L’altre dia vaig escoltar una conferència (La ciudad de los cuidados como práctica política) que vaig trobar per internet, de l’antropòloga i educadora ecofeminista Yayo Herrero, en què proposava substituir el primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans (“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”) pel següent text:
Tots els éssers humans neixem vulnerables i indefensos en el si d’una mare i arribem a ser lliures i iguals en dignitat i drets, sempre i quan rebem una quantitat ingent d’afectes, atencions i cures que haurien de ser proporcionats per homes i dones en una tasca civilitzadora sense la qual la nostra espècie no sobreviurà. En el cas de rebre’ls, arribarem a estar dotats de la raó que ens permeti viure fraternalment unes persones al costat de les altres, conscients d’habitar un planeta que té límits físics, que compartim amb la resta del món viu i que estem obligats a conservar”.
Un pèl més llarg, si voleu, però amb uns accents que em semblen molt interessants. En primer lloc, la interdependència mútua, trencant el mite de la nostra autonomia i capacitat total que, francament, xoca de ple amb la realitat. Naixem fràgils i solem morir igual de fràgils, amb períodes de llarga vulnerabilitat pel mig en molts casos, la qual cosa ens obliga a la mútua atenció i cura, qualitats més aviat menystingudes i assignades històricament a les dones. Una atenció i cura que es fa difícil de proporcionar, i, si no, que ho preguntin a la munió d’avis-esclaus que han de tenir cura sí o sí dels seus néts mentre els fills treballen de vegades amb sous insignificants. Hi ha una altra qüestió en dansa: qui tindrà cura d’aquests avis, i més amb l’actual envelliment d’occident. Bé, la resposta és fàcil: moltes dones immigrades de països empobrits per l’acaparament econòmic del Primer Món. Els prenem els recursos i els prenem les cuidadores.
I, en segon lloc, la limitació dels recursos de la terra que habitem posa en relleu igualment aquesta mútua dependència, no només de les persones, sinó de la natura en la seva totalitat. Herrero posava l’accent en l’esgotament dels recursos naturals i expressava que l’anunciat col·lapse energètic (és a dir la fi de les energies fòssils amb tot el que això comporta per al nostre estil de vida) ja estava començant.
Servidora, que ja fa temps que va sentint aquest discurs del col·lapse energètic des de diferents vessants i per part de gent que no hi posa només la ideologia, sinó també la ciència, se l’imaginava d’una altra manera, de forma apocalíptica i com si el món s’aturés de cop. Perquè resulta que curiosament com més es van esgotant les reserves energètiques fòssils, més en fem dependre fins i tot l’alimentació. Fem viatjar els enciams centenars de quilòmetres i cada cop que ens mengem un bistec resulta que en el procés de criança i producció de carn hem consumit quantitats ingents d’energia i hem generat volums enormes de residus.
Herrero subratllava que es va aguditzant la desigualtat en l’accés als béns de primera necessitat, o sigui que determinats serveis només estaran a l’abast d’un grup selecte i ric que s’anirà reduint; i que al darrere de l’exili massiu dels refugiats hi ha també la lluita pel control dels recursos energètics, disfressat i barrejat amb altres coses de tipus ideològic o religiós.
Ens haurem de recordar més sovint que l’austeritat és imprescindible i que gastem moltes energies –fòssils i humanes- en coses absolutament banals. Mentrestant, a banda de lluitar per energies alternatives, farem bé de reclamar l’acollida de tota persona en la seva dignitat, vingui d’on vingui. Perquè, en el més pur estil de la lluita obrera, no hi ha justícia ni riquesa mentre aquestes justícia i riquesa no siguin per a tots.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada