.jpg)
.jpg)
Els tradicionals actes de la festa major continuen vigents encara que passin molts anys. Així podem veure en aquestes imatges de la Festa Major de 1981 els antics gegants davant l’Ajuntament, les curses esportives, el ball de festa Major a l’antic poliesportiu (avui desaparegut), concerts i cremat al jardí de l’Ajuntament, el cercavila per la Rambla i les sardanes a la plaça entre d’altres actes.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Migrador comú i freqüent. La part superior és prou fosca en marcat contrast amb la gola i el ventre que és blanc.Les potes són de color grisenc fosc. Quan està posat sol realitzar un continu moviment de balanceig. S’alimenta d’una gran varietat d’invertebrats aquàtics i terrestres.
Les principals amenaces per a l’espècie són la transformació i la destrucció del seu hàbitat. Són especialment sensibles a les modificacions als petits rius i tolles que utilitzen per hivernar.
Humor, irreverència, tendresa i autenticitat són només algunes de les característiques que defineixen a les protagonistes d’Aiguagim, un còmic que la seva autora, Marina Sáez, presentarà a la Biblioteca de Viladecans el pròxim dimecres dia 17 de setembre, a les 18.30 hores. La trobada reunirà a les i els participants del Còmic Club, del Club de Lectura Feminista i de les Tertúlies Dialògiques i també està oberta a tothom que vulgui apropar-se a aquesta entranyable i crítica obra que destaca per mostrar a través de les seves il·lustracions l’ànima i la veu d’un col·lectiu, el de les dones grans, tradicionalment molt estereotipat i invisibilitzat.
L’obra, que va rebre una menció especial al Premi Finestres de Còmic en Català l’any 2022, narra les anècdotes d’un grup de dones que diàriament es troben a la piscina municipal del barri de Gràcia a Barcelona per participar en l’activitat d’aiguagim. Un exercici que les ajuda a combatre la soledat, sortir de casa i, fins i tot, protestar per les càrregues familiars de les quals encara són responsables. El vestidor es converteix així en un espai d’emancipació, confessions i llibertat. L’autora, a més, aprofita la història i les anècdotes d’aquest grup per exposar les reflexions de les protagonistes sobre la mort, l’envelliment, la pressió estètica, els fills, els marits, els nets i fa també referència a altres qüestions com la massificació de la ciutat, la pèrdua de la seva identitat i la falta d’espais per establir relacions intergeneracionals. El còmic destaca també per les seves il·lustracions fetes amb total llibertat, sense rigideses i plenes de colors, que segons l’autora són un homenatge a la vitalitat de les dones.
Marina Sáez va començar a escriure Aiguagim quan va apuntar-se a la piscina municipal del carrer Perill per nadar i fer exercici. Allí va coincidir amb aquest grup de dones grans (d’entre 67 i 94 anys) que a la mateixa hora anaven a fer aiguagim i van connectar. A partir d’aquí, l’autora, que anava prenent nota de les peripècies i situacions diàries, va pensar que un còmic seria la millor manera de relatar la història. En total, el còmic és fruit del treball de camp dut a terme entre setembre de 2018 i març de 2020.
Marina Sáez combina actualment la seva tasca d’il·lustradora amb la docència a diverses escoles de Barcelona. Ha il·lustrat campanyes publicitàries i d’animació i, a més, ha publicat el projecte editorial amb perspectiva de gènere La Finestra Indiscreta, seleccionat entre els Millors Llibres d’Autoria Catalana 2023 per l’Ibbycat i Premi REL 2018 del Laboratori d’art i cultura digital de Tantàgora.
Amb la presència de l’autora amb els i les participants del Còmic Club, Club de Lectura Feminista i Tertúlies Dialògiques s’inicien així les trobades dels diferents clubs de lectura que fins al juny es reuneixen mensualment a la Biblioteca. Les persones interessades a conèixer horaris, funcionament i disponibilitat dels diversos clubs poden contactar amb la Biblioteca per rebre tota la informació.
La gran família
Antònia Carré-Pons
Barcelona: Club Editor, 2025
Per què hi ha germans que s’assemblen com un ou a una castanya és un misteri que la ciència no resol —i d’això se n’ocupa la literatura. La nova novel·la d’Antònia Carré-Pons segueix el fil de vida de la Rateta i la Sió, dues germanes nascudes en una cansaladeria. Com en una casa de nines, les veiem evolucionar entre el terrat on imaginen històries, la botiga on regnen les matriarques i el soterrani on els homes esquarteren porcs i es xopen els davantals de sang. De la sang que tira, tant si és per fer-ne botifarres com per lligar-te a una manera de veure el món.
Fins que la Rateta aconsegueix trencar amb el que s’esperava d’ella. Entra a la universitat i es converteix en una medievalista de renom. La Sió es queda a la botiga. I quan els fils de vida semblen separar-les sense remei, la sang les trena de nou: la germana petita està a punt de morir de la mateixa malaltia que ha superat la gran i que afecta totes les dones de la família.
Després d’excel·lir en la comèdia, Carré-Pons ha imaginat una auca del senyor Esteve moderna. En una llengua concisa i transparent, explora les emocions infantils i els seus ecos en l’adultesa, sense cap concessió al sentimentalisme i amb una entrega completa a l’amor que li inspiren els seus personatges.
El Sopar del senyor Ruraru
Horoshi Itô
[Barcelona]: Club Editor, 2025
Vet aquí el senyor Ruraru: un homenet amb ulleres, bigoti i pantalons bombatxos a qui ser seriós li juga males passades. El protagonista cada dissabte surt a fer la compra del que li ve de gust dinar. Però aquesta vegada no cuina per a ell sol: ha convidat els seus amics animalons. ¿Què farà, quan es presentin a casa abans d’hora, i se li cruspeixin els ingredients dels plats que tan metòdicament havia preparat? Un divertit conte adreçat a infants de més de sis anys.
RETRATOS DE JAZZ
Haruki Murakami i Makoto Wada
Barcelona: Tusquets Editores, 2025
Haruki Murakami va gestionar un club de jazz durant molts anys abans de dedicar-se a temps complet a l’escriptura. Llegir Retratos de jazz és com estar assegut en una de les taules del local per prendre alguna cosa mentre ell mateix autor comenta el que sona i n’explica curiositats, anècdotes i troballes inesperades. El jazz és una passió que es troba al moll de l’obra creativa de Murakami. Les seves novel·les estan plenes de jazz, d’al·lusions a discos i músics, i en aquests Retratos de jazz hi ha abocat tot el seu entusiasme. Acompanyats de les il·lustracions de cinquanta-cinc músics de jazz de l’artista Makoto Wada, cada text de Haruki Murakami es dedica a un dels músics i a un disc històric seu, i adopta les formes canviants de petit relat deliciós, de fragment de memòria autobiogràfica, de comentari intransferible sobre una peça concreta o d’evocació incandescent d’un artista, d’una època: de Louis Armstrong a Miles Davis, de Bill Evans a Ella Fitzgerald, cinquanta-cinc retrats literaris i discos mítics que componen una història afectiva i personal del jazz.
 | |||
| La paràbola dels cecs (1568) de Pieter Brueghel el Vell |
La seva vida s’ha tornat del revés, ha fet un gir total. Fins ara era cec. Des del seu naixement no albirava absolutament res, ni la llum més breu. No coneixia ni els colors ni les formes. Només el so, l’olor i el tacte li servien de connexió amb el món, però, en néixer ja així, no hi tenia cap problema.
Des de molt petit, els seus pares li van ensenyar a ser el més independent possible i van tenir la sort de poder oferir-li la millor educació i els recursos necessaris per afrontar el dia a dia. La lectura sempre ha estat per a ell la millor finestra a les coses, a les persones, a la vida. El llenguatge braille és el seu amic més fidel i, en part, el que l’ha ajudat a construir la seva existència i a no estar mai tancat en ell mateix.
Ara tot ha canviat. La tècnica avança que és una barbaritat, com sempre diuen els grans, i ell s’ha pogut operar per comptar amb la sort de veure, de mirar, de contemplar. El pitjor és que no s’acostuma a la nova situació i no “veu” la sort per enlloc. Tothom li diu que és qüestió de temps, però ell no es consola. El món que coneixia fins ara li agradava més que no pas aquest, massa lluminós, massa brillant, massa colorista, massa estressant.
Això ja no té remei, no té marxa enrere possible. S’haurà d’adaptar, però no es creu capaç. Aquest món de la llum no el sent com a seu. Abans, orgullós, ho podia reconèixer tot i a tots a través del que sentia, del que notava, dels canvis de temperatura i de volum. Abans era admirat per la seva habilitat sense ulls. Ara només és un vident més. No, un més, no. El més inútil, ja que ha de tornar a aprendre allò que ja sabia quan estava a les fosques. Ara depèn dels seus ulls, aquells que mai no havia necessitat.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
La patologia musculoesquelètica és la principal causa de baixa laboral a Espanya. Aquest conjunt de trastorns, que afecta músculs, ossos, articulacions i teixits connectius, té un impacte substancial en la productivitat i el benestar dels treballadors. Però hi ha una eina potent per plantar cara a aquest problema: l’exercici de força. Aquí te’n parlem.
Quan parlem de patologies musculoesquelètiques, ho estem fent d’un ampli ventall d’afeccions: des de lesions per esforç repetitiu fins a malalties degeneratives com l’osteoartritis. Aquestes patologies deixen fora de joc milers de treballadors cada any, i suposen un alt cost econòmic per al sistema i la reducció del benestar i de la qualitat de vida de la ciutadania que les pateix. A més, la naturalesa sedentària de moltes ocupacions contribueix a l’agreujament d’aquests trastorns, per la qual cosa, des del sistema de salut resulta imperatiu abordar aquest problema des d’un enfocament preventiu i terapèutic.
El paper de l’exercici de força en la prevenció
L’exercici de força, incloent-hi l’entrenament amb pesos i la resistència, resulta clau per prevenir la patologia musculoesquelètica. L’objectiu d’aquest tipus d’exercici és reforçar els músculs i millorar la resistència, per tant, contribueix a l’estabilitat articular i redueix el risc de lesions i desgast prematur.
Els programes d’entrenament ben dissenyats es poden adaptar a diversos entorns laborals, oferint solucions personalitzades per abordar el desgast pels moviments repetitius o les postures que impacten en la salut.
De fet, establir pràctiques d’exercici de força en l’entorn laboral és una inversió clau en la salut dels treballadors. Programes de benestar corporatiu, instal·lacions d’exercici in situ i educació sobre ergonomia són eines efectives per promoure l’activitat física i reduir la càrrega de malalties musculoesquelètiques.
Rehabilitació mitjançant exercici de força
Quan la patologia musculoesquelètica ja està present, l’exercici de força juga un paper essencial en els programes de rehabilitació. La prescripció adequada d’exercicis específics ajuda a restaurar la funció musculoesquelètica, millorar la mobilitat i reduir el dolor. La intervenció inicial mitjançant programes de rehabilitació pot accelerar la recuperació i disminuir la durada de les baixes laborals.
En resum, la importància de l’exercici de força és clau per prevenir i tractar les patologies musculoesquelètiques. Integrar enfocaments preventius i terapèutics basats en l’exercici millora la salut musculoesquelètica dels treballadors i contribueix a la sostenibilitat econòmica i productiva del país. Per aconseguir-ho és important que empleats, professionals de la salut i legisladors treballin plegats per fomentar una cultura laboral que prioritzi l’activitat física i promogui la salut musculoesquelètica en el lloc de treball.
Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud
Ja coneixeu la dita:: L’enemic del meu enemic és el meu amic. Si tu sol no pots vèncer el teu rival, ¿per què no aliar-te amb els seus enemics? Això en els jocs de taula d’estratègia estil Joc de Trons i Risk és una cosa típica de veure. Fer aliances momentànies amb altres jugadors per sortir beneficiat i després trencar-les és totalment normal. Esclar que això no és que agradi força a qui és traït...
Doncs en aquest joc de cartes anomenat Fuji Flush has d’intentar aliar-te amb qui puguis durant el teu torn per mirar de desfer-te de totes les cartes que tinguis a la mà el més ràpid possible. Qui es quedi primer sense cartes a la mà, guanya! A Fuji Flush hi poden jugar de 3 a 8 jugadors amb una edat recomanada de 8 anys. Les partides tenen una duració mitjana de 15 minuts.
Per preparar la partida només has de fer una baralla amb les 90 cartes numèriques. Després, reparteix 6 cartes a cada jugador, que tothom ha de mantenir a la seva mà, amagades a la resta. Si jugues sent 7 o 8 jugadors, reparteix només 5 cartes.
En el teu torn només has de jugar una carta de la mà, posant-la al davant teu. Pots jugar la que vulguis. Hi ha números del 2 al 20. Al jugar una carta pot succeir alhora les dues opcions següents:
Totes les cartes que hi hagi a la taula jugades per la resta de jugadors que siguin inferiors a la carta que tu acabes de jugar són automàticament descartades. Els jugadors afectats han de robar una carta de la baralla per substituir la que acaben de descartar i la posen a les seves mans.
Aquelles cartes jugades per la resta de jugadors que siguin superiors a la carta que tu acabes de jugar no els hi passa res.
Si arriba de nou el teu torn i encara tens al davant la carta que havies jugat en el torn anterior (es a dir, ha sobreviscut a una ronda sencera sense ser eliminada), la descartes i no la substitueixes per cap de la baralla. Aquesta és la manera d’eliminar les cartes de la teva mà.
Però Fuji Flush té més. I és que si jugues, per exemple, un 5 i dos dels teus rivals tenen també un 5 al davant, tots aquests uneixen forces i fan 15! Llavors, tots els jugadors que tinguin al davant una carta inferior a 15 la descarten i en roben una de nova de la baralla, posant-la a les seves mans. Si després un altre jugador baixa un altre 5, es sumaria als que ja hi ha a la taula i farien un total de 20...
La gràcia d’unir forces també radica en el següent: si arriba el teu torn i encara tens al davant la carta que havies jugat en el torn anterior, l’has de descartar i no en robes cap altra de la baralla, com s’ha mencionat anteriorment. Però és que si els altres jugadors tenen el mateix número que tu, és a dir, han unit forces, també descarten al mateix temps que tu la carta que tinguin al seu davant i no la reemplacen! Això vol dir que unint forces pots desfer-te de la carta que tinguis al teu davant sense esperar que arribi el teu torn si saps en quin moment jugar-la.
No cal dir, seguint amb l’exemple anterior, que per superar al 15 fruit de la suma dels 3 cincs algú ha de jugar un 16, 17, 18, 19 o 20. Per tant, les cartes quan se sumen també provoquen que siguin més difícils d’eliminar-les, ja que estan combinades formant un únic número més fort que s’ha de superar per guanyar-lo. Però s’ha de tenir present que el 15, que es la suma dels 3 cincs, no es pot combinar amb una carta de número 15 per fer, per exemple, 30. Dit d’una altra manera, el resultat de sumar dues o més cartes d’un mateix número no es pot utilitzar per fer combinacions amb cartes soltes, tot i que siguin el mateix número final el resultat de la suma de les cartes combinades i el número de la carta solta.
I això és tot de Fuji Flush. Simplement dir-vos que si teniu l’oportunitat de provar- ho, endavant. Com amb més gent sigui, millor, és quan es veuen més unions i maldat entre jugadors. Us cap a la butxaca del pantaló, així que és ideal per endur-vos-el a qualsevol lloc i improvisar una partideta. I com que és tan fàcil de jugar i d’aprendre’l, ningú té excusa per no voler jugar-hi!
Cristian Becerra
El Dado Dorado
Sovint ens preguntem on podem guardar els estalvis familiars, bé, els pocs que tenim. Mirem ofertes de bancs, caixes cooperatives, per internet i en funció de les seves consignes a nivell social optem per un o altre.
Tot molt fàcil si tens documentació.
El periple comença quan una persona arriba i s’instal·la al barri, vaja que arriba un veí nou, amb la característica que encara no ha pogut aconseguir la documentació que se li exigeix per estar de manera legal (en argot legislatiu, situació administrativa regular), i ja tenim servits els problemes que li començarem a produir (impossibilitat d’accés a un habitatge, a la sanitat, a serveis socials, etc. ) negant-li d’aquesta manera els seus drets com a persona.
Suposo que totes som conscients d’aquests fets, però el mes curiós es que hi ha veïns que no tenen cap altra possibilitat que treballar en l’economia submergida, aquesta els genera uns guanys que no volen tenir-los a casa sota una rajola o sota el matalàs calent en què dormen, i decideixen posar-los en lloc segur. Altres, si poden acollir-se a una prestació social, cal que tinguin un compte per tal que se’ls pugui domiciliar l’ajut.
La persona en aquesta situació fa consulta a les entitats bancàries que més properes té al domicili on està, pensant que si porta uns calerons perquè els hi guardin el rebran amb els braços oberts.
Però la realitat amb què es troba és que si no té documentació en regla, no se li pot obrir un compte bancari i si està en una situació administrativa regular, no té cap tipus de problema, sempre i quan adquireixi una assegurança de l’entitat o pagui unes despeses de manteniment un xic exagerades per al seu poder adquisitiu.
En el cas de no voler o no poder assumir aquestes despeses que ens plantegen les entitats bancàries, l’alternativa que ha plantejat l’estat mitjançant una norma, obliga a les entitats bancàries a facilitar l’obertura d’un compte bàsic a la persona que es troba en situació administrativa irregular o regular.
La manca d’informació fa que molts dels nostres veïns nouvinguts desconeguin que existeix un procediment pel qual poden obrir un compte bàsic, demostrant qui són, mitjançant còpia del seu passaport i aportant un document signat per una entitat que els acompanya donant importància que es troben en situació de vulnerabilitat. D’aquesta manera es possible obrir un compte, però malauradament això no funciona en totes les entitats bancaries.
El Real Decreto LEY 19/2017 de 24 de Noviembre, de cuentas de pago básicas, traslado de cuentas y comparabilidad de comisiones, convalidado por Resolución de 13 de diciembre de 20174 regula el DERECHO de los clientes o potenciales clientes a abrir y utilizar cuentas de pago básicas.
Aquest Reial decret estableix l’obligació de les entitats bancàries a oferir comptes de pagament bàsic, sense cap tipus de cost, sempre i quan la persona acrediti la seva identitat amb un document oficial, que per a molts dels nostres veïns és el seu passaport, a més d’adjuntar document d’entitat que l’acompanya.
I penso... Si tenim uns estalvis en una entitat bancària, sabem quin tipus de negocis fan amb els nostres estalvis? Apostem per una banca ètica? Quin rendiment en traiem nosaltres, ha de ser un rendiment econòmic o mes aviat social? ¿Ens adonem que estem traspassant a nivell econòmic el terme vulnerabilitat, quan aquest està englobat en un nivell social i de manca de possibilitats entre uns i altres?
¿Què suposa per el nostre veí que una entitat bancaria tingui un document en el qual posi que es troba en situació de vulnerabilitat? ¿Aquest document ens apropa o ens allunya a l’hora de demanar un crèdit, una hipoteca?
¿Podem exigir que obrin comptes als nostres veïns amb igualtat de condicions com les que nosaltres tenim?
Quin es el nostre tresor guardat en aquesta vida, els estalvis? O l’amor al proïsme?
Josep Francesc Canal
El curs 2025-2026 comença amb la novetat de tenir el primer institut escola a Viladecans. Els instituts escola tenen com a principal valor afegit el fet de seguir un model educatiu integrat, que reuneix totes les etapes educatives entre els 3 i els 16 anys i, per tant, cobreix des d’infantil fins a la secundària obligatòria. Segons la definició del propi Departament d’Educació de la Generalitat, els eixos clau que donen sentit a aquesta tipologia de centres són: la continuïtat formativa entre les diferents etapes, l’enfocament evolutiu del seguiment de l’alumnat, la interacció i convivència entre infants i adolescents, la interacció entre els diferents cossos docents, compartir metodologies d’aprenentatge globalitzat, un mateix perfil docent, un horari saludable, la lluita contra la segregació escolar i una planificació consensuada amb els ajuntaments.
Aquest model ens ajuda a acompanyar i flexibilitzar les transicions entre etapes educatives i, per tant, garanteix una continuïtat en l’atenció educativa i en el seguiment de l’alumnat, afavorint un model de tutorització específic. Els infants s’incorporen al centre a I3 i hi romandran fins a 4t d’ESO, als 16 anys. El fet que es composi d’un únic equip de docents i una única direcció, i que realment sigui un únic centre, afavoreix la continuïtat del projecte educatiu, que treballa com a una totalitat. Aquest és un valor afegit del model, que fa que moltes famílies, finalment, es decideixin per aquest model.
La continuïtat entre etapes permet que un alumne o una alumna es conegui des dels inicis, i pugui potenciar-se o reforçar-se quelcom que es detecti en les etapes primerenques i que es mantingui fins a l’adolescència.
A la vegada, hi ha molt més temps per conèixer i relacionar-se amb les famílies, establint vincles per treballar plegats. L’institut escola es converteix en un entorn de confiança i seguretat tant per als infants com per a les famílies. Mantenir el vincle durant tants anys entre l’escola i les famílies també es un punt molt positiu per al centre educatiu, ja que així les coneix i pot crear aliances que perdurin en el temps.
Com a conseqüència, aquest factor pot ajudar a reduir l’abandonament escolar en la secundària i, atès que permet transferir maneres de fer de la primària a l’ESO, també pel que fa a la relació amb les famílies, facilita la participació familiar en el funcionament del dia a dia del centre, un aspecte que acostuma a ser un repte en els instituts.
I tot i tenir aquesta novetat que, durant els propers cursos acabarà de desplegar totes les seves característiques, a Viladecans hi comptem, com moltes altres escoles i instituts que també treballen per aconseguir l’èxit educatiu per als nostres infants i joves.
En els propers cursos, la Generalitat farà realitat el projecte de l’edifici que actualment ja es troba en les primeres fases dels projectes tècnics.
Cada centre compta amb trets característics diferencials, tots sota el paraigua del currículum obligatori. I tots els centres educatius de Viladecans, escoles bressol, escoles infantils, escoles de primària, col·legis, instituts i centres formadors tenen el mateix objectiu: aconseguir que la nostra ciutadania tingui la formació necessària, que no abandoni i que tingui el màxim d’opcions disponibles per escollir i continuar al màxim el seu itinerari formatiu.
És per això que estem molt orgullosos de tot el teixit educatiu del nostre municipi, que sempre recordem que no es limita únicament a la xarxa escolar, sinó que també inclou tots els agents que participen de la vida de qualsevol persona en qualsevol etapa de la seva vida.
Que tingueu molt bon curs!
Irene Reus
No passa desapercebuda. La llar d’infants “El Ganxet” és en un edifici singular i en un lloc de pas. Quan anem a Cal Sei, o a la Biblioteca, o a Can Xic la mirada sempre capta El Ganxet, encara que no tinguis criatures o encara que no hagis nascut a Viladecans. I és que el carrer Jaume Abril fa molts anys que compta amb un equipament que ha estat clau per a moltes famílies viladecanenques. Per poc temps, però, perquè aquest mes de setembre ja no obrirà les seves portes. El Ganxet ha plegat el 25 de juliol i amb ell la saviesa que ha criat unes quantes generacions.
Per parlar-ne, i pel suggeriment d’alguna de les nostres lectores, ens hi hem adreçat a mitjans de juliol, quan encara és ple de canalla. Perquè l’experiència del Ganxet és, doblement, record entranyable de molts veïns i veïnes i testimoni de l’evolució de Viladecans i dels models d’això que en diuen “criança”.
Em reben la Montse Real i l’Alícia Infante. Mentre parlem, la Maite Fulquet atén els petits clients de la llar.
Com va sorgir la guarderia, quan es va crear?
De fet no tenim les dades exactes, però sí que podem confirmar que fa 50 anys la senyora Maria Reguant va crear la primera “guarderia” a Viladecans, no encara en aquest local, sinó que va anar variant fins arribar aquí. Quan la Maria va traspassar, el 2006, després d’un temps d’incertesa, ens en vam fer càrrec quatre treballadores, de manera que vam assegurar la continuïtat de la guarderia.
Amb el pas dels anys, una d’aquestes treballadores ja s’ha jubilat i en quedem tres. Però aquest 2o25 dues d’aquestes tres també ens jubilem i això ens ha portat a plantejar-nos tancar.
És aquest el motiu principal del tancament?
De fet han confluït diverses coses, molt diferents: la jubilació de dues de nosaltres, però també la finalització del contracte de lloguer d’aquesta casa on ara som (Jaume Abril 65) que fa preveure un increment important, i el fet que ha disminuït considerablement el nombre de matrícules. De fet, després de la pandèmia, el negoci ja no és negoci.
Com és això?
Doncs resulta que ha disminuït el nombre de nens. Com que, és clar, les despeses generals de lloguer, nòmines, etc. es mantenen igual, no surten els números. Amb la qual cosa, entre les tres hem decidit donar per finalitzada tota una època.
De fet en un cert moment vam optar per rebaixar els preus, a costa dels nostres sous, però això ja no es pot mantenir. Aquest és un centre privat, amb molt bona relació amb l’Ajuntament i amb la Generalitat, però no és un centre públic. De fet l’Ajuntament en un cert moment ens va ajudar a la difusió dels nostres serveis, que continuaven sent molt necessaris per donar resposta a les necessitats de les famílies. I, d’altra banda, també gestionem --és una exigència de la Generalitat-- alguns ajuts que l’Administració concedeix a les famílies, cosa que ens omple de burocràcia, perquè fem simplement d’intermediaris. Quedem ofegades, perquè les escoles solen tenir personal administratiu, però nosaltres, no.
És un fet la disminució del nombre d’infants, per la baixa natalitat, un fet que està obligant contínuament a reorganitzar els serveis i equipaments per a infants i adolescents. Però també és un fet, i molt positiu, l’aparició de nous equipaments públics fent aquesta tasca educativa. Amb tot, quina és l’aportació singular del Ganxet?
Sí, hem treballat sempre la nostra política i el nostre projecte educatiu i de fet totes les escoles estan supercontentes amb nosaltres. Perquè intentem transmetre valors, hàbits d’educació, i moltes altres coses. La nostra llarga experiència és un valor en si mateix. Pensa que les meves companyes porten més de 40 anys treballant i tractant amb nens.
Això ens ajuda a detectar les situacions que hi ha al darrere d’un infant i a poder abordar-les de la millor manera.
Val a dir que hi ha més centres públics, però també n’hi ha més de privats. I a més a més quan vam començar s’atenien els infants fins a l’hora d’escolaritzar-los per fer primària. Des de fa temps les escoles han assumit els de P3, P4 i P5. Ara, doncs, treballem amb els infants menors de tres anys.
Servidora, que no ha tingut fills, no sé gaire què és un nen o una nena, però la sensació, des de fora, és que això de la criança ha canviat molt amb els anys. Els meus amics que són avis sovint veuen amb perplexitat que els fills dels seus fills creixen en uns paràmetres molt i molt diferents dels que ells havien aplicat i de vegades se senten descol·locats o minusvalorats.
Ufffff. Ha canviat moltíssim, perquè han canviat moltes coses, la societat en primer lloc. Ha canviat la canalla i han canviat els pares. Hi ha qüestions generacionals importants de fons. El paper de la tecnologia en la vida quotidiana, per exemple, que abans pràcticament no existia i ara té un paper primordial. Algunes coses han estat clarament una millora, d’altres fan dubtar una mica. Cal afegir-hi la diversitat d’origen, perquè ara tenim famílies els pares de les quals són nascuts arreu del món. Tenim gent d’Àfrica, d’Àsia i d’Amèrica llatina.
Un aspecte, per exemple, és la major implicació dels pares en la cura dels fills. Però això també ha derivat en alguns casos en una sobreprotecció que no ajuda gaire al desenvolupament dels nens. Sovint se’ls envolta de cotó fluix i això no pot ser bo, perquè també cal que provin, s’arrisquin i que creixin. Una cosa és la seguretat i una altra, la sobreprotecció.
Una altra qüestió una mica incòmoda és que ara la percepció que tenim nosaltres és, per dir-ho pel broc gros, que avui manen més els fills que no pas els pares: no es vol posar la bata, no vol menjar això, no es vol prendre el medicament... I els pares no gosen imposar-se, contradir el nen ho viuen com una mena d’agressió.
Aquest potser és el canvi més gran, que els pares han perdut autoritat. Les coses s’han de dir ben dites, però és important posar límits i establir prioritats. El que no s’aconsegueix ara serà molt més difícil d’aquí quinze anys. Els nens i nenes són esponges i aprenen ràpidament. S’adonen de tot. Saben que si demanen i demanen els acabaran donant... el que no sempre és convenient per a ells, perquè el que els cal o no tampoc no ho acaben de saber. Els falta l’experiència que sí que tenen els pares.
Què us ha donat més satisfaccions?
Treballar amb nens, evidentment. Perquè tu pots estar molt enfadada, pots tenir molts problemes, pots tenir de tot, però una vegada que entres aquí i estàs amb els nens, que son absolutament prioritaris, tot això se’n va. Perquè has d’estar per ells.
Una altra satisfacció és constatar que algunes famílies van tornant de generació en generació. Tenim ara alguns fills de nens i nenes que vam atendre en el seu moment. Confien en nosaltres.
Trobarem a faltar el tracte amb canalla i l’ensenyar. I el fet de cantar. Perquè ara enlloc no es canta, i sempre ens ha agradat ensenyar a cantar els nens. A casa soles, no cantarem.
Quin penseu que és el vostre llegat per a Viladecans?
Penso que la gent està contenta i que els nens conservaran un bon record de la nostra escola perquè s’hi han sentit estimats, malgrat que no som perfectes.
Jo encara hi afegiria un altre llegat intangible: la feina ben feta amb infants de 0 a 3 anys és posar els millors fonaments per a les persones en què aquests nens i nenes es convertiran. I és un llegat actualment poc valorat que es tradueix en sous escassos i estrès assegurat.
Moltes gràcies, Ganxet, pels teus 50 anys d’experiència!
Mercè Solé
…que no s’acabi la Festa Major. Com diu la cançó de Figa Flawas, que no s’acabi el seguit d’activitats multitudinàries que han omplert de gent els carrers aquests dies posteriors a les vacances. Concerts, dj’s, correfocs, castellers, matinades de grallers i mamullada entre d’altres han aconseguit omplir places i carrers de la nostra vila aquests quatre dies de rauxa i goig. Joves i no tant joves ballant sense límit, nenes i nens, amb pares i avis, mamullant-se fins acabar xops o envoltats d’espurnes al tradicional correfoc.
Aquests dies protagonistes del nostre imaginari festiu, l’Alex, la Laia, el Cadefoc i el Mamut acompanyats d’altres amics de l’imaginari català comparteixen els nostres carrers amb milers de viladecanenques i viladecanencs i gent de poblacions veïnes.
I és que la Festa Major és per a això, per compartir vivències, balls, pixats de mamut, petons i abraçades amb amigues, amics i veïns. Un espai on la diversitat és un ingredient fonamental i que ajuda a fer que tots ens coneguem millor i puguem fer de Viladecans un lloc millor per viure.
En aquest objectiu el Mamut de Viladecans hi té alguna cosa a veure. Una aposta que ja porta anys, aquest any la nostra bèstia n’ha fet 15, i que persegueix festes més participatives i compartides ha organitzat la setmana de Festa Major un parell de Cercaviles del Mocador per agrair als col·laboradors les seves contribucions, una paradeta per començar a escalfar motors per la festa que s’apropa, l’Espavilada i la Mamullada.
Una Espavilada amb un nou format que ens ha permés compartir escena amb l’Agrupació de Teatre Mossen Cinto Verdaguer, Sankofa Percussió i els Grallers de Viladecans i que com a colofó els Castellers van fer el seu pilar tradicional de Pregó. Una especie de cacera de mamuts a la Plaça de la Vila que acaba amb un increible nuvol de confetti i serpentines.
I, després de cinc anys amb quatre mamullades suspeses, dues per pandèmia i dues per sequera, s’ha pogut recuperar la gran festa del Mamut de Viladecans. Potser la “Dansa de la pluja” ha tingut el seu efecte i aquest any els nostres mamuts han col·lapsat els carrers entre les places de la Vila i de la Constitució. Altres protagonistes anònims llancen aigua des dels balcons amb cassoles, mànegues i tota una diversitat d’estris on es pugui recollir aigua. Pistoles, xeringues, pixats de mamut i mamuteta tropik han estat els additius d’aquest combinat multitudinari que acabat amb un bany d’escuma.
També han contribuit a engrandir la festa els amics de Sonaquetomba amb el seu ritme incansable i els amics de l’esplai Llumvi que han ajudat a repartir la “mamuteta tropik” uns pixats especials pels petits.
Els nostres amics d’en Bojum de Rubí, d’en Godrac de Mataró o de l’Hipodragona de Terrassa han descrit la Mamullada com a la millor festa en la que havien participat i van destacar la gran participació i la implicació del veïnat des dels balcons i terrasses.
Aquesta festa ha estat tota una marató d’activitats i bona programació. Sortir d’una per gaudir d’una altra i després un concert i després un dj. Tot una bogeria. Potser, algun dia més de festa no aniria malament, altres poblacions ja el fan. Aquí ho deixo.
Visca la Festa Major.
Miguel de la Rubia
