Un bon alcalde

Un bon alcalde, i en general un bon equip de govern, no hauria d’haver permès que en el ple del passat mes de novembre s’aprovés el Pla Local d’Habitatge 2008-2010, amb tan poc consens. Només l’equip de govern va votar-hi a favor, cosa que representa un autèntic fracàs. El PLH és prou important com perquè el govern municipal busqui el màxim consens. I ho dic després d’assistir a aquell ple, on l’oposició va raonar i fonamentar sòlidament els motius pels quals va votar en contra d’aquest PLH, contràriament als febles i ridículs arguments que l’equip de govern (PSC i ICV-EUiA) va manifestar. Va fer la sensació que el PLH s’havia d’aprovar fos com fos, passant olímpicament del que l’oposició i la ciutadania opinés. Un bon alcalde, un bon regidor d’urbanisme, un bon tinent d’alcalde, i en general un bon govern hauria d’haver ajornat l’aprovació per a un altre ple, escoltar l’oposició política i a la ciutadania, i seguir treballant per aprovar un PLH amb el màxim consens, donada la importància d’aquest pla de ruta en l’habitatge de Viladecans. Però no, no tenim ni un bon alcalde, ni un bon equip de govern, i en coses com aquestes és on més s’evidencien la prepotència i l’autoritarisme que la majoria absoluta imposa aquest govern. I els motius pels quals no aprovar aquest PLH són fonamentats:El pla, ja l’hem criticat en un munt d’articles i no em repetiré, però resulta evident que calcula les necessitats d’habitages en base a estimacions fetes el 2007 i 2008, abans de la crisi actual, i per tant pressuposa un creixement de la població irreal (menys immigració, i menys compra de pisos). Caldria canviar la hipòtesi de treball: d’un creixement mig-alt, a un de moderat o fins i tot baix.També hem criticat que la participació ciutadana ha estat molt dirigida i simplement per complir l’expedient. Caldria fomentar que la població pugui modificar el PLH, i no dir la seva sense possibilitat real de canviar el document. I és que en el procés participatiu es va exposar el document del PLH, però no es va donar opció a canviar ni una coma. Tot plegat, com va dir l’oposició, una “pantomima”. Jo diria una presa de pèl. Un bon alcalde tampoc no hauria d’actuar com ho va fer el nostre, el veí Carles Ruiz, després que un membre de la Plataforma SOS Delta presentés el manifest pel qual aquesta entitat s’oposa al projecte Barça Parc a tocar de la zona protegida, i en plena zona agrícola de Viladecans. Literalment va obviar a aquest jove, i la seva intervenció. Després, alguns partits polítics com el que ens governa a Viladecans, s’omplen la boca amb participació ciutadana, i que cal fomentar que el jovent s’impliqui en política, etc., etc. El senyor Ruiz va menysprear a un jove viladecanenc, i al conjunt de ciutadans que formen aquesta plataforma cívica. Si, senyor Ruiz, la seva actitud va ser democràtica només per llei, però no per sentiment. I això és certament molt greu. Vostè no va donar la talla que Viladecans es mereix, i la seva actitud és sense cap dubte una de les causes que a Viladecans hi hagi l’abstenció que tenim... però em sembla que això a l’equip de govern ja li està bé, lamentablement. Potser m’equivoqui, perquè a diferència de vostè, em puc equivocar... però és el que observo. No tenim ni un bon alcalde, ni un bon equip de govern. Cal doncs treballar des de la societat civil perquè a les properes eleccions municipals les coses canviïn. Jordi Mazon Bueso

Aprenent a conviure

El passat 3 de desembre tingué lloc una sessió del Consell de la Convivència i la Ciutadania de Viladecans, que justament acaba de complir els seus primers quatre anys i que, per tant, ha renovat també bona part dels seus membres. De fet he pres part en el Consell de diferents maneres. Durant un parell d’anys va ser per la meva feina com a assessora municipal i en vaig ser secretària. Després ha estat senzillament per ganes de ser-hi, com a representant d’alguna entitat (en tinc unes quantes per triar, això rai!), però sobretot perquè hi crec: crec que vivim un moment en què cal afirmar els drets de ciutadania, en què cal estar atents a formes de convivència que per a la majoria de nosaltres resulten noves, tenint en compte que, sobretot la vida quotidiana frec a frec amb persones que sovint percebem tan llunyanes, ens fa resituar les nostres creences, la nostra manera de viure i de pensar el món, cosa que de fet és un bon exercici però que a molta gent li fa por. I estic convençuda també que la bona convivència no es fa per decret, sinó per convenciment i, per tant, la principal iniciativa ha de sortir de la gent.El Consell de la Convivència també ha estat un bon exercici de participació ciutadana. Al principi, cal dir-ho tot, no només per l’estil de les dues regidores que se n’han ocupat (Rosa Llop i Idoia Baixench), sinó perquè els dos primers anys, per no tenir, no teníem ni pressupost (això del govern en coalició està lluny de ser una col·laboració fàcil) ni, cal reconèixer-ho, un projecte gaire definit. Es va optar, doncs, per partir de les propostes i de l’experiència de la gent. I jo crec que s’han donat algunes qüestions ben interessants: la gent que hi participava va fer bones propostes i la presidència del Consell les va assumir com a pròpies i va decidir tirar-les endavant. I aquí hi ha jugat, per part municipal, el reconeixement que els ciutadans són capaços de fer coses interessants i que quan és així val la pena potenciar aquestes activitats. Unes activitats que potser no són de la mena que als polítics els agrada lluir: no se les han inventat ells, no són especialment novedoses, tenen en compte ciutadans, com els estrangers, que alguns es miren amb recel perquè no només no voten sinó que col·laborar-hi gaire pot treure vots, i, sobretot, no hi tenen gaire protagonisme. De les activitats que ha dut a terme el Consell en destacaria especialment tres:la Xarxa Parlar per Conviure: és a dir la coordinació i la potenciació de l’aprenentatge informal del català i del castellà, tant per a persones d’origen estranger com a per a veïns de la ciutat que fa molts anys que hi viuen però que mai no han parlat català.l’organització de l’Entrellaça, la festa multicultural de Viladecans que, amb bon criteri, ha defugit edicions espectaculars per promoure que el que es fes tingués com a protagonistes les entitats de Viladecans, encara que el treball fos més lent i menys lluït, però sens dubte més sòlid de cara al futur.la formació de voluntariat (també menys lluïda que regalar-los samarretes o bosses de colors, que és el que de vegades s’estila en aquests camps..., però molt millor, crec, com a reconeixement de la seva feina i com a millora de la qualitat de la seva tasca) i la formació en general sobre multiculturalitat. Una formació llarga (85 hores, el primer any!) que ha donat peu a d’altres iniciatives, com el grup GIM, que ara ha trobat dificultats però que jo crec que a la llarga se’n sortirà, perquè una bona gestió multicultural és bàsica per a la cohesió social.Tot això s’ha eixamplat amb activitats sobre la Pau, sobre els Drets Humans... De fet el tema d’immigració és només una de les tasques a desenvolupar en un consell d’aquesta mena. A la darrera reunió, en què es parlà dels drets civils, s’abordaren també altres temes com l’abús de les companyies de subministrament sobre els consumidors, l’aplicació de taxes il·legals sobre la població immigrada, o les dificultats de mobilitat de les persones que van en cadira de rodes. I jo encara hi afegiria que també una mirada sobre la convivència amb la discapacitat no ens faria cap mal.En fi. Molta feina per davant. Crec que les entitats faríem bé de participar-hi activament, perquè el Consell de la Convivència funciona i funciona molt bé. Sobretot funciona en la mesura que els seus integrants estem disposats a implicar-nos-hi. I crec que la regidoria fa una molt bona feina.Mercè Solé

El passat mes de novembre Joan Saura va dir als membres del Tribunal Constitucional que per haver assumit el paper d’actors en les disputes electoralistes, que no polítiques, de PSOE i PP, en comptes de complir amb les obligacions del seu càrrec, han deteriorat la més alta magistratura de l’estat de dret, i els va convidar a dimitir.Si bé no és descartable que l’actuació de Joan Saura formi part d’una actuació coordinada del Govern de la Generalitat, m’agradaria creure que ho ha fet per tres motius principals: en defensa de la sobirania del poble català i de la seva voluntat expressada en referèndum, en defensa de la qualitat democràtica representativa dels partits catalans i del Parlament, i per últim, en defensa de l’estat democràtic a Espanya i de les seves institucions: el Congrés i el Senat.Com a bon malpensat estic convençut que PP i PSOE especulen amb que si triguen uns quants mesos s’acostaran les eleccions i podrien trobar-se complicacions no desitjades, per la qual cosa pensen que ara és el moment d’acabar la partida, que ara és l’hora dels fets consumats. Com a bon malpensat crec que PP i PSOE no ens consideren ciutadans amb sentiments i fidelitats, sinó simples vots per inclinar la balança.I mentrestant, que ens passarà als catalans? Doncs, a la meva forma d’entendre, quedarem tàcitament dividits: els que consideren que Catalunya no els aporta res que no els hi aporti Espanya, els que consideren que l’única alternativa al rebuig que ens mostra una certa Espanya és la independència, i els tercers en discòrdia que seguirem buscant complicitats pel federalisme en l’Espanya no acomplexada.La clau de la resposta catalana està en que PSC i CiU siguin capaços d’embastar un acord sense partidismes. No perquè siguin més espavilats sinó perquè sobre ells caurà la responsabilitat del fracàs en cas d’una resposta no unitària. Tots dos partits hauran de gestionar els interessos de les tres Catalunyes, totes tres amb representació en quasi tots els partits.Amb la primera ho tenen fàcil perquè són gent molt adaptable, no hi ha hagut cap avanç autonòmic en el qual no s’hagin feliçment integrat. Amb la segona està francament difícil. L’Estatut els és un mal menor i la supèrbia del PP fa venir el vent de cara per referèndums i exaltacions d’independentisme. La demagògia és avui dolça a les orelles i facilita pressionar a l’alça, inclòs passar d’Estatut i demanar directament la independència.PSC i CiU hauran de ser molt hàbils per navegar amb seny en aquestes aigües trasbalsades per la rauxa, però també ho hauran de ser els independentistes que miren lluny sense apuntar-se als oportunismes. Amb els tercers en discòrdia, els federalistes, tampoc no tindran problemes. L’Estatut va en la nostra direcció, podem impulsar l’Espanya sociològica, però no deixar-la enrera. Avui ens endarrereix, perjudica i preocupa la falta d’unicitat en la resposta catalana i mirarem de posar les coses fàcils a PSC i CiU.Si calgués aprovar al ple de l’ajuntament una declaració conjunta relativa a la decisió del Tribunal Constitucional, si calgués marxar a Barcelona sota una pancarta unitària, seria una constatació més de que la batalla per la convivència no és fàcil i no podem defallir.

Xavier Ramírez

Ballades de sardanes a Viladecans 2010

Un voluntariat al Marroc

Són les quatre de la tarda i el termòmetre marca 49ºC. Comença a bufar el vent, s’apropa una tempesta de sorra. Passat el pont es veuen els murs del pati de l’escola i uns cinquanta nens amb les mirades clavades en la nostra direcció. Comencen a córrer i de sobte se’ns llencen a sobre abraçant-nos i fent-nos petons. És el nostre primer dia a l’escola.

Aquesta reacció efusiva i innocent dels nens d’Errachidia la primera vegada que ens van veure és, sense dubte, una de les coses que encara recordem quan tanquem els ulls i fem volar els records uns mesos enrere.

Sóc una de les ex-Trucaires de l’Agrupament Escolta Sant Joan de Viladecans i ara fa gairebé un any ens vam marcar un objectiu: fer un voluntariat al Marroc. Un dels problemes que se’ns va presentar van ser els diners. Vam moure fils i vam organitzar un sopar popular ambientat al Marroc (carpes i cuscús a les taules), dues festes i un mercat de roba solidari. També vam vendre roses i samarretes, i vam demanar subvenció a entitats com Movimiento Scout Católico i Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, així com a la Secretaria de Joventut. Amb paciència i sobretot l’ajuda de molta gent vam aconseguir els diners necessaris per comprar vuit bitllets d’avió i pagar la nostra estada a Errachidia.

Resultat? 24 meravellosos dies en un país veí del qual fa uns mesos només en sabíem quatre coses. Ara intento recordar tot el que vam fer i em vénen moltes coses al cap. Quan penso en els tallers i jocs que fèiem amb els nens recordo la impotència que sentia els primers dies en no poder comunicar-me amb ells. També recordo la felicitat que sentia quan veia un somriure a les cares d’en Mohamed o la Omaima o qualsevol dels quinze nens de la classe quan corrien darrera una pilota o pintaven amb les mans. Però sobretot, recordo les seves llàgrimes sinceres del nostre darrer dia a l’escola. A vegades els imagino corrent per l’escola i amagant-se darrere les parets plenes de dibuixos que vam pintar durant aquells dies. A part de la relació amb els nens i la gent del poble, també vam poder conèixer gent d’altres països que tenien les mateixes inquietuds i ganes de col·laborar en un projecte d’aquestes característiques. Vam establir vincles molt estrets i es van iniciar amistats que, de segur, duraran molts anys. Potser explicar aquesta experiència en un petit article és massa ambiciós ja que costa expressar en paraules totes les emocions viscudes. És per això que tenim la intenció d’organitzar una exposició de fotografies i alguna xerrada per apropar aquesta cultura veïna que tant ens ha fascinat a la gent de Viladecans.

Laia Muns i Ull

GIM Viladecans, la oportunidad perdida

A finales de la pasada primavera los miembros de un curso de gestión multicultural, organizado por la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC), la Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans (FAVV) y el Ayuntamiento de Viladecans, fuimos invitados por el organizador del curso, el Sr. Xavier Torrens, a crear un Grupo de Interacción Multicultural (GIM). Este grupo según él, formaría parte de la FAVV. Pronto, ese grupo de personas dispuestas a trabajar por la sensibilización multicultural en el mundo vecinal comenzamos a vernos y empezar a programar lo que habrían de ser las tareas a realizar en el cuarto trimestre del 2009 y durante el año 2010, siempre con la presencia de un miembro de la dirección de la FAVV. El verano y las vacaciones llegaron y todo se postergó hasta después de dicho periodo estival.A la vuelta de vacaciones, pusimos en común las propuestas de trabajo y pusimos fecha aproximada a una presentación pública que nunca llegaría. La Federación de Asociaciones de Vecinos de Viladecans no veía este nuevo proyecto y no lo reconocerían como parte de dicha federación.Nosotros, algunos de los participantes de ese proyecto, creímos en su momento, y aún lo creemos, en la importancia de que un hecho como la nueva realidad multicultural de nuestros barrios, exige la realización de un trabajo de sensibilización sobre las diferentes expresiones culturales que se dan en nuestro entorno. Sólo el conocimiento mutuo puede hacernos avanzar en una convivencia de mejor calidad. El respeto hacia las minorías culturales y la lucha por la erradicación de la intolerancia tenían que ser el espíritu que guiase éste grupo de trabajo.Hoy, meses después, los abajo firmantes, creemos que las intenciones surgidas en aquel curso han quedado lastradas por el momento, pero es necesario resaltar que hay personas que en su momento iniciamos ese camino y que no renunciamos a continuarlo, quizás de otras maneras, pero siempre con un claro objetivo, la convivencia. Y sobretodo desearíamos que la FAVV, de la mano de CONFAVC, sean conscientes del hecho que supone hoy la convivencia de vecinos de multitud de lugares de procedencia y con diferentes expresiones culturales, y que a corto plazo retomen aquella oportunidad perdida.

Miguel de la Rubia, Toni Mulero, Maria Comas, Mª Carmen Castellano, Ana Belén González

Aminetu Haidar, la Gandhi sahrauí

Davant la gravetat de la situació que pateix Aminetu Haidar, que sols demana el retorn al seu país, el Sàhara Occidental, sense condicions prèvies i complint la legislació internacional, ens sumem a totes les concentracions de suport a Aminetu Haidar.Aminetu Haidar és una activista sahrauí defensora dels drets humans considerada com la Gandhi sahrauí. Per la seva lluita pel reconeixement dels drets del sahrauís ha estat guardonada amb diferents reconeixements internacionals, com ara el premi que va rebre de la Fundació Robert F. Kennedy, que va premiar Aminetu Haidar el 2008 per la seva tasca a favor dels Drets Humans. Altres premis importants que ha rebut han estat el premi de Drets Humans Juan María Bandrés (2006), Silver Rose Award (2007), Premi al coratge civil (2009).Cal recordar també la situació dels set defensors sahrauís dels drets humans que van ser detinguts a Casablanca després d’haver viatjat als campaments de refugiats sahrauís a Tindouf durant el mes d’octubre, acusats de traïció que possiblement seran jutjats per un tribunal militar, cosa que els pot comportar una pena de mort.S’ha de continuar pressionant el govern espanyol i la Unió Europea fent-los responsables del genocidi i l’expoli que pateix el Poble Sahrauí, perquè el govern espanyol exigeixi de forma immediata i urgent al Marroc que respecti els drets humans al Sàhara Occidental.VISCA EL SÀHARA LLIURE!

Rosa Mercader

2010

A la Roca fan fora un munt de gent, i cada cop se senten més botigues que es plantegen de tancar. No, no corren bons aires aquest final d’any. Però, com que de poc serveix limitar-se a gemegar, ens permetreu que, malgrat els aires no gaire bons, fem des d’aquesta pàgina tres crides de cara al nou any que som a punt de començar. Molt simples i potser simplistes, però aquí van:
Una, més enllà dels nostres límits ciutadans, és cap a tots els qui tenen responsabilitats en la política general. Cal una sortida a la crisi econòmica a favor d’una millor distribució de la riquesa, i cal una sortida a la crisi política (aquesta que ronda enganxada a les parets del Tribunal Constitucional, per exemple) a favor d’una millor convivència de tots.
La segona, de més cap aquí. És una crida als nostres governants municipals. Certament que s’ha avançat una mica en escletxes participatives, que tots plegats farem bé d’aprofitar i utilitzar al màxim. Però el to general continua sense ser el que, per al bé de tots, hauria de ser. Cal que el nostre govern municipal no visqui tan obsessionat per controlar-ho tot i per demostrar que ho sap tot i no necessita consultar ni donar explicacions a ningú. Perquè això ofega la vida ciutadana.
I una tercera, a la nostra vida associativa. És un goig que el Mamut hagi arrencat amb una bona empenta, i és una tristesa que el Grup d’Interacció Multicultural (GIM) hagi estat frenat des de dins mateix del teixit associatiu. Són només dos exemples, però n’hi hauria molts d’altres, en tots dos sentits. A veure si la nostra vida associativa es va fent cada cop més forta, més creativa i més lliure.

L'aiguat de Sant Ramon

“Després hi havia el forn, que aquest sí que ja hi era abans de la guerra. Després hi havia la Vedella, en aquest local que ara està en venda. Després de la Vedella, a sobre la Teresita hi havia hagut l’Ajuntament”. Així és com l’Antonyita explica, en el llibre “Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate”, com era la Plaça a la seva joventut. Més endavant ens parla de la Torre del Baró, que ella coneixia com la Torre de Cal Banato. I a l’hora de parlar de la Torre Modolell, entre altres coses, en destaca un detall prou important: “Ha quedat una mica ensorrada, perquè el poble s’ha anat aixecant. Mira la carretera… i ara això queda com la part més ensorrada del poble. Si algun dia ens neguem, el primer lloc on entrarà l’aigua serà a l’Ajuntament”.
Això és, més o menys, el que va passar el darrer dia d’agost de 1926, diada de Sant Ramon. Viladecans es va negar i els que més ho van patir van ser la gent que vivia a la Carretera, la Plaça i el carrer Major. L’Antonyita, tot just acavaba de néixer, però tot i que en el llibre no en parla, ella prou que ho sap. A Viladecans se’n va parlar durant molts anys de l’aiguat de Sant Ramon. A la pàgina 6 del diari La Vanguardia del dia 3 de setembre de 1926 hi hem trobat la crònica d’aquell desastre i la transcrivim a continuació.El temporal en Viladecans. Las aguas causan enormes daños materiales.El pasado temporal ha dejado también sentir sus efectos en esta población de Viladecans y su término.El formidable aguacero, llenando el cauce de la riera llamada de Viladecans, hizo que las aguas rebasasen los márgenes de ésta, desbordándose junto al puente situado en la carretera de Barcelona - Tarragona, e invadiendo parte del pueblo, con ímpetu arrollador.La plaza Mayor y calles Mayor y de Prat de la Riba, quedaron totalmente inundadas, alcanzando las aguas más de un metro de altura.En la casa número 16 de la carretera, propiedad de doña Concepción Andreu, vecina de Barcelona, y habitada por doña Rosa Gorgas, de 55 años, las aguas, al invadir el edificio por la parte delantera y por la trasera, alcanzaron una altura de diez palmos. La inquilina de dicha casa, al intentar abrir la puerta recayente al patio, para salvar las gallinas que tenía en los corrales, fue arrastrada por las aguas. Varios vecinos acudieron en su auxilio, salvándola de una muerte segura.La casa lindante con la referida, o sea la que lleva el número 19 de dicha carretera, fue derrumbada totalmente por la fuerza de la corriente, teniendo sus ocupantes tiempo de ponerse en salvo.En la Torre Viala, tras no pocos esfuerzos del vecindario, pudieron ser salvadas varias vacas que eran arrastradas por la corriente.El horno propiedad de don Sebastián Sanejats, situado en la Plaza, sufrió grandiosos perjuicios, llevándose la corriente el pan elaborado, las artesas y la harina almacenada.También destrozaron las aguas una carnicería situada en dicha plaza, llevándose un cajón donde el dueño guardaba el dinero, desapareciendo unas 4.000 pesetas. El vecindario tuvo que intervenir para evitar que el dueño, desesperado ante su ruina, se suicidase.En la Granja Cunillera, situada en el torrente Ballester, los destrozos ocasionados por las aguas fueron incalculables. Murieron más de 300 aves de corral.La fábrica conocida por «El Fonollar», situada en las afueras de la población, que se dedica a la elaboración de sedas, sufrió enormes perjuicios, habiendo quedado en estado ruinoso. La corriente derribó paredes y tabiques, atravesando el edificio. Los talleres y despachos quedaron inundados, creyéndose que pasará mucho tiempo antes de que puedan reanudarse los trabajos. Las pérdidas son enormes.El convento de los Hermanos de San Gabriel, quedó también inundado por completo.La carretera de San Climent está totalmente interceptada. El paso por el puente de la carretera se ha reanudado hoy, pero con grandes precauciones, pues las aguas han dejado sus estribos casi al descubierto, habiendo tenido que ser apuntalados. Los vehículos se ven obligados a circular al paso.No hay apenas vecino que no haya experimentado los desastrosos efectos del temporal. Hoy continúa la extracción del agua acumulada en los edificios, habiendo quedado arrasados los campos, y, por lo tanto, perdidas las cosechas.La fiesta mayor, que debía celebrarse el día 8 del corriente, ha sido suspendida por el Ayuntamiento.Las pérdidas sufridas por el temporal en Viladecans son enormes.A tall d’aclariment, caldria explicar que “el convento de los hermanos de San Gabriel” que apareix a la crònica, és l’antic col.legi instal.lat a la masia de les Parellades situada a la carretera, exactament, a on avui hi ha la parada dels autobusos. Pel que fa a la Torre Viala, aquest és el cognom dels propietaris de la Torre del Baró abans de que la família de Cal Banato la comprés a principi dels anys vint.L’aiguat de Sant Ramon no va ser l’únic important del segle passat. El dia 12 de novembre de 1988, ara fa 21 anys, la riera va tornar a desbordar inundant una part important del poble i dels camps de conreu. Però potser d’aquest fet ja en parlarem un altre dia.Jaume Lligadas Vendrell

L'associació d'ex-alumnes del col·legi Modolell

Els nostres col·legues del Punt de Trobada, (revista mensual de difusió per correu electrònic) ens demanen que els expliquem, a grans trets, la història de la nostra Associació.Ho fem així, encara que ens sobta una mica aquesta petició, ja que la nostra Associació, en especial els darrers anys, ha anat perdent empenta, fins a arribar a ésser quasi un cercle tancat, on no hi entra ni en surt ningú.També ho fem, perquè el mètode no el tenim patentat. Ens passa el mateix que a tots els altres grups, pocs per a molta feina i poc personal per agafar el relleu.Ja ho sabíem des de un bon començament, que si no aconseguíem engrescar als joves, l’Associació correria el perill en el qual ja ens trobem ara. Quatre vells, que a més, de mica en mica, van minvant.No se’ns pot culpar per aquest fet, ja que de bon principi, allà pel 1983 (data del registre oficial, davant de les autoritats de l’época), la nostra principal tasca va consistir en posar totes les activitats que se’ns van ocórrer, al servei dels joves.Vàrem provar totes les fórmules sabudes i per saber: esports de tota mena (bàsquet, futbol en camp normal, futbol-sala, voleibol), concerts de música, de cant coral, passis de cinema, espectacles d’animació, fins i tot la creració d’un diari (de sortida mensual) titulat el Va de Cans (independent del nostre Informatiu), fet per joves que estaven involucrats en estudis d’aquesta branca. Al nostre local social quan estava al xamfrà dels carrers Rera Església i Pare Artigas (jugant-nos el coll), els estius hi fèiem classes de repàs pels més menuts i com a monitors els hi deixaven fer als joves que ho volien. En el nostre llibre de socis hi va haver inscrites, en un moment donat, més de 300 persones, ara no arriben al centenar. (La darrera xifra la poso amb lletra. No es veu tant).Ara, una mica d’història amb personatges. Totes les coses passen, perquè hi ha algú que un bon dia les pensa i comença a donar-hi tombs. Quan ho té embastat, ho explica a un altre i es comença a polir l’esquema de la idea. Després s’ha d’ampliar aquesta idea a com més gent millor i que evidentment s’hi adhereixin una mica. Això s’ha explicat en una ratlla, però va costar molt més aconseguir-ho. Va haver-hi molta tasca, del tipus de porta per porta.I ara uns quants noms, perquè en quedi constància. La idea va sortir d’en Rafel Tejel i Garcia, que la va explicar al seu amic en Julià Bonich Basomba (e.p.d.), i els que ens hi vam anar agregant, fins a constituir l’assemblea constituent (en total, 20 persones). I una vegada acabat l’acte, ens vam sortejar el número de soci que tindríem. Actualment quedem inscrits al nostre llibre i per l’ordre explicat, els socis següents:1- Rafel Tejel i Garcia, 4- Jaume Lligades i Bassolas, 5- Pere Mut i Mut, 6- Josep Mª Soldevila i Ajona, 7- Miquel Quintín Fernández, 8- Josep Comas i Casany, 10- Nicolau Armengol Condeminas, 13- Isidro Amat i Roig, 14- (Lloc que va recaure en Julià Bonich), 15- Antoni Fontdevila i Guimerà, 16- Vicenç Bel Sanchís, i 20- Isidre Areny Ventura. Pere Mut i Mut

Per posar-vos en contacte amb nosaltres, podeu adreçar-vos a la nostra actual seu social:Auditori Pau PicassoPassatge de Sant Ramon, 2Telèfon 93 659 14 56També ens podeu escriure a l’adreça electrònica PMUT@adslmail.es

La corrupció a la política

Les notícies que ens han anat arribant aquests dies respecte a registres i detencions que hi ha hagut a diferents ajuntaments de Catalunya són d’una gravetat extraordinària, donat que el número d’implicats és impressionant: des d’alts càrrecs de Presidència de la Generalitat quan governava CiU fins a alcaldes de diferents poblacions i passant per exdiputats socialistes.Tots estem d’acord que la corrupció lligada a la política i els afers públics és una indecència que rebutgem enèrgicament i és un problema al qual hem de donar resposta immediata. Però també és un problema el fet que l’actitud delinqüent d’uns quants estigui embrutant el conjunt de la classe política així com el fet que aquests actes puguin donar arguments als adversaris de la llibertat i tinguin més força els que no són molt amics de la democràcia. La corrupció és una lacra que afecta la credibilitat dels partits i de la política democràtica, donat que genera desconfiança, desafecció i distanciament entre la societat i la política. És per això que hem d’actuar de forma ràpida i contundent, i s’ha de fer tant des dels partits, lluitant contra aquesta corrupció, com des de les institucions, sent eficaços en els procediments de control de la gestió pública, així com des de la ciutadania amb més implicació en tot el que tingui a veure amb el treball comunitari i de col·lectius. Si no es donen respostes, si no actuem mobilitzant-nos tots els “subjectes democràtics” en aconseguir un Estat de dret amb el qual aturar aquestes situacions, ens podem trobar que els contraris a la democràcia tinguin un camp més extens on fer créixer i valer la idea que tots els polítics són iguals i que s’està en política per enriquir-se i, el que és pitjor, ens podem trobar d’arribar al punt en què la ciutadania perdi totalment la confiança en la política i en el conjunt del nostre sistema posant en risc, fins i tot, la mateixa democràcia.No tots els que es dediquen a la vida pública són corruptes, ni tots són mediocres, només potser el que passa és que no són la majoria d’aquests els que apareixen a primera fila. Per això una opció dels grans partits polítics podria ser obrir les portes al talent i als que puguin aportar il·lusió i ganes de fer i treballar, abans que arribar a estar més allunyats de la societat, una societat que avui dia els veu com a una de les seves grans preocupacions després de l’atur, la crisi i la immigració.Pepi Venegas

A Càritas ens fan falta socis

Enguany a Càritas estem atenent més del doble de persones que durant l’any 2008. La crisi es fa sentir fortament i molta gent s’adreça a nosaltres en recerca d’ajut per aliments i de feina, però també per afrontar deutes de rebuts d’aigua i de llum. Això ens ha representat una despesa extraordinària a què hem pogut donar resposta gràcies a la solidaritat també extraordinària de molta gent i a un increment de les subvencions.Les necessitats, doncs, van creixent i no sembla pas que l’economia de les persones que actualment han perdut la feina hagi de millorar gaire durant el 2010. Perquè en el millor dels casos passarà temps abans que les famílies que pateixen l’atur i hipoteques o lloguers “agressius” no es recuperin. I a Càritas ens agradaria continuar-les ajudant des de la garantia de comptar amb uns ingressos estables, provinents de la quota de persones que es comprometessin a col·laborar econòmicament amb nosaltres al llarg de l’any, amb petites quotes i segons les seves possibilitats. L’Advent i el Nadal tradicionalment són temps d’expressar un signe de solidaritat. I en aquest sentit les escoles i algunes entitats estan fent campanya de recollida d’aliments, que vindran molt bé a la gent a qui atenem. Però també tenim altres reptes que hem d’enfilar. I per fer-ho ens fa falta anar més enllà de campanyes esporàdiques. Creiem que la gent ha de rebre assistència quan li fa falta, però correm el risc de caure en l’assistencialisme. Cal promoure altres tipus de respostes: la promoció laboral i l’orientació per a aquelles persones que, pel fet de no tenir papers, no poden adreçar-se a les administracions públiques. O la creació, com hem fet fa un parell de mesos, d’un pis d’acollida per a famílies monoparentals (dones amb criatures) que no poden accedir a un habitatge.El Baix Llobregat és una comarca amb una llarga tradició de solidaritat obrera, que s’ha expressat de mil maneres. Aquesta en podria ser una. Les persones afectades per la crisi són, sobretot, homes i dones de classe treballadora.Si voleu fer-vos socis només cal que us poseu en contacte amb nosaltres a l’adreça de correu electrònic caritasviladecans@gmail.com. La quota orientativa és de 20 € al trimestre, però pot ser més reduïda o més gran segons les possibilitats de cadascú.

Moltes gràcies per la vostra atenció!Mercè Solé

No ho entenc... (continuo)

En el darrer número del Punt de Trobada jo plantejava algunes coses que no entenc. Ara continuo.

6 No entenc l’hermetisme i la poca comunicació de l’equip de govern quan un ciutadà demana informació d’algun tema, com per exemple l’informe que la consultoria BCN Ecologia va fer sobre la mobilitat de Viladecans, on segons hem sabut es qüestiona l’ecobarri de les Oliveretes, i el vial de cornisa no és la solució a la mobilitat de la ciutat, com s’ha dit en alguna ocasió. En aquest sentit, hi ha fins i tot una resolució del síndic de greuges de Catalunya, Rafael Ribó, que va demanar més transparència a l’ ajuntament de Viladecans en aquest sentit. Per què aquesta por a l’oposició ciutadana?

7 No entenc per què si en els municipis veïns el centre històric de la ciutat s’ha convertit en un punt de referència del comerç i la cultura, a Viladecans no és així, i l’equip de govern ha afavorit polítiques de no consolidació d’un centre històric de referència. La peatonalització del casc antic no ha servit per a aquest efecte, a diferència d’altres municipis veïns (per exemple Gavà, Castelldefels o Sant Boi). No entenc com és possible que l’equip de govern no fomenti un cas antic viu, de referència cultural i comercial, i deixi que aquesta zona de la ciutat a poc a poc vagi en decadència.

8 No entenc que es perpetuïn en el càrrec regidors, que curiosament criticaven els 23 anys del Pujol. No entenc que hi hagi regidors que després de dècades segueixin en actiu en primera línia de la política, i hagin fet d’aquesta la seva forma de viure. Amb això dificulten l’accés a les noves generacions a la política. Segurament l’empresa on treballaven abans de dedicar-se a la política ja no deu existir, i no saben on anar si deixen la política. Això fa que practiquin allò de “millor dins el partit sense raó, que fora amb raó”, i qualsevol crítica o oposició raonada cap a la seva política es converteix en una agressió per a ells o el partit. O com em va dir una vegada un regidor, tornar a la feina d’abans és molt dur... a veure si em puc jubilar fent política. Com va dir el president del Parlament de Catalunya fa pocs dies, cal que els partits fomentin una renovació interna, i deixin que noves generacions de polítics prenguin càrrecs polítics. Això és incompatible amb la perpetuïtat de càrrecs, com passa al nostre equip de govern.

9 A les eleccions municipals l’abstenció és altíssima, i en això hi tenen molta responsabilitat els nostres governants locals. No entenc per què no s’acosta la política a la ciutadania per a incentivar la participació. És que no interessa que la gent voti? És que no interessa el que es decideix als plens, i les decisions que es prenen? Per què la revista municipal no s’obre a la ciutadania? Per què no es permet que la gent hi participi? Per què no es fomenta que la gent vagi i escolti els plens? Per què no els retransmetem amb una pantalla gegant a la plaça de la Vila? No ho entenc. Si pensés malament (que no ho faig.....) diria que no interessa que la gent sàpiga ni voti.

10 No entenc per què no es planten més arbres que absorbeixin diòxid de carboni. Ara que s’ha evidenciat el que la Plataforma Salvem Oliveretes fa anys que denuncia, que el barri que allà s’ha planejat és del tot innecessari, seria qüestió de plantejar-se aquesta zona com un autèntic embornal de CO2, plantant arbres i convertir-lo en un autèntic parc forestal, perquè absorbís el diòxid de carboni que emet la ciutat. No entenc que s’hagi de convertir en una zona empastifada de ciment, quan podria ser una autèntic embornal de CO2. Jordi Mazon Bueso

Tots som iguals

Hi ha gent que es creu malauradament un ser superior o diferent davant dels disminuïts i no s’adona que ningú no és superior a un altre i que tots tenim limitacions. Jo mateix sóc epilèptic, no m’avergonyeixo de dir-ho. Si no, seria un amargat.Un dia, a casa d’una amiga meva, mirant la tele, a la primera cadena va sortir que una nena “mongòlica” no va poder fer la primera comunió amb el seu germà, i la va haver de fer a Badalona, perquè segons el capellà: “esta niña sufre un segundo grado de subnormalidad”. Quan vaig sentir això em va entrar una ràbia al cos i vaig tancar les dents, me’l vaig mirar fixament i vaig pensar “el subnormal seràs tu!”. Tot i pensar això no sóc violent. Aquell capellà predica la paraula de Déu? de Jesús? Jo diria que només s’aprofita del que pot, ja que no pensa.Per acabar vull agrair-vos que m’hagueu publicat el meu article al número anterior sobre el teatre. Al taller ocupacional Caviga hi ha uns quants nois a qui ens agrada fer teatre i ens agradaria prendre part en el Teatre al Carrer. Aquest any no va poder ser, però a mi m’agradaria perquè es veiés que els disminuïts som com tothom. I sé que hi ha qui ens rebutja, però també que hi ha qui ens estima.Tots i totes som (dis)CAPACITATS.Jordi Lligadas

L'aventura de caminar per Viladecans

Carrer Sant Isidre 10 “Per on han de passar els vianants?”

Entre el mercat i Grup Sant Jordi “ Un pas de vianants al servei dels cotxes d’un aparcament”. És per estalviar-se un gual?

Corrupció i democràcia

La idea moral sòlida de que la societat ha de ser gestionada per tots i en favor de tots, en què es fonamenta la democràcia moderna, ja va ser apuntada per Francesc Eiximenis a finals del segle XIV. No va ser fins el segle passat quan va assolir un èxit més o menys estable. En els sis segles de trajecte, la idea ha passat èpoques fosques, avanços i retrocessos, alegries i fatalitats. Alguns ciutadans, no la majoria, encara conserven la memòria viva dels darrers patiments.Aquesta dilatada perspectiva ens dificulta assumir el nostre paper per defensar i fer créixer la nostra herència històrica. Ens veiem com a gotes d’aigua sense valor, com a gotes perdudes en un mar turbulent. En els darrers mesos s’han anat disposant endreçadament a l’aparador, com a col·leccionables de cap de setmana, una sèrie d’esdeveniments que, si bé no els veiem com a sorprenents, semblen donar raons als que ens sentim ofesos: Gürtel, Caja Madrid, Palma Arena a Mallorca, El Ejido, Málaga, Palau de la Música, Santa Coloma i altres fascicles pendents d’entrega. S’ha parlat molt i variat sobre aquests casos, de vegades des del seny, sovint des de la maledicència autocomplaent, i també s’ha de dir, del campi qui pugui. Tot i així, la frase “no els veiem com a sorprenents” té molt d’interès pel que comporta de càrrega moral compartida.Tenim tan interioritzada la banalització del dolor dels altres que ens caldria escoltar el “sólo le pido a Dios” de l’Ana Belén per recordar-nos qui som. Tenim igualment tan interioritzada la banalització de la corrupció i l’egoisme que no ens costa assumir aquella frase cínica de “tothom és corrupte d’acord amb les seves possibilitats”. L’Ana no ens va fer cap cançó que ens emmiralli, però mentrestant, en aquests temps de corrupció visualitzada, els cínics, maldients i amorals, juguen a fer retrocedir la democràcia amb la imprescindible complicitat de la nostra part, aquella que interioritza el fatalisme. Tots junts preparem el terreny al populisme, a la solució ràpida, fàcil i retrògrada, mentre es consoliden les estructures de corrupció. I també s’ho haurien de fer mirar els partits polítics, sempre més pendents de la demoscòpia que de la democràcia. Hauríem d’exigir responsabilitat als que tenen el deure de controlar recursos públics, sense oblidar aquells que, mitjançant artificis legals i sense cap mena de rubor ni sentit ètic, ens diuen que els diners destinats a fer música es poden desviar a la subvenció d’entitats amb ferums de gestió del clientelisme i d’enginyeria financera.S’han proposat moltes mesures per dificultar la corrupció, encara que la majoria han rebut l’oposició coordinada dels sectors socials beneficiats per la ètica asimètrica del tu vius amb uns valors, jo amb uns altres. Les estructures de l’amoralitat són tan sòlides que els que volem un altre món ja sabem que difícilment el viurem. Malgrat tot, cap castell és inexpugnable i la pròpia democràcia, aquesta construcció de sis segles, de tant en tant obre una escletxa per on circula una mica d’aire fresc i porta aleatòriament algú davant els tribunals.La gran esperança està en donar valor a la gota d’aigua, en creure en la capacitat de reconèixer el milletito que tots portem dintre i, en contra d’ell, assumir el risc de participar per construir democràcia en la minúscula part que ens pertoca, des de l’ètica quotidiana, perquè es pugui fer la suma de les ètiques individuals que s’escampen, interconnecten i participen de la mundialització.Xavier Ramírez

El escarabajo de las palmeras o "morrut"

No sabemos como ha sido pero tenemos en Viladecans el insecto del orden de los coleópteros que mide entre 2 cm. y 5 cm., de color rojizo, con un pico pequeño alargado, que provoca la muerte de diferentes especies de palmeras. Primero hace el huevo, larva, pupa, capullo y por último el ejemplar adulto, conocido como “morrut”.Es difícil detectar la presencia de la plaga, solamente unos técnicos de Servicio de Sanidad Vegetal pueden controlar sus principios de ataque.En sus inicios vemos la caída de las hojas y la presencia de capullos en el punto de inserción de las hojas son los primeros síntomas de que la palmera esta infectada. En pocas semanas, la práctica totalidad de la corona se ve afectada y origina la muerte de la palmera. En las palmeras datileras se registra en la base del tronco.El Servicio de Sanidad Vegetal ha puesto una serie de actuaciones que consisten en cortar y destruir las palmeras afectadas y establecer una zona de vigilancia intensiva alrededor del foco. También la Generalitat establece una serie de prevenciones para evitar que la plaga se extienda.Todo esto solo son palabras porque de momento no se ha hecho nada y la gente no se ha enterado: se darán cuenta cuando vean que las palmeras se mueren, tampoco se ha mandado ninguna circular como se mandó con el mosquito tigre. Ni un control de la zona, cuando ha habido en mi zona una palmera que la han tenido que sacar debido que estaba infectada, “que se espera que se mueran todas las palmeras de Viladecans para actuar”. Seamos conscientes que tenemos una pandemia que se llama “morrut”. Carmen Cobas

El principi de la realitat / 1

Sigmund Freud distingia entre el principi del plaer i el principi de la realitat. La visió sobre el territori sembla moure’s entre aquests dos principis. El que ens agradaria que fos i el que és en realitat. El territori podria ser una pàgina en blanc on qualsevol somni, d’especulació o de virginitat, fos possible. No ho és. El planejament del Pla General Metropolità (PGM) dicta la destinació dels usos del sòl –si són urbanitzables o no, si són equipaments o zones forestals–, dels vint-i-set municipis metropolitans. La força del planejament és com la força del destí, perquè al final s’acaba complint. Si el planejament dóna perspectives de negoci, els projectes, com el carter, sempre truquen dues vegades, tres, quatre, fins que s’obre la porta: el desviament del riu, Oliveretes, els terrenys del Barça.El planejament de la part costanera, del camí de València en avall, sempre s’ha fet des de Barcelona, mirant des d’una Barcelona conglomerat d’interessos territorials i econòmics, públics i privats. Mentre nosaltres triguem dècades en trobar el camí del mar, als anys cinquanta ja es va construir la sortida sud de Barcelona al mar, l’autovia de Castelldefels, lluny dels nostre abast. Mentre que l’autovia ha estat per Barcelona un passadís directe a la platja, per nosaltres ha estat durant cinquanta anys una barrera gairebé infranquejable per creuar el nostre propi territori i arribar al mar. Sumada a una altra barrera aliena: els càmpings.I suma i segueix. La K11 va ser una carretera il·legal del Ministerio de Obras Públicas franquista construïda sense permís en zona agrícola. Quan l’abocador de Montjuïc va tancar, el Ministerio (el negociat de Minas) va autoritzar extraccions d’àrids en la zona agrícola, i els forats, mentre no es posava en marxa l’abocador del Garraf, s’omplien d’escombraries que contaminaven el nostre aqüífer. Els ferrovellers ens van venir quan els van desallotjar del costat de l’autovia a l’Hospitalet.El primer projecte forà per a la nostra zona costanera va ser el 1933, del GATPAC, un projecte cooperatiu de ciutat de vacances de l’arquitecte Josep Lluís Sert, destinada a les classes treballadores i mitjanes, però participada per entitats mutualistes barcelonines tan poc proletàries com el Sindicat de Metges o el Club Nàutic de Barcelona.Una guerra civil i vint anys més tard, el Pla Comarcal de 1953 destina una àrea de reserva esportiva-recreativa que el 1976 el PGM transforma en zona urbanitzable per equipaments esportius metropolitans. La zona natural del Delta, el Remolar, la va adquirir la Generalitat el 1994, probablement per la pressió de la Unió Europea, a través d’una operació de pèrdues i guanys poc subtil. La Generalitat va expropiar per 1.300 milions de pessetes uns terrenys que l’expropiada, la promotora del golf, havia anat comprant per menys de 300 milions, durant els sis anys anteriors. S’ha de segar arran perquè la palla va cara en la nostra primera corona metropolitana. Nosaltres som propers a Gavà i Castelldefels i a l’aeroport del Prat. Malgrat els pecats originals, objectivament la nostra franja costanera té un planejament més ambientalista que el dels nostres veïns d’escala, més destacats per les seves pistes i terminals, blocs d’apartaments i zones residencials de famosos, que per la protecció de les aus.Nosaltres tenim el Remolar, compartit amb El Prat. La fràgil zona humida té poca superfície i ampliar-la amb els terrenys qualificats d’esportius hauria estat reforçar-la. No ha estat així. No són terra inundable i cap figura de protecció, ni el Pla d’Espais d’Interès Natural, ni la Xarxa Natura 2000, s’ha fet mai sobre aquest espai privat, legalment urbanitzable. Tot i així el principal problema de la reserva no és la seva dimensió sinó la qualitat i la quantitat de les seves aigües. Un problema ni fàcil ni barat d’abordar. (continuarà) José Luis Atienza

Bicicletes a les voreres

Cada vegada creix més el nombre de persones que van en bicicleta. És molt freqüent veure’n per les voreres i, desgraciadament, algunes ho fan de manera incívica i temerària posant en perill els vianants. Aquest incivisme és un problema social general que tenim en aquest país. Per tant, no és estrany que hi hagi ciclistes incívics que, això sí, sempre faran molt menys mal que un conductor de cotxe amb el mateix comportament. Però això no excusa tals comportaments en bicicleta. No cal oblidar que el vianant és l’usuari més feble a la via pública i que vianants ho som tots en algun moment del dia. Per tant, s’ha d’intentar que, sempre que sigui possible, les bicicletes vagin per la calçada i pel carril bici als llocs on n’hi pugui haver. I que quan circulin ho facin amb respecte perquè la via pública és de tots i ens hem de respectar. No obstant, les poblacions s’han d’adaptar molt més als usuaris de la via pública més febles: començant per vianants i ciclistes. Sovint les bicicletes van per la vorera perquè el carrer encara no és prou segur. Per tant, calen més zones 30 i mesures de pacificació del trànsit. D’aquesta manera els ciclistes se sentiran prou segurs per circular compartint el carrer amb els vehicles a motor que també els han de respectar. En grans avingudes, on hi ha molt espai i diferència de velocitats, cada usuari de la via pública ha de tenir el seu espai diferenciat: vianants, ciclistes i vehicles a motor. Ara és el moment de que tots els municipis ho facin. Viure és conviure. Marta Pombo Sallés

Re-Neix S.O.S Delta del Llobregat per frenar

El passat 24 de setembre en el ple de l’ajuntament s’aprovava tant el pacte entre l’ajuntament i el FC Barcelona, per desenvolupar el projecte Barça Parc al costat de la reserva natural, com l’inici de l’avanç de modificació del Pla General Metropolità per fer possible aquest projecte i l’obertura d’un termini de tres mesos d’exposició pública.Cap partit polític hi va votar en contra, tan sols CIU, el PP i ERC van abstenir-se. No ha estat fins el 19 d’octubre que es van publicar al BOPB aquests acords, per tant, el termini d’exposició pública finalitzarà el 19 de gener.Per aquest motiu, el passat 3 de novembre es va realitzar una assemblea per constituir el col·lectiu que treballarà per trobar els mecanismes urbanístics, judicials i socials que permetin frenar aquest “despropòsit”, amb la confiança que urbanitzar pistes esportives, un estadi de futbol, un passeig comercial, i un parc d’atraccions i fins i tot un centre de convencions i un hotel, etc. al costat d’una zona natural protegida i de l’aeroport del Prat pot ser il·legal, a part de l’atemptat ecològic que això suposa. Més d’una vintena de ciutadans i membres de diferents col·lectius del Baix Llobregat van pactar un seguit d’accions a dur a terme, tant burocràtiques com de mobilització ciutadana, entre les quals destaca una descoberta passant pel parc agrari fins a la zona afectada, que es realitzarà el proper diumenge 22 de novembre sortint a les 09:30 h. des de l’estació de tren de Viladecans.Mes informació a http://www.salvemoliveretes.org/.Ricard Caba

Un viatge especial: el projecte Apaine

S’apropava l’estiu, un mes amb tot el temps del món per descansar, desconnectar, trencar els horaris vitals, en definitiva, gaudir amb un dels béns més apreciats de què disposem. Sense ganes de tornar a repetir els mateixos rituals estiuencs de cada any, amb moltes ganes de saltar-me les regles de la meva personalitat, amb voluntat d’enfrontar-me a totes les meves pors, amb molt de temps per omplir-lo amb alguna bogeria pels meus sentits i, utilitzant la meva racionalitat en moments puntuals totalment necessaris, vaig decidir utilitzar aquest temps de forma diferent.

El meu cervell racional em va proposar una idea que, tot i que feia temps que li donava voltes, en aquell moment podria ser considerada com una autèntica bogeria: anar a un altre país a realitzar una labor solidària i, si era possible, amb persones amb necessitats especials. Delimitada la recerca vaig començar a explorar la web, realment va ser tota una odissea: desenes de corporacions que oferien viatges estiuencs típicament comercials utilitzant la paraula solidaritat com a reclam. Una petita desil·lusió momentània. Perdut en la immensitat de la xarxa, un link d’origen desconegut em va dur fins a una associació amb cara i ulls que em va donar molt bones vibracions. Em vaig informar, vaig buscar referències i la meva aventura transoceànica ja tenia destí: una escola d’educació especial situada a Sicuani, una ciutat de Perú que mai no havia sentit. La idea estava clara, però els meus temors i la meva racionalitat m’impedien donar el definitiu pas per enfrontar-me, tot sol, a un viatge d’aquestes característiques. En aquest context, vaig entrar en una agència de viatges amb la intenció de preguntar per bitllets d’avió a Perú. Em van fer esperar (eren temps de planificació estiuenca), em vaig asseure, vaig veure un gran pòster del Machu Picchu i em vaig preguntar: on és el Macchu Picchu? És al·lucinant! A Sud-Amèrica segur... (realment el meu cervell no ha retingut moltes dades geogràfiques al llarg de la meva vida). Em vaig aixecar de la cadira que m’impedia veure el pòster sencer i vaig descobrir la paraula Perú, va ser la petita empenta que necessitava. Amb el bitllet d’avió a les mans ja no hi havia marxa enrere. Informacions sanitàries, vacunes, llistat de medicaments per a viatgers hipocondríacs, renovació de documents i compres d’última hora per a preparar, de forma racional, una aventura completament emocional. Amb la maleta preparada i poques hores dormides, em vaig trobar a l’aeroport ensenyant el meu lluent passaport i, passades 15 hores, em vaig trobar caminant en un altre país.

La primera nit, els meus cinc sentits van rebre sensacions molt estranyes i, encara que una persona de contacte va venir a recollir-me i em va dur fins a la ciutat del projecte, els meus temors estaven massa suggestionats. L’arribada a Sicuani de nit, amb la foscor dels seus carrers i una tranquil·litat no gens tranquil·litzadora, em va ficar en una aurèola d’incertesa molt difícil d’explicar, però cansat pel viatge, no vaig tenir molts impediments per a quedar-me adormit. En el proper número de la revista us explicaré el que em vaig trobar en llevar-me l’endemà.Juan Diego Pimentel

L'audiència pública: per participar

Sovint una gran part de la ciutadania es queixa de la llunyania entre la política i la gent, de la corrupció i d’una anomenada ”classe política”. Així mateix part de la ciutadania, només participa en la vida política a cada jornada electoral.
Seria bo que els nostres conciutadans coneguessin que hi ha una altra manera de fer política, la participació. La participació tant als àmbits socials mitjançant la participació a les entitats polítiques, sindicals i ciutadanes de la nostra localitat com als àmbits institucionals a espais que permeten assabentar-se i aportar idees sobre la vida política de la nostra ciutat. Per això, les entitats i part de la ciutadania poden participar als consells establerts per a aquest fi i la totalitat de la ciutadania pot participar en un espai obert que és l’Audiència Pública.
El passat dijous 7 d’octubre gairebé 300 persones vàrem tenir l’oportunitat d’assistir a una nova Audiència Publica. En aquesta hi van participar com a ponents l’alcalde, el regidor adjunt a l’Alcaldia i el tinent d’alcalde de l’Àrea de Planificació Territorial. Aquesta trobada va tenir per objecte explicar com està el procés del Pla Local d’Habitatge, l’estat del compliment de las accions de govern municipal plantejades al PAM (una sèrie de propostes que van sorgir d’un altre procés de participació), i per últim donar la paraula a la ciutadania.
Qualsevol ciutadà va poder agafar la paraula per expressar les seves inquietuds i neguits, els seus dubtes i en alguns casos la seva satisfacció per algunes de les accions del govern municipal.
Van ser dues hores per escoltar, reflexionar i proposar. Van sortir tant propostes i reflexions relacionades amb la mobilitat, en relació al recorregut dels autobusos, i altres referides al Pla d’Habitatge, a diverses problemàtiques veïnals o a les necessitats en el camp dels equipaments de la salut.
Una molt bona iniciativa i una bona presència ciutadana, que ha de servir a la ciutadania per canviar la percepció sobre la política, i els polítics, ja que la política ens afecta a tots i totes a cada moment de les nostres vides i per tant hi hem de participar sovint.
Seria bo que hi participi cada cop més gent, per tal que la gent s’apropi a la idea que la política no es només cosa dels polítics.

Miguel de la Rubia

Un llibre ens apropa la història i la gent de Viladecans

El passat divendres 30 d’octubre a les set del vespre es presentà a la Torre del Baró el llibre Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate, de Josep Lligadas.

Aquest llibre és un repàs a la història de Viladecans durant bona part del segle XX, a través dels records de l’Antònia Doñate, una catalana que viu a Viladecans des de ben petita. Mitjançant entrevistes realitzades per l’autor, la protagonista explicà tot allò que recordava sobre la nostra ciutat al llarg de tota la seva vida, marcada per successos i moments tan importants com la guerra civil, la dictadura franquista o la transició cap al sistema democràtic en què vivim avui. A més de les dades històriques aportades per l’Antònia, el llibre també inclou un recull de fotografies de la protagonista, així com d’altres personatges o llocs de la nostra ciutat en diferents moments de la seva història; i uns apèndixs amb el testimoni d’altres ciutadans. Però el que resulta més proper del llibre és que l’autor no ha optat per escriure sobre la història de Viladecans, sinó que ha fet un matís consistent en aportar la mirada d’una protagonista d’aquesta història. Les anècdotes que explica permeten al lector introduir-se gairebé dins els carrers de la ciutat i viure la nostra història amb l’Antònia.
En l’acte hi van intervenir Maria Victòria Herrero, vicepresidenta del Grup Tres Torres de Viladecans; Maria Salmerón, tinenta d’alcalde i regidora de Cultura; Andreu Comellas, fill de l’Antònia Doñate; i Josep Lligadas, autor del llibre. La primera de tots quatre presentà i conclogué l’acte, i els altres tres van parlar del llibre, cadascun d’ells des de la seva visió i implicació en ell, i van transmetre’n una imatge i una valoració molt positiva. Podeu llegir les seves intervencions a http://gruptrestorres.cat i, dintre la web, a l’apartat “Activitats”, el subapartat “Documents”. Tots ells van parlar sobre la importància de la memòria històrica, un aspecte molts cops oblidat, fet que no hauria de donar-se. I és que conèixer i repassar la nostra història no serveix tan sols per culturitzar-nos i aprendre coses noves, sinó que a més ens permet conèixer tots el errors que vam cometre en el passat i ens ajuda a no repetir-los. Finalment la pròpia protagonista va fer una reflexió sobre el llibre i va agrair el treball fet per l’autor i el suport de tots el membres de la seva família.
Pel que fa a l’assistència a l’acte, cal mencionar el ple absolut de la sala de la Torre del Baró on es va dur a terme la presentació del llibre. Sovint (i desgraciadament) a la nostra ciutat aquest tipus d’actes culturals destaquen per l’absència de públic. És una llàstima que, malgrat els més de 60.000 habitants que té la nostra ciutat, només s’interessi per la cultura una minúscula part de nosaltres. Però va resultar que aquest cop els ciutadans de Viladecans vam demostrar que ens interessen la cultura i la història, i les cadires disposades a la sala van ser totalment insuficients per al públic que va anar-hi. Gairebé hi havia més gent dreta que asseguda, i una gran part de la família de l’Antònia, que va assistir a l’acte, va haver de mirar-se’l des del pati de l’edifici.
El llibre, editat pel Grup Tres Torres, es va vendre durant l’acte mateix i està a la venda a la llibreria Els nou rals.
Considero que aquest tipus d’apostes per la cultura són alternatives molt interessants a passar-se la tarda davant la televisió mirant programes que parlen de temes banals, i que llibres com aquest ens permeten conèixer una part de la nostra història, ja sigui com a ciutadans de Viladecans, de Catalunya, d’Espanya o del món, i créixer moralment. A més això permet adonar-nos que a la nostra ciutat hi ha gent capaç de realitzar apostes molt interessants i que no tot ha de venir de fora.

Laura Barrio Aguilar

La freqüència dels trens a Viladecans

En la línia de treballar per un millor transport públic a Viladecans, el passat 28 d’octubre els regidors d’ICV-EUiA David Massana i la qui signa aquest article, i també el coordinador d’EUiA a Viladecans Daniel Gutiérrez, vam tenir una reunió amb el Director de Rodalies i Mitjana Distància de RENFE, el Sr. Miguel Ángel Remacha, perquè anys després de la reinvindicació “Viladecans estació, parada obligatòria”, encara trobem que el servei de rodalies deixa molt a desitjar a Viladecans pel que fa a la freqüència de trens que s’hi aturen, ja que en molts horaris t’has d’esperar mitja hora entre tren i tren.

Tots tres vam expressar-li aquestes reivindicacions al responsable de Rodalies. I, segons el que ell ens va dir, sembla ser que per l’afluència de trens de mitjana i llarga distància, els Euromed i demés, la línia C2 pateix una sobresaturació de trens que impedeix racionalitzar els horaris, o sigui tenir un tren cada 10 o 15 minuts, perquè no hagis d’anar al tren patint perquè se te n’escapi un. Això, ens va dir també, millorarà en un any i mig, un cop traspassades les competències a la Generalitat i quan l’Euromed pugui anar per la línia de l’AVE fins a Tarragona. Tot i això, des d’ICV-EUiA continuarem reivindicant l’aturada de tots els trens de rodalies a Viladecans, donat que som la ciutat amb més habitants de la zona del Delta i la que menys trens s’hi aturen.

Idoia Baixench Rodríguez

Castanyalloween

Un dia va arribar a les nostres terres el Pare Noël, s’hi va quedar i ara conviu amb bona harmonia amb els nostres Reis de tres colors de tota la vida.

Sant Valentí també va venir, o potser el van dur una mica per la força, però el cas és que sembla que no s’acaba d’adaptar al nostre clima i és força problable que acabi marxant empaitat per Sant Jordi.
I Halloween? Aquest a molta gent li fa ràbia, a mi també, ho confesso. Potser és perquè ve amb més intencions de substituir, que no pas de conviure. En qualsevol cas, val a dir que ens ha fet un favor i és que sense voler ens ha donat un cop de mà a l’hora de recuperar la tradició de buidar una carbassa per Tots Sants.
Recordo quan era petit, que el meu avi agafava una carbassa del camp i la darrera nit d’octubre la buidava, li donava forma de cara i hi posava una espelma a dins.
Encara que a algú li pugui semblar estrany, aquesta tradició havia estat molt arrelada a Catalunya, diuen que és d’origen celta.
Doncs ja ho sabeu, per la Castanyada buidem carbasses, mengem castanyes, panallets i moniatos… i la disfressa de fantasma guardem-la per carnaval.

Jaume Lligadas Vendrell

Enfilar-se al Shisha Pangma amb un mamut a coll

Sabíem que s’havia endut el mocador del Mamut, però em vaig quedar commocionada quan ens en va enviar la fotografia des del camí cap al cim del Shisha Pangma, un vuit mil de l’Himàlaia.
Juan Carlos Vizcaíno va iniciar aquesta aventura al setembre amb dos companys més (Ignasi Sánchez i Ángel Martín) i tots tres van anar comunicant cadascun dels passos que feien a través del seu blog (http://www.shishapangma09.com), cosa que ens ha permès anar seguint el viatge i l’esforç que representa pas a pas, una experiència tecnològica que segurament hagués deixat sense paraules l’Edmund Hillary.
El seu blog, l’entrevista i el reportatge que li féu Viladecans tv, reflecteixen bé l’esforç que tot plegat significa i aporten imatges d’una gran bellesa.
És un tòpic dir que l’esport aporta valors singulars. Però la veritat és que tot plegat em fa pensar que fer aquest cim ha comportat actituds que van una mica contracorrent respecte al món que vivim, de la immediatesa i del sofà i el comanament a distància com a símbols de la nostra acomodació i mandra col·lectiva.
En primer lloc, perquè són expedicions que requereixen una llarga preparació: pensar, planificar, exercitar-se, estalviar, fer equip, resoldre problemes de finançament, i dificultats administratives... Feina que no es veu, però que resulta imprescindible.
En segon lloc perquè cal comptar amb elements que resulten gairebé estranys a la nostra cultura, com el fet de l’aclimatació. No pots arribar i moldre. Al marge de la preparació específica que es pugui fer, no tothom s’adapta igual. I en qualsevol cas cal deixar passar temps (aquest material tan preuat) i fer i refer els mateixos camins diverses vegades per anar agafant el ritme desitjat. M’ha resultat molt curiós el sistema d’articulació i entrenament dels tres campaments que són per damunt en alçada respecte al camp base.
I un altre factor notable és el temps atmosfèric: un factor de sort, que cal valorar amb precisió i que tant pot facilitar les coses com tirar-les absolutament enlaire.
Finalment, el treball en equip, imprescindible. Però que també fa que, com és el cas, només un dels expedicionaris (en Juan Carlos) pugui posar el peu realment al cim, perquè els altres dos es veuen obligats a tornar pel mal temps. O que condiciona la feina al suport a alguna persona accidentada.
Per tot això valoro molt la capacitat d’integrar petits projectes ciutadans com és el del Mamut dins de grans projectes personals. Requereix sensibilitat, motivació i una bona dosi de generositat. Ja hem vist que el pobre anava carregat d’un bon grapat de banderes. Això és més pes i pensar-hi, que no és poc.
Valors tots ells afegits als que significa fer el Shisha Pangma: coratge, resistència, tenacitat, energia...
Moltes felicitats, i moltes gràcies!

Mercè Solé

La netedat del nostre pam

Darrerament la corrupció sembla que fa forat a Espanya. A Catalunya potser vivíem el miratge que no ens afectava… fins que hem descobert unes quantes trames que posen damunt la taula el delicte de persones vinculades a institucions tan estimades com el Palau de la Música, o a una ciutat el gruix de la qual està format per treballadors sobre qui ja recauen els problemes associats a l’actual crisi. Es tracta d’una corrupció transversal, que afecta diversos partits polítics que s’han afanyat a cessar de militància els afectats, i es tracta no només de delictes, sinó també d’actuacions legals però dubtosament legítimes.
La lògica reacció de la gent ha estat la indignació… seguida del comentari general: “No hi ha un pam de net”. I encara: “Tots els polítics són iguals”. Bé, és comprensible. Però ens hi juguem massa per quedar-nos aquí, perquè l’autenticitat d’una democràcia que ha costat molta lluita i molt d’esforç implantar, depèn de tots nosaltres, no només dels polítics, que en rigor tampoc no tots, totes, són iguals. Se’ns acudeixen diverses mesures, entre moltes d’altres: incrementar –millor dir, aplicar correctament– el control dels poders públics sobre els comptes públics; revisar el sistema de finançament i el control de la despesa dels partits fins a fer-los totalment transparents; implicar-nos tots plegats molt més, i molt més críticament, en la política i, sobretot, fer net del petit pam que ens toca a nosaltres. Perquè la corrupció neix fàcilment quan el terreny hi és abonat, i d’això segurament una gran majoria en som corresponsables. Perquè no és ètic tampoc fer frau a Hisenda, promoure l’economia submergida, desentendre’ns dels problemes dels conciutadans, i una llarga llista d’actituds que en el nostre món són altament valorades.

Sentit crític, participació, responsabilitat, solidaritat,… netedat començant pel pam que ens ha tocat. Sense això no hi ha democràcia real.

Paquita Térmens, la història de Cal Menut

Darrere de la masia de Cal Menut hi ha molts segles d’història. Al segle XIII ja es parla d’una casa en aquell lloc. I ara la història continua. Ara, al segle XXI, aquella masia està identificada amb una persona que hi ha viscut 76 anys: des de l’11 de desembre de 1922, en què hi va néixer, fins a finals de 1998. Paquita Térmens ens desgrana el record d’aquella vida dura i feliç alhora.
- Comencem pel nom. Cal Menut, de què ve?

- N’hi ha que diuen que ve d’un que era molt petit. Però a mi l’àvia de la casa que hi havia allà al costat sempre m’havia dit que venia de que les minyones que hi havia allà, en el temps de la guerra dels francesos, per portar recados a la Font del Ferro, que eren família amb els amos d’aquí, els Amat, hi feien anar un vailet que tenien. I així la casa va ser anomenada la casa del vailet, del menut. Això m’havien explicat.

- Des de quan hi vau ser, vosaltres, com a masovers?

- Nosaltres no érem masovers, érem arrendataris. Des del meu avi. El pare ja havia nascut allà. Abans hi vivien els amos, els Amat. Els meus avis vivien en una de les cases petites del carrer de les Sitges, i després, quan els Amat van deixar Cal Menut, ells hi van anar.

- I el nom de Can Sala que ara també s’utilitza?

- Can Sala eren els amos. Els amos es deien Amat, però eren de Can Sala. Però el nom que n’hi deia tothom era Cal Menut.

- Parlem de la teva vida a la masia. De què vivíeu?

- Vivíen de la terra que portàvem allà dalt, i una altra terra que teníem a baix a Marina. A la masia, quan la meva mare es va casar, a més de sembrar patates i alguna altra cosa pel gasto, hi havia arbres de tota mena i sobretot oliveres. Els cirerers els van començar a plantar cap a l’any 22, quan vaig néixer jo.

- Abans no hi havia cirerers, allà.

- Alguns potser sí, però hi havia sobretot oliveres, vinya, garrofers... Hi havia un camp, al final de tot, tocant ja a la pedrera, on hi ha els bombers de Sant Climent, que tot eren oliveres. I les van arrencar i allà van començar a plantar cirerers. I també en un tros entre la riera i la carretera, on es veu que hi havia un camp de tennis dels senyors que anaven a estiuejar a Sant Climent, i allà també n’hi van plantar. I a partir d’aquí van anar-ho plantant tot.

- Tot això ho va fer la teva família.

- Sí, els meus pares. Eren els únics de Viladecans que tenien una quantitat tan gran de cirerers. Sobre la masia, més amunt d’on hi ha els ametllers, també n’hi van plantar. I quan hi van posar les torres de la Enher, van fer un disbarat dels grossos. Vam estar cinc anys peleiant per poder cobrar. Perquè ens van fer malbé tot el camp. I a més, aquella torre feia por. Des de baix a la carretetra no ho sembla, però vista des de la finestra del quarto on dormíem nosaltres, feia por, i senties el brunzit dels fils...

- Com a arrendataris, quant havíeu de pagar als amos?

- Cada any per Sant Joan pagàvem. Per la casa i per la majoria dels camps, pagàvem un tant en metàl·lic, i per un dels camps pagàvem una part de la collita.

- I aquí també hi entraven els camps de la Marina?

- No, els camps de la Marina eren d’un altre amo. Com que anàvem a vendre, ens anava bé tenir una mica de tot. Portàvem cireres de la masia i verdures d’allà baix.

- I per anar a vendre, com es feia?

- Això va anar canviant amb les èpoques. La mare m’explicava que, quan jo tenia tres mesos, ja em portava al mercat de Sant Antoni, que hi anaven amb el carro i el burro. Em deixava al bar que hi havia a l’entrada del mercat, i quan estava de vendre m’anava a buscar, i cap a Viladecans.

Després, quan vaig anar a vendre jo, que sobretot en temps de les cireres hi anàvem cada dia, uns dies al Born i uns altres a Sant Antoni, ens llevàvem a quarts de 3 de la matinada per agafar l’autobús que venia de Gavà, i la il·lusió era trobar seient per poder dormir una mica.

- Una de les feines que també tocava fer era aclarir el bosc.

- Sí, un cop l’any venia un pèrit i marcava quins arbres calia tallar. I llavors venien de Torrelles uns boscaters, i s’hi passaven quatre o cinc dies, i s’estaven a casa mentre feien la feina. Ells sopaven a la vora del foc, nosaltres a la taula, xerràvem una estona, i després ells se n’anaven a dormir a la pallissa. La llenya la portàvem a Gràcia, on hi tenia un forn una filla del Forn del Mig. I durant l’any nosaltres esporgàvem els pins, i en fèiem costals, i els portàvem al Forn del Mig, aquí a Viladecans.

- I també venien ramats.

- Sí, venien ramats de Castellar de n’Hug. Es passaven aquí tot l’hivern pasturant a la muntanya, i també venien a prop de la masia a menjar-se les fulles dels ametllers que queien... I a vegades, que se’n tornaven, ens donaven un xai.

- I on dormien?
- Abans de la guerra havien dormit a vegades a Cal Menut, però després anaven a una masia de Sant Climent.
- Aigua corrent, no n’hi teníeu.

- No! I això sempre va ser un problema: per rentar, per beure... Teníen el pou que donava a la cuina, però no era suficient. Havíem d’anar a buscar l’aigua amb portadores... Vam fer un altre pou a fora, però es va contaminar. Al final la dúiem del llac de Cal Ginestar.

- I llum tampoc no n’hi teníeu.

- No, tampoc. Era una calamitat. Per allà al costat hi passava la línia que va a Sant Climent, i nosaltres no vam tenir llum fins als anys 70.

- I com ho fèieu?

- Amb carburo. Llum de carburo i espelmes. Jo vaig tenir tots dos fills amb llum de carburo...

- I això, fins fa poc més de trenta anys.

- Sí. Jo crec que ens haurien de donar un premi. Ni aigua ni llum. I tot era perquè l’amo no volia. Hem tingut uns amos que per cobrar, de seguida. Però la finca no se l’han estimada. Perquè si se l’haguessin estimat com ens l’hem estimat nosaltres, les coses ara no estarien així. Ens van arribar a dir que abans la donarien a la Generalitat que vendre’ns-la a nosaltres. Perquè nosaltres la volíem comprar, però ells mai no van voler.

- I per què no van voler?

- I jo què sé! I tot plegat, al final l’han deixat perdre. La casa, els camps de cirerers... No s’ho han estimat. I se l’han venut de mala manera.

- Parlem de les coses que hi havia dintre la casa.
- La premsa. Que suposo que no se la podran endur, perquè si poguessin, se l’endurien.
- Tu l’havies vist fer servir?
- Sí, de quan encara teníem vinya. Fèiem vi per nosaltres, per la casa. Sí, encara me’n recordo de com feien anar el cargol aquell ençà i enllà.
- Quines altres coses maques recordes d’aquella casa?

- Home, per mi totes eren maques! Allò era casa meva, i m’ho estimava molt! També recordo el pou, amb aquell forat que hi va des de la cuina fins a baix. Per allà pujàvem l’aigua, amb vuit esglaons i trenta metres de corda. El forat aquell el van descobrir en fer el pou, que el va fer el Peret del Sèbio. I es veu que anava a parar a un amagatall que el devien haver fet a la guerra dels francesos o a la dels carlistes.

- Les guerres aquestes devien afectar molt tota aquella zona...

- El pare em deia que a Sant Ramon hi havia unes basses on s’hi amagaven no sé si els francesos o els carlistes.

- Què més recordes?

- La matança del porc, que era una festa que venia tota la família. I també els indiots, que els anàvem a pasturar a la Verdera. Anàvem a arreplegar glans a la roureda, en aquells roures que hi ha més enllà de la bòbila, per donar-los als porcs. I els indiots, abans d’anar a col·legi, cada dia anàvem a portar-los a la Verdera, amb una canya. I després de pasturar els indiots, cada dia quatre viatges al col·legi, perquè el migdia anàvem a dinar a casa...

- I els indiots, on els dúieu a vendre?

- Jo no hi anava, però els duien a Barcelona, a la Rambla de Catalunya, per Nadal. Si no els podien vendre, les porteres dels pisos els hi deixaven guardar per l’endemà. I els que al final quedaven sense vendre, cap a casa, i ens els menjàvem nosaltres.

- I la guerra, com la vau viure?

- Venia molta gent a dormir a dintre casa. A terra tot eren matalassos. I me’n recordo de tota la gent que venia. També venia gent de Barcelona. I nosaltres dormíem tots a l’habitació de la mare.

- Venien per por dels bombardejos?

- Sí. El dia qui hi va haver els bombardejos a Viladecans, senties la gent pujar per la carretera plorant i cridant...

- I ara què passarà, amb Cal Menut?

- I jo què sé! No en sé res de res... Jo vaig guardant tots els retalls de diari i tots els papers que parlen que allò és patrimoni, o no sé quin nom li van posar... Doncs si és així, per què ho ha deixat perdre, l’Ajuntament? Si la casa hagués estat aquí al mig del poble, segur que no ho haurien deixat perdre. Però essent allà, costa més, hi ha més gasto... Però ara, que volen que les criatures sàpiguen el que es feia abans i tot això... doncs allà dalt hi ha moltes coses! Allà a la masia hi ha fins i tot un cup enrajolat! I com el forn que hi ha allà a casa no n’hi ha cap altre a Viladecans... I el celler... Hi ha moltes coses per poder ensenyar. I l’era, i els corrons que no sé si encara hi són... Uns pels altres, ho han deixat perdre.

Josep Lligadas Vendrell

La inauguració de la nova seu de l'Ajuntament a la Torre Modolell

A l’any 1920, el dia 8 de setembre, diada de Festa Major, es va inaugurar la nova seu de l’Ajuntament al palau de Magdalena Modolell, cedit al poble de Viladecans pels marmessors de la seva herència. La festa va comptar amb la presència d’Àngel Guimerà i els ciutadans van poder visitar la Casa de la Vila en jornada de portes obertes els dies 10 i 11. Tot plegat va servir per celebrar, encara que de forma avançada, la Diada Nacional de l’onze de setembre.

El diari “La Veu de Catalunya” en l’edició de tarda del dia 14 i del matí del 15, en fa la següent crònica:
A Viladecans. En aquesta vila es va celebrar la Diada Catalana. Al matí hi hagué un solemne ofici a la Parròquia, molt ben engalanada. Mossèn Eduard Roman, vicari de la dita Parròquia, féu un parlament brillant, que acabà cantant les belleses de la llengua pàtria. A la tarda tingué lloc el descobriment d’unes làpides que porten els noms d’en Prat de la Riba i Angel Guimerà, a dos carrers que convergeixen a la Plaça. Després de descobrir les làpides el digne batlle va parlar en nom de l’Ajuntament; don Adolf Ros, advocat assessor de la corporació, va fer un patriòtic parlament; i en representació dels Presidents de la Mancomunitat i Diputació, el nostre ben volgut diputat senyor Bassols en brillants paràgrafs clogué l’acte, essent molt aplaudit. Es cantaren “Els Segadors” i es donaren visques a Catalunya. A la galeria de la Casa de la Vila es va servir un xampany d’honor, que presidí don Angel Guimerà. El Batlle del poble don Roc Mas, va donar mercès als concorrents i a les representacions nacionalistes dels altres pobles. A la tarda es féu la processó, essent pendonista el senyor Bassols i cordonistes don Adolf Ros i don Josep Feliu. A la nit es va aviar un magnífic castell de focs artificials, i va tenir lloc a l’envelat la representació de “L’ànima és meva” per la companyia “Nolla”, ocupant una de les llotges en Guimerà, la comissió organitzadora d’aquesta Diada ha donat mercès a don Ramon Taxonera i altres persones de la colònia estiuenca per llur cooperació.
Mossèn Andreu Samaranch, capellà de tarannà integrista, havia renunciat a la rectoria de Viladecans tres anys abans, però seguia mantenint la condició de marmessor de l’herència Modolell.
Des del primer moment es va oposar que l’Ajuntament s’instal·lés a Can Modolell perquè, segons el seu entendre, contravenia les disposicions testamentàries de Magdalena Modolell. Samaranch defensava que l’edifici havia de ser centre catòlic i per això va demandar als seus companys de marmessoria en considerar que no es respectava la voluntat de la difunta.
Mossèn Samaranch descriu així l’acte d’inauguració de la nova seu de l’Ajuntament:
La procesion del apostolado se estableció en septiembre, y nunca se suspendió hasta que en 1920 degeneró en un acto politico separatista inaugurando la Casa Torre Modolell como casa Consistorial, presidiendo la fiesta el diputado Sr. Bassols en representación de la Diputación y Mancomunidad celebrando una diada catalana organizada por los señores Taxonera, que acabó con un triste incidente, puesto que uno de los concurrentes al festín de Baltasar Sr. Consul (Juez Suplente) asistiendo a la procesión cívica religiosa cuyo pendonista era Bassols, víctima de un ataque de apoplegia, se desploma al paso frente al Convento convertido en Casal Catolich (nacionalista mas que católico, que habia de inaugurarse en el dia siguiente), falleciendo aquella misma noche, mientras sus compañeros y correligionarios asistian a la función teatral de “L’ANIMA ES MEVA”, de Guimerá, que presidia, y a cuyo personaje así como a Prat de La Riba dedicaron las dos calles afluentes a la plaza, sustituyendo al efecto, la antiquísima de San Juan.
Firmo Cònsul i Borrull, va morir el dia 10 de setembre de 1920 a l’edat de 48 anys víctima d’una embòlia. Samaranch va considerar que aquesta mort era un càstig diví, quan la compara amb la de Baltasar rei dels caldeus, que va morir la nit després d’organitzar un banquet amb concubines i adorant déus pagans. Fixeu-vos que la processó es va celebrar el dia 8, però Samaranch, per fer-s’ho venir bé, va avançar més d’un dia la mort de Firmo Cònsul.
Per entendre el perquè Samaranch destaca el fet de que Firmo Cònsol es desplomés al passar per davant del “Convent”, caldria anar uns anys enrera, concretament fins el 1910.
És en aquest any, quan Magdalena Modolell encarrega a l’arquitecte Josep Azemar la construcció d’un edifici al carrer de l’Estrella per a escola catòlica de nenes. A la seva mort l’edifici ja era acabat, però en no trobar cap congregació de monges que se’n volgués fer càrrec, la majoria dels marmessors van optar per instal·lar en aquest edifici, que aleshores ja tothom anomenava “Convent”, el Centre Catòlic que Magdalena Modolell havia previst en la clàusula sisena de la seva memòria testamentària.
Després de fer les obres necessàries per dotar les instalacions d’una sala per fer teatre i projeccions de cinema, tot va quedar a punt per inaugurar el nou Centre Catòlic al mateix temps que la nova seu de l’Ajuntament. Però mossèn Andreu Samaranch es va oposar novament a aquesta decisió de la majoria de l’herència, demandant per segona vegada als seus companys marmessors i aconseguint que el Tribunal Eclesiàstic paralitzés el procés sense que es pogués dur a terme la inauguració del nou Centre.
Aquesta estranya situació de tenir un local amb sala de teatre i no poder-lo fer servir per ordre del jutge la trobem reflectida en la visita pastoral de 15 de gener de 1921:
… está en formación un Centro Católico cuyos reglamentos obran en esa Secretaria de Cámara desde 15 de Agosto de 1920 y que a pesar de tener ya local adecuado y estar inscritos buen número de socios no ha podido inaugurarse por causas ajenas a la voluntad del Señor Ecónomo y del pueblo.
Finalment hi va haver un període en què el Convent va poder ser utilitzat com a Centre Catòlic, però la història va acabar com molt probablement ja us heu imaginat: Samaranch va guanyar el plet i el convent es va convertir l’any 1930 en el col·legi de la Sagrada Família.

Jaume Lligadas Vendrell