Els dos de la nostra esquerra són en aquesta foto però semblen ser en una altra. El primer ha de saber de medalles, es nota com inclina la caixa perquè la medalla surti a la foto. Té la cara torrada per l’aire lliure com un llaurador, no de terres sinó de futurs. Es veu que li va la marxa perquè els quadrats d’escacs se li s’eixamplen en passar pel pit d’atleta i de mestre d’escola.
El seu veí té els ulls entretancats com intentant fer memòria de tot allò que mai s’ha d’oblidar. Al trau porta enganxat un Lenin, que ha de ser com portar la Internacional clavada al costat del cor. El mentó amb barbeta amb clenxa al mig està lleugerament alçat com per començar a reivindicar, que no és el mateix que demanar, perquè reivindicar es fa sense abaixar el cap. A la boca un gest a mig fer, que tant podria acabar en somriure com en reclamar més llits per a l’hospital. La paraula, a més de les mans, és el capital dels treballadors, el punt de suport per moure el món de la granota blava, dels dits amb esquerdes, de les cares emmascarades i dels pulmons amb silicosi. No obstant això, quan es fan les coses no es fan des de la boca sinó des de l’oïda perquè les fan els qui escolten. Molts no hi són perquè se n’han anat, però encara hi són, tal com eren, en la memòria muda i obrera de gest atapeït i front alt.
Al costat, ell i ella, miren cap a dalt com mirem tots quan s’obre la festa major i sona un gran petard i la nit fosca s’il·lumina amb esclats de colors com si assistíssim al començament del món. Són germans i porten als gens i a les venes cent anys d’inventar big bangs als cels de les festes dels pobles del món.
Dos llocs més enllà el color fúcsia del jersei de coll alt d’ella i el seu somriure de finestra oberta de bat a bat trenca el protocol de gestos i colors continguts. Abans, la primera autoritat, amb el somriure satisfet de qui acaba de repartir honors. Al seu vestit li falta l’exactitud mil·limètrica del blazer blau que el distingit de la dreta vesteix amb la desimboltura de portar blazer des del bressol. Ell i el seu company, de corbata, rellotge i vestit perfecte, comparteixen medalla i aniversari de segle d’una empresa que va fer de tot, armes per a la república, radiadors, banyeres, aixetes i inodors per seure en soledat. També va fer l’hospital i miracles amb la producció. El que feia amb cinc mil ara ho fan amb cinc-cents treballadors. És el progrés. Quan les empreses creixen els treballadors s’encongeixen. Són veïnes educades que no et diuen adéu amb la mà. T´acomiaden per carta.
Les dues últimes dones recullen un homenatge en nom d’una persona que no hi és perquè també se n’ha anat. Era monja, li deien germana però li podien dir mare perquè portava els nens a aquest món. De vegades es feien esperar. Com els homenatges pòstums, que són com convidar al cinema quan s’ha acabat la pel·lícula.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada