 |
| “El somni” (1932), de Pablo Picasso. |
Des de petita, sempre m’ha
agradat el que faig. No concebo res més a dedicar-me a la vida. Crec que no
treballo del tot malament i la clientela sol dir que el meu toc final és del
millor de les nostres presentacions. Encara que no sàpiguen que soc jo el que
ho dona… Quan la cap de sala em comenta les floretes li responc cada vegada que
no sé fer res més i que amb això em sento lliure, mestressa de mi mateixa.
Aixecar-me al matí després
d’haver somiat un menú durant la nit em fa l’existència més preciosa. Al meu
cervell se succeeixen menjars exquisits disposats bellament en plats blancs com
la neu. Veig com es preparen els ingredients, com es van cuinant, en quin ordre
i amb quina temperatura. Miro el resultat i m’encanta. Només he d’escriure, en
despertar, allò que acabo de viure en una altra dimensió.
També des de petita, veia
en el meu pare la passió per cuinar. M’imagino que existeix el meu anhel
gràcies als gens que ell em va traspassar i a totes les vegades que l’he
observat treballar. Potser és ell qui, aprofitant el món dels somnis, em dona
instruccions de què he de fer en cada moment, i per això tot em surt fabulós.
És veritat: no en tinc, de falsa modèstia.
No m’importen les estrelles
que em puguin donar en el futur, ni les crítiques dels experts ni dels qui no
ho són, ni els famosos que visitin un dia el meu restaurant. Allà seré la reina
i faré el que em plagui.
—Ep, en què penses? Sempre
ets a la teva pròpia lluna… Tens llesta la comanda de la 6?
Somric. Sé que la maître
m’aprecia i només fa broma. M’afanyo a atendre la seva petició mentre segueixo
confiant que un dia m’arribarà l’oportunitat estrella. Aspiro a xef i estic
segura que aconseguiré la meva meta. Amb constància i ganes. I serà aleshores
quan tothom sabrà del que soc capaç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada