Penjat

La paràbola dels cecs (1568) de Pieter Brueghel el Vell 

La seva vida s’ha tornat del revés, ha fet un gir total. Fins ara era cec. Des del seu naixement no albirava absolutament res, ni la llum més breu. No coneixia ni els colors ni les formes. Només el so, l’olor i el tacte li servien de connexió amb el món, però, en néixer ja així, no hi tenia cap problema.

Des de molt petit, els seus pares li van ensenyar a ser el més independent possible i van tenir la sort de poder oferir-li la millor educació i els recursos necessaris per afrontar el dia a dia. La lectura sempre ha estat per a ell la millor finestra a les coses, a les persones, a la vida. El llenguatge braille és el seu amic més fidel i, en part, el que l’ha ajudat a construir la seva existència i a no estar mai tancat en ell mateix.

Ara tot ha canviat. La tècnica avança que és una barbaritat, com sempre diuen els grans, i ell s’ha pogut operar per comptar amb la sort de veure, de mirar, de contemplar. El pitjor és que no s’acostuma a la nova situació i no “veu” la sort per enlloc. Tothom li diu que és qüestió de temps, però ell no es consola. El món que coneixia fins ara li agradava més que no pas aquest, massa lluminós, massa brillant, massa colorista, massa estressant.

Això ja no té remei, no té marxa enrere possible. S’haurà d’adaptar, però no es creu capaç. Aquest món de la llum no el sent com a seu. Abans, orgullós, ho podia reconèixer tot i a tots a través del que sentia, del que notava, dels canvis de temperatura i de volum. Abans era admirat per la seva habilitat sense ulls. Ara només és un vident més. No, un més, no. El més inútil, ja que ha de tornar a aprendre allò que ja sabia quan estava a les fosques. Ara depèn dels seus ulls, aquells que mai no havia necessitat. 

Patricia Aliu 

patri.aliu@gmail.com