No passa desapercebuda. La llar d’infants “El Ganxet” és en un edifici singular i en un lloc de pas. Quan anem a Cal Sei, o a la Biblioteca, o a Can Xic la mirada sempre capta El Ganxet, encara que no tinguis criatures o encara que no hagis nascut a Viladecans. I és que el carrer Jaume Abril fa molts anys que compta amb un equipament que ha estat clau per a moltes famílies viladecanenques. Per poc temps, però, perquè aquest mes de setembre ja no obrirà les seves portes. El Ganxet ha plegat el 25 de juliol i amb ell la saviesa que ha criat unes quantes generacions.
Per parlar-ne, i pel suggeriment d’alguna de les nostres lectores, ens hi hem adreçat a mitjans de juliol, quan encara és ple de canalla. Perquè l’experiència del Ganxet és, doblement, record entranyable de molts veïns i veïnes i testimoni de l’evolució de Viladecans i dels models d’això que en diuen “criança”.
Em reben la Montse Real i l’Alícia Infante. Mentre parlem, la Maite Fulquet atén els petits clients de la llar.
Com va sorgir la guarderia, quan es va crear?
De fet no tenim les dades exactes, però sí que podem confirmar que fa 50 anys la senyora Maria Reguant va crear la primera “guarderia” a Viladecans, no encara en aquest local, sinó que va anar variant fins arribar aquí. Quan la Maria va traspassar, el 2006, després d’un temps d’incertesa, ens en vam fer càrrec quatre treballadores, de manera que vam assegurar la continuïtat de la guarderia.
Amb el pas dels anys, una d’aquestes treballadores ja s’ha jubilat i en quedem tres. Però aquest 2o25 dues d’aquestes tres també ens jubilem i això ens ha portat a plantejar-nos tancar.
És aquest el motiu principal del tancament?
De fet han confluït diverses coses, molt diferents: la jubilació de dues de nosaltres, però també la finalització del contracte de lloguer d’aquesta casa on ara som (Jaume Abril 65) que fa preveure un increment important, i el fet que ha disminuït considerablement el nombre de matrícules. De fet, després de la pandèmia, el negoci ja no és negoci.
Com és això?
Doncs resulta que ha disminuït el nombre de nens. Com que, és clar, les despeses generals de lloguer, nòmines, etc. es mantenen igual, no surten els números. Amb la qual cosa, entre les tres hem decidit donar per finalitzada tota una època.
De fet en un cert moment vam optar per rebaixar els preus, a costa dels nostres sous, però això ja no es pot mantenir. Aquest és un centre privat, amb molt bona relació amb l’Ajuntament i amb la Generalitat, però no és un centre públic. De fet l’Ajuntament en un cert moment ens va ajudar a la difusió dels nostres serveis, que continuaven sent molt necessaris per donar resposta a les necessitats de les famílies. I, d’altra banda, també gestionem --és una exigència de la Generalitat-- alguns ajuts que l’Administració concedeix a les famílies, cosa que ens omple de burocràcia, perquè fem simplement d’intermediaris. Quedem ofegades, perquè les escoles solen tenir personal administratiu, però nosaltres, no.
És un fet la disminució del nombre d’infants, per la baixa natalitat, un fet que està obligant contínuament a reorganitzar els serveis i equipaments per a infants i adolescents. Però també és un fet, i molt positiu, l’aparició de nous equipaments públics fent aquesta tasca educativa. Amb tot, quina és l’aportació singular del Ganxet?
Sí, hem treballat sempre la nostra política i el nostre projecte educatiu i de fet totes les escoles estan supercontentes amb nosaltres. Perquè intentem transmetre valors, hàbits d’educació, i moltes altres coses. La nostra llarga experiència és un valor en si mateix. Pensa que les meves companyes porten més de 40 anys treballant i tractant amb nens.
Això ens ajuda a detectar les situacions que hi ha al darrere d’un infant i a poder abordar-les de la millor manera.
Val a dir que hi ha més centres públics, però també n’hi ha més de privats. I a més a més quan vam començar s’atenien els infants fins a l’hora d’escolaritzar-los per fer primària. Des de fa temps les escoles han assumit els de P3, P4 i P5. Ara, doncs, treballem amb els infants menors de tres anys.
Servidora, que no ha tingut fills, no sé gaire què és un nen o una nena, però la sensació, des de fora, és que això de la criança ha canviat molt amb els anys. Els meus amics que són avis sovint veuen amb perplexitat que els fills dels seus fills creixen en uns paràmetres molt i molt diferents dels que ells havien aplicat i de vegades se senten descol·locats o minusvalorats.
Ufffff. Ha canviat moltíssim, perquè han canviat moltes coses, la societat en primer lloc. Ha canviat la canalla i han canviat els pares. Hi ha qüestions generacionals importants de fons. El paper de la tecnologia en la vida quotidiana, per exemple, que abans pràcticament no existia i ara té un paper primordial. Algunes coses han estat clarament una millora, d’altres fan dubtar una mica. Cal afegir-hi la diversitat d’origen, perquè ara tenim famílies els pares de les quals són nascuts arreu del món. Tenim gent d’Àfrica, d’Àsia i d’Amèrica llatina.
Un aspecte, per exemple, és la major implicació dels pares en la cura dels fills. Però això també ha derivat en alguns casos en una sobreprotecció que no ajuda gaire al desenvolupament dels nens. Sovint se’ls envolta de cotó fluix i això no pot ser bo, perquè també cal que provin, s’arrisquin i que creixin. Una cosa és la seguretat i una altra, la sobreprotecció.
Una altra qüestió una mica incòmoda és que ara la percepció que tenim nosaltres és, per dir-ho pel broc gros, que avui manen més els fills que no pas els pares: no es vol posar la bata, no vol menjar això, no es vol prendre el medicament... I els pares no gosen imposar-se, contradir el nen ho viuen com una mena d’agressió.
Aquest potser és el canvi més gran, que els pares han perdut autoritat. Les coses s’han de dir ben dites, però és important posar límits i establir prioritats. El que no s’aconsegueix ara serà molt més difícil d’aquí quinze anys. Els nens i nenes són esponges i aprenen ràpidament. S’adonen de tot. Saben que si demanen i demanen els acabaran donant... el que no sempre és convenient per a ells, perquè el que els cal o no tampoc no ho acaben de saber. Els falta l’experiència que sí que tenen els pares.
Què us ha donat més satisfaccions?
Treballar amb nens, evidentment. Perquè tu pots estar molt enfadada, pots tenir molts problemes, pots tenir de tot, però una vegada que entres aquí i estàs amb els nens, que son absolutament prioritaris, tot això se’n va. Perquè has d’estar per ells.
Una altra satisfacció és constatar que algunes famílies van tornant de generació en generació. Tenim ara alguns fills de nens i nenes que vam atendre en el seu moment. Confien en nosaltres.
Trobarem a faltar el tracte amb canalla i l’ensenyar. I el fet de cantar. Perquè ara enlloc no es canta, i sempre ens ha agradat ensenyar a cantar els nens. A casa soles, no cantarem.
Quin penseu que és el vostre llegat per a Viladecans?
Penso que la gent està contenta i que els nens conservaran un bon record de la nostra escola perquè s’hi han sentit estimats, malgrat que no som perfectes.
Jo encara hi afegiria un altre llegat intangible: la feina ben feta amb infants de 0 a 3 anys és posar els millors fonaments per a les persones en què aquests nens i nenes es convertiran. I és un llegat actualment poc valorat que es tradueix en sous escassos i estrès assegurat.
Moltes gràcies, Ganxet, pels teus 50 anys d’experiència!
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada