Fa uns anys, ens escandalitzàvem veient que hi havia fons d’inversió en els bancs que tenien certs aliments com a actius (blat, blat de moro…)… ¿Com pot ser que allò que necessitem per a la subsistència dels éssers humans pugui posar-se a nivell de l’or, el coure, el cru? ¿Que els mercats determinin el preu del nostre pa, del pa de la humanitat, amb l’objectiu d’enriquir els que controlen els fons?
Allò que ens escandalitzava està passant ara també amb un
altre bé, que és un dels elements que garanteixen la vida: l’habitatge. I a
casa nostra.
Els fons d’inversió han descobert que el que els dona més
interessos en aquests moments és l’habitatge, especialment a països on la
regulació té esquerdes que els permeten fer de les seves per maximitzar el
benefici... I això passa en aquells llocs on la gentrificació s’ha convertit en
tret definitori de la vida. Va ser primer Venècia, i s’ha anat escampant com
una taca d’oli: Barcelona, les Balears, Màlaga, Canàries, Lisboa... i la llista
es va fent interminable...
L’habitatge deixa de ser el lloc on viuen persones, on
viuen famílies, on es construeix el present i el futur de la gent, on s’educa
les criatures, on es reposa després de la feina... Deixa de ser el marc on ens
relacionem i creem vincles amb el veïnat, on fem que el nostre entorn tingui
rostres de dimensions humanes a les nostres escales, als nostres barris, als
nostres pobles...
No, l’habitatge esdevé un pur negoci, una manera
d’enriquir-se... Tant me fa que ja no es lloguin pisos per a famílies a la meva
ciutat (¿serà perquè la legislació pot encara protegir un pèl més
als llogaters que tenen infants?), que es vagi esquerdant la vida dels que hi
resideixen, que es destrueixi qualsevol xarxa de veïnatge... Hem entrat en un
moment en què sembla que el lema de la nostra vida és la d’aquella cadena
d’aparells electrònics: “Jo no soc tonto”... i esclar, si puc guanyar
tres mil euros en lloc de mil al mes, ¿com ho havia de
perdre? I trobarem mil excuses per especular, justificant-me en el benestar de la “meva”
família, en que la llei no ho prohibeix, en fer com que no miro...
De veritat? Ho pensem de veritat? On queda el saber que
el que la llei permet pot no ser èticament vàlid? On queda la nostra
consciència? On queda el nostre referent de Jesús? On queda que m’importi el
meu germà? On queda allò que ens omple la boca de posar la vida al centre?
Perquè, sí, una gran part del
problema és generat pels fons voltor, per inversionistes d’altres països que
troben una rendibilitat a casa nostra que és incomparablement
més alta que la que obtindrien en altres negocis... Però el que m’entristeix
profundament és veure que al nostre voltant, ja trobem persones que estan fent l’opció de deixar de llogar
el pis de la tieta o el pis que legítimament han comprat per tenir un ingrés extra a veïns i
veïnes, a persones que volen construir el seu futur aquí, a projectes de
famílies...
I algunes són persones conegudes directament o conegudes
de conegudes. Optant per posar pisos turístics, per pisos de temporada, per
convertir apartaments en habitacions que es lloguen als preus que fa uns anys
es pagaven per tota el pis... Sí, fent servir les mateixes fissures que
aprofiten els especuladors professionals...
M’explicaven uns amics que el seu pis posat a la venda el
va comprar un mestre de primària en la trentena... i va anar amb un tècnic per veure si del
menjador se’n podrien construir dues habitacions més... Sí, cap espai comú,
fora de la cuina i del lavabo, cap espai per a la convivència, cadascú en uns
pocs metres quadrats on emmagatzemar vida, records, embalums, roba bruta, coses
d’higiene, alguns aliments preuats... i fins i tot teletreballar si és el
cas... El cas em va colpir: ¿com algú jove, que
pretesament ha d’ensenyar coneixement i valors als nostres infants, pot
transformar el pis en què podria viure una família o un grup de joves amics, en
un cau a canvi d’uns milers d’euros al mes? Tindrà estómac per acollir a uns
pares d’algun dels seus alumnes que li diguin que si troba que el seu fill o
filla està distret a classe és perquè tenen una ordre de desnonament o perquè
està trist perquè ja no podran continuar vivint al barri i haurà de canviar
d’escola i perdre els seus amics?
Com a treballadora i persona que entenc la feina com a
servei, sentint-me orgullosa de formar part de la classe obrera (tan devaluada
i gairebé vergonyant), entenc que no tots els diners són legítims ni tenen el
mateix valor (potser sí de compra però no de contingut ètic)... Però
l’especulació no és un mètode de guanyar els ingressos que s’adigui amb
l’Evangeli, amb pregar el parenostre on demanem el pa per a tothom (“nostre”),
de proclamar la solidaritat...
La butxaca, la nostra economia, no pot viure al marge
d’allò que professem i creiem. L’avarícia ha penetrat en el nostre ser social
(i de vegades personal) blanquejant-la com ser espavilat... Ja un pare de
l’Església com sant Joan Crisòstom deia allà al segle IV: “Terrible cosa és
l’avarícia, que esmussa ulls i oïdes i fa a les seves víctimes més feres que
una fera. L’avarícia no deixa pensar en la consciència ni en l’amistat, ni en
la salvació de la pròpia ànima. Ho aparta tot d’un cop”. No hi ha límits...
És clar que la cobdícia és un tret humà,
però l’individualisme i un
capitalisme que no s’atura, que no
coneix restriccions, la blanquegen tot invisibilitzant les seves víctimes.
¿I a
això com hi responc jo com a cristiana, com a treballadora? No tot s’hi val!
Deixeu-m’ho dir: si ser viva o intel·ligent és no mirar
al meu voltant, deixar de veure la injustícia que genera la cobdícia, veure una
estructura econòmica injusta (permesa per l’estructura política), endurir-me
davant dels germans desnonats o condemnats a malviure en una habitació
tancada... jo vull ser tonta!
Maria Antònia Bogónez Aguado
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada