L’accés a l’habitatge, que és un dret, ha esdevingut un
problema endèmic. És un dret en si mateix i que a la vegada dona accés a altres
drets que s’apleguen sota el que podem anomenar “tirar endavant projectes
vitals”, tan important! Sense habitatge o amb la por de perdre’l, és molt
difícil, en termes d’igualtat d’oportunitats.
Vull destacar principalment dues conseqüències.
Una és la desigualtat entre la població que hi té accés i
la població que hi té dificultats o directament n’està exclosa. El risc
d’exclusió no el pateixen només els més pobres, s’amplia a més col·lectius: les
llars amb rendes baixes, les famílies monoparentals (especialment mares amb
criatures, que són més del 80% de les monoparentals), la població que viu en
zones tensionades i amb forta demanda residencial, i especialment els joves.
Per il·lustrar amb algunes dades, la taxa d’emancipació juvenil, és a dir, els
joves entre 16 i 29 anys que viuen fora de la llar familiar, és de les més
baixes d’Europa, a Catalunya representa el 20,6%, a Espanya el 17%, mentre que
la mitjana europea és del 32%. Sí, els joves tenen dret a tirar endavant els
seus projectes vitals.
Per una altra banda, les rendes baixes destinen
proporcionalment més recursos dels seus ingressos a les despeses d’habitatge
que les rendes altes. A menys ingressos més proporció d’aquests se’n van a
l’habitatge, i s’incrementa així el risc de privació en altres esferes com
l’alimentació, l’educació, la salut o la cultura. A més, la diferència de les
despeses que destina una llar que viu de lloguer i una llar que té un habitatge
en propietat és elevadíssima. És per això que el percentatge més elevat de la causa
de desnonament és per impagament del lloguer o per la finalització del
contracte (canvi de les condicions).
La segona conseqüència a destacar és la segregació social
i territorial provocada per les dinàmiques del mercat residencial i les
possibilitats de la població d’accedir-hi. Una segregació tant per baix (rendes
baixes), com per dalt (rendes altes), que configura el territori. Ha estat la
tempesta perfecta: la bombolla immobiliària de la dècada del 2000, la crisi
econòmica i financera del 2008, l’habitatge com a producte especulatiu i el
dèficit crònic de política pública d’habitatge.
Es pot dir, i sense exagerar, que la política d’habitatge
esdevé clau per a la cohesió, tant social com territorial.
La promoció d’habitatge públic de lloguer comporta el seu
temps (molt de temps) i els recursos son limitats, per això és necessari
planificar, concertar, incrementar la inversió pública de forma definitiva i
incentivar la inversió privada. La complexitat no demana una resposta, sinó
múltiples i coordinades. Per exemple, a Catalunya hi ha diversitat de
proveïdors i gestors d’habitatge amb caràcter social (d’iniciativa pública,
privada i del tercer sector), però que declaren dificultats reals. En aquest sentit,
caldria analitzar els entrebancs i facilitar els instruments normatius,
financers o fiscals per facilitar processos.
Penso i defenso també que la regeneració de barris i
zones urbanes amb indicadors elevats de vulnerabilitat i la rehabilitació del
parc d’habitatges han d’estar vinculades, interconnectades, i són
imprescindibles. És la manera de dignificar, transferir renda als territoris
més desafavorits i cohesionar, a més de fer efectius els Objectius de
Desenvolupament Sostenible.
Consol Prados
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada