Sempre m’han agradat els locals antics. Entenent com a tals establiments comercials, botigues, bars i cafès que respiren i viuen de temps passats. No n’hi ha gaires, almenys a Viladecans, on he vingut a viure fa poc. Quan viatjo pel país i en trobo perduts pels carrers majors o per les places, sempre miro de ficar-hi el nas, compro alguna cosa o em prenc algun glop i intento passar desapercebut. M’encanta convertir-me en espectador de la quotidianitat d’aquests espais. Perquè em relaxa, són espais que transpiren tranquil·litat i remeten a un passat gairebé oblidat per la ferocitat dels nostres dies.
Penso en el Motoclub de Tarragona (tot una institució a la capital amb en Jesús, amic per sempre després de tants esmorzars, darrera la barra amb un somriure sota el nas), en aquell bar-societat (com li en deien en temps de guerra) d’Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, amb cadires “preconstitucionals” i una colla d’homes jugant a la botifarra que et repassen de dalt a baix només d’entrar. O en aquella granja prop de la plaça del Pi de Barcelona on fan uns suïssos divins! O en el bar de Falset, al Priorat, amb hostal al damunt i un restaurant d’estar per casa on serveixen un dinar com el que et prepararia l’àvia. O en aquella botiga descoberta recentment prop de casa, Cal Ginestar, on venen fruits secs, espècies i aliments derivats: sembla que res no hagi canviat en els darrers trenta anys! Us invito a entrar-hi, per si no ho heu fet encara.
M’agrada escoltar en silenci el funcionar d’aquests locals, els sorolls precisos dels seus propietaris o empleats, veure com es relacionen amb els clients habituals i, en definitiva, el trànsit de la gent. Com en un viatge en el temps, entrar en aquesta mena d’establiments em fa recordar i també em provoca certa nostàlgia. Serà per aquells anys d’adolescència en què acompanyava els avis a mercat i, de passada, a un parell o tres de botigues i bars d’estil “antiquat”.
Al cap i a la fi també formen un patrimoni històric a preservar, són part de la nostra memòria no escrita, d’uns temps que s’evaporaran quan els propietaris tanquin o canviïn d’amos i remodelin la botiga per fer-hi un pub d’ambient o obrir-hi una oficina bancària. Petits illots enmig d’un mar de mediocritat.
Josep Ginjaume
Penso en el Motoclub de Tarragona (tot una institució a la capital amb en Jesús, amic per sempre després de tants esmorzars, darrera la barra amb un somriure sota el nas), en aquell bar-societat (com li en deien en temps de guerra) d’Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, amb cadires “preconstitucionals” i una colla d’homes jugant a la botifarra que et repassen de dalt a baix només d’entrar. O en aquella granja prop de la plaça del Pi de Barcelona on fan uns suïssos divins! O en el bar de Falset, al Priorat, amb hostal al damunt i un restaurant d’estar per casa on serveixen un dinar com el que et prepararia l’àvia. O en aquella botiga descoberta recentment prop de casa, Cal Ginestar, on venen fruits secs, espècies i aliments derivats: sembla que res no hagi canviat en els darrers trenta anys! Us invito a entrar-hi, per si no ho heu fet encara.
M’agrada escoltar en silenci el funcionar d’aquests locals, els sorolls precisos dels seus propietaris o empleats, veure com es relacionen amb els clients habituals i, en definitiva, el trànsit de la gent. Com en un viatge en el temps, entrar en aquesta mena d’establiments em fa recordar i també em provoca certa nostàlgia. Serà per aquells anys d’adolescència en què acompanyava els avis a mercat i, de passada, a un parell o tres de botigues i bars d’estil “antiquat”.
Al cap i a la fi també formen un patrimoni històric a preservar, són part de la nostra memòria no escrita, d’uns temps que s’evaporaran quan els propietaris tanquin o canviïn d’amos i remodelin la botiga per fer-hi un pub d’ambient o obrir-hi una oficina bancària. Petits illots enmig d’un mar de mediocritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada