Murs i concertines...

 Busca-hi l’error !

Montserrat Cabo

Semblava que amb la caiguda del Mur de Berlin avançàvem vers un nou món millor en el qual ja no hi cabrien més murs físics. Anys després, no només no han desaparegut sinó que proliferen a països del primer món, per evitar que vinguin els maltractats de la terra. Uns maltractats que com a “migrants” fugen de les seves terres de naixement per problemàtiques diverses (fam, guerra...) I es aquí, on vull parar-me un moment per preguntar-me: ¿És que no són el mateix aquells que fugen de la fam i la mort per la misèria que aquells que fugen de la guerra i la mort per l’horror? Sembla que per a alguns polítics no són el mateix i podem trobar afirmacions de diferents forces polítiques on distingeixen la resposta davant els dos fenòmens o pitjor encara personatges que a les eleccions afirmen que “los países de Europa en función de nuestras posibilidades, estamos obligados a dar ayuda a estas personas”, mentre donen una resposta molt diferent en relació amb els immigrants de Romania o de qualsevol país àrab.

¿Com es pot dubtar, ni per un moment, que s’han de ajudar de manera directa totes les persones migrants (per qüestió econòmica, d’asil o refugi)? Però, ¿com dubtar també que s’han de combatre aquelles polítiques del món avançat envers les terres d’altres indrets menys desenvolupats? El que no pot ser és anar fent guerres a Iraq, Síria... per canviar dirigents polítics o règims polítics no amics, i després escandalitzar-se del fet que vinguin onades de refugiats. Tampoc poden pretendre portar a la mort per inanició o per manca d’una política sanitària bàsica milions de persones a l’Àfrica o a qualsevol altre lloc, mentre la resposta i les mesures per evitar la seva vinguda són murs i concertines.

Els murs i les concertines són ja conegudes, i molt bé, pels milers i milers de persones que esperen al mont Gurugú el moment d’entrar en “la Terra Promesa” i que viuen dia rere dia amb l’esperança d’allunyar-se dels països de la misèria i entrar en un paradís anomenat Melilla. Ells no són nous, però moltes vegades són invisibles i poden morir a la platja del Tarajal o en una pastera al Mediterrani, sense que una majoria de gent s’escandalitzi per un esdeveniment més d’aquest tipus. 

Ja va sent hora que aquestes persones comencin a ser visibles per a la població dels nostres  països que també estan patint els efectes d’una maleïda situació de crisi econòmica i en molts casos humanitària.  I  penso que possiblement els responsables d’aquestes situacions de dolor siguin els mateixos personatges que governen les nostres vides en aquest món, siguis on siguis.

Miguel de la Rubia