Ordre

 

Obra del fotògraf Ursus Wehrli, o l’art de l’ordre compulsiu

Aquell no seria un dia com els altres, però el Pere ho desconeixia, ni tan sols ho sospitava. Com ho havia de fer? Com de costum, va esmorzar sol a l’acollidora cuina de casa, envoltat dels nets atuells i els brillants armaris –”la meva dona és un sol: ho deixa tot com una patena, no com jo, que sóc un complet desastre; quina sort que tinc!”–. Es va deixar embolicar, com sempre durant el seu primer cafè de la jornada, per la música procedent de la ràdio que mai abandonava la seva posició al costat de la vitro. Quan ja gairebé estava aconseguint desxifrar els pòsits de la seva tassa, el van trucar dela feina:

– Pere, pots portar els documents de la reunió d’ahir que et vas endur a casa per revisar, si us plau?

Va poder. Quan va arribar al despatx va lliurar els papers sol·licitats i, de sobte i sense venir al cas, li va entrar un xaloc i li va donar per netejar la seva taula de treball. Volia deixar-la impol·luta. Una cosa estranya, inaudita, tenint en compte que mai no arreglava els seus papers, sinó que sempre els apilava fins a la inestabilitat. Les companyes de la neteja li havien demanat un milió de vegades que els deixés espai per poder treure la pols, per fer el que havien de fer. Però a ell li entrava per una orella i li sortia per l’altra sense deixar empremta.

Aquest dia va netejar i va netejar. I no només la seva taula al despatx, sinó també el seu cotxe, on els trastos s’acumulaven igual que els seus papers. “Què em passa avui? Per què tinc aquesta ànsia sobtada d’ordenar? Estic nerviós i gens centrat. No m’ho explico. No puc concentrar-me en el que faig, no ho entenc. No tinc cap motiu per creure, per témer, que alguna cosa fora de l’habitual vagi a ocórrer, però és el que sento, com un pressentiment. Que estrany. Només puc pensar que tot estigui ordenat, és l’únic que desitjo, com si alguna cosa hagués de desordenar-se en la meva vida, com si alguna cosa hagués de canviar... Això no és normal... No m’agraden gens els canvis... Què em passa?!”.

Sí, els canvis l’horroritzaven. Els odiava. Sobrepassava els 50 –”ja tinc una edat”– i sostenia que, normalment, les alteracions de la rutina no sobrevenien per a bé. Tampoc suportava la incertesa, i menys la d’avui respecte a no saber si era a punt de succeir alguna cosa o què havia de ser, i se sentia inquiet. Va acabar d’ordenar, va llençar l’últim paper innecessari a l’arxiu “definitiu” i, com a íntima recompensa, va pensar en prendre un altre cafè amb calma, aquest cop al bar de la cantonada que tant el relaxava. Li encantava el cafè, aquest líquid calent, fosc i amarg que el revitalitzava per dins.

Però la seva idea no seria possible. En aquell moment, va sonar el seu mòbil i va esperar, abans d’agafar-lo, que no hi hagués cap foc per apagar. Quan la conversa va acabar, hagués preferit que tot fossin urgències, haver de quedar-se fins a les deu de la nit si hagués calgut, arribar a casa després de la llarga jornada i, llavors, fer el que més li agradava al final del dia: descansar i gaudir de la companyia de la seva família.

Però, com tenia per costum, el destí no era com volia el Pere, anava a la seva, havia fet altres plans. La trucada era de la Marta, la seva dona: la policia acabava de comunicar-li que un autocar escolar havia topat de cara amb el cotxe de la Teresa, la seva filla. No hi havia supervivents.

Patrícia Aliu 

(patri.aliu@gmail.com)