Sant Isidre 2024

                                         

Reproduïm aquí el text introductori que es va llegir a la missa de Sant Isidre, el passat 19 de maig a l’església de Sant Joan, que coincidia amb el diumenge de la Pentecosta.

Com fa molts anys celebrem la festa de Sant Isidre, patró de la pagesia. Cada cop queden menys pagesos a la nostra vila, que havia estat durant molts anys el rebost de la ciutat de Barcelona. Els nous temps han portat canvis radicals en les fonts de producció, en la fisonomia urbana i en la manera de viure i conviure.

Aquest any el lema de la Fira ens proposa un viatge a casa, una mirada al més proper, a posar els horitzons més a prop per valorar el que sovint passem per alt per la seva simplicitat o per la seva normalitat. Ens convida a mirar l’entorn quotidià i a descobrir els seus valors. A recordar els nostres orígens i els nostres avantpassats. A ser sensibles i agraïts per la feina que van fer i el llegat que ens han deixat. Ells van ser capaços de convertir unes terres inhòspites en un veritable jardí.

La feina dels pagesos, dura i constant, ens parla de l’esforç diari per lluitar contra els elements adversos, a seguir sembrant sense perdre l’esperança en el fruits del futur, a posar-hi amor en tot allò que es fa, en la necessitat del treball en equip i en el valor de la família. Ells feien cada dia el seu viatge quotidià cap als Llenassos, les Filipines, les Maletes, Cal Seguí, Can Frescal, etc., amb el cistell, la carmanyola, el tapaboques, la bota, per passar una dura jornada de feina que mesurava la claror del sol i tornar a casa i potser després anar a cantar al “Coro” o fer teatre al Centre Parroquial i elles a ajudar a collir, amanadar, preparar el gènere per anar a vendre, tenir cura dels fills i dels avis, preparar les tasques domèstiques, tenir el rebost a punt per a tothom, tenir cura de l’aviram i encara poder fer puntes de coixí o teixir mitjons i jerseis. Les hores es multiplicaven en aquestes cases de pagès, on tothom tenia la seva feina i el seu paper.

Estem en un moment difícil de canvis, tot sembla trontollar, els vells models econòmics no serveixen i els drets humans tan durament guanyats no estan garantits per a la major part de la humanitat. Molts pobles han d’abandonar la seva terra a causa de guerres absurdes i tiràniques. És en aquests moments que ens cal imaginació i esperança per trobar noves maneres de viure i de conviure. Hem d’establir noves relacions amb la natura i l’entorn, trobar noves fonts d’energia i saber-ne fer un ús més responsable i solidari. Hem de continuar treballant pels valors que ens defineixen com a persones més enllà de races i classes. Hem de saber posar tot el nostre potencial al servei del bé comú per treballar per la justícia i la pau.

Tots els grans canvis han començat per petites accions, els camins més llargs comencen sempre amb petits passos.

Les lectures d’avui, en la festa de la Pentecosta, ens omplen d’esperança quan ens parlen de l’acció universalista de l’Esperit que ens aplega a tots sota el seu amor de Pare.

Amb els nostres cors oberts a la nova esperança per un temps que hem de construir de mica en mica, ens obrim a la llum de Crist perquè Ell sigui la nostra guia.

Antònia Sánchez Calbet

“Salvem el Casc Antic”, 25 anys d’una admirable mobilització

 

                                     L’acte del passat 30 de maig. D’esquerra a dreta,
                                              Vicenç Castelló, Jaume Lligadas i Maria Piqué

El passat 30 de maig, amb motiu de la celebració dels seus 20 anys d’existència i en coincidència amb la nova etapa de la catifa de Corpus del carrer Àngel Guimerà (de la qual ja es parla en un altre article en aquesta mateixa revista), el Grup Tres Torres ens va oferir una xerrada de Jaume Lligadas Vendrell fent la història d’aquella esplèndida, i exitosa, mobilització que va dur a terme la Plataforma Salvem el Casc Antic i que va aconseguir fer enrere la destrossa que projectava l’Ajuntament de Viladecans, que consistia a enderrocar les cases del carrer Àngel Guimerà de la banda de Gavà, des de la primera casa després de la porta del Jardí de Magdalena Modolell, fins al número 11, poc abans del carrer de la Farina. Amb tot aquest espai s’ampliaria el Jardí, on s’hi faria una plaça dura i, a sota, un aparcament subterrani. A la part nord, s’hi farien habitatges per allotjar els veïns desnonats.

A mi, a hores d’ara, encara em costa d’entendre com se li podia ocórrer a algú amb seny un disbarat d’aquesta amplitud. Penso que només es podia dur a terme amb una insòlita mirada de total menyspreu a les arrels d’aquesta ciutat, com volent arrasar tot el seu passat i fer-ho tot nou i, suposadament, “modern”. De fet, és el mateix criteri amb què s’ha maltractat la Torre Modolell fins a arribar al seu actual deteriorament. Sort que ara sembla que la visió s’ha anat corregint i ja s’està iniciant, i sembla que amb molt bon encert, la recuperació de l’edifici. Tant de bo no s’aturi.

Tot plegat va començar els anys 1989 i 1990, quan l’Ajuntament va aprovar el pla urbanístic corresponent i la Comissió d’Urbanisme de Barcelona el va ratificar. Al cap d’un temps, els propietaris afectats van començar a rebre notificació de l’afectació de les seves cases, i van començar a moure’s, visitant alguns advocats però sense treure’n l’aigua clara. Fins que el 1997 Teresa Casadó, propietària de Novetats per a Nens, va anar a visitar un altre despatx d’advocats on van començar a parlar de la conveniència de muntar alguna plataforma veïnal que assumís el tema. I va arribar l’hora de moure la cosa. Eren ja els anys 1998 i 1999.

Pancartes als balcons (Col·lecció Joan Bonich)

El primer pas va ser penjar pancartes al carrer. Però l’actuació més impactant va tenir lloc a la fira de Sant Isidre de 1999, en què a casa de la Teresa Casadó van decidir fer una panera en la modalitat artística, que reproduïa el perfil de les cases i un gegant amb els diners sobreeixint-li per les butxaques que les amenaçava. El dia de portar les paneres van ser els últims de fer-ho, per passar més desapercebuts. I la van deixar al lloc corresponent. L’endemà les autoritats van exigir treure-la. Però una ràpida negociació, amb el suport de la Cambra Agrària, va fer que l’única condició, al final, fos només treure els diners de les butxaques del gegant. I aquella panera va esdevenir el detonant de tot. Ara, aquest mes de maig, ha fet just 25 anys. Un gran exemple de saber aprofitar les eines que un té a mà.

La Plataforma Salvem el Casc Antic es va formalitzar, i va triar Encarni Garcia i Joan Bonich com a portaveus. I es van succeir les accions: pancartes, assemblees setmanals, suport de d’entitats i partits –incloent-hi ICV, que formava part del govern municipal--, una concentració cada dijous, una “Festa dels Aparadors” que va convertir les cases en sales d’exposicions de fotografies antigues... Fins que, quatre mesos després de la creació de la Plataforma, el 23 de setembre de 1999, el ple municipal va acordar paralitzar l’execució del Pla i obrir un període de reflexió i diàleg amb els afectats, els partits i les entitats.

Centenari de Cal Ginestar (Col·lecció Joan Bonich)

I va començar una llarga, i dura, etapa de negociacions. Dificilíssimes. Però mentrestant continuaven les accions, les assemblees i concentracions, un sopar medieval, una fira d’entitats, un dinar popular... i la recuperació de la catifa de Corpus. Algun cop es van haver de sentir dir que ells defensaven els interessos dels rics. ¿Quins rics? Com si ser de Viladecans “de tota la vida” i estimar el patrimoni et col·loqués en la banda dels suposats rics. I com si destruir el patrimoni històric i cultural i substituir-lo per una plaça dura afavorís els pobres. Una curiosa manera de veure les coses.

El cas és que, finalment, la Plataforma va aconseguir el seus principals objectius: mantenir el perfil del carrer Àngel Guimerà i, juntament amb això, assegurar que el Jardí mantindria el seu caràcter íntim i tranquil i els seus exemplars vegetals exòtics. Això segon, però, no s’ha realitzat encara, i el Jardí fa pena. Com també fa pena que el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic, en el qual es va dir que s’inclourien les cases del carrer Àngel Guimerà, no estigui encara fet, tants anys després.

Sopar medieval a la Torre Modolell (Col·lecció Joan Bonich)

I per acabar el relat d’aquesta mobilització admirable, voldria recollir les dues reflexions amb què Jaume Lligadas va concloure la seva ponència. La primera, constatar que la pressió popular, encara que molts cops no té èxit, altres cops sí, i aquest va ser un d’ells. O sigui que mobilitzar-se per bones causes val la pena. I la segona, un profund agraïment als membres de la Plataforma, perquè ens van salvar un element clau de la nostra personalitat ciutadana i, potser, van ajudar també al nostre Ajuntament a valorar més el patrimoni que és de tots.

I posats en pla d’agraïments, per part meva hi afegeixo un agraïment al Grup Tres Torres per tota la seva feina i per haver-nos fet rememorar, un cop més, la nostra història.

Josep Lligadas Vendrell

Els xinesos i la llengua catalana

No, no patiu, que aquest no és un editorial per mostrar preocupació perquè tants bars i restaurants estan ara en mans de xinesos. Ni tampoc perquè tantes botigues de queviures estan en mans de paquistanesos, i així successivament. Ben al contrari, creiem que si qualsevol ciutadà o ciutadana compra una botiga seguint els procediments legals, la gestiona adequadament i paga els seus impostos, ningú no hi tenim res a dir.

Però sí que ens preocupa i lamentem que la nostra administració pública, especialment la Generalitat però també l’Ajuntament, no faci un decidit esforç per possibilitar que tots aquests ciutadans i ciutadanes vinguts de vegades de molt lluny, puguin parlar en català i atendre en català la clientela.

¿I com es fa, això? D’entrada, plantejant-s’ho com un tema seriós, i procurant ser eficaç en la resposta. No es tracta de desplegar obligacions lingüístiques que poden ser viscudes com una imposició i, per tant, complertes –o no– mentre es desenvolupen anticossos lingüístics, sinó posant a l’abast de tothom recursos per a l’aprenentatge del català.

Des de fa molts i molts anys, existeixen el Consorci per a la Normalització Lingüística, els cursos gratuïts de català i les parelles lingüístiques. Però, ¿segur que aquestes propostes arriben als que estan a la restauració i als altres comerços? ¿segur que, si hi arriben, es presenten de manera prou convincent, estimulant i seductora? ¿i segur que, si les propostes tinguessin bona acollida, hi hauria prou oferta? Lluitar perquè el català sigui oficial a la Unió Europea està molt bé i a més dona titulars als diaris. Però aquesta feina a peu de carrer és igualment fonamental, i decisiva per a la pervivència de la llengua, i no sembla que li interessi gaire a ningú, ni a l’administració pública.

Vestint els gegants

 

L’any 1982 dins el pati interior de la Torre Modolell, amb l’atenta mirada de nens i nenes, es vestien els gegants per poder-los lluir pels carrers de Viladecans.

Els gegants, el Josep i la Paquita, són de l’any 1956 fins que l’any 2022 van ser substituïts per els gegants Àlex i Eulàlia. Com els seus predecessors, en cada esdeveniment festiu surten a ballar pels carrers de la ciutat.

Jaume Muns

Mallerenga carbonera (Parus major) Viladecans, 2 de febrer de 2019

                                             

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Resident comú, fins i tot es poden veure dins del nucli urbà en zones arbrades. Les parts inferiors son d’un groc intens. El cap i la gola son negres, molt contrastat amb les galtes blanques. El dors és gris verdós.

Menja insectes, llavors i fruits. No hi ha amenaces evidents per a l’espècie.

Eio Ramon

Donant visibilitat al comerç just

                                         

La Biblioteca de Viladecans se suma enguany a la campanya amb motiu del Dia Mundial del Comerç Just, que se celebra l’11 de maig. L’objectiu d’aquesta diada és donar visibilitat a la lluita contra la pobresa, l’explotació i el canvi climàtic a través del comerç just i insistir en que una altra economia és possible, on les persones i el planeta estiguin per davant del benefici econòmic. El moviment del comerç just garanteix que les treballadores i treballadors de tot el món siguin tractades de manera justa amb salaris i condicions laborals dignes. A Catalunya, tanmateix, no només se celebra durant un dia puntual, sinó que es duen a terme activitats de comerç just al llarg de tot el mes de maig.

Amb la celebració de la Diada del Comerç Just, la Biblioteca vol contribuir a la conscienciació sobre la importància de valorar les alternatives econòmiques com a eines de canvi social que beneficien a tothom i al planeta. Per aquest motiu, al voltant de l’11 de maig hi haurà un expositor temàtic amb llibres centrats en el comerç just, el consum responsable, finances ètiques i economia social i solidària. Els llibres estaran adreçats tant al públic adult com a l’infantil amb la finalitat de disposar de recursos per tal que els ciutadans puguin contribuir a un canvi real del sistema.

Per apropar aquest dia als infants i afavorir la seva participació activa, des de la Biblioteca es farà una activitat especial dirigida a nois i noies de 6 a 12 anys. Sota el títol Agafem el cabàs, els infants faran una dinàmica semblant al tradicional joc de l’oca, amb un taulell i dau gegants, però amb preguntes específiques sobre els residus i la seva prevenció. Durant el joc, i d’una manera divertida i atractiva, s’hauran de passar diferents proves sobre ecoetiquetes, malbaratament alimentari, productes de km 0 i de temporada, embolcalls i envasos. Així, els infants es familiaritzaran amb diferents conceptes com consum de proximitat, mercat d’intercanvi, reducció, reutilització, reciclatge, prevenció, malbaratament alimentari, obsolescència programada, compra compulsiva, entre d’altres. L’activitat es farà el mateix dissabte, 11 de maig, a partir de les 11 del matí i per participar-hi cal inscriure’s.

Per completar aquesta jornada i generar una actitud crítica i activa dels infants, també s’ha programat un concurs de dibuix sobre comerç just, que es farà via Internet. Podran participar-hi infants en dues categories: de 5 a 8 anys i de 9 a 12 i hauran d’enviar els seus treballs per correu electrònic abans del 7 de juny. Es poden trobar les bases, dates, premis i informació diversa a la pàgina web.

Aquesta campanya sobre comerç just està organitzada pel departament d’Acció Exterior i de la Unió Europea de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i LaCoordi, un col·lectiu format per Alternativa3, FETS, Oxfam Intermón, SETEM i la Xarxa d’Economia Solidària, i compta amb la participació activa de la Xarxa de Biblioteques Municipals de Barcelona.

Ocàs i fascinació

Eva Baltasar

Barcelona: Club Editor, 2024

Després del tríptic sobre la maternitat que l’ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar trastoca el nostre confort mental des d’un altre cantó, el del pacte social quan esdevé terrorista. La seva poesia canta la nit al ras, la inquietud de qui se sap invisible enmig de la ciutat. La seva lucidesa mostra el lloc on es toquen el crim i la devoció. I la seva nova novel·la va prenyada d’un conte on l’horror és la fada que pinta d’or el món. Aquesta vegada la història està dividida en dues parts. L’ocàs, en què una jove a qui han fet fora del seu pis, i que es troba en la intempèrie més absoluta, aprèn a sobreviure netejant les cases dels altres. I la fascinació: un deliri gòtic i un final que et deixa amb un pam de nas. Ocàs i fascinació és un relat en el qual Eva Baltasar aconsegueix que el lector se submergeixi en un cataclisme, en un malson d’una saturada concentració de dolor, en el foc de l’infern. Una novel·la sobre la perversió del pacte social i personatges que viuen als marges.

El sentido de consentir

Clara Serra

Barcelona: Editorial Anagrama, 2024

El consentiment s’ha convertit en un concepte clau en les relacions sexuals. D’entrada, sembla clar i perfectament delimitat. Però és realment així? Aquest text reflexiona sobre els matisos, les fissures i les paradoxes que l’acompanyen. Es pot verbalitzar el desig amb absoluta claredat, sense cap ambigüitat? L’autora explora el camí recorregut entre el “no és no” i el “només sí és sí” des de les perspectives filosòfica, històrica i política i, a contra corrent del discurs dominant, defensa no deixar de costat el primer en benefici del segon. Clara Serra és investigadora, activista feminista i exdiputada de l’Assemblea de Madrid. Actualment és investigadora en el Centre de Recerca Teòrica, Gènere, Sexualitat de la Universitat de Barcelona (ADHUC). És autora del “Leonas y zorras. Estrategias políticas feministes” i coordinadora del text col·lectiu “Alianzas Rebeldes. Un feminismo más allá de la identidad”.

 

¿Por qué no tenemos pelo en la lengua?

y otras 52 preguntas sobre el cuerpo

Kaveh Rashidi

Madrid: Nórdica, 2022

El doctor Kaveh Rashidi respon a una sèrie de preguntes, dubtes que li han plantejat nens i nenes sobre el cos humà. Per què tenim sang al nostre cos? Com funcionen les nostres orelles? Per què es moren les persones grans? Els metges poden curar tots els malalts? Per què no ens creix pèl a la llengua? és un llibre educatiu, fàcil d’entendre i il·lustrat amb molt d’humor i en un estil que recorda les pel·lícules de Pixar.

El sòl pelvià: salut i plaer

                                         

Des de la unitat del sòl pelvià del Centre d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) ubicada al CAP Montbaig desitgen despertar la vostra inquietud sobre un espai corporal de grans dimensions i d’importantíssimes funcions que és el sòl pelvià. Quan valores a la consulta dones de totes les edats, detectes la falta de consciència corporal d´aquesta musculatura abdomino-perineal i de les conseqüències que això pot comportar. Parlem més del perineu femení perquè, per qüestions anatòmiques (tres orificis) i funcionals (gestar i parir), és el que patirà més el seu afebliment en comparació al de l´home. Us animen a evitar el seu deteriorament i poder mantenir o millorar la vostra salut i el vostre plaer.

Què és?

El sòl pelvià està format per un conjunt de músculs, lligaments, teixit connectiu i nervis que tanquen per baix la pelvis òssia i permeten el funcionament i suport de l´úter, la bufeta de l’orina, la uretra i el recte, participant en les funcions sexuals i reproductives i la continència urinària i fecal.

Funcions del sòl pelvià: salut i plaer

El sòl pelvià participa en: el manteniment de la postura evitant les lumbàlgies, la continència urinària i fecal, la contenció de els òrgans pelvians i abdominals, la capacitat de gestació i naixement. Al mateix temps intervé en el plaer sexual, el manteniment de la sensibilitat, l’erecció, la lubricació, l’orgasme.

Podem concloure que:

El control corporal de la musculatura del sòl pélvic afavoreix la manifestació de la teva sexualitat.

Els músculs del sòl pelvià han d´estar sans i forts, la seva debilitat suposarà unes conseqüències negatives en la teva salut.

Disfuncions del sòl pelvià

Les disfuncions del sòl pelvià estan relacionades amb incontinència urinària, caiguda d’òrgans pelvians, incontinència fecal, dolor pelvià crònic i disfuncions sexuals.

La incontinència urinària en les dones es més prevalent que altres malalties cròniques com la hipertensió, la depressió, la diabetis... i segurament és la més desatesa.

Una de cada tres dones abans de la menopausa i la meitat de les postmenopàusiques tindran algun tipus de disfunció al llarg de la seva vida.

Prevenció i tractament del sòl pelvià

La seva prevenció i tractament passarà per l´entrenament muscular i modificació dels factors de risc. I si està indicat, tractament mèdics farmacològics, tractament conservador (pessaris), tractaments quirúrgics.

Hem de tenir atenció als factors de risc de debilitament del sòl pelvià que són evitables: tabaquisme, obesitat, atròfia, restrenyiment, tos, consum d’alcohol, cafè, esports o treballs d´impacte. Al marge dels factors evitables, hi ha etapes vitals què també influeixen en el debilitament del sòl pelvià: embaràs, part i menopausa.

Seria important que es considerés la cura del sòl pelvià en totes les activitats tant esportives i laborals, com quotidianes. I en totes les dimensions tenir en compte factors psíquics, emocionals i socials.

Entrenament muscular del sòl pelvià

Hem de fer un treball corporal global i local i tractar els problemes si existeixen.

Abans de començar l’entrenament cal valorar la dona a través de l’exploració abdominal, exploració de la respiració, exploració postural, exploració pèlvica i perineal.

La forma d’aconseguir consciència i força pot ser variada: a través d’exercicis de Kegel, boles xineses o pèlviques, el mètode de 5P el tronc (reeducació postural propioceptiva perineal), hipopressius, reeducació postural, mètode GDS cadenes musculars, electroestimulació, teràpia neural...

Explicar exercicis físics és un tema complex, aprendre és un procés, tant si tens símptomes de debilitament com si no, per viure més en salut i evitar els símptomes de debilitament en un futur. Consulta a un professional expert en sòl pelvià.

Un gran concurs: Descobreix els nous talents literaris del Miramar!

                                     

El concurs de literatura de l’Institut Miramar arriba a la seva fi amb un èxit rotund!

El passat 23 d’abril vam celebrar la gran gala de premis del concurs de literatura, on vam conèixer els guanyadors d’aquesta edició.

En aquesta ocasió, hem tingut la participació de més de 50 joves escriptors. Una autèntica demostració de l’interès creixent per la literatura entre els nostres alumnes.

L’acte de clausura va tenir lloc a l’Institut Miramar, amb la presència de l’equip directiu i un ambient ple d’emoció. Després de la lectura del veredicte del jurat, vam lliurar els premis als guanyadors de cada categoria.

El nivell dels treballs presentats va ser excepcional, cosa que va fer molt difícil la tasca del jurat. Un cop més, queda demostrat el talent literari que tenim a l’Institut Miramar.

Aquest concurs no només ha servit per a descobrir nous talents, sinó també per a promoure la creació literària i l’amor per la lectura entre els nostres alumnes. Un objectiu que ens omple d’orgull i que seguirem treballant per aconseguir any rere any.

Enhorabona a tots els participants i, especialment, als guanyadors i finalistes!

P.D.: Vols saber qui són els guanyadors? Segueix-nos a les xarxes socials per a no perdre-te’ls!

Víctor Guijarro

Associació d’Estudiants de l’Institut Miramar

Bíblia i cultura, a Viladecans

 

L’Església Evangèlica de Viladecans, amb la col·laboració de la parròquia de Santa Maria Magdalena, ha portat al barri de Sant Jordi, del 19 al 23 d’abril, una exposició sobre Bíblia i cultura. Té la seva gràcia, per Sant Jordi, una exposició sobre “Els llibres” (que és el significat de la paraula grega “Bíblia”) per la riquesa immensa que significa.

És cert que després del nacionalcatolicisme molta gent ha quedat empatxada a perpetuïtat amb el tema i que s’han generat molts anticossos, per poca simpatia amb la religió en general i amb l’Església catòlica en particular. Amb tot, si feu l’esforç de llegir-ne algun dels seus llibres, potser us sorprendreu, o quedareu captivats per la seva poesia o per la càrrega antropològica de les seves històries, que atrapa i conté grans veritats sobre la persona humana, per bé i per mal. No és una visió “flowerpower” o edulcorada de la vida, sinó que no defuig el patiment (algun dels salms no s’està de queixar-se amargament a Déu de com és de dura la vida, amb un realisme impertinent. De fet, un amic monjo, biblista, sempre diu que la Bíblia no s’ha de llegir amb ulleres moralistes, o buscant un únic sentit, sinó que és un mirall per conèixer-nos millor i, potser per contrast, per conèixer millor qui és Déu.

La Bíblia és una mena de compendi de gèneres literaris: poesia, lleis, crònica d’uns determinats temps... però en cap cas no s’ha de confondre amb un llibre d’història. Ha estat escrita al llarg de molts segles, en diverses llengües (arameu, hebreu, grec...), i és patrimoni compartit entre els jueus i els cristians, per més que els llibres que es consideren “canònics”, és a dir, que en formen part amb autoritat, no són exactament els mateixos. La Bíblia dels cristians s’agrupa en dues grans parts: l’Antic Testament (en hebreu, arameu i grec) conté llibres escrits abans de Jesucrist. El Nou Testament, en canvi, conté llibres i cartes de les primeres comunitats cristianes, explicant el missatge de Jesús, la seva mort i resurrecció, a banda de la vida de les comunitats. Tot en grec.

Trenta-tres panells explicaven a l’exposició aquestes i moltes més coses, sobretot de la relació entre els relats bíblics i la cultura occidental i, al mig de tot, hi havia una gran exposició de traduccions de la Bíblia a totes les llengües imaginables.

L’Església Evangèlica, fruit de la reforma de Luter, sempre ha tingut en gran estima la Bíblia en la vida quotidiana de la comunitat i dels seus membres. No és en va que Luter es va preocupar molt de traduir-la a l’alemany i de difondre’n la lectura. L’Església Catòlica, en canvi, va continuar durant segles amb la traducció al llatí de la Bíblia, que cada dia resultava una mica més inintel·ligible a la gent del carrer, i més aviat no mirava de bon ull la seva lectura. Fins al Concili Vaticà II, en què es proclamà la necessitat d’aproximar el llibre als cristians, tant en el culte litúrgic, com en la pregària personal.

De fet, en català gaudim d’una bona traducció interconfessional (és a dir d’experts cristians de diverses esglésies), que podeu llegir online o baixar-la al mòbil. És la BCI (Bíblia catalana interconfessional).

Mercè Solé

Espectacle d’estels a taula

                                         

Personalment no m’agrada l’estiu. Prefereixo l’hivern, com els vampirs. La nit d’hora, el fred, qualsevol coseta que t’escalfi... A l’estiu amb qualsevol moviment estàs ja suant. És aclaparador. Tampoc soc persona d’anar massa a la platja. Si hi vaig, ho faig quan no hi ha gaire gent, és a dir, a primera hora de la nit o quan ja són les set de la tarda. Quan no fa massa calor, vaja. I de totes maneres, hi vaig perquè els meus amics o la meva parella volen. Tot i així, seria guai anar-hi alguna vegada per veure un espectacle d’estels enlairant-se tots cap al cel sense que caiguin a terra durant una estona llarga.

Cometas, hora de volar és un joc cooperatiu en el qual heu de començar i acabar un espectacle d’estels sense que cap d’ells caigui a terra. Aquests venen representats per rellotges de sorra. Quan a un d’ells se li esgota el temps, significa que l’estel corresponent ha tocat terra i perdeu la partida. Per evitar que als rellotges de sorra se’ls esgoti el temps, heu d’anar jugant les cartes d’estels corresponents per donar-los la volta. Si aconseguiu jugar totes les cartes d’estels sense que cap rellotge de sorra es quedi sense temps, guanyeu!

Per començar una partida, primer heu d’assegurar-vos que tots els rellotges de sorra tinguin tota la sorra en una banda. Després, poseu-los tombats. Segons el nombre de jugadors que sigueu, rebreu una quantitat determinada de cartes d’estels. Amb la resta formeu una baralla de cara avall, que és el munt per anar robant durant la partida.

Qui hagi fet volar un estel més recentment és el jugador inicial. A continuació, es procedeix en sentit horari. Durant el vostre torn només heu de jugar una carta d’estel de la vostra mà i robar-ne una altra de la baralla. Les cartes d’estels mostren totes un estel, que pot ser d’un únic color o de dos. D’aquests colors són, precisament, els rellotges de sorra. Les cartes d’estels també mostren un o dos símbols, per si us és més fàcil guiar-vos per simbologia en comptes de per colors. Cada rellotge de sorra té marcat un d’aquests símbols.

Quan jugueu una carta d’estel d’un color, heu de donar la volta al rellotge de sorra corresponent. Per exemple, si jugo una carta d’estel que conté el color blau, hauré de girar el rellotge de sorra blau. Si aquest es troba tombat, simplement l’aixequeu perquè el temps comenci a córrer. Jugant una carta d’estel d’un únic color també us permet girar el rellotge de sorra blanc en comptes de fer-ho amb el que correspon. No obstant, si utilitzeu una carta que conté dos colors, haureu de girar els dos rellotges de sorra pertinents. Una particularitat que té el joc és que podeu deixar córrer el temps que vulgueu dels rellotges per jugar la carta d’estel desitjada en el moment idoni, com per exemple, donar-li la volta a un rellotge que està a punt que se li esgoti tot el temps. Això vol dir que no esteu obligats a jugar les cartes sempre a correcuita, hi ha vegades que és millor deixar passar una mica el temps que anar a tota pastilla. De fet, es part de l’estratègia del joc...

Un cop la baralla de cartes d’estels s’acaba, heu de jugar les que us quedin a la mà a tota velocitat, perquè ja no podreu utilitzar les que contenen un color per donar-li la volta al rellotge de sorra blanc. Arribat aquest moment, ni estratègia ni res, jugueu a tota màquina! Perdeu la partida si en algun moment un rellotge de sorra es queda sense temps. Guanyeu si aconseguiu jugar totes les cartes d’estels abans que cap rellotge de sorra s’esgoti.

Cometas, hora de volar és una novetat que l’editorial Devir va treure l’any passat al mercat. A mi és un títol que m’agrada força. Partint de que és un cooperatiu, que ja són del meu estil, em concentra bastant al jugar-lo l’haver d’estar pendent de sis rellotges de sorra per evitar que cap es quedi sense temps. Com que els rellotges es van activant a mesura que la partida avança, el joc us obliga a estar cada cop més atent si no voleu perdre la partida. També es pot considerar com un joc que es juga en temps real, ja que es depèn totalment del factor temps. No us podeu adormir entre torn i torn. En aquest sentit, jo no soc molt partidari dels títols en temps real, però Cometas, curiosament, m’enganxa. I té un preu bastant assequible d’uns 20 euros...

Les 10 propostes de Càritas per al bon govern a Catalunya

                                       

Les eleccions catalanes ja han passat, però les propostes que Càritas de Catalunya ha fet a tots els partits continuen ben vigents:

El dret a la bona administració i a la protecció social.

L’accés i manteniment de l’habitatge digne.

La dignificació de les persones sense llar i en situació d’exclusió residencial.

L’actualització de la Cartera de Serveis Socials.

La modificació de la llei de la renda garantida de ciutadania (RGC) i el traspàs de l’ingrés mínim vital (IMV).

La posta en marxa de plans d’ocupació i formació flexibles i que permetin la regularització.

L’agilitació de l’emissió de tots els informes d’estrangeria i la millora dels tràmits.

La protecció efectiva de la infància en situació d’exclusió social.

La garantia del dret a l’alimentació.

L’avenç ferm en les lleis d’enfortiment del tercer sector social.

També, atesa la complexa situació mundial, per poder pensar en aquest futur, entre d’altres, no podem oblidar la transició ecològica. Cal transformar les polítiques públiques per posar fi a polítiques que afavoreixen les riqueses escandaloses i les condicions de degradació contràries a la justícia i la pau. Cal una transició ràpida i equitativa per desterrar els combustibles fòssils, frenar l’escalfament global i acabar amb la injustícia envers els pobres i les generacions futures.

No he perdut l’edèn

 

Els qui em van donar la vida van desaparèixer per al món en dues tardors. A l’octubre de fa dinou anys se’n va anar la meva mare; el meu pare, al setembre de fa vint-i-un: només va poder resistir-ne la marxa set-cents dies. Sempre plorava en recordar-la o quan els altres l’anomenàvem. Ara jo els ploro i segueixo trobant-los a faltar. No vull deixar de fer-ho. Són en mi i en els objectes que d’ells vaig conservar quan van marxar. Mentre jo visqui, seguiran vius amb mi i, amb ells, les històries dels meus pares.

Les coses tenen ànima, encara que es digui el contrari. Tenen la que els atorga la nostra memòria, que ens torna moments compartits amb aquests éssers estimats que ja no són entre nosaltres. Com les fotografies dels meus pares, que m’evoquen, des dels somriures, altres temps, altres èpoques. Compten amb el poder de transportar-me al passat com a màquines del temps que són.

Com algunes senzilles joies de la meva mare o peces que ella va portar i que ara m’adornen. Com els llibres que el meu pare atresorava i em va animar a conèixer. Com aquell de John Milton que parlava d’un àngel caigut que patia per haver perdut el cel, però que no es penedia d’haver-se rebel·lat contra un déu despòtic. M’encantava quan el meu pare parlava de Llucifer, un bell esperit angèlic d’”El paradís perdut”, un personatge tràgic que diu que és “millor regnar a l’Infern que servir al Cel”. Satanàs no accepta que no tots els éssers mereixen la llibertat, declara que els àngels són independents i no necessiten l’autoritat de Déu com a creador. Així justifica als seus àngels seguidors el desig d’intentar enderrocar el monarca injust que els governa: que ells han de tenir els mateixos drets que aquest rei absolutista del firmament.

Com no estimar els objectes que et fan reflexionar com aquest llibre, i deixar de sentir emocions quan rememores els qui els van posseir? Com deixar que es perdin en el temps? Jo no en soc capaç. Cadascú tria, o la seva ànima ho fa, què quedar-se i què no. No sé què faran els qui venen darrere meu, encara que puc imaginar que el mateix que jo. Estan fets d’una pasta semblant a la meva i en faig gala. Per a mi els paradisos no estan perduts. Són en les coses estimades que reviuen els records. Els meus i els de les persones que sempre estimaré.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

La fraternitat de Josep Anselm Clavé

                                         

Bo i llegint el magnífic llibre 100 coses del món coral, de Meritxell Tarragó i David Puertas, que us recomano de totes totes i que conté una portada molt viladecanenca, em trobo les batusses entre els catalans que al segle XIX feien difusió del cant coral per la via popular amb els cors de Clavé, i els que promovien una cultura musical més elitista, encarnats pels partidaris dels orfeons. Els uns eren menestrals i obrers, els altres, gent de casa bona i cultura burgesa i més elitista.

Però la sang no deuria arribar al riu, perquè la cançó potser més coneguda de Josep Anselm Clavé, Les flors de maig, no només forma part del patrimoni coral popular de Catalunya, sinó que fins tot està representada a la sala del Palau de la Música de l’Orfeó Català. El salze i la nina que s’hi esmenten, junt amb un bust de Clavé, es miren cara a cara amb les valquíries de Wagner i un bust de Beethoven a l’altra banda. Poca broma!

I és que Josep Anselm Clavé, que va néixer el 21 d’abril de 1824, ara fa 200 anys, va esdevenir un punt de referència importantíssim per a les classes treballadores d’una manera que avui ens sembla insòlita: fent-los gaudir del cant coral i de la música. Però al darrere de la inquietud cultural, hi havia moltes altres idees: “Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços”.

Clavé, fill de menestrals amb tan pocs mitjans que es van arruïnar, va tenir la sort de poder estudiar música. I la sort, també, de conèixer de primera mà la dura vida obrera. Amb tot, com que patia una afecció a la vista que no li permetia fer segons quines feines, Clavé ben aviat començà a guanyar-se la vida cantant i fent música per tavernes i associacions.

Va ser un personatge polifacètic: músic, poeta, periodista, que s’implicà molt políticament a favor dels liberals, cosa que li va portar més d’un disgust i fins i tot l’ingrés a la presó.

El 1850 va crear una societat coral anomenada “La Fraternitat”, que promovia el cant coral entre la classe treballadora i el seu accés a la cultura. Amb el temps va haver de canviar-li el nom, perquè ja se sap que això de la fraternitat no ha perdut el seu perfum revolucionari, i La Fraternitat es va haver de convertir en la Societat Coral Euterpense. Clavé escrivia cançons, en traduïa d’altres, i les seves corals, que es van estendre amb rapidesa per Catalunya, no només es dedicaven a cantar, sinó que feien ball, promovien la formació i l’ajuda mútua (una llavor del que més endavant seria el mutualisme) i contribuïen a escampar les idees progressistes.

Escandalitzaven especialment els balls i saraus que Clavé va promoure al capdamunt del Passeig de Gràcia, no pas perquè s’hi fessin coses immorals o revolucionàries, sinó perquè hi tenia accés tothom, sense la rígida separació per classes. De fet sí que era revolucionari, sí.

Si us ve de gust conèixer més sobre aquest personatge, us recomano un llibre publicat el 2016 per l’editorial Comanegra, que es diu Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i de la llibertat, i que recull la tesi doctoral del seu autor, Roger Canadell.

No puc deixar de preguntar-me quin seria el llegat musical i cultural de Clavé per a la nostra atrafegada societat catalana del segle XXI, en què el cant desapareix de la vida quotidiana. Perquè només cantem a les corals i a missa. Per la resta, com a molt fem karaokes...

Mercè Solé