divendres, 15 de novembre del 2024

Sincronitzeu la vostra ment

 

Segur que de ben petits us heu preguntat quin poder us agradaria tenir si tinguéssiu l’oportunitat d’obtenir-ne un. Poder volar? Força sobrehumana? Fer-vos invisibles? I de llegir la ment, què me’n dieu? Saber el que pensa cada persona en tot moment hauria de ser la canya si no fos perquè també rebríeu tots els pensaments negatius de tothom. L’ideal seria activar aquest poder quan vosaltres mateixos volguéssiu, així evitaríeu certes situacions desagradables...

Sigui com sigui, a The Mind heu d’intentar endevinar quins números tenen els altres jugadors a les seves mans per esperar-vos al moment adequat per jugar els vostres propis. És un joc de cartes cooperatiu en què poden jugar de 2 a 4 jugadors amb una duració mitjana d’uns 20 minuts per partida, recomanat per a usuaris de 8 anys en endavant.

El joc es compon de 100 cartes numèriques que van de l’1 fins al 100, és a dir, que hi ha una carta de cada número. Després podeu trobar 12 cartes de nivell, 5 vides i 3 estrelles ninja. La partida sempre la comenceu amb una estrella ninja i amb una quantitat determinada de vides que depèn del nombre de jugadors que sigueu. L’objectiu és superar cadascun dels nivells per guanyar la partida. La quantitat de nivells que hi ha en una partida també depèn del nombre de jugadors.

Per superar un nivell heu de jugar totes les cartes de la vostra mà en ordre ascendent i sense saber quins números teniu cadascú. El problema és que The Mind es juga en temps real, sense torns i sense donar pistes a la resta dels jugadors sobre les cartes que teniu a la mà. Així doncs, NO PODEU PARLAR, tot i que el llenguatge no verbal és inevitable i es donen pistes amb ell sense voler en moltes ocasions... Així doncs, aquell que tingui el 30, per exemple, l’hauria de jugar abans que aquell que tingui el 50; qui tingui el 4 hauria de jugar-lo abans d’aquell que tingui el 20. Quan es comença la ronda, el temps corre i és decisió de cadascú jugar les seves cartes de la mà en el moment adequat. Per posar un exemple, un jugador que tingui a la mà un 80 hauria d’esperar molt abans de jugar-lo, perquè es bastant probable que els altres jugadors tinguin cartes més baixes que aquest 80 i, per tant, hagin de jugar-les molt abans.

El propi manual del joc diu el següent, que és força interessant: The Mind és un joc sobre la sincronització del temps. Mentre més baixa sigui una carta, abans s’haurà de jugar. El número 5 es jugarà ràpidament, però pel 80 es trigarà més temps. A mesura que transcorre el temps, els jugadors sincronitzen cada vegada més el seu sentit del temps, de manera que poden avaluar cada vegada millor quant temps ha de passar per jugar una carta determinada. Allò que al principi és una qüestió de sort, es converteix en una capacitat després d’unes poques partides. Així mateix, la concentració al començament de cada nivell està més sincronitzada. En aquest punt cal dir que no es tracta de comptar segons; per suposat, en el cap de cada jugador transcorre el temps, sent aquest, per norma general, inferior a un segon, i canviant en funció del nivell que s’està jugant. El secret del joc consisteix en desenvolupar un sentit comú del temps. L’equip ha de jugar al uníson... els jugadors han d’unir les seves ments!

Heu de tenir en compte, a més, que a mesura que supereu els nivells, es va complicant la cosa. Així doncs, en el nivell 1 rebreu una carta numèrica aleatòria i l’haureu de jugar en ordre ascendent, tal i com s’ha explicat abans. No obstant, en el nivell 10, per exemple, rebreu aleatòriament 10 cartes numèriques cadascú. Si fóssiu 3 jugadors, serien 30 cartes per jugar; per tant, és bastant complicat no cometre cap error.

Un error succeeix quan algú juga una carta de la seva mà i un o diversos jugadors tenen cartes inferiors respecte a la que s’acaba de jugar. Un exemple d’error seria que jo jugués un 25 i hi hagués un jugador amb un 10 a la seva mà i un altre amb un 17. Aquest 10 i aquest 17 s’apartarien i el grup perdria una vida. Independentment de la quantitat de cartes que es retirin al cometre un error, sempre es perd una vida. Es continua jugant el nivell en procés des d’on heu comés l’error, no es comença des del principi. Si us quedeu sense vides en qualsevol moment de la partida, heu perdut.

Per què estan les estrelles ninja? En qualsevol moment de la partida un jugador pot proposar utilitzar-ne una. Si la resta hi estan d’acord, retireu-la de la partida i cadascú pot descartar la carta més baixa que tingui a la seva mà, posant-de cap per amunt, a la vista de tots. D’aquesta manera es dona una pista bastant bona per saber en quin moment un jugador començarà a actuar.

Per últim, dir que al superar certs nivells es reben recompenses. Així doncs, al superar el nivell 2, 5 i 8 rebreu una estrella ninja, mentre que al vèncer els nivells 3, 6 i 9 us donen una vida.

The Mind és un joc bastant atípic. Podríem dir que és una experiència que canvia bastant segons amb quin grup de gent juguis. Podeu fer la prova vosaltres mateixos si teniu oportunitat de tastar-lo: jugueu amb una mateixa persona diverses vegades i notareu que us aneu sincronitzant a mesura que feu més i més partides; proveu amb un altra persona amb la qual mai hàgiu jugat i és com tornar a començar la sincronització des del principi. No és un joc fàcil, com la majoria dels cooperatius, però ja us dic que perfectament es pot superar un cop teniu l’experiència suficient. Jo ho he aconseguit amb uns quants amics i la veritat és que és força gratificant guanyar al joc. També dir que és molt fàcil d’aprendre a jugar i d’ensenyar-lo als altres. Per altra banda, es podria considerar un party game, ja que és impossible no riure amb certes situacions que es produeixen mentre jugueu. Jugo la meva carta ara o espero que un altra jugador la tiri? Aquests moments d’indecisió són molt divertits degut a la por de jugar una carta concreta i cometre un error... The Mind és una joia en la meva ludoteca personal i té ja moltes partides al darrere seu, tantes que el tinc força desgastat de l’ús... A més, és molt econòmic, el podeu trobar per 15 euros o menys...

Cristian Becerra

Perfum de somni

 

Dona en vermell. César Ayllón

De color vermell drac

era el seu vestit

i els seus llavis semblaven pintats del mateix carmí.

Mentre la mirada estava absorta enmig d’una llum plena de vida 

que devorava les seves pupil·les entollades 

per la felicitat de nou recuperada.

Retruny el cor de tant de batec.

Ella creu que és el seu.

Però no: és el so de dos en festa.

Difícil interrompre el que va començar un dia.

Entre el xivarri i la timidesa, 

els dos cors ballen dins de la multitud plena de màgia.

Però resulta que aquest encanteri enamorat entela la mirada

d’aquell que no ho veu en intentar apreciar-ho.

El color vermell no és un vestit,

és el d’una bandera;

els llavis no han existit,

és el color d’un xiclet enganxat a la vorera;

els batecs del cor

són els timbals de la festa.

Només una il·lusió per a una mirada perplexa.

I la màgia, on és?

Va ser un simple miratge

buscant-se al meu mirall!

Només uns nous ulls tornaran aquella resplendor

i només veuran la veritat del que vulguin veure.

Del color vermell drac!

De somnis perduts

que fan olor d’ous podrits,

d’il·lusions que no poden ser.

Allò desitjable es converteix en utopia.

L’esperança és l’última cosa que es perd

i les il·lusions també.

Que no en faltin.

Somiar no et cobra més que la voluntat de volar...

més lluny, més alt, amb més amor.

Sempre que no sigui un malson que et deixi a terra.

Desplegaré les ales

i ningú no podrà aturar-me.

Al contrari: m’hi voldran acompanyar.

A un rumb indefinit per sadollar l’ànsia del meu interior

que em porta al paradís inexplicable de la meva ment.

I aquesta olor que es filtra a la meva cavitat nasal

esdevé aroma perfumat de la teva bonica fragància.

I m’incita a prosseguir aquest vol meravellós

que només el destí té escrit.

Poema amb Premi de Mèrit. XXI Certamen Nacional de Poesia Catalana de Viladecans. XVI Memorial Manuel Tosca i Ametlla. 14 de setembre del 2024

Patrícia Aliu

L’alt preu del deure

 

És un mural a Palerm amb dos noms: Giovanni Falcone i Paolo Borsellino i dues dates: 23-05-1992 i 19-07-1992; d’un mateix any, el 92, dos mesos abans que la fletxa de foc encengués la flama olímpica. Era el 23 de maig, la màfia no va encendre cap flama, va fer esclatar una bomba al pas de l’automòbil, i va acabar amb la vida del jutge  Giovanni Falcone i la seva dona, Francesca Morvillo, també jutgessa, i tres dels seus escortes. El cotxe estava blindat, però l’explosiu sota la carretera era a prova de blindatges, 1.000 quilos de TNT. Un observatori va advertir en aquell punt “un petit moviment sísmic”.

La màfia era un Estat propi dins l’Estat italià, Falcone s’havia dedicat com a jutge a desmantellar el negoci del trànsit de l’heroïna, dominat per la Cosa Nostra, que tenien en nòmina càrrecs polítics i judicials que bloquejaven les investigacions, amb l’eterna excusa tot terreny: Acabarà amb l’economia de l’illa, deien.

De fet, es posava en dubte l’existència de la Cosa Nostra. Una llegenda falsa, deien,  com l’home del sac. Però el jutge va trobar el punt de suport per moure el món, l’obre’t sèsam de la cova dels lladres. Una figura lleial pensada per al terrorisme d’extrema esquerra: els pentiti, els penedits que obtenen rebaixa de pena, una reinterpretació del refrany de qui roba un lladre té cent anys de perdó. La detenció d’un antic capo de la màfia, Tomasso Buscetta, i els seus 369 folis de confessió, va posar Falcone a buscar la pista dels diners. Les empremtes les buscava als comptes bancaris. Però, a més, va prendre la decisió de “formar un equip de magistrats en què cadascun ho sabés tot sobre el procés. Si en moria un, els altres seguien endavant”

 Van organitzar un macrojudici on hi va haver ordres d’arrest contra 366 mafiosi. Els jutges instructors d’aquell cas van ser el jutge Falcone, d’esquerres, i el seu amic de la infància i col·laborador, el jutge Borsellino, de dretes. L’expedient va sumar gairebé nou mil pàgines. El judici va durar anys i va acabar amb cadena perpètua per a dinou mafiosos, i més de dos mil anys per al conjunt de condemnats. Tot i això, va començar una dura campanya de premsa acusant els jutges d’exagerar el perill de la màfia per aconseguir fama.

No en van tenir prou de matar Falcone, també ho van fer amb el seu amic Paolo Borsellino, amb cent deu quilos de TNT quan anava a trucar a la porta de casa la seva mare. El van matar a ell i a cinc dels seus escortes.

A partir d’aquí, es va considerar un desafiament a l’estat, es va aturar el mafiós que va donar l’ordre i va organitzar el crim. Es va escapçar la Cosa Nostra, però mala herba no mor mai. El mural és per als herois del no silenci.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luís Atienza

Campanya vacunal 2024-2025

 

La campanya de vacunació de la tardor d'aquest any, com en les temporades anteriors, es farà conjuntament amb les vacunes contra la grip i la COVID-19.

La vacunació de totes dues vacunes està especialment recomanada per a:

- Persones de 60 anys i més

- Persones a partir de 5 anys internes en residències de persones grans i centres per a persones amb discapacitat, així com altres persones institucionalitzades de llarga durada i residents en institucions tancades

- Persones de menys de 60 anys (incloent-hi infants a partir de 6 mesos) amb condicions de risc

- Persones amb immunosupressió

- Dones embarassades i dones que han tingut un fill o filla en els darrers 6 mesos

- Contactes i cuidadors de persones d’alt risc (immunodeprimits, patologies respiratòries i cardiovasculars... )

- Treballadors de centres i establiments sanitaris i sociosanitaris públics i privats (tant personal sanitari com no sanitari)

- Policies, bombers, personal de protecció civil, etc.

Es recomana la vacunació només contra la grip als següents grups de població:

- Infants de 6 a 59 mesos.

- Persones de 5 a 18 anys que reben tractament prolongat amb àcid acetilsalicílic (aspirina).

- Infants entre 5 i 11 anys (ambdós inclosos) amb condicions de risc.

- Persones fumadores.

- Persones amb malaltia celíaca.

- Persones amb fístula de líquid cefalorraquidi (un líquid que envolta i protegeix el cervell i la medul·la espinal) i implant coclear o en espera d’aquest implant.

- Estudiants en pràctiques a centres sanitaris i sociosanitaris.

- Persones amb exposició laboral directa a aus domèstiques o porcs, i també a aus salvatges o d’altra fauna silvestre.

- Personal docent, especialment el de llars d’infants i centres d’educació infantil (menors de 5 anys).

 

Es recomana mantenir un interval d’un mínim de tres mesos des de la darrera dosi o des de la darrera infecció de la COVID-19

Per vacunar-se contra la grip i/o la COVID-19 cal demanar dia i hora a través de:

·         La Meva Salut

·         Citasalut.gencat.cat

·         Al CAP de referència

Novetat ! COVID-19 en infants menors de 12 anys: només en cas d’alt risc (asma, diabetis...)

“Hi ha gent amb símptomes, després de vacunar-se”...

·         La vacunació comença a mitjans d’octubre fins al desembre, quan hi ha molts virus respiratoris que són menys greus, però la grip arriba més tard, per tant, no coincideix amb el període de vacunació.

·         El nivell de protecció òptim és al cap de dues setmanes d’haver-se vacunat. Des de la vacunació, fins a les dues setmanes, pot haver-hi infecció per grip.

Can Carboner, un mas amb història

            

                                                              Fons: Família Martí Reverter

El passat 9 de novembre es va celebrar a Sant Climent de Llobregat la XVII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà sota el títol “La llar a l’Eramprunyà: models de família i societat al llarg de la història”. En aquesta edició i a petició del Grup Tres Torres (Associació per a la Preservació del Patrimoni Històric de Viladecans) vaig presentar una comunicació basada en les vivències de la meva família al mas de Can Carboner. Pels que no hi vàreu poder assistir us en faig cinc cèntims a través d’aquest escrit.

El mas de Can Carboner es trobava en un entorn agrícola allunyat del nucli urbà de Viladecans, on la seva principal activitat econòmica era la ramaderia i la venda de llet de porta a porta durant més de 30 anys.

El nom de la masia de Can Carboner, ubicada a l’antiga Carretera de València número 34 de Viladecans, prové d’un dels antics propietaris que era carboner i veí del Prat de Llobregat.

La finca, d’unes 9 mujades, estava envoltada pels masos de Can Roc de la Casa Alta, Cal Sans, Cal Balanyà, Can Sabadell i Can Fargas i per finques agrícoles de pagesos de Viladecans, Sant Climent de Llobregat, el Prat de Llobregat i Barcelona.

Fons: Família Martí Reverter

El relat se situa entre 1958 i 1988. 30 anys de creació i desenvolupament d’una família en l’entorn rural d’un Viladecans en constant transformació demogràfica, social i industrial.

El 1958 el pare pren la decisió de deixar de fer de mosso i iniciar el seu propi negoci com a vaquer. Demana als seus futurs sogres que el deixin establir-se a la vaqueria que hi ha al mas de Can Carboner. Des del primer moment la mare participa activament en les feines de la vaqueria, del camp i de la comercialització de la llet entre els habitants de Viladecans.

Al gener de 1962 la família materna deixa el mas i se’n va a viure al poble; moment en què marxem del nucli urbà i passem a ser els nous llogaters de la finca de Can Carboner fins al 1988.

                Foto: Antoni Muns             Fons: Família Martí Reverter         Foto: Antoni Muns   

El mas no tenia les mateixes condicions que els pisos on havíem viscut anteriorment. Mai no hi va haver aigua calenta dins de la casa ni aigua corrent a la cuina, on hi havia una llar de foc.

Els hiverns eren molt freds: glaçava i/o nevava. Sovint s’havia d’escalfar aigua per descongelar, amb draps molls, les canonades i així poder tenir aigua pels animals.

  Quan els pares van veure que la feina superava les seves possibilitats, especialment a l’estiu, van començar a contractar treballadors per segar, escatar... Molts d’ells treballaven a la fàbrica i completaven la seva jornada laboral amb feines del camp.

Les feines a la masia no s’acabaven mai: netejar la quadra, donar menjar a tot el bestiar, arreglar els animals, segar, carregar el carro i portar el farratge cap a la vaqueria, mantenir l’hort i distribuir la llet diàriament (matí i tarda).

A mesura que el fills es vam anar fent grans, vam haver de combinar la jornada escolar amb les tasques pròpies del negoci familiar. Llargues jornades amb molt poc temps per al joc, l’oci o la vida familiar i social.

Cada dia (els 365 dies de l’any) es distribuïa la llet entre Viladecans, Sant Boi de Llobregat, Castelldefels, el bar del control de l’aeroport, el restaurant “La Pineda”... Durant els períodes d’excedent de producció també se’n portava a la fàbrica ATO. Vam arribar a tenir més de 35 vaques de producció lletera, vedells, gallines, conills,...


                                                         Fons: Família Martí Reverter

La major part de la llet es repartia a Viladecans, porta a porta. A partir dels 7 anys els fills ja participàvem activament en el repartiment de la llet.

Per tal de garantir una excel·lent higiene, cada dia es netejaven meticulosament totes les ampolles, taps i lleteres que s’utilitzarien a la tarda per envasar la llet que es repartiria a domicili.

La distribució de la llet porta a porta comportava l’establiment d’una relació molt especial amb totes i cada una de les famílies-clients. Les famílies esperaven, amb candeletes, l’arribada de la recent llet munyida que caldria bullir per tal d’afavorir-ne la conservació i el consum.

Molta gent ens anomenava “els de la llet” o “l’Agustí o l’Eulàlia de la llet” o “el lechero.

Cada dia entre les 00:00 i les 00:30 h arribàvem a casa, moment en que sopàvem i anàvem a dormir.

Val a dir que durant els anys que vàrem estar al mas mai vam tenir telèfon, la qual cosa augmentava l’aïllament de la família respecte a la resta de la societat.

A casa sempre hi havia molta feina i això condicionava el fet de no disposar d’un dia sencer de festa per gaudir amb la família, per organitzar i/o celebrar festes familiars o participar activament d’esdeveniments socials.

El temps va anar passant i els fills vam orientar la nostra vida cap a activitats totalment allunyades del món de la pagesia i la ramaderia. I és cap a finals dels anys 80 que els pares decideixen deixar la finca per anar a viure a una casa del nucli urbà de Viladecans. El mas queda buit i els camps erms. Més tard la finca va ser adquirida per AENA, que va acabar enderrocant el mas.

Agustí Martí Reverter

Quan perdem la nostra llar perdem un trosset de nosaltres

 

Aquesta història és una entre mil històries similars que han ocorregut i ocorren al nostre país. Cadascuna amb les seves particularitats, però amb el mateix rerefons: vivim en un món on el model capitalista, desenvolupat entorn de la producció de béns, s’aplica per regular l’accés a les nostres llars, que esdevenen un producte més del mercat. El nostre cas, i la manera com l’hem afrontat, ha derivat d’haver constatat aquesta realitat, la nostra voluntat de denunciar-la i, en la mesura que sigui possible, modificar-la. Perquè la nostra història no té sentit com una lluita individual per quedar-nos a casa nostra, sinó com una lluita pel dret a una llar digna per a tothom.

La nostra família vivim al pis del carrer Marina, al barri de Fort Pienc, des de fa més de 10 anys, pis al qual vam accedir després de realitzar una reforma integral pagada per nosaltres. D’ençà que el féu construir Julián Marcilla l’any 1953 els propietaris, els seus hereus, no han gastat un cèntim en el pis i han cobrat el lloguer de forma regular i ininterrompuda; d’altra banda, les llogateres hem reformat i mantingut el pis, a més de pagar el lloguer.

El nom de Marcilla ens sona a tothom perquè és una de les marques de cafè més conegudes del país; el que no sabem molts és que la família Marcilla, com altres famílies de la burgesia catalana, va vendre la seva indústria a una empresa estrangera i es va dedicar des de llavors a viure de les rendes i a l’hostaleria. 

La renovació del contracte s’havia de fer el novembre de 2023, quan ja era aprovada la modificació de la LAU que limita la pujada de preus per nous contractes però encara no era aplicable, ja que mancava publicar les zones tensades i els índexs de referència. La família Marcilla, com molts altres propietaris, van aprofitar aquest període per apujar al màxim els preus dels lloguers a l’hora de renovar els contractes, intentant fins i tot avançar signatures de contractes per evitar l’entrada en vigor de la llei. En el nostre cas ens van demanar un augment del 126% del preu del lloguer. Això representava dedicar un sou sencer dels dos sous que aportem a casa a pagar el lloguer; dit d’una altra manera, un de nosaltres treballaria exclusivament per pagar el preu del lloguer que demanaven.  La justificació aportada per l’increment: és el preu de mercat.

Entre l’any 2013 i l’any 2023 el preu del lloguer a Barcelona ha pujat un 100%, és a dir, s’ha duplicat. I la família Marcilla no ha estat una excepció: han aprofitat aquestes pujades per obtenir més guanys dels quasi 150 pisos que tenen per llogar. I, per fer-ho, han optat per cercar llogateres amb més poder adquisitiu o per models de co-habitatge en comptes de mantenir les llogateres de sempre que hem viscut, cuidat i pagat puntualment el lloguer. Ras i curt: especulen amb uns béns que simplement han heretat.

Vam intentar negociar un preu amb una pujada més moderada, primer directament amb els representants de la propietat i després mitjançant el Sindicat de Llogateres, del qual som afiliades i a qui vam demanar que ens representés. Tots els intents van ser infructuosos. En acabar el contracte, vam decidir que no ens movíem de casa nostra, continuàvem pagant el lloguer i que batallaríem per arribar a un acord; però la propietat es va tancar en banda i va presentar una demanda judicial, amb judici a principis d’estiu. La meva primera experiència amb la justícia ha estat realment decebedora: el dret a la propietat sempre per davant, ignorant tots i cadascun dels arguments que havíem esgrimit per defensar el nostre dret a continuar vivint a la nostra llar. Amb l’afegitó de l’amenaça d’un desnonament imminent a principis de tardor, amb data posada des de l’admissió a tràmit de la demanda.

En paral·lel al procés judicial, i amb el suport del Sindicat de Llogateres, vam informar de la nostra situació a les veïnes de la nostra escala, així com dels dos edificis del costat, també propietat de la família Marcilla. Les veïnes van signar una carta de suport que vam enviar a la família i els seus representants; mai vam rebre resposta. També vam fer una campanya al barri durant la festa major amb la difusió d’un manifest de denúncia i recollida de signatures, i vam presentar-los als consells de barri i de districte. Però la família Marcilla no ha cedit. La campanya, però, ha servit per conscienciar a les veïnes del barri de la problemàtica del lloguer, i també perquè la propietat ens hagi ofert un pacte per sortir del pis a finals d’aquest any sense penalitzacions, donant-nos així marge per poder accedir i condicionar una nova llar.

Aquesta experiència ens ha aportat diversos aprenentatges. Primerament, hem constatat amb tristesa com la burgesia catalana ha renunciat a mantenir el teixit industrial que va crear, i ha optat pel sector immobiliari i el turisme, empobrint la nostra economia. En segon lloc, els petits i sobretot els grans propietaris especulen per obtenir el màxim benefici, i no tenen cap  escrúpol si aquest benefici va en detriment de l’accés a una llar digna. El tercer aprenentatge ha sigut que l’administració no ha estat capaç de protegir el dret a l’habitatge; quan ha legislat, ho ha fet tard i ha deixat moltes vies que permeten als propietaris continuar especulant (contractes de temporada i d’habitacions); i, una vegada ha aprovat noves lleis, no ajuda els ciutadans a fer valer els seus drets ni desenvolupa mecanismes per sancionar els incompliments, per la qual cosa les lleis acaben essent paper mullat. El quart i darrer és l’aprenentatge més positiu i esperançador de tots: la utilitat de les xarxes associatives i la resistència activa per frenar i denunciar aquests abusos. Les diferents PAH i sindicats de l’habitatge —en el nostre cas el Sindicat de Llogateres— han estat, són i seran una eina imprescindible per plantar cara i fer força perquè tothom pugui accedir a una llar digna.

Jordina Vidal Moreno

L’habitatge i l’ètica… Jo vull ser “tonta”...

 

Fa uns anys, ens escandalitzàvem veient que hi havia fons d’inversió en els bancs que tenien certs aliments com a actius (blat, blat de moro…)… ¿Com pot ser que allò que necessitem per a la subsistència dels éssers humans pugui posar-se a nivell de l’or, el coure, el cru? ¿Que els mercats determinin el preu del nostre pa, del pa de la humanitat, amb l’objectiu d’enriquir els que controlen els fons?

Allò que ens escandalitzava està passant ara també amb un altre bé, que és un dels elements que garanteixen la vida: l’habitatge. I a casa nostra.

Els fons d’inversió han descobert que el que els dona més interessos en aquests moments és l’habitatge, especialment a països on la regulació té esquerdes que els permeten fer de les seves per maximitzar el benefici... I això passa en aquells llocs on la gentrificació s’ha convertit en tret definitori de la vida. Va ser primer Venècia, i s’ha anat escampant com una taca d’oli: Barcelona, les Balears, Màlaga, Canàries, Lisboa... i la llista es va fent interminable...

L’habitatge deixa de ser el lloc on viuen persones, on viuen famílies, on es construeix el present i el futur de la gent, on s’educa les criatures, on es reposa després de la feina... Deixa de ser el marc on ens relacionem i creem vincles amb el veïnat, on fem que el nostre entorn tingui rostres de dimensions humanes a les nostres escales, als nostres barris, als nostres pobles...

No, l’habitatge esdevé un pur negoci, una manera d’enriquir-se... Tant me fa que ja no es lloguin pisos per a famílies a la meva ciutat (¿serà perquè la legislació pot encara protegir un pèl més als llogaters que tenen infants?), que es vagi esquerdant la vida dels que hi resideixen, que es destrueixi qualsevol xarxa de veïnatge... Hem entrat en un moment en què sembla que el lema de la nostra vida és la d’aquella cadena d’aparells electrònics: “Jo no soc tonto”... i esclar, si puc guanyar tres mil euros en lloc de mil al mes, ¿com ho havia de perdre? I trobarem mil excuses per especular, justificant-me en el benestar de la “meva” família, en que la llei no ho prohibeix, en fer com que no miro...

De veritat? Ho pensem de veritat? On queda el saber que el que la llei permet pot no ser èticament vàlid? On queda la nostra consciència? On queda el nostre referent de Jesús? On queda que m’importi el meu germà? On queda allò que ens omple la boca de posar la vida al centre?

Perquè, , una gran part del problema és generat pels fons voltor, per inversionistes daltres països que troben una rendibilitat a casa nostra que és incomparablement més alta que la que obtindrien en altres negocis... Però el que mentristeix profundament és veure que al nostre voltant, ja trobem persones que estan fent lopció de deixar de llogar el pis de la tieta o el pis que legítimament han comprat per tenir un ingrés extra a veïns i veïnes, a persones que volen construir el seu futur aquí, a projectes de famílies...

I algunes són persones conegudes directament o conegudes de conegudes. Optant per posar pisos turístics, per pisos de temporada, per convertir apartaments en habitacions que es lloguen als preus que fa uns anys es pagaven per tota el pis... Sí, fent servir les mateixes fissures que aprofiten els especuladors professionals...

M’explicaven uns amics que el seu pis posat a la venda el va comprar un mestre de primària en la trentena...  i va anar amb un tècnic per veure si del menjador se’n podrien construir dues habitacions més... Sí, cap espai comú, fora de la cuina i del lavabo, cap espai per a la convivència, cadascú en uns pocs metres quadrats on emmagatzemar vida, records, embalums, roba bruta, coses d’higiene, alguns aliments preuats... i fins i tot teletreballar si és el cas... El cas em va colpir: ¿com algú jove, que pretesament ha d’ensenyar coneixement i valors als nostres infants, pot transformar el pis en què podria viure una família o un grup de joves amics, en un cau a canvi d’uns milers d’euros al mes? Tindrà estómac per acollir a uns pares d’algun dels seus alumnes que li diguin que si troba que el seu fill o filla està distret a classe és perquè tenen una ordre de desnonament o perquè està trist perquè ja no podran continuar vivint al barri i haurà de canviar d’escola i perdre els seus amics?

Com a treballadora i persona que entenc la feina com a servei, sentint-me orgullosa de formar part de la classe obrera (tan devaluada i gairebé vergonyant), entenc que no tots els diners són legítims ni tenen el mateix valor (potser sí de compra però no de contingut ètic)... Però l’especulació no és un mètode de guanyar els ingressos que s’adigui amb l’Evangeli, amb pregar el parenostre on demanem el pa per a tothom (“nostre”), de proclamar la solidaritat...

La butxaca, la nostra economia, no pot viure al marge d’allò que professem i creiem. L’avarícia ha penetrat en el nostre ser social (i de vegades personal) blanquejant-la com ser espavilat... Ja un pare de l’Església com sant Joan Crisòstom deia allà al segle IV: “Terrible cosa és l’avarícia, que esmussa ulls i oïdes i fa a les seves víctimes més feres que una fera. L’avarícia no deixa pensar en la consciència ni en l’amistat, ni en la salvació de la pròpia ànima. Ho aparta tot d’un cop”. No hi ha límits...

És clar que la cobdícia és un tret humà, però lindividualisme i un capitalisme que no satura, que no coneix restriccions, la blanquegen tot invisibilitzant les seves víctimes. ¿I a això com hi responc jo com a cristiana, com a treballadora? No tot s’hi val!

Deixeu-m’ho dir: si ser viva o intel·ligent és no mirar al meu voltant, deixar de veure la injustícia que genera la cobdícia, veure una estructura econòmica injusta (permesa per l’estructura política), endurir-me davant dels germans desnonats o condemnats a malviure en una habitació tancada... jo vull ser tonta!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Crisi d’habitatge. Tinc un dubte raonable!

 

La qüestió de l’habitatge porta temps enfrontant una necessitat i dret bàsic de les persones amb els interessos particulars dels propietaris, que també són persones, sense que els governs intervinguin resolutivament en el mercadeig, i el problema s’ha anat agreujant. La dificultat d’accés de joves i famílies treballadores a un habitatge té un doble component: salaris baixos i lloguers alts. Tan alts que sovint superen el propi salari. Tot i que en els darrers anys s’ha incrementat el SMI al nivell que estableix la Carta Social Europea, l’augment dels lloguers ha absorbit l’augment salarial fins el punt que a Barcelona l’extracció de rendes, a través del lloguer de l’habitatge de llogaters cap a propietaris, és actualment el mecanisme més gran de generació de desigualtat.

L’administració pública pot intervenir el mercat des de diversos fronts: posant major oferta d’habitatge públic de lloguer amb protecció oficial a preus assequibles o a través de lleis que limitin el lliure mercat fixant preus de lloguers màxims, o actuacions com excloure l’ús turístic a la ciutat, perseguir el frau, etc. Aquestes són les que contempla el decret llei 3/2023 de mesures urgents sobre el règim urbanístic dels habitatges d’ús turístic, que l’alcalde Collboni diu que aplicarà a partir de 2028. L’actuació del legislador continua sent tímida mentre que la propietat immobiliària ja reclama indemnitzacions milionàries si s’aplica el decret d’extinció de llicències. Segurament cal intervenir des de tots els fronts, però la via reguladora és en el meu criteri la més eficaç, i no pas la construcció d’un parc d’habitatge de protecció oficial sobre el que tinc alguns dubtes raonables perquè globalment mirat, la necessitat no és de més habitatges sinó de més habitatges assequibles, que no implica construir-ne més sinó posar al mercat assequible els existents:

La demanda no és igual a tot arreu. Mentre hi ha una gran demanda a Barcelona, alguns pobles de la Catalunya interior ofereixen habitatge gairebé gratuït a qui hi vulgui anar a viure. La població tendeix a concentrar-se a Barcelona i la seva regió metropolitana que són les ciutats més tensionades juntament amb alguns pobles on el turisme també ha impactat en el mercat immobiliari. Per una altra banda, ciutats com Barcelona, l’Hospitalet i Santa Coloma encapçalen el rànquing de ciutats amb major densitat de població, molt per sobre de la mitjana de les grans ciutats europees. El nord de l’Hospitalet és la zona més densament poblada de tot Europa, seguida d’alguns barris de París i de Madrid (dades Eurostat, 2022). La pregunta és: ¿cal construir més habitatges en aquestes zones, al marge de que les possibilitats de fer-ho són escasses per la manca de sòl disponible?

La demanda d’habitatge assequible de Catalunya es concentra a la Regió Metropolitana on hi ha la major densitat urbana de Catalunya. En només el 8% del territori hi viu el 64% de la població. La pregunta és: ¿cal fer alguna cosa per reequilibrar el territori en lloc de continuar densificant l’àrea de Barcelona? El Pla de Barris del govern de la Generalitat pot ser una resposta a aquesta pregunta. Invertir en la rehabilitació i dignificació dels barris degradats i abandonats a la Catalunya interior.

A Barcelona la possibilitat de fer habitatge protegit és molt limitada. La major reserva es troba al 22@: uns 7.000 pisos segons el planejament aprovat darrerament. També hi ha sòl a la Marina del Prat Vermell - Zona Franca i de forma residual a Sant Andreu – Sagrera - Bon Pastor, si s’emprèn la renovació urbana de les àrees industrials de l’Eix Besòs, encara que seria desitjable evitar la requalificació del sòl productiu d’aquests polígons. Però la qüestió no és només el sòl disponible sinó sobretot la inversió pública per construir els pisos. El passat mes de juliol la Generalitat va signar un acord entre l’Institut Català de Finances i el Banc Europeu d’inversions per valor d’uns 500 milions d’euros per construir 4.300 pisos de protecció oficial de lloguer a Catalunya. La pregunta és: ¿quin seria el cost i els anys que es trigaria en construir un parc d’habitatge públic significatiu per pal·liar el dèficit actual? D’altra banda, segons l’Ajuntament, a Barcelona hi ha uns 10.000 pisos turístics als quals el govern municipal es proposa cessar llicències d’aquí 4 anys. En realitat els pisos que es dediquen a lloguer per a turistes i que no estan declarats són molts més. Posem el doble. La sortida al mercat de lloguer d’aquest volum d’habitatges sembla una mesura molt més ràpida, eficient i raonable que invertir en pisos de nova construcció.

Darrer interrogant: segons estadística de l’ajuntament, el 27,1% de la superfície de Barcelona és d’ús residencial. Només el 5,8% de la superfície del terme municipal és sòl productiu. La resta està ocupada per parcs forestals i parcs urbans (28%), la xarxa viària (20,9%), equipaments i infraestructures, port inclòs (17,9%). La pregunta és: Si volem una ciutat més equilibrada, amb major mixtura d’usos, en la lògica de la ciutat sostenible i la ciutat dels 15 minuts, ¿no caldria recuperar més sòl productiu a la ciutat en lloc d’incrementar el residencial? I en la mateixa línia argumental, ¿no seria lògic en la ciutat sostenible fomentar el transport públic i la bicicleta en detriment del vehicle privat, recuperant una part de les més de 2.000 hectàrees de vials actuals per a altres usos, com s’ha proposat amb el pla Barcelona superilla?

Salva Clarós

Dret a tirar endavant projectes vitals dignes

L’accés a l’habitatge, que és un dret, ha esdevingut un problema endèmic. És un dret en si mateix i que a la vegada dona accés a altres drets que s’apleguen sota el que podem anomenar “tirar endavant projectes vitals”, tan important! Sense habitatge o amb la por de perdre’l, és molt difícil, en termes d’igualtat d’oportunitats.

Vull destacar principalment dues conseqüències.

Una és la desigualtat entre la població que hi té accés i la població que hi té dificultats o directament n’està exclosa. El risc d’exclusió no el pateixen només els més pobres, s’amplia a més col·lectius: les llars amb rendes baixes, les famílies monoparentals (especialment mares amb criatures, que són més del 80% de les monoparentals), la població que viu en zones tensionades i amb forta demanda residencial, i especialment els joves. Per il·lustrar amb algunes dades, la taxa d’emancipació juvenil, és a dir, els joves entre 16 i 29 anys que viuen fora de la llar familiar, és de les més baixes d’Europa, a Catalunya representa el 20,6%, a Espanya el 17%, mentre que la mitjana europea és del 32%. Sí, els joves tenen dret a tirar endavant els seus projectes vitals.

Per una altra banda, les rendes baixes destinen proporcionalment més recursos dels seus ingressos a les despeses d’habitatge que les rendes altes. A menys ingressos més proporció d’aquests se’n van a l’habitatge, i s’incrementa així el risc de privació en altres esferes com l’alimentació, l’educació, la salut o la cultura. A més, la diferència de les despeses que destina una llar que viu de lloguer i una llar que té un habitatge en propietat és elevadíssima. És per això que el percentatge més elevat de la causa de desnonament és per impagament del lloguer o per la finalització del contracte (canvi de les condicions).

La segona conseqüència a destacar és la segregació social i territorial provocada per les dinàmiques del mercat residencial i les possibilitats de la població d’accedir-hi. Una segregació tant per baix (rendes baixes), com per dalt (rendes altes), que configura el territori. Ha estat la tempesta perfecta: la bombolla immobiliària de la dècada del 2000, la crisi econòmica i financera del 2008, l’habitatge com a producte especulatiu i el dèficit crònic de política pública d’habitatge.

Es pot dir, i sense exagerar, que la política d’habitatge esdevé clau per a la cohesió, tant social com territorial.

La promoció d’habitatge públic de lloguer comporta el seu temps (molt de temps) i els recursos son limitats, per això és necessari planificar, concertar, incrementar la inversió pública de forma definitiva i incentivar la inversió privada. La complexitat no demana una resposta, sinó múltiples i coordinades. Per exemple, a Catalunya hi ha diversitat de proveïdors i gestors d’habitatge amb caràcter social (d’iniciativa pública, privada i del tercer sector), però que declaren dificultats reals. En aquest sentit, caldria analitzar els entrebancs i facilitar els instruments normatius, financers o fiscals per facilitar processos.

Penso i defenso també que la regeneració de barris i zones urbanes amb indicadors elevats de vulnerabilitat i la rehabilitació del parc d’habitatges han d’estar vinculades, interconnectades, i són imprescindibles. És la manera de dignificar, transferir renda als territoris més desafavorits i cohesionar, a més de fer efectius els Objectius de Desenvolupament Sostenible.

Consol Prados

1981, Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer

 

A l’any 1981, l’Agrupació Mossèn Cinto Verdaguer va canviar el seu espai natural, l’escenari, per les butaques del Centre Parroquial per poder fer aquesta fotografia .
Gràcies a la col·laboració de l’amic Joan Bonich hem pogut posar nom als integrants de l’imatge del grup teatral.

Primera Fila:

Nena, Esther Gelabert; nena, Blanca Vazquez; Margarita Gelabert, Conxita Fierro, Imma Solina, Gori Condeminas, Rossend Vilà i Fidel Vazquez.

Segona fila:

Nen, Xavier Bernat; Quimet Bernat, Carles Moreno, Paquita Romero, Isabel Soria, Maria Vidal, Antònia Vall-Llosada, Eugeni Solina Valls i Anton Solina.

Tercera fila:

Jaume Gelabert, Paquita Sanchís, Carme Segura, Manoli Soria, Encarnita Lozano, Salvador Bonich, Vicenç Godayol i Eugeni Solina Fierro.

Quarta fila:

Pere Chacón i Pepito Sabaté

Jaume Muns

Viladecans s’inunda

Hem recollit algunes fotografies d’amics i veïns sobre les recents inundacions de Viladecans. I ens agradaria publicar-ne més. Si en vas fer, per què no ens les envies?

Pots fer-ho a puntviladecans@gmail.com.

Moltes gràcies