El AMPA del colegio público La Montserratina

Me han dado la oportunidad de escribir un artículo sobre las actividades que se realizan en un Ampa, pues bien, voy a redactar las actividades que se realizan en el Ampa del colegio público donde mi  hijo cursa estudios y en la que estoy involucrada.

Por la mañana hay un aula donde se realiza el servicio de acogida, el horario es de 8:00-9:00h.

Por las tardes se realizan diversas actividades extraescolares, de carácter deportivo, piscina, fútbol, patinaje, etc.

La llegada del otoño se recibe mediante una fiesta de la Castañada, se hace una merienda exponiendo los diferentes frutos del otoño que son repartidos por una madre que hace de castañera.

Para Navidad se organiza una chocolatada para todo el colegio, junto con la llegada del Papá Noel que reparte juguetes a los niños.

Se realiza una fiesta para carnaval, para la cual, se realiza y se monta una carroza, con los disfraces relacionados con el tema a participar.

En abril llega Sant Jordi, y con ello la fiesta de la rosa y de los libros, se venden rosas y se realiza un mercadillo medieval con manualidades realizadas por los niños de todos los cursos, y se exponen en paradas en el teatro del colegio, voluntarios van por las clases leyendo cuentos a los niños.

Para fin de curso se realiza una fiesta de despedida del curso.

Otra actividad que es de gran interés y poco valorada, son los cursos de formación gratuitos que se imparten a padres y madres relacionados con diferentes temas de gran interés para enriquecer la educación de nuestros hijos, es la actividad de formación de padres y madres.

Otra actividad gratuita es la relacionada con un curso de catalán, para padres y madres, para enriquecer el lenguaje tanto oral como escrito.

A final de curso se realiza la venta de libros del curso siguiente, renovación del carnet de socio, y la socialización de libros. Otra labor que se realiza es la venta de vestuario del colegio.

Durante el año se realizan por voluntarios manualidades que se van colocando por todo el colegio para hacerlo más confortable y didáctico.

Estas son las actividades que se realizan en el Ampa del Colegio público Montserratina, a la cual pertenezco, independientemente que en el resto de Ampas de Viladecans desarrollen otro tipo de actividades.

Comentar, que la mayoría de los padres que tienen a sus hijos realizando actividades extraescolares, piensan erróneamente, que son actividades de obligado cumplimiento por parte del Ampa.

Mencionar que éstas actividades se realizan gracias a un número muy reducido de padres y madres voluntarias de todo el colegio, y sobre todo, gracias a la Presidenta que realiza una labor de plena dedicación sin ánimo de lucro.

Es muy importante hacer entender a los padres y madres de alumnos, que las Ampas son ellos, y que la obtención de los objetivos depende de ellos y no de los pocos voluntarios que estamos, así como de hacer entender a las propias Ampas, que tienen otras obligaciones de cumplimiento, como es el caso de involucrarse en actividades educativas, tan importantes como la lucha contra la xenofobia y racismo, la multiculturalidad, la paz, el medio ambiente, etc. que parece ser están olvidadas en las agendas de las Ampas. 

Begoña Manrique 

Fotja amb cries

Viladecans, 15/05/2011. Reverva Natural Remolar-Filipines

La fotja vulgar (Fulica atra) és una espècie comuna a les zones humides dels Països Catalans. S’alimenta principalment de vegetals com rails de plantes aquàtiques i tiges joves. Complementen la dieta amb algun insecte o mol·lusc. Pon 6 – 9 ous de color crema, clapats de negre, que cova 21 – 24 dies. Els pollets abandonen el niu al poquet de nàixer i romanen amb llurs pares fins unes 8 setmanes. 

Eio Ramon

Vindreu a la paella solidària? Un munt d'entitats us hi conviden

Troballa misteriosa

Són rituals? Són ofrenes? De tant en tant apareixen en algun indret de Viladecans taules parades com aquesta, fotografiada l’abril passat prop de la masia de Cal Simon.

Maria Comas

Quan una borrassa no és una burra grossa ni un corraló un corral petit (o unes quantes paraules en perill d’extinció, 2)

Continuem recordant paraules. Ja deia en el número passat del Punt de Trobada que d’aquestes paraules en perill d’extinció, o ja totalment extingides, n’hi ha força de referides al món agrícola, però també d’altres orígens. I algunes, com veurem aquí, d’origen tan sofisticat que sembla mentida que s’utilitzessin a Viladecans. Doncs bé, comencem per les dues paraules que cito en el títol.

Borrassa. En aquesta paraula, la o de la primera síl·laba, com que és àtona, es pronuncia u. O sigui que algú podria pensar, efectivament, que es tracta d’una burra grossa. Doncs no. Segons els diccionaris, una borrassa és una tela que serveix per aplegar les olives o per portar-hi algun tipus de verdura o coses similars. A Viladecans, era una roba de sac o d’altres tipus, que servia per tapar el carro, o per estendre a terra per triar mongeta, o per altres usos per l’estil. Jo l’ús més habitual que recordo de casa meva era per tapar els coves plens de verdura per portar-los a vendre.

Corraló. El Diccionari de la Llengua Catalana defineix aquesta paraula com un atzucac, un carrer sense sortida. I en canvi, el Diccionari Català Valencià Balear, que acostuma a estar més atent a les peculiaritats lingüístiques dels diversos llocs, diu que un corraló és un carrer curt i estret. I explica que aquesta paraula es fa servir a Sant Feliu de Llobregat, entre altres llocs. Doncs sí, entre aquests altres llocs també a Viladecans. Així és, per exemple, com és conegut el carrer curt i estret que uneix els carrers del Sol i del Pare Artigas, just per sobre de Ca l’Almirall.

Sanfaçon. Aquesta és la paraula més sofisticada que recordo haver sentit a Viladecans. No sé com havia pogut arribar aquí. Ve del francès “sans-façon”, que vol dir “frescura” o “desvergonyiment”. I l’havia sentit utilitzar sobretot en l’expressió “Quina sanfaçon!” que volia dir, òbviament, “Quina barra!”.

Culero. Un curiós eufemisme per evitar dir “cul”, i que s’utilitzava sobretot per parlar amb els nens i nenes. En català correcte seria “culer”, però ja explica el Diccionari Català Valencià Balear que una de les accepcions de la paraula “culer”, la que el diccionari defineix, gairebé poèticament, com “drap que es posa sota el culet dels infants de pit, per a recollir-ne l’excrement”, s’utilitza sobretot en la forma acastellanada “culero”, que pronunciada en català sona “culeru”). Doncs del drap que es posa sota el cul es passa a significar el cul pròpiament dit.

Refilet. Vol dir la filigrana musical que es fa posant diverses notes lleugeres en una sola síl·laba, de manera semblant als cants dels ocells. I de fet, s’utilitzava per lloar algú quan cantava alguna cosa difícil, i sobretot quan era amb un to alt. No sé jo si aquesta paraula la continua fent servir ningú. Potser és que ara la música ens arriba dels aparells, i no de les ganes  de cantar de les persones.

Arrupir-se, arrupit. Arrupir-se vol dir encongir-se sobre si mateix, doblegant la columna i els genolls. Un es pot arrupir de fred, de por, o bé per amagar-se. Tant el verb com l’adjectiu corresponent els tenim bastant perduts.

Fermar. Vol dir lligar una bèstia amb una corda o una cadena a una anella o a qualsevol altre lloc, per tal que no pugui fugir: fermar un gos, fermar el cavall.

Forc d’alls, o de cebes. És una trena d’espart (o d’algun altre material similar), normalment doble i ajuntada per la punta, per mitjà de la qual es penjaven els alls o les cebes. No sé jo si aquest sistema continua utilitzant-se encara.

Feixiner. Un feixiner és el lloc on es guarden les feixines, sobretot per anar-les cremant a la llar de foc. I una feixina és un feix de llenya prima. La curiositat, almenys per a mi, és que, mentre que la paraula “feixiner” la recordo molt de sentir-la utilitzar, en canvi no recordo gens la paraula “feixina”: en dèiem, simplement, feix de llenya.

Josep Lligadas Vendrell

Los planteamientos de las AMPAS

Antes de empezar a dar mi opinión cercana sobre los planteamientos de las Ampas y de su Federación en Viladecans, quiero ante todo expresar mi gratitud a aquellos padres y madres que colaboran y apoyan la labor de estas entidades, y sobre todo a aquellas personas que ostentan los cargos de Presidente/a y Secretario/a y otros en las mismas, por la enorme aportación de trabajo y tiempo personal que dedican a las mismas.

Dicho lo anterior, no quiero pretender que este artículo sea una dura crítica del trabajo realizado por aquellas personas que están colaborando, trabajando y dedicando su tiempo en las Ampas, pero sí quiero expresar, que ese trabajo y dedicación va dirigido a actuaciones, proyectos y actividades de poco calado formativo y cívico, dando más importancia en acabar dando servicios de “guardería” de alumnos del Ampa, a través de los servicios de recogida, actividades extraescolares, etc. a cubrir las necesidades de los papás y mamás de solucionarles el “grave problema” de vestuario, y el de la compra de libros, así como de gestionar unas grandes carrozas de Carnaval, y grandes fiestas de final de curso etc.  

Sí que entiendo, que entre otras muchas cosas, el Ampa tiene que estar para dar solución a estos problemas que actualmente tienen los padres y madres, de dónde dejar a los hijos durante las diez horas en las que están trabajando, pero luego llega la hora de la verdad y el deber de actuar ante graves problemas, como una entidad ciudadana de Viladecans más, y no se ven, no se pronuncian, no se oyen. Concretamente, yo como padre de un alumno, y perteneciente a un Ampa de Viladecans, me parece increíble ver como este Ampa no se adhiere, por decisión de la FAPAV de Viladecans, a un manifiesto ciudadano y cívico en Viladecans, propuesto por un gran número de entidades culturales, de ciudadanos y cívicas, contra el racismo y la xenofobia, además de no dar ninguna explicación y motivo al respecto. Pero todo no queda ahí, ahora ante la grave situación de recortes en la educación pública, y más concretamente, aprovechando las movimientos populares y de la ciudadanía y entidades de Viladecans,  parece ser que tampoco están y si al final acaban estando será con bastante retraso, en el apoyo de la eliminación de esos recortes, que conllevan la reducción de profesores, la eliminación de la sexta hora, la reducción de inversión en los centros públicos, la pérdida y retroceso en la calidad de la educación pública, etc. 

Creo que este debe de ser el momento importante de ver a las Ampas y su federación de Viladecans, enseñando y mostrando para qué deben estar trabajando y dedicando ese tiempo personal de dedicación. Espero que las Ampas y su federación de Viladecans, estén en los foros de encuentro con el resto de entidades y formaciones ciudadanas y cívicas para mejorar Viladecans, y más concretamente en el apoyo de uno de las mayores problemas que nos hemos encontrado en Viladecans en mucho tiempo, y es la defensa del Hospital de Viladecans, que como otra entidad más de Viladecans debe de estar dando su apoyo y en movimiento unitario frente a todos los recortes que nos están aplicando al sector público.

Carlos Antonio de la Rubia Campillo

No hay dos sin tres, pluralismo: pros y contras del burka y el tanga

Muy interesantes lecturas las de Marta Pombo y Mercè Solé, ambas en Punt de Trobada de anteriores ediciones.

A pesar de las apariencias, ambos artículos son parte de un mismo problema y no una diferencia de criterio, encontrándolos ciertos y complementarios.

Para tener la autoridad y me refiero a la autoridad que da el conocimiento y no la autorización de uso del poder y la fuerza, para proceder al dictamen de una prohibición, primero debería estar seguro de que es una medida igualitaria.

Doy con esto la razón a Mercè Solé a que no podemos pedir a los demás que hagan lo que no prohibimos en nosotros mismos, cambiando el burka por el tanga y las demás referencias que relegan a “mujer florero” con las promesas de una facilidad en ciertos accesos sociales, muy discutibles.

Si bien el apasionado escrito de Marta Pombo no cayó en la similitud de esta otra “costumbre cultural” tan similar e indeseable a la vez, posiblemente porque es mas fácil ver la paja en el ojo del vecino que la viga en el propio, Mercè Solé obvia el peligro de la permisividad que no atajando las desviaciones cívicas que se detecten a tiempo para que no se vuelvan costumbres semiaprobadas por la ausencia de criterio contrario. 

Para que la prohibición dé lugar a mártires debe existir una injusticia como la que hemos visto que penalice a una por ser una costumbre extraña y sea permisiva con las nuestras, de ahí la necesidad de ser imparciales.

La identificación de unos límites coherentes de algo tan entramado como lo meramente costumbrista a lo realmente cultural y positivo es una prioridad. Identificar que es realmente vejatorio y denigrante y perjudicial y tomar las medidas oportunas.

Mucho se habla sobre políticas de acercamiento cultural y cohesión. de la búsqueda de medios de diálogo donde se acerquen posturas y a la comprensión y ayuda al inmigrante. Al parecer creen equivocadamente en una falta de educación o políticamente incorrecto hacer ver que también tiene que existir una reciprocidad por parte del recién integrado, empezando por compartir aquello de allá donde fueres haz lo que vieres, eso si, evitando los males que ya arrastramos aquí.

David Rebollo

Pensant en la campanya

Potser tot ja està dit i no val la pena afegir-hi grans coses més. Però a mi la campanya i els resultats electorals encara em fan rumiar, més enllà de comentar que quina pena que l’abstenció a la nostra ciutat sigui tan gran i que el més lamentable de tot és que el racisme hagi obtingut un escó, i amb ell recursos econòmics i un altaveu segur a cada ple municipal. 

1. La  participació ciutadana no és gaire valorada

M’ho ha fet pensar el resultat obtingut per ERC. Segur que han tingut les seves batalletes internes, a més a més de la desfeta general. Però és innegable que molta gent que anava a les seves llistes és gent activa a la ciutat, prou coneguda, que treballa molt desinteressadament a moltes entitats. El mateix es pot dir d’altres partits (penso en CiU, per exemple), però de qui segur que no es pot dir és del PP, que ha obtingut un increment notable de vots. I no deu haver estat precisament per la seva rellevant actuació a Viladecans o per la implicació dels seus candidats en la marxa de la ciutat, sinó per la baixada del PSOE i una curiosa millor valoració de Rajoy i els seus - alguns molt corruptes- candidats. 

La baixa implicació dels ciutadans, no només en els partits sinó en entitats de tota mena, rebaixa allò que encara podria ser patrimoni de ciutats petites i mitjanes: el coneixement i valoració dels candidats (no només dels caps de llista) per allò que són i que fan, a part de les sigles de la candidatura en què es presenten. Al marge que els partits haurien de millorar en moltes coses, al marge que les llistes obertes segurament serien una molt bona cosa, cal desvetllar l’interès per la vida ciutadana, cosa que va a la contra del creixent individualisme i del poder dels grans mitjans de comunicació. Unes llistes obertes sense aquest requisit no serien garantia de res, perquè continuarien estant en mans de qui tingués diners per fer-se veure més.

2. El racisme guanya adeptes

Ben poca gent que ha votat PxC a Viladecans deu reconèixer-ho públicament, perquè està mal vist. Però molta gent deu fer-se seu un eslògan que desgraciadament ha estat ben trobat: primer els de casa. 

És molt difícil, i més en temps de crisi, lluitar contra els prejudicis racistes. Pocs prejudicis es presenten en format directament Goebbels. Algun sí, però. A la Fira de Sant Isidre, aquest partit repartia fulletons afirmant que el prototip d’un violador és un marroquí de 19 anys. El mateix cap de setmana que el blanquíssim i occidentalíssim Strauss-Kahn era detingut… Deia que la majoria de missatges racistes són més encoberts. Passen per acudits o referències teòricament inofensives, però que van calant endins. Són referències que costa molt eradicar i que a més mai no estan demostrades amb dades. Sempre hi ha un familiar que segur que ho sap: i sap que la major part dels ajuts socials va als immigrants, que no paguen impostos (!), que legalment tenen no sé quins privilegis… Em consta, perquè jo mateixa en uns mesos en què vaig treballar a l’ajuntament en aquest tema vaig intentar aportar dades que ho desmentissin, que molta gent, malgrat l’evidència, continua creient allò que vol creure. Ara tant l’Ajuntament de Barcelona com la Generalitat han posat en marxa webs contra el tema. Però cal fer moltíssima pedagogia. I no deixar-se portar per cap comentari poca-solta que desvetlli aquesta mena de complicitat racista. Perquè això alimenta el monstre.

3. Els nous mitjans 

Aquesta ha estat probablement la campanya on  més s’ha treballat el facebook i el twitter, com a elements ja de fàcil accés per a tothom. Només, com a usuària de tres comptes del Facebook, vull dir que alguns candidats que en principi em desvetllaven simpatia han acabat convertir-se en una cosa insuportable per l’abús del tema. Rebre tres missatges al dia d’algun candidat cantant els seus propis goigs, i amb una colla d’acòlits que van repetint: m’agrada, és el millor, fatiga més que els anuncis a la tele. No m’estranyaria que en algun cas hagués tingut efectes contraproduents.

En fi, la millora de la democràcia no passa per miracles de la regeneració dels altres (dels partits o de qui sigui), passa per un increment de la nostra participació ciutadana. I ja hem vist que la corrupció i el racisme donen vots. Doncs a mi no m’importa continuar treballant amb els minoritaris i els perdedors. Per la salut i ètica col·lectives.

Mercè Solé

“Locum nominatum Canis Vallis Sancti Clementis”

El dia 29 d’abril vam pasar la ratlla dels 1.000 anys del primer document escrit a on apareix la denominació de l’origen del nom de Viladecans. 

Ja som mil·lenaristas (no mileuristes, encara que segur que n’hi ha més d’un), i la veritat és que viure aquest moment és una cosa irrepetible. El dia de la festa, va ser com un Sant Jordi, feiner però amb activitats per a tots. M’ha agradat molt veure com a poc a poc es veuen més balcons amb els domassos del mil·lenari, això fa festa, i seria bo que d’aquí a la cloenda de les festes del mil·lenari, per la Festa Major d’estiu, els balcons lluïssin majoritàriment aquests estendards que mostren que estem de celebració i que estem contents.

Els actes de celebració més importants van ser l’exposició que es va fer al nou Casal d’Entitats Pablo Picasso, amb documents originals de la història de Viladecans –excepte el Cartulari de Sant Cugat que és una reproducció– i on es podien veure un plànol de Viladecans de 1852, i l’acta de constitució del primer ajuntament democràtic desprès de la dictadura, entre d’altres.

Més tard va parlar Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya, sobre com era la Catalunya de fa 1.000 anys, i per tant com ho pasaven els viladecanencs de l’època –semblava un avançament dels Capvespres de Ca n’Amat– aquesta xerrada va omplir de gom a gom la nova sala d’actes del Casal. És clar, tal com ens va explicar, que aquells que habitaven aquestes contrades fa deu segles, no tenien l’esperança de vida que tenim ara, ni tampoc vivien en cases com les nostres amb calefacció i aire condicionat, els convenis laborals no existien, i bàsicament  es treballava per viure. No tenien cap dret (només el de defensa contra els atacs dels invasors) i tot eren obligacions. La veritat és que si no eres el senyor feudal, no tenies gaires privilegis. L’acte va començar amb un video fet per Viladecans TV, sobre el Cartulari de Sant Cugat, que és el lloc on apareix la ja famosa frase del “locum nominatum Canis Vallis Sancti Clementis”.

Com tota festa d’aniversari, la cloenda va ser a la plaça de la Vila, amb el pastís del mil·lenari, fet conjuntament per tots els pastissers de Viladecans. 

Penso que aquesta festa  ha aconseguit que molta gent hagi conegut una mica més Viladecans, que sàpiga dels seus origens i que, per tant, que tots ens l’estimen una miqueta més.

Vicenç Castelló Solina

Un Viladecans inesperat i un llibre imprescindible

“El relat de la lluita per la propietat de la Torre té molt de crònica siciliana, de rics de la ciutat de Barcelona que miren de dalt a baix les vides i intrigues de pagesos, de sacerdots que fan una eina de poder de la seva proximitat als senyors. No falten els ingredients de les novel·les per entregues: les senyores riques que balbotegen les seves últimes voluntats, els parents pobres desnonats per l’oblit dels parents rics, masovers sense masia a la mort de la senyora, els morts per enverinaments, el bestiar enverinat per mans desconegudes,  el mossèn sense sotana disfressat de seglar per espiar una neboda que s’havia citat amb un jove en una font,  l’empresonament per error d’un fals culpable o el fantasma de la secta del Triángulo, els maçons”.

Això deia José Luis Atienza el passat 2 de juny al Centre Cultural Sant Joan en presentar el llibre que ha escrit Jaume Lligadas Vendrell i que ha publicat el Grup Tres Torres. El llibre es diu Viladecans 1915. L’herència de Magdalena Modolell, i la seva publicació és, sens dubte, és un esdeveniment important en la recuperació de la nostra memòria ciutadana.

José Luis Atienza, en la presentació, deia també que “d’aquest llibre s’aprofita tot” i, com a exemple, citava les paraules del pròleg de Josep Campmany en què ens convida a llegir el relat dient que, en ell, “carlins, maçons, republicans i regionalistes apareixen i desapareixen de les pàgines amb un inconfusible color local, i ens expliquen que, contràriament al que hom podia pensar, Viladecans no era un poble adormit, avorrit i acomodat a l’agricultura”. 

El llibre, doncs, és d’imprescindible lectura per a tothom qui vulgui conèixer com era el Viladecans del qual som hereus, i vulgui conèixer-lo, a més, passant-s’ho bé llegint una història que és com una novel·la: perquè la història en si ho és, i perquè, alhora, el seu autor ha sabut oferir-nos-la així: de molt bon llegir, i molt apassionant fins i tot. És, sens dubte, un llibre que enganxa.

I cal dir que l’acte de la presentació va estar també a l’altura del llibre que es presentava. Vam ser un centenar de persones, i a l’escenari, a més de les quatre persones que havien de parlar, ens acompanyaven els retrats dels dos principals protagonistes de la història: Magdalena Modolell, la senyora, i Andreu Samaranch, l’impagable rector de la parròquia en aquells anys.

Presidia Joan Pidelaserra, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Viladecans, i en primer lloc Maria Victòria Herrero Garcia, vicepresidenta del Grup Tres Torres, va recordar les principals activitats i temes en què actualment està ficat el grup. I després, anant ja al llibre, José Luis Atienza, vicepresident del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, en va fer una brillant presentació que abans ja hem esmentat, i després l’autor, Jaume Lligadas Vendrell, va parlar dels protagonistes del llibre emmarcant-los, però, en unes quantes pinzellades diríem que col·laterals, que van anar des dels records de la Raval, als records de l’església (“On van els nens i nenes de Viladecans cada diumenge?” I la concurrència, amb bona memòria, va respondre amb entusiasme: “A missa, a doctrina i al Centro!”), per acabar amb el record captivador d’un personatge també col·lateral: Democràcia Berga, la primera nena batejada civilment a Viladecans. Després, Joan Pidelasserra va tancar l’acte amb unes breus reflexions sobre la nostra història i la nostra realitat actual viladecanenca. Cal dir, per als qui vulguin disfrutar llegint-les, que les intervencions de José Luis Atienza i Jaume Lligadas es poden trobar a la web del Grup Tres Torres (entreu a www.gruptrestorres.cat; cliqueu, dintre les notícies, “Una presentació entranyable”, i allà trobareu l’enllaç).

I quan semblava que l’acte s’havia acabat… Joan Bonich va exaltar les masses amb una altra cantarella que els nens i nenes baladrejàvem a la porta de l’església quan hi havia un bateig: “Tireu confits, que són podrits, tireu vellanes, que són corcades! Si no en voleu tirar, el nen es morirà”, hàbilment modificat per “el llibre no es vendrà”. I des de l’escenari ens van bombardejar a cop de confits.

Josep Lligadas Vendrell

Salvem l'Hospital de Viladecans

No podíamos asistir inertes a lo que parece ser el ocaso de nuestro Hospital de toda la vida. Nuestros mayores pelearon mucho por tenerlo. Nosotros estamos en lucha para preservarlo.

En los últimos años, a los ciudadanos de Begues, Castelldefels, Gavà, Viladecans y Sant Climent nos ha tocado actuar en  diversos episodios donde el  protagonista ha sido el Hospital de Viladecans. 

Desde la construcción de los edificios de consultas externas o urgencias hasta la reciente ampliación de tres quirófanos, pasando por la  prometida edificación del nuevo Hospital, cada paso adelante de Sant Llorenç nos ha costado mucho esfuerzo.  

Esto, sumado a las "movidas" en las que estuvieron involucrados nuestros padres y abuelos, cuando la Roca decidió cerrarlo, hace pensar que posiblemente este sea el Hospital más reivindicado en  la historia de Catalunya. Tanto empeño nos ha conferido la tradición de ser luchadores por la permanencia y el crecimiento de nuestro Hospital. 

Hace un mes, el fuerte arraigo de los vecinos, aliado a las detonantes  embestidas de la Consellería de Salut,  desataron el nacimiento de la "Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans y de la Sanidad Pública", desde donde se está liderando la movilización ciudadana. 

Esta Plataforma, coordinada por asociaciones vecinales y representantes de algunos de los ayuntamientos de las poblaciones afectadas sensibles al tema, aglutina también entidades ciudadanas adheridas y representantes de los trabajadores,  cuyo propósito  fundamental es lograr un  Hospital de Viladecans grande (donde disponer de la mayoría de prestaciones sanitarias especializadas), bueno (que ofrezca los mejores resultados en lo que se refiere a diagnóstico y tratamiento, acompañados de una calidad asistencial y trato intachables), y totalmente público (para impedir que el afán de beneficio económico no tire por tierra todo lo demás).

Así, teniendo en cuenta el difícil momento social que estamos viviendo,  condicionado por  las constantes amenazas de recortes en el presupuesto sanitario que ponen en jaque nada más, nada menos, que la calidad de vida en Catalunya, ciertos hechos atípicos que han venido sucediendo en nuestro hospital en los últimos meses nos han puesto en alerta.

En particular, la reciente supresión de la figura de director gerente del hospital más eficiente del Institut Català de la Salut y el control de su gestión por el equipo que viene dirigiendo el territori y el Hospital de Bellvitge desde hace ya varios años, quienes califican su decisión como una "territorialización" –pero que más parece enmascarar un "sometimiento con anexión"– nos trajo a la mente que, en los últimos años, hemos venido percibiendo muchísimas trabas al crecimiento del Hospital de Viladecans.  

Basta con ver que, el pasado año, poco antes de las elecciones autonómicas, la puesta en marcha de los tres nuevos quirófanos de uno de los hospitales con más listas de espera quirúrgicas de toda Catalunya se dilató casi dos años tras estar concluida la obra; además, ello condicionó el  cierre de dos de los quirófanos antiguos para reformas, los cuales siguen cerrados hasta ahora.  Es decir, de los siete quirófanos prometidos, hasta ahora solamente tenemos cinco. Esto, sin hablar de la tan sonada como etérea ampliación del Hospital de Viladecans, que ya lleva pendiente varios años.

Viendo lo visto  y sabiendo que el President Artur Mas viene planteando limitaciones a la existencia de hospitales localizados a menos de 30 km de otro hospital, sería de ingenuos no alarmarnos con todo lo que venimos asistiendo en el Hospital de Viladecans desde hace casi tres meses, y de temerarios no tomar las riendas y actuar para frenar el aparente intento de debilitarlo y paralizar su desarrollo.

Es por no fiarnos de las oficiales "buenas intenciones" de la Administración catalana con respecto al Hospital de Viladecans, que es el más pequeño, y, por lo tanto, más vulnerable, del Institut Català de la Salut, a partir de mediados de abril pasado, cada miércoles a las seis de la tarde nos venimos manifestando por las calles de Viladecans y Gavà, con el fin de dar a conocer el problema a la comunidad y de llamar la atención de las autoridades, de quien esperamos transparencia y verdadero compromiso con el crecimiento y la evolución de nuestro Hospital. 

 Carmen Rodríguez, Luis Jose Pueyo y Manuel Gómez

La plaça Europa, espai alliberat

Els vaig a veure un divendres al vespre, poc abans d’iniciar el camí cap a la cassolada, que avui serà itinerant.

Hi descobreixo uns quants joves -potser no tan joves- coneguts i parlo amb dos nois que s’estimen més, en un gest realment contracorrent en aquest món que busca el protagonisme com sigui, que no faci constar  els seus noms.

Xerrem una estona. Estan contents del suport dels veïns, que els cuiden força, els porten menjar... També de la gent que s’hi apropa a xerrar, a compartir inquietuds, a explicar batalletes, a donar consells.

Els demano per fer alguna fotografia, i suposo que em veuen una mica “marujona” i m’obren les tendes per poder comprovar l’ordre i l’organització que regnen a tot arreu (pobres, no saben el desordre que tinc jo a casa meva!).

S’han organitzat bé i aspiren a la màxima transparència: en la participació i en la informació. per això han obert un blog on podeu trobar no només l’agenda i les activitats que fan, sinó també les actes de les seves assemblees.

Parlar amb ells és una alenada d’aire fresc, potser perquè hi apareix la utopia, així, amb totes les lletres, una utopia, que el meu sentit pràctic de les dificultats i dels possibilismes m’han fet arraconar potser massa. I un punt d’ingenuïtat que em sembla que jo ja no subscric però que m’agrada, perquè posa en evidència les ganes, la il·lusió, i el sentit últim de les coses.

Com quan manifesten que una cosa interessant a fer seria: “presentar les nostres propostes al Ple de l’Ajuntament, que no ens ho poden negar”.  Penso que sí, que sí que poden com s’ha fet en diverses ocasions al·legant  un munt de traves burocràtiques d’aquelles que més que estar pensades per promoure la participació estan pensades per regular-la, i que si s’apliquen sense flexibilitat funcionen de pretext –legalíssim, no fos cas– per impedir-la.

Estan molt convençuts que la raó de l’abstenció electoral de Viladecans es deu a l’abús dels partits i a la poca participació real que funciona. Tant de bo tinguin raó, perquè jo crec que són moltes més coses les que tenen en contra. I són ben lúcids quan comenten que “ells no estan per salvar el cul a ningú”, que sense el compromís real de tothom, les coses no canviaran.

M’agrada també la seva obertura i voluntat d’inclusió, i la convicció que més debat, més pluralitat, més consens, més millora, més pensament són la seva riquesa. No hi puc estar més d’acord, tot i que potser la meva aportació específica al tema no passa tant per les assemblees com per col·laborar en aquesta revista que esteu llegint, que té la mateixa finalitat.

I m’encanta que promoguin un model educatiu no basat en la competitivitat, farta de sentir tot el dia que cal ser el o la millor. Cal “ser”, de debò, de qualitat. Estic molt d’acord que el concepte “el millor” és pervers.

En fi, benvinguts, indignats i indignades. Esperem estar a l’altura dels vostres requeriments.

Mercè Solé

La feina de l'Ajuntament, i la nostra feina

Aquest dissabte, 11 de juny, ha tingut lloc la presa de possessió del nou Ajuntament sorgit de les eleccions del 22 de maig i ha estat elegit novament com a alcalde Carles Ruiz, que continuarà governant amb el suport del PSC i d’ICV-EUiA, si bé aquest cop, a diferència de la legislatura passada, sense que el PSC tingui la majoria absoluta.

Des d’aquestes pàgines desitgem, tant al nou govern municipal, com als regidors que estaran a l’oposició, que diguin a terme una bona tasca al servei de tota la ciutadania, i més en aquests temps difícils en què ens trobem, en què cal filar molt prim i treballar amb molt d’encert perquè el benestar de tots els que vivim a Viladecans, i sobretot dels més febles i desprotegits, no quedi malmès a causa, o amb l’excusa, de la crisi que patim.

Però més enllà de desitjar encert als nostres governants, hi ha una altra cosa important que convé no oblidar en l’inici d’una nova legislatura municipal. I és que la tasca que com a ciutadans i ciutadanes tenim envers la nostra col·lectivitat no s’ha acabat amb el nostre vot. 

El dia 22 de maig vam votar, i l’Ajuntament que ha sortit de resultes del vot de tots plegats ens agradarà més o menys. Però en qualsevol cas, ara, en aquests quatre anys, ens cal continuar participant en la vida col·lectiva. Pot ser directament a través d’una formació política, ja sigui del govern ja sigui de l’oposició. I pot ser de moltíssimes altres maneres: fent propostes o crítiques o reivindicacions al govern municipal, o duent a terme activitats dins el nostre teixit associatiu, o simplement creant opinió amb la gent que tenim a prop, o de qualsevol altra manera que ens resulti oportuna.

En tot cas, la participació en la vida col·lectiva és una tasca de tots, i de sempre. I també és tasca dels nostres governants facilitar-la, escoltar-la, i treure’n conseqüències.