Aquesta història és una entre mil històries similars que han ocorregut i ocorren al nostre país. Cadascuna amb les seves particularitats, però amb el mateix rerefons: vivim en un món on el model capitalista, desenvolupat entorn de la producció de béns, s’aplica per regular l’accés a les nostres llars, que esdevenen un producte més del mercat. El nostre cas, i la manera com l’hem afrontat, ha derivat d’haver constatat aquesta realitat, la nostra voluntat de denunciar-la i, en la mesura que sigui possible, modificar-la. Perquè la nostra història no té sentit com una lluita individual per quedar-nos a casa nostra, sinó com una lluita pel dret a una llar digna per a tothom.
La nostra família vivim al pis del carrer Marina, al
barri de Fort Pienc, des de fa més de 10 anys, pis al qual vam accedir després
de realitzar una reforma integral pagada per nosaltres. D’ençà que el féu
construir Julián Marcilla l’any 1953 els propietaris, els seus hereus, no han
gastat un cèntim en el pis i han cobrat el lloguer de forma regular i
ininterrompuda; d’altra banda, les llogateres hem reformat i mantingut el pis,
a més de pagar el lloguer.
El nom de Marcilla ens sona a tothom perquè és una de les
marques de cafè més conegudes del país; el que no sabem molts és que la família
Marcilla, com altres famílies de la burgesia catalana, va vendre la seva
indústria a una empresa estrangera i es va dedicar des de llavors a viure de
les rendes i a l’hostaleria.
La renovació del contracte s’havia de fer el novembre de
2023, quan ja era aprovada la modificació de la LAU que limita la pujada de
preus per nous contractes però encara no era aplicable, ja que mancava publicar
les zones tensades i els índexs de referència. La família Marcilla, com molts
altres propietaris, van aprofitar aquest període per apujar al màxim els preus
dels lloguers a l’hora de renovar els contractes, intentant fins i tot avançar
signatures de contractes per evitar l’entrada en vigor de la llei. En el nostre
cas ens van demanar un augment del 126% del preu del lloguer. Això representava
dedicar un sou sencer dels dos sous que aportem a casa a pagar el lloguer; dit
d’una altra manera, un de nosaltres treballaria exclusivament per pagar el preu
del lloguer que demanaven. La
justificació aportada per l’increment: és el preu de mercat.
Entre l’any 2013 i l’any 2023 el preu del lloguer a
Barcelona ha pujat un 100%, és a dir, s’ha duplicat. I la família Marcilla no
ha estat una excepció: han aprofitat aquestes pujades per obtenir més guanys
dels quasi 150 pisos que tenen per llogar. I, per fer-ho, han optat per cercar
llogateres amb més poder adquisitiu o per models de co-habitatge en comptes de
mantenir les llogateres de sempre que hem viscut, cuidat i pagat puntualment el
lloguer. Ras i curt: especulen amb uns béns que simplement han heretat.
Vam intentar negociar un preu amb una pujada més
moderada, primer directament amb els representants de la propietat i després
mitjançant el Sindicat de Llogateres, del qual som afiliades i a qui vam
demanar que ens representés. Tots els intents van ser infructuosos. En acabar
el contracte, vam decidir que no ens movíem de casa nostra, continuàvem pagant
el lloguer i que batallaríem per arribar a un acord; però la propietat es va
tancar en banda i va presentar una demanda judicial, amb judici a principis d’estiu.
La meva primera experiència amb la justícia ha estat realment decebedora: el
dret a la propietat sempre per davant, ignorant tots i cadascun dels arguments
que havíem esgrimit per defensar el nostre dret a continuar vivint a la nostra
llar. Amb l’afegitó de l’amenaça d’un desnonament imminent a principis de
tardor, amb data posada des de l’admissió a tràmit de la demanda.
En paral·lel al procés judicial, i amb el suport del
Sindicat de Llogateres, vam informar de la nostra situació a les veïnes de la
nostra escala, així com dels dos edificis del costat, també propietat de la
família Marcilla. Les veïnes van signar una carta de suport que vam enviar a la
família i els seus representants; mai vam rebre resposta. També vam fer una
campanya al barri durant la festa major amb la difusió d’un manifest de
denúncia i recollida de signatures, i vam presentar-los als consells de barri i
de districte. Però la família Marcilla no ha cedit. La campanya, però, ha servit per conscienciar a les veïnes del barri de la problemàtica del
lloguer, i també perquè la propietat ens hagi ofert un pacte per sortir del pis
a finals d’aquest any sense penalitzacions, donant-nos així marge per poder
accedir i condicionar una nova llar.
Aquesta experiència ens ha aportat diversos
aprenentatges. Primerament, hem constatat amb tristesa com la burgesia catalana
ha renunciat a mantenir el teixit industrial que va crear, i ha optat pel
sector immobiliari i el turisme, empobrint la nostra economia. En segon lloc,
els petits i sobretot els grans propietaris especulen per obtenir el màxim
benefici, i no tenen cap escrúpol si
aquest benefici va en detriment de l’accés a una llar digna. El tercer
aprenentatge ha sigut que l’administració no ha estat capaç de protegir el dret
a l’habitatge; quan ha legislat, ho ha fet tard i ha deixat moltes vies que
permeten als propietaris continuar especulant (contractes de temporada i
d’habitacions); i, una vegada ha aprovat noves lleis, no ajuda els ciutadans a
fer valer els seus drets ni desenvolupa mecanismes per sancionar els
incompliments, per la qual cosa les lleis acaben essent paper mullat. El quart
i darrer és l’aprenentatge més positiu i esperançador de tots: la utilitat de
les xarxes associatives i la resistència activa per frenar i denunciar aquests
abusos. Les diferents PAH i sindicats de l’habitatge —en el nostre cas el
Sindicat de Llogateres— han estat, són i seran una eina imprescindible per
plantar cara i fer força perquè tothom pugui accedir a una llar digna.
Jordina Vidal Moreno
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada