amb disminucions i gent gran al Santuari de la Mare de Déu de Lourdes a França. Tots els acompanyants són voluntaris que van a fer un servei o bé persones que volen anar-hi com a pelegrins. Els voluntaris poden fer diferents serveis, ja sigui als menjadors, a les habitacions o bé a les piscines. Els voluntaris joves, que solen ser uns 200, són els que porten els malalts d’un lloc a l’altre amb les cadires de rodes o amb el transport típic de Lourdes, que són uns carrets que anomenem col·loquialment “xinos”, ja que durant l’estada a Lourdes es visita la Gruta on es va aparèixer la Mare de Déu i es fan misses i actes a diversos llocs. També hi participen metges i infermeres, preveres i diaques, religioses, etc. En total s’apleguen entre unes 800 i 1.000 persones.

De Viladecans, acostumem a anar-hi unes 60 persones entre malalts, acompanyants, pelegrins i voluntaris. Cal destacar la participació d’un nombrós grup de joves que, a part de fer el servei corresponent, estan vinculats al Grup d’Animació i amb les guitarres i els seus cants impregnen d’alegria i bones vibracions tot el pelegrinatge.

La segona de les finalitats de l’Hospitalitat és apropar el missatge de Lourdes al dia a dia de les nostres vides a través de la seva Fundació que gestiona un centre de dia, una llar-residència i pisos d’acolliment per a malalts. 

Viladecans és una de les 18 delegacions que formen part de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Barcelona i, des de la nostra ciutat, es duen a terme diverses activitats durant l’any relacionades amb l‘esperit de servei als malalts.

A banda de participar en els pelegrinatges a Lourdes amb totes les delegacions,  també acudim a la trobada que es fa cada any a Montserrat de totes les hospitalitats catalanes. Per Sant Jordi visitem els malalts de dues residències de Viladecans així com a diverses cases particulars i els portem la tradicional rosa de Sant Jordi. El dia 11 de febrer, que és la festivitat de la Mare de Déu de Lourdes, es celebra amb la participació en una emotiva l’eucaristia que comença amb una processó de torxes que vol semblar, encara que amb més petites dimensions, la que es fa diàriament a Lourdes, i que aplega moltes persones del nostre poble. Un dia o dos després, es torna a fer aquesta celebració a dues residències de Viladecans, i es donen ampolletes d’aigua de Lourdes a tots els malalts. Un cop l’any, ens trobem i fem un dinar de germanor tots els hospitalaris, joves voluntaris i malalts de Viladecans. Per Nadal anem a visitar els malalts i els acompanyem al dinar de Nadal que organitza cada any l’Hospitalitat de Barcelona. En la mesura del que podem, intentem fer el possible per dedicar alguna estona a ajudar els nostres malalts i gent gran, acompanyar-los a fer diferents tràmits o passar una estona amb ells aportant-los la companyia i l’estimació que sovint els manca.

Totes les activitats que fem les podem dur a terme gràcies a l’aportació dels socis, que cada vegada són més i que ens ajuden a costejar el viatge a Lourdes dels malalts de Viladecans. Igualment, també fem loteria de Nadal i alguna rifa, per poder recaptar fons. 

És un goig veure que a Viladecans hi ha tanta gent, sobretot joves, que tenen aquesta devoció a la Mare de Déu de Lourdes i tanta generositat per oferir voluntàriament el seu servei als altres.

Tot i així, encara hi ha molta feina per fer i necessitem més socis i voluntaris per fer possible que les il·lusions de moltes persones necessitades esdevinguin una realitat. Us animem a tots aquells que ho vulgueu, a afegir-vos a la nostra tasca i formar part de la nostra gran família!

Montserrat Carreras

Morell buixot (Aythya marila)

Viladecans, bassa de laminació sota C-32 18/02/2014

El morell buixot és una espècie que a Europa es distribueix majoritàriament per Noruega, Suècia, Finlàndia, Islàndia, i s’estableix com a hivernant a les costes de l’est i del centre d’Europa. Encara que alguns exemplars hivernen a la península, al Delta del Llobregat es  considera com a raresa local.

Eio Ramon

ERC aconsegueix un reconeixement a les víctimes dels bombardejos franquistes

Roca Radiadors a principis dels anys 30, objectiu dels bombardejos. Font: Arxiu municipal de Gavà 

El proper 16 de març es posarà una placa a Can Sellarès en record de les víctimes dels bombardejos feixistes de l’any 1938 a Viladecans.

Enguany és el setanta-cinquè aniversari dels bombardejos que va patir la societat civil de Viladecans. El 16 de març i el 4 de juliol de 1938 Viladecans va ser bombardejada per l’aviació feixista italiana de Mussolini en suport al dictador Francisco Franco.

Viladecans va ser un dels 137 municipis de Catalunya afectats pels bombardejos, on es calcula que van morir, pel cap baix, més de 4.736 persones –el 70% de totes les víctimes per bombardejos de l’estat espanyol. Aquests bombardejos sistemàtics sobre la societat civil van encetar un nou model de guerra, utilitzat fins als nostres dies, el càstig aeri sobre la població civil.

Les víctimes i els familiars d’aquells bombardejos no han rebut cap tipus de reconeixement oficial a la nostra ciutat. Des d’Esquerra Republicana de Viladecans crèiem que era una injustícia que calia esmenar, per això vàrem demanar a l’Ajuntament de Viladecans que, en record i homenatge a les víctimes dels bombardejos, es col·loqués una placa, relleu o monument commemoratiu en un emplaçament relacionat amb els fets, el qual hauria d’incorporar una descripció dels esdeveniments i el llistat dels noms dels civils que foren víctimes mortals. 

Aquesta mateixa demanda ja la vàrem fer en el 70è aniversari dels bombardejos, però no es va tenir en compte. Aprofitant el 75è vàrem tornar a trametre la demanda que sí que ha estat tinguda en compte per l’equip de govern municipal, de manera que les víctimes rebran el reconeixement oficial que es mereixen. El proper 16 de març es farà un acte on es descobrirà  la placa commemorativa que s’ubicarà a Can Sellarès, indret on els bombardejos van concentrar un gran gruix de les 27 persones caigudes a Viladecans.

Volem aprofitar per recordar que aquest capítol de la nostra història local resta recollit en dos llibres d’autors locals: Un tomb pel Viladecans del 1930 al 1940 d’Isidre Dolz i Roig, i Bombardejos a Viladecans 1938 de Xavier Calderé i Bel.

Jordi Flores

Josep Alcaraz, nou president de Convergència de Viladecans

Josep Alcaraz (a la dreta) amb Josep Llop,  president comarcal de CDC

Antònia Sánchez va pronunciar unes paraules de comiat davant l’Assemblea Local

Part de la nova Executiva Local de CDC, en una visita al Parlament de Catalunya.

L’assemblea de militants de Convergència Democràtica de Viladecans del passat 19 de febrer ha escollit Josep Alcaraz i Navarro com a nou president local, substituint Antònia Sánchez.

En el discurs de presentació de candidatura, el mateix Josep Alcaraz va destacar que ell, que és fuster de professió, es va decidir a participar en política per defensar les persones de Viladecans, i va demanar la implicació de tots els militants per tirar endavant el projecte de Convergència i Unió. En aquest sentit, va presentar els dotze membres del nou Comitè Executiu, als quals va recordar la molta feina que hauran de fer, i que és en el carrer i amb el contacte directe on s’ha de parlar de les propostes de CiU. 

Prèviament, Antònia Sánchez va rebre un calorós aplaudiment en agraïment als dos anys en què ha exercit de Presidenta Local, càrrec que deixa per haver de dedicar-se a responsabilitats familiars i per donar el relleu a companys més joves.

El portaveu de CiU a l’Ajuntament de Viladecans, Carles Lozano, va posar al dia l’actualitat municipal, denunciant la manca d’inicatives de l’ajuntament socialista, i recordant que la Generalitat de Catalunya està implicada amb Viladecans, amb la Llei de Barris, amb el compromís d’iniciar els tràmits per ampliar l’Hospital i amb la construcció imminent del nou Tercer Ambulatori, al barri de la  Torre Roja.

Va tancar l’acte Josep Llop, exdiputat i president comarcal de CDC al Baix Llobregat. Llop va recordar la gran importància de l’any 2014, amb la consulta convocada pel president Artur Mas. D’aquesta manera, va insistir en la necessitat que, per damunt de sigles i ideologies polítiques, tots els catalans ens mobilitzem per exercir el nostre Dret a Decidir.

Carles Lozano

PRESIDENTS DE CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA 

DE VILADECANS

1977-1988 Josep Carreras

1988-1995 Antoni Montmany

1995-2004 Salvador Oliva

2004-2012 Carles Lozano

2012-2014 Antònia Sánchez

2014-… Josep Alcaraz

Neix ServBici Express

Us volem anunciar que acaba de néixer el primer servei de distribució de mercaderies totalment lliure d’emissions contaminants al Baix Llobregat (SE) i L’Hospitalet.

Oferim un servei altament professionalitzat, al mateix temps que la nostra simplicitat permet que ens puguem adaptar a cada necessitat de transport. Podem moure volums considerables de manera ràpida, segura i protegits de les inclemències meteorològiques.

Volem contribuir en la reducció de l’impacte ambiental en la logística local d’aquesta comarca i ens agradaria que la proposta desperti el vostre interès.

Demaneu-nos més informació a:

servbici.express@gmail.com o al telèfon 610 793 691.

Joan Admetlla Batlle

Quan el parc del Torrent Ballester no existia

Les fotos del Torrent Ballester de l’any 1977 que publicava el Jaume Muns a l’última pàgina del darrer Punt de Trobada m’han fet venir al cap un record que tinc ganes d’explicar.

Recordo que quan era jove, cap al 1970, que jo tenia uns 20 anys (o potser era abans, no n’estic segur), hi havia un recorregut per Viladecans que m’agradava fer de tant en tant. Agafava el carrer Jaume Abril i anava seguint, seguint, per l’actual carrer Prat de la Riba, fins a la riera de Sant Llorenç, que llavors era això, una riera. La travessava, em ficava una mica cap a Gavà, i tornava enrere. Però no ho feia pel mateix lloc, sinó que entrava pels carrers de l’Alba-rosa i, entre torres i edificacions diverses, arribava al gran espai abandonat del Torrent Ballester, que llavors era un terreny encara molt més accidentat del que es veu en les fotos, amb uns quants garrofers que sobrevivien com podien i torrenteres que el travessaven. Allà m’aturava, anava amunt i avall, m’asseia a mirar... i sempre em venia al cap el mateix pensament: “A veure si Franco es mor aviat, es proclama la República, i el nou ajuntament impedeix edificar en tot aquest espai i el converteix en un parc!”. Perquè en el Viladecans de llavors qualsevol espai estava condemnat a ser edificable, per a major glòria i enriquiment dels especuladors de torn.

Ara, veient les fotos, he recordat aquest desig i m’alegra que, efectivament, els nostres ajuntaments democràtics l’hagin dut a terme...

Josep Lligadas Vendrell

Per una immigració sostenible i integradora

El Sr. Ministre ha demanat un “ajut urgent” a la UE, de 45 milions d’euros, per tal de fer front a la marea immigratòria a Ceuta i Melilla. De fet, si es tracta d’una “ajuda extra” no vull saber què costa anualment la barrera anti-immigració... Però quedem-nos amb els 45 milions, a veure què podríem fer de positiu amb una petita quantitat com aquesta.

Imaginem que tenim alguns pobles abandonats a la geografia de la Pell de Brau. Posem uns deu pobles per comunitat, que serien una petita part dels que hi ha. Pobles molts d’ells deixats entre els anys seixanta i setanta perquè no hi havia llum i aigua ni molts d’altres serveis, com escoles, carretera i centres de salut a l’abast...

Continuem. He llegit que hi ha un magnífic programa que es diu PRUEPA i significa “Programa de Recuperación y Utilización Educativa de Pueblos Abandonados”. Fantàstic! Amb un pressupost galàctic: 570.000 euros, és a dir, poca broma!

Continuem imaginant. Si dividim els 45 milions entre 50 pobles abandonats, toca per poble  gairebé 1 milió d’euros. Exactament uns 900.000 euros. Us ho aneu imaginant? Gairebé el doble del pressupost de PRUEPA, per a cada un dels cinquanta pobles seleccionats.

Triem un d’aquests pobles abandonats i proposem a deu famílies per “repoblar-lo”. I fem ara un  primer pressupost del projecte.

Si comptem les necessitats bàsiques família/mes són 2.000 euros. Tindríem 24.000 euros per família el primer any. Per tant 240.000 euros, pel conjunt de les 10 famílies.

Podríem fer una despesa de materials de reconstrucció per casa d’uns 30.000 euros. Per tant 300.000.

A part de les famílies immigrades i autòctones caldria comptar amb un equip de personal que aportés ofici, tècnica i acompanyament humà. Un “professional” per família. És a dir, 10 persones contractades amb un pressupost de 26.000 euros anuals bruts. Una partida doncs de 260.000 euros.

Encara ens queden 100.000 euros que podem utilitzar per materials diversos que es necessiten en el món rural, i imprevistos.

Amb un pressupost de 900.000 euros es podria començar a tirar endavant el repoblament d’un poble abandonat.

Cal dir que aquests pobles estan avui, relativament a prop d’altres pobles més grans que, estic segur,  veurien amb bons ulls la repoblació d’espais històrics i de conreus abandonats. I a més, la gent que encara hi viu tindrien l’esperança que algunes escoles ja no es tancarien i podrien haver-hi nous serveis i noves possibilitats d’agroturisme, senderisme, producció ecològica. Més vida i saba nova. 

Quins serien aquests nous pobladors? D’una banda els neorurals, joves emprenedors, que veuen que llençar-se a l’aventura, sense diners, és avui un projecte impossible i un contracte per un any podria ser una bona oportunitat. D’una altra famílies immigrades que ja veuen que la ciutat es fa impossible com a projecte a mig termini. També, però no exclusivament, persones que malviuen per les grans ciutats, rellogats,  i que han de buscar-se ajuts, cada vegada més escassos i més repartits. I encara, famílies que fins ara anaven fent, que tenen els adults a l’atur i que no veuen com podran sortir d’una situació ben precària i sovint desesperant.

Evidentment no es poden posar 40 persones en paracaigudes en un poble abandonat... Però hi ha etapes intermitges, fins que el poble estigués a punt. Aquestes famílies es podrien hostatjar en cases rurals o edificis religiosos... que perfectament podrien ser la plataforma per tal que, durant sis mesos, es poguessin anar habilitant les primeres cases...

El que sí que és ben clar, és que ni els 45 milions d’euros, més els centenars de milions que ja s’han gastat per deturar la marea immigratòria que ve del continent veí, no serviran per a res si no és per a infligir dolor i mort abans, durant i després de travessar aquesta muralla criminal. Ara tenim el reflux de l’expoli que es va fer als segles anteriors al nostre, per part dels aventurers i conqueridors europeus. 

¿Per què no demanar més ajuts a la vella i rica Europa, per a fer més digna la vida en els llocs d’origen dels que volen venir? ¿Per què amb molts d’aquests països hi ha relacions comercials poc netes i transaccions d’armament? Potser per dissuadir-los, amb les nostres armes i enginys, que no derroquin els seus propis dictadors.

Això és vergonyós, terrible, infame, i intolerable. Encara hi som a temps. Obrim les portes de bat a bat per tal que aquest drama humà no esdevingui tragèdia humanitària de dimensions apocalíptiques. Encara podríem arribar a ser un referent per les civilitzacions emergents, si en comptes de maleir les tenebres o invocar el poder celestial ens posem a treballar per un altre món possible, necessari i urgent, i com Déu vol.

Josep Maria Fisa

L’autoestima s’ha de conrear

Fa pocs dies la premsa es feia ressò d’un estudi de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la UAB on es constata, entre d’altres, la creixent segregació que s’està produint entre barris i municipis catalans. On hi ha més rics cada cop hi ha menys pobres i a l’inrevés. Amb la crisi el mescladís cotitza a la baixa i els nuclis d’habitants tendeixen a la uniformitat, per dalt o per baix. En això també som europeus. 

Una de les conclusions dels investigadors, que han comparat diversos barris populars, és la importància del teixit social a l’hora d’afrontar les dificultats actuals, com l’atur o la manca de serveis i equipaments que dignifiquin l’espai compartit. El millor antídot contra la segregació, ens vénen a dir, és comptar amb un important capital social i humà que lluiti pels drets dels veïns i per l’entorn immediat. En això hi té molt a veure la consciència de formar part d’un mateix col·lectiu. Dit d’una altra manera, l’autoestima. 

Però l’autoestima, ai las, s’ha de conrear. No neix per generació espontània. L’IGOP constata que l’actuació del sector públic en la creació de recursos i, sobretot, en com es posen al servei de la comunitat, és decisiva. El director de la investigació, Ismael Blanco, explica que “la identitat i l’orgull de barri estan molt vinculats també a la consciència que les millores del barri són fruit de les lluites veïnals i del treball conjunt entre administracions i veïns”. Els governs locals tenen doncs, segons el mateix estudi, un paper rellevant en la creació d’aquesta autoestima. 

Lluitar contra la desafecció, guanyar en motivació, empoderar la població fent-la copartícip del relat present i futur... heus aquí alguns dels reptes i deures pendents de l’Ajuntament de Viladecans. Per deixar enrere el concepte de “ciutat dormitori” o de mer satèl·lit de la gran Barcelona. Ho veiem des de fa anys amb la inexistència d’un model clar de ciutat, amb el rumb a la deriva d’un equip de govern acostumat a navegar a batzegades: ara Parc Aeroespacial, ara Barça Parc, ara Parc de Negocis, ara Eurovegas, ara Outlet… Una desorientació que paguem cara tots els conciutadans, desconcertats per tantes perdigonades, moltes d’elles venudes amb grans titulars però que acaben en paper mullat. 

Ho explicava molt bé aquest mateix mes de març l’urbanista Jordi Borja al suplement “Quadern” de El País, referint-se a la ciutat de Barcelona, però amb uns arguments perfectament exportables al cas de Viladecans: “L’administració, especialment la local, hauria de recuperar la iniciativa i liderar els projectes de ciutat. L’urbanisme és, sobretot, polític, i actualment hi ha un evident dèficit de debat polític i de projecte. Tot s’ha resumit a vendre al millor postor”. Tal qual. 

Josep Ginjaume

Vaig conèixer els follets de l’Espiga

Doncs sí. M’he proposat conèixer personalment els nens i nenes de Viladecans. M’he ofert a les escoles. Ja ho explica la Montse Pastor en aquest mateix número. Però també m’he ofert als caus i als esplais. 

Els primers amb qui he tingut contacte han estat els follets, els nens i nenes més petits de l’A.E. l’Espiga, amb els quals vaig passar una estona sensacional. Vaig flipar només de veure com em miraven... i les preguntes que feien. Sort que el mamutaire Vicenç va respondre a totes les seves inquietuds (amb gran imaginació, per cert). Van ballar el Patatuf al meu voltant i jo em vaig emocionar. Repetirem: caus, esplais, per què no em veniu a veure? Només cal que m’escriviu a 

mamutviladecans@gmail.com. Petons

El vostre Mamut (encara sense nom)

Cansades de reivindicar obvietats

Dimecres ens llevàvem amb el titular “Una de cada tres europees han patit una agressió sexual o física”. Una dada que ens colpeix brutalment, però malauradament no ens sorprèn. Ens resigna amargament a seguir lluitant, a no poder dir a aquells que afirmen “el feminisme és un anacronisme” que tenen raó. Les dones, com els catalans, estem cansades de reivindicar obvietats, però sabem que si no les reivindiquem perdem la lluita.

Les dones volem deixar de celebrar el 8 de març com un record d’allò que encara no hem assolit, igual que els catalans volem una data que representi allò contrari a l’11 de setembre. Ara bé, mentre no passi, seguirem pencant de valent per dignificar les dones en un món ple de referents que ens menystenen i classifiquen en un ordre inferior. Seguirem feminitzant el nostre entorn i educant la nostra mainada com a iguals. 

Queda molta feina a fer, i si continuem massa temps més dins d’un estat que està aconseguint el somni de Marty McFly, encara haurem de reivindicar més obvietats. Crèiem que per fi la gent començava a interioritzar una idea ben senzilla, que les dones tenim dret al nostre propi cos, i resulta que hem de sortir al carrer a cridar que no volem ser víctimes de la doble moral del PP. Perquè no podem permetre que aquells que no saben viure en llibertat amb el seu propi cos, sentenciïn el futur de milers de joves que no tindran diners per agafar un vol.

La lluita que tenim entre mans pot desesperar, perquè cansa haver de tornar a lluitar per drets que semblaven assolits. Però qui ens hagués dit als independentistes fa un parell d’anys que això ho tindríem tan a tocar? 

Bàrbara Lligadas

El Mamut a l’escola

El 19 de febrer es va fer la primera activitat del Mamut a l`escola. La varen inaugurar l’escola Àngela Roca amb els cursos  tercer i quart  de primària.

Aquesta activitat està pensada per a la mainada de la nostra ciutat amb la finalitat de conèixer el nostre animal emblemàtic.

Analitzant com havíem d’enfocar aquestes trobades, pensant el què i el com, elaboràrem l`activitat, reflectint que s’hauria d’anar adaptant a l’edat dels alumnes que la triessin.

Una primera part teòrica i la segona més lúdica. A la part teòrica s’explica amb un power point els trets més representatius de la troballa a Can Tries, les característiques d’aquests grans animals, acabant concentrant-nos amb el llanut que és el nostre.

A la segona part, els nens i nenes veuen i toquen el nostre Mamut culminant la presentació amb el ball del Patatuf.

Doncs bé, a les 9,30 puntualment arribaren al saló de plens de la Torre del Baró les dues classes de l`escola Angela Roca, 50 alumnes. Tot estava preparat, a punt de començar, presentació i endavant... Van estar molt atents, alguns encuriosits feien preguntes, des del  primer moment el tema els va interessar força, pendents de la pantalla tota la sessió. Acabada la projecció de la part més informativa, gaudiren del vídeo de la mamullada del 2011, festa i xerinola, aigua a dojo  pels carrers, els va encantar.

Seguidament baixàrem a la Plaça de la Vila, on els tres mamutaires, la Mari Carmen, el Joan i el Vicenç, ja tenien el Mamut preparat. Els nens i nenes quedaren bocabadats, els que ja el coneixien explicaven cofois als companys quan i què havien fet amb ell i els que el veien per primera vegada no s’ho podien acabar de creure, l`expressió de les cares ho deia tot.

El final i com a cloenda vàrem fer la ballada del Patatuf. La Mari Carmen i el Vicenç, amb una  paciència de sant, els ensenyaren els passos, una i una altra vegada fins que va sortir perfecte. Aleshores no volien parar, una vegada i una altra...

Crec que va ser una activitat exitosa, que va assolir els objectius proposats.

Toca agrair a l’escola Àngela Roca per la professionalitat de les professores que acompanyaren els alumnes i van ajudar que tot sortís rodó.

Esperem que altres escoles vinguin a gaudir d`aquesta experiència, els esperem.

Montserrat Pastor i Pujadó

L’hora dels valents

Aquesta comarca, el Baix Llobregat, és la segona comarca on més augmenta el nombre de persones aturades a l’àmbit metropolità, i el nombre de persones aturades registrades en el mes de desembre de 2013 era de 68.869.

Per cada 100 persones assalariades al Baix Llobregat n’hi ha 34 d’aturades. Aquesta ratio és superior a la que s’observa en l’Àmbit Territorial Metropolità (25,1%) i Catalunya (27,3%).

El 61% de les persones aturades al Baix Llobregat en el 2013 porten més de sis mesos donats d’alta en les oficines de treball. 

L’increment dels expedients de regulació d’ocupació autoritzats i les persones afectades per aquests expedients és destacable en tots els àmbits territorials. El Baix Llobregat és la segona comarca (darrere del Maresme) on més incidència han tingut els ERO entre les persones ocupades.

Malgrat aquestes dades del Consell Comarcal del Baix Llobregat, gran part d’aquestes 68.869 persones, no s’observa una mobilització sostinguda per exigir solucions col.lectives a aquest greu problema i a les conseqüències que ocasiona. 

El 22 de febrer va passar per Viladecans la marxa contra l’atur convocada per la Coordinadora d’Assemblees del Baix Llobregat. Es tractava d’una marxa que recorria les localitats del Baix Llobregat dels dies 22 al 27 de febrer, on es celebrarien diversos actes, assemblees, fins a acabar davant del Parlament de Catalunya, el dia 27 a la tarda.

El 22 a partir de les 9 hores del matí diversos centenars de persones sense feina es van anar congregant a la Plaça de l’Ajuntament de Castelldefels per iniciar la marxa. Entre els presents, van expressar el seu suport i solidaritat al moviment, dones en defensa del dret a l’avortament d’aquesta localitat, així com representants dels sindicats que donen suport a la marxa, regidors i parlamentaris d’ICV i PSC. Després dels primers discursos que van situar els objectius de la marxa i van animar a participar es va donar lectura al Manifest. A continuació es va iniciar la marxa en direcció a Gavà animats amb els lemes de “Treball SÍ, Atur NO”. A la Plaça de l’Ajuntament d’aquesta localitat una delegació de la marxa va ser saludada per representants de l’Ajuntament als quals es va lliurar el Manifest i les reivindicacions.

Potser en aquesta marxa no hi eren tots els aturats i aturades però segur que eren els més valents i valentes. Aquells i aquelles que no es resignen a una vida d’exclusió laboral i social.

A Viladecans, van realitzar una Assemblea a les portes de l’Hospital on van participar a més membres de la Plataforma en defensa de l’Hospital de Viladecans i de pares i mares de l’Escola Mediterrània. També es va veure la presència de grups de la PAH, sindicats i altres col·lectius.

Després d’aquesta parada a la nostra vila, la marxa es va encaminar vers la Plaça de l’Ajuntament per prendre el camí al Prat de Llobregat, una altra de les etapes que cobririen durant aquells dies.

En la marxa d’aquests i aquestes valentes aturades hem vist una altre vegada com davant dels problemes, la majoria de la ciutadania, sovint mirem cap a un altre costat tant si el problema ens afecta com si no, però tard o d’hora ens pot  tocar alguna de les fuetades en aquesta ofensiva generalitzada de retall de drets, per això és tan important la mobilització dels afectats com la solidaritat de la resta.

Miguel de la Rubia

En temps de crisi, cal unitat contra el feixisme i el racisme

Molts ciutadans i ciutadanes de Viladecans segurament ens vam quedar amb una cara de decepció molt important quan vam veure, al 2011, que Plataforma per Catalunya (PxC) havia aconseguit entrar al nostre consistori després de ésser votada per 1.271 conciutadans/conciutadanes (no sabem si per ignorància o per creença ferma). Si alguna cosa ens explica la història és que les situacions tendeixen a repetir-se quan no es posen mitjans per aturar el problema del feixisme i el racisme, que creix en èpoques de crisi sistèmica del capitalisme i que és un instrument perfecte per dividir la classe treballadora per motius d’origen i per tant, de perpetuar aquesta farsa de model econòmic que empobreix continuadament les classes populars.

Per molt que es facin passar per demòcrates, ja fa temps que organitzacions socials unitàries com Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) s’han encarregat de desemmascarar el passat polític dels militants i regidors de PxC, molts dels quals han començat la seva militància en forces polítiques i grupuscles d’extrema dreta que no han dubtat a l’hora de fer servir la violència contra les organitzacions populars, independentistes, d’esquerres o antifeixistes. El seu ascens és degut sobretot a la manca de perspectives de les classes populars envers els actuals representants polítics a l’hora de defensar els seus interessos, i al nombre important de casos de corrupteles que fins i tot han provocat l’expulsió recent del que fins fa poc era dirigent de PxC, Josep Anglada.

Per donar resposta a la problemàtica del feixisme i el racisme, i per defensar la cohesió social, així com la defensa del respecte a la pluralitat cultural que podem trobar a qualsevol societat moderna, un grup de ciutadans i ciutadanes de Viladecans (entre els quals m’hi incloc) han decidit impulsar la secció local d’UCFR per tal de combatre el discurs racista i feixista i a tots aquells i aquelles que el sustenten.

Però si alguna cosa ens ensenya la història és que per poder visualitzar canvis socials rellevants és necessària la implicació en la mesura del possible de cadascun i cadascuna de nosaltres per fer front al problema del feixisme i el racisme. Per això demano personalment als lectors que pertanyin a entitats que les emplacin a signar el manifest local d’UCFR-Viladecans que trobareu a la pàgina de Facebook clicant al següent enllaç:

www.facebook.com/pages/UCFR-Viladecans/263785190454061

Si voleu formar part del col·lectiu i implicar-vos en la lluita contra el feixisme i el racisme a Viladecans, o per deixar qualsevol comentari, només heu de dirigir-vos a la següent direcció mail: 

ucfrviladecans@gmail.com.

Nota: Aquest article és estrictament personal.

Albert Buigues

Catalunya - Finlàndia: una breu comparativa

Fa uns anys vaig donar a conèixer la formació de bandes de núvols nocturns davant de la desembocadura del riu Llobregat, núvols que fan que al Delta del Llobregat hi plogui més que als voltants, fenomen que vaig batejar com a “l’anomalia pluviomètrica del Delta del Llobregat”, i que ja ha estat descrit en algun article al Punt de Trobada. Amb el temps he anat descobrint d’altres zones de la Mediterrània on això també passa. I fins i tot al Bàltic, allà en forma de bandes de neu. Per tal d’entendre millor aquests processos i poder comparar-los amb els del Mediterrani, l’any passat vaig passar dos mesos a Finlàndia, en una estada de recerca a la Universitat de Finlàndia i el Servei Meteorològic finès. Els resultats que vaig obtenir allà i la comparació amb el que passa davant de la nostra costa, ho deixo per a un altre Punt de Trobada. Aquí em centraré en algunes similituds que he trobat entre els dues societats. Algunes d’aquestes semblances són anècdotes simpàtiques. Altres, tenen una arrel més profunda.

1. Entre dos grans imperis. Finlàndia ha estat sempre sota el domini de dos grans imperis, que periòdicament s’han anat alternant: Suècia i Rússia. De fet Finlàndia es va independitzar no fa encara 100 anys, el 1917. Catalunya també ha estat històricament entre dos grans imperis, l’espanyol i el francès. Ambdós països, tenen aproximadament el mateix nombre d’habitants, al voltant dels 6 milions. 
2. Bolets. Els finesos també són uns bojos per anar a buscar bolets. 
3. Llengua. Tot i que Finlàndia és considerat un dels països nòrdics, la llengua finesa té una arrel totalment diferent a la resta. Un suec, un noruec o un danès, es podrien arribar a entendre, com poden fer per exemple un francès, un català, un italià o un  gallec. Però la llengua finesa té una arrel totalment diferent, provinent no de la cultura víking sinó dels Urals. Durant molts segles parlar finès ha estat vist com una llengua de segona, una llengua rural, poc culta, com en el cas del català, que sovint ha estat considerada com una llengua de segona, més pròpia de l’àmbit rural... i només cal recordar les allò d’un membre del govern espanyol de la transició  “cómo van a impatir física nuclear en catalán!”. En el cas de Finlàndia, la llengua culta sempre ha estat considerada el suec, fins que fa menys de 100 anys un sentiment nacionalista finès va col·locar aquesta llengua com a element de la cultura finlandesa.  
4. Bilingües. Els finesos tenen dues llengües oficials, el finés i el suec... si, sí, la de l’antic imperi.... I és que per als finesos, Suècia és el germà gran, i hi tenen bones relaciones, contràriament del que passa amb els russos. Fins al punt que en els rètols, que sempre estan en bilingüe, allà on hi domina majoria de parlants suecs apareix primerament el suec i després en finès, i viceversa. 
5. Caràcter. Els finesos acostumen a ser introvertits, seriosos, estalviadors de paraules (diuen que per això es van inventar els SMS, per encara haver de parlar menys), i treballadors. Tot plegat, com els catalans si ens comparem amb d’altres comunitats ibèriques. 
6. Sant Joan. La revetlla del dia de Sant Joan és també celebrada pels finesos, amb fogueres i festa al voltant del foc, com els catalans. Això sí, sense petards, ja que són massa sorollosos... 
7. Estònia. Si la costum del catalans ha estat anar al país veí d’Andorra a comprar més barat, els finesos agafen sovint el ferri i en un parell d’hores es planten a Estònia, on passen el dia i compren més econòmic, sobretot l’alcohol. 
8. Bandes de neu. El mecanisme meteorològic que ens genera bandes de pluja nocturna davant de les costes viladecanenques és el mateix que de vegades forma bandes de neu davant les costes fineses, deixant neu a la costa. 

Jordi Mazon

Informació

El passat dia 23 de febrer, aniversari de l’intent de cop d’estat de l’any 1981, Jordi Évole va oferir, en el seu programa “Salvados”, un suposat reportatge en què explicava, amb tot de testimonis, que l’esmentat cop d’estat no havia estat res més que un muntatge que pretenia evitar un previst cop d’estat que estava realment en marxa i que, si hagués triomfat, hauria estat una brutal destrossa. A mesura que avançava el programa, però, apareixien elements que el feien cada cop més inversemblant, i al final s’aclaria que tot allò era fals i que l’intent del 23-F havia estat perfectament autèntic.

Les reaccions al programa van ser de tota mena, del més fervent aplaudiment pel que significava de denúncia de la poca fiabilitat de les informacions que rebem, fins a la més dura crítica per frivolitzar amb un tema tan seriós com va ser l’acció del coronel Tejero i companyia.

Sigui com sigui, i se’n pensi el que se’n pensi, el cas és que aquest programa ens ha obligat, un cop més, a reflexionar sobre la informació que rebem, i la manera com la valorem. Perquè segur que a tots ens ha passat més d’un cop que, en veure com s’explica una notícia d’un fet que coneixem de prop, ens adonem que aquella informació és incompleta, o esbiaixada, o directament falsa. I no necessàriament per mala voluntat de l’informador, sinó per superficialitat, desconeixement, o mandra de verificar bé les dades. O també, a vegades, per pura i dura manipulació, voluntària o més o menys forçada.

En aquesta època nostra, en què rebem informacions constantment i a gran velocitat, és més necessari que mai estar alerta a l’hora de valorar tot el que se’ns diu. Des de totes bandes, incloses les dels sectors amb els quals potser simpatitzem més. Perquè només serem ciutadans i ciutadanes lliures si volem conèixer les coses a fons, si som capaços de fer servir críticament el nostre propi cervell, i si no estem disposats a deixar-nos entabanar per ningú.