El passat 9 de novembre es va celebrar a Sant Climent de Llobregat la XVII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà sota el títol “La llar a l’Eramprunyà: models de família i societat al llarg de la història”. En aquesta edició i a petició del Grup Tres Torres (Associació per a la Preservació del Patrimoni Històric de Viladecans) vaig presentar una comunicació basada en les vivències de la meva família al mas de Can Carboner. Pels que no hi vàreu poder assistir us en faig cinc cèntims a través d’aquest escrit.
El mas de Can Carboner es trobava en un entorn agrícola
allunyat del nucli urbà de Viladecans, on la seva principal activitat econòmica
era la ramaderia i la venda de llet de porta a porta durant més de 30 anys.
El nom de la masia de Can Carboner, ubicada a l’antiga
Carretera de València número 34 de
Viladecans, prové d’un dels antics propietaris que era carboner i veí del Prat
de Llobregat.
La finca, d’unes 9 mujades, estava envoltada pels masos
de Can Roc de la Casa Alta, Cal Sans, Cal Balanyà, Can Sabadell i Can Fargas
i per finques agrícoles de pagesos de Viladecans, Sant Climent de
Llobregat, el Prat de Llobregat i Barcelona.
Fons: Família Martí Reverter
El relat se situa entre 1958 i 1988. 30 anys de creació i
desenvolupament d’una família en l’entorn rural d’un Viladecans en constant
transformació demogràfica, social i industrial.
El 1958 el pare pren la decisió de deixar de fer de mosso
i iniciar el seu propi negoci com a vaquer. Demana als seus futurs sogres que
el deixin establir-se a la vaqueria que hi ha al mas de Can Carboner. Des del
primer moment la mare participa activament en les feines de la vaqueria, del
camp i de la comercialització de la llet entre els habitants de Viladecans.
Al gener de 1962 la família materna deixa el mas i se’n va a viure al poble; moment en què marxem del nucli urbà i passem a ser els nous llogaters de la finca de Can Carboner fins al 1988.
El mas no tenia les mateixes condicions que els pisos on
havíem viscut anteriorment. Mai no hi va haver aigua calenta dins de la casa ni
aigua corrent a la cuina, on hi havia una llar de foc.
Els hiverns eren molt freds: glaçava i/o nevava. Sovint
s’havia d’escalfar aigua per descongelar, amb draps molls, les canonades i així
poder tenir aigua pels animals.
Quan els pares
van veure que la feina superava les seves possibilitats, especialment a
l’estiu, van començar a contractar treballadors per segar, escatar... Molts
d’ells treballaven a la fàbrica i completaven la seva jornada laboral amb
feines del camp.
Les feines a la masia no s’acabaven mai: netejar la
quadra, donar menjar a tot el bestiar, arreglar els animals, segar, carregar el
carro i portar el farratge cap a la vaqueria, mantenir l’hort i distribuir la
llet diàriament (matí i tarda).
A mesura que el fills es vam anar fent grans, vam haver
de combinar la jornada escolar amb les tasques pròpies del negoci familiar.
Llargues jornades amb molt poc temps per al joc, l’oci o la vida familiar i
social.
Cada dia (els 365 dies de l’any) es distribuïa la llet entre Viladecans, Sant Boi de Llobregat, Castelldefels, el bar del control de l’aeroport, el restaurant “La Pineda”... Durant els períodes d’excedent de producció també se’n portava a la fàbrica ATO. Vam arribar a tenir més de 35 vaques de producció lletera, vedells, gallines, conills,...
Fons: Família Martí Reverter
La major part de la llet es repartia a Viladecans, porta
a porta. A partir dels 7 anys els fills ja participàvem activament en el
repartiment de la llet.
Per tal de garantir una excel·lent higiene, cada dia es
netejaven meticulosament totes les ampolles, taps i lleteres que s’utilitzarien
a la tarda per envasar la llet que es repartiria a domicili.
La distribució de la llet porta a porta comportava
l’establiment d’una relació molt especial amb totes i cada una de les
famílies-clients. Les famílies esperaven, amb candeletes, l’arribada de la
recent llet munyida que caldria bullir per tal d’afavorir-ne la conservació i
el consum.
Molta gent ens anomenava “els de la llet” o “l’Agustí
o l’Eulàlia de la llet” o “el lechero”.
Cada dia entre les 00:00 i les 00:30 h arribàvem a casa,
moment en que sopàvem i anàvem a dormir.
Val a dir que durant els anys que vàrem estar al mas mai
vam tenir telèfon, la qual cosa augmentava l’aïllament de la família respecte a
la resta de la societat.
A casa sempre hi havia molta feina i això condicionava el
fet de no disposar d’un dia sencer de festa per gaudir amb la família, per
organitzar i/o celebrar festes familiars o participar activament
d’esdeveniments socials.
El temps va anar passant i els fills vam orientar la
nostra vida cap a activitats totalment allunyades del món de la pagesia i la
ramaderia. I és cap a finals dels anys 80 que els pares decideixen deixar la
finca per anar a viure a una casa del nucli urbà de Viladecans. El mas queda
buit i els camps erms. Més tard la finca va ser adquirida per AENA, que va
acabar enderrocant el mas.
Agustí Martí Reverter
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada