Trossos de la meva vida anterior escampats per una casa que no és la meva. Vaig venir de la meva terra a una terra estranya, vaig tornar a la meva per casar-me i vaig tornar on sempre sóc una estrangera, ja sense marit, amb el meu fracàs a collibè.
Vaig deixant bocins de mi i dels meus records per tot arreu. Hi van amb mi i se’n van també amb mi. Cada cop em sento més sola, i més sola estic quan treballo. El final del dia m’atrapa amb el buit entre les mans. Unes mans que només empunyen el drap brut de la jornada. Igual a aquell altre drap que m’empolanaiva en el meu casament i els deia a tots que jo ja no era una senyoreta, sinó una Senyora.
Senyora de què? De la meva estrangeria, de la meva solitud, del meu treball monòton i gens creatiu, de la incomprensió per culpa del meu idioma, diferent dels qui m’envolten. Senyora de la llum que m’ajuda a netejar als matins. Senyora de les ombres quan el sol cau i la tristesa m’envaeix. Tot el dia desitjant acabar la neteja quotidiana. Per a què? Per tornar a la meva habitació sense ningú, per parlar sense ningú, només cap al meu endins.
No li trobo el sentit a res. La meva sensació és la d’haver-me equivocat sempre, en totes les meves decisions. Com si fos una dona trencada en un petit carreró sense sortida. Ni tan sols somric. M’he convertit en una les estàtues fredes del museu on em paguen per sobreviure.
Ja no me n’adono, del meu alè. El meu cor està deixant de bategar. Per cada passada del drap pels plecs de les escultures que avorreixo, més aïllada em trobo. Sóc com elles, assegudes o dempeus, tothora immòbils i sense vida mirant amb ulls sense fons cap al no res. Aquest no res que m’espera quan fitxo a la sortida i m’encamino cap al bus. De tornada al refugi assignat. No arriba a ser llar. NO és la meva llar. Ni ho serà mai.
Patrícia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada