dijous, 15 d’octubre del 2015

Ball d’envelat

Aquesta fotografia ha congelat el temps en blanc i negre. Mirar-la és treure el cap a una finestra del passat. Es pot gairebé escoltar la música en veure la jove parella enllaçada. La mà d’ella, la qual no veiem, la imaginem recolzada a l’esquena d’ell, sentint la calor del cos jove a través de la jaqueta del vestit que era possible que estrenés per la festa major d’aquell ball de l’envelat que només sobreviu en la memòria i en el temps immutable de les fotos.

Ballar era això, agafar-se la mà esquerra, enllaçar els dits a l’altura del cor, estrènyer ell la cintura d’ella, parlar baixet, “Cheek to Cheek”, fregant-se les galtes amb les paraules i harmonitzar els moviments dels cossos, de les mans i dels peus deixant-se portar pels acords de Glenn Miller, o dels boleros d’aquell valencià establert a Palma, ex sergent republicà que va passar unes llargues vacances en un camp de concentració franquista, Jorge Sepúlveda i el seu  “mirando al mar soñé y tú no estabas junto a mí”. Ell porta una tira de dol a la solapa, per recordar la pèrdua recent d’un ésser estimat, brilla al canell el rellotge de polsera i en la camisa blanca els botons de puny. Porta el tupè en alt, probablement engominat, i un fi bigotet negre que el temps ha blanquejat i eixamplat sobre el somriure retingut, que no deixa anar del tot. Riu amb els ulls de dalt a baix, com si acabés de dir alguna cosa al fotògraf. Ella llueix un somriure obert i espontani, de dents blanques i ulls grans i feliços i un vestit estampat de lleu escot triangular,  de petites flors sobre fons fosc. Sent la mà d’ell abraçant-li la cintura. En el braç porta una polsera i els seus dits treuen el cap de dins de la mà d’ell. Té el cabell negre, llarg i ondulat, que descobreix l’orella on s’ insinua una arracada.

Ja devien estar casats en aquell ball de festa major perquè ell porta una aliança al dit del cor. Una aliança que ha resistit els embats del temps, de les alegries i les penes. Els anys que li han emblanquinat el cabell i li han afegit talles a la cintura, han respectat l’anell al dit, el símbol d’un acord i una promesa. Encara que l’envelat sigui un record del passat i ja no soni Glenn Miller ni Jorge Sepúlveda, el somriure en colors d’ella mirant-lo a ell val més que mil paraules, amb el mateix gest, la mateixa franquesa sense gat amagat de seixanta anys enrere. Es noten els milers de dies que construeixen dolors nous i pinten taques i arrugues a les pells, es nota la vida que esculpeix constantment els nostres cossos, però en els seus dits romanen les aliances de la il·lusió de viure junts i que les quiten lo bailado. Poden continuar el ball i canviar les lletres de tangos i boleros, perquè no es un soplo la vida, i parlar baixet fregant-se les galtes amb les paraules mentre sona una cançó que li corregeix la plana a Jorge Sepúlveda: mirando al mar soñé y tú estabas junto a mí.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza