La qüestió de l’habitatge porta temps enfrontant una necessitat i dret bàsic de les persones amb els interessos particulars dels propietaris, que també són persones, sense que els governs intervinguin resolutivament en el mercadeig, i el problema s’ha anat agreujant. La dificultat d’accés de joves i famílies treballadores a un habitatge té un doble component: salaris baixos i lloguers alts. Tan alts que sovint superen el propi salari. Tot i que en els darrers anys s’ha incrementat el SMI al nivell que estableix la Carta Social Europea, l’augment dels lloguers ha absorbit l’augment salarial fins el punt que a Barcelona l’extracció de rendes, a través del lloguer de l’habitatge de llogaters cap a propietaris, és actualment el mecanisme més gran de generació de desigualtat.
L’administració pública pot intervenir el mercat des de
diversos fronts: posant major oferta d’habitatge públic de lloguer amb
protecció oficial a preus assequibles o a través de lleis que limitin el lliure
mercat fixant preus de lloguers màxims, o actuacions com excloure l’ús turístic
a la ciutat, perseguir el frau, etc. Aquestes són les que contempla el decret
llei 3/2023 de mesures urgents sobre el règim urbanístic dels habitatges d’ús
turístic, que l’alcalde Collboni diu que aplicarà a partir de 2028. L’actuació
del legislador continua sent tímida mentre que la propietat immobiliària ja
reclama indemnitzacions milionàries si s’aplica el decret d’extinció de
llicències. Segurament cal intervenir des de tots els fronts, però la via
reguladora és en el meu criteri la més eficaç, i no pas la construcció d’un
parc d’habitatge de protecció oficial sobre el que tinc alguns dubtes raonables
perquè globalment mirat, la necessitat no és de més habitatges sinó de més
habitatges assequibles, que no implica construir-ne més sinó posar al mercat
assequible els existents:
La demanda no és igual a tot arreu. Mentre hi ha una gran
demanda a Barcelona, alguns pobles de la Catalunya interior ofereixen habitatge
gairebé gratuït a qui hi vulgui anar a viure. La població tendeix a
concentrar-se a Barcelona i la seva regió metropolitana que són les ciutats més
tensionades juntament amb alguns pobles on el turisme també ha impactat en el
mercat immobiliari. Per una altra banda, ciutats com Barcelona, l’Hospitalet i
Santa Coloma encapçalen el rànquing de ciutats amb major densitat de població,
molt per sobre de la mitjana de les grans ciutats europees. El nord de
l’Hospitalet és la zona més densament poblada de tot Europa, seguida d’alguns
barris de París i de Madrid (dades Eurostat, 2022). La pregunta és: ¿cal
construir més habitatges en aquestes zones, al marge de que les possibilitats
de fer-ho són escasses per la manca de sòl disponible?
La demanda d’habitatge assequible de Catalunya es
concentra a la Regió Metropolitana on hi ha la major densitat urbana de
Catalunya. En només el 8% del territori hi viu el 64% de la població. La
pregunta és: ¿cal fer alguna cosa per reequilibrar el territori en lloc de
continuar densificant l’àrea de Barcelona? El Pla de Barris del govern de la
Generalitat pot ser una resposta a aquesta pregunta. Invertir en la
rehabilitació i dignificació dels barris degradats i abandonats a la Catalunya
interior.
A Barcelona la possibilitat de fer habitatge protegit és
molt limitada. La major reserva es troba al 22@: uns 7.000 pisos segons el
planejament aprovat darrerament. També hi ha sòl a la Marina del Prat Vermell - Zona
Franca i de forma residual a Sant Andreu – Sagrera - Bon Pastor, si s’emprèn la
renovació urbana de les àrees industrials de l’Eix Besòs, encara que seria
desitjable evitar la requalificació del sòl productiu d’aquests polígons. Però
la qüestió no és només el sòl disponible sinó sobretot la inversió pública per
construir els pisos. El passat mes de juliol la Generalitat va signar un acord
entre l’Institut Català de Finances i el Banc Europeu d’inversions per valor
d’uns 500 milions d’euros per construir 4.300 pisos de protecció oficial de
lloguer a Catalunya. La pregunta és: ¿quin seria el cost i els anys que es
trigaria en construir un parc d’habitatge públic significatiu per pal·liar el
dèficit actual? D’altra banda, segons l’Ajuntament, a Barcelona hi ha uns
10.000 pisos turístics als quals el govern municipal es proposa cessar
llicències d’aquí 4 anys. En realitat els pisos que es dediquen a lloguer per a
turistes i que no estan declarats són molts més. Posem el doble. La sortida al
mercat de lloguer d’aquest volum d’habitatges sembla una mesura molt més
ràpida, eficient i raonable que invertir en pisos de nova construcció.
Darrer interrogant: segons estadística de l’ajuntament,
el 27,1% de la superfície de Barcelona és d’ús residencial. Només el 5,8% de la
superfície del terme municipal és sòl productiu. La resta està ocupada per
parcs forestals i parcs urbans (28%), la xarxa viària (20,9%), equipaments i
infraestructures, port inclòs (17,9%). La pregunta és: Si volem una ciutat més
equilibrada, amb major mixtura d’usos, en la lògica de la ciutat sostenible i
la ciutat dels 15 minuts, ¿no caldria recuperar més sòl productiu a la ciutat
en lloc d’incrementar el residencial? I en la mateixa línia argumental, ¿no
seria lògic en la ciutat sostenible fomentar el transport públic i la bicicleta
en detriment del vehicle privat, recuperant una part de les més de 2.000
hectàrees de vials actuals per a altres usos, com s’ha proposat amb el pla
Barcelona superilla?
Salva Clarós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada