Dia de canvi

Mujeres Sant Jordi (Pablo González)

S’ha fet el silenci. El dia tenia color d’oliva negra i ara acaba de sortir el sol. La torre que grata el cel des d’antic mostra arreu i avui una novetat que sembla sacrilegi. A molta gent li costa canviar, i més si és a la força.

El que es veu des de la torre acabarà veient-se per tots els cantons, fins i tot al Japó, i serà el remei dels mals que assetgen les dones d’aquestes contrades des del principi del món. Tots els dits assenyalen a crits cap amunt, cap a la dona alta, esvelta i forta que s’està dreta com un ciri amb l’espasa i els peus sobre la bèstia, ja morta, que no els deixava viure. Al seu costat, el fill del senyor del castell la mira amb delit i agraïment. També amb preocupació, perquè no entén com una dona l’ha pogut salvar. Après generació rere generació, imprès a les seves venes, el seu instint masculí és a punt de trair-lo i explicar alguna mentida al poble. Voldria tapar que no ha estat capaç d’acabar amb el drac sense l’ajut d’una dona.

Però no bada boca. I sort que calla! Perquè en aquell mateix moment la bella amazona armada i perillosa agafa una de les roses roges nascudes de la sang que regalima del cos de la bèstia i li ofereix al noi, que li somriu. N’hi ha tantes, de roses. que quan la dama valenta llença la resta del roser als vilatans tot el terra esdevé una catifa vermella immensa.

Des d’aquell dia, els homes i les dones del poble i els voltants són de veritat iguals i sense prejudicis de les capacitats mútues, i tenen les mateixes oportunitats. Mai no havia d’haver estat d’una altra manera, no penseu?

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com