Soc una boomer. Cap sorpresa, si em coneixeu. Els boomers vam néixer entre els anys 40 (després de la II Guerra) i els 60. Contràriament al que ens passa avui, era un moment en què es vivia amb molta més forçada austeritat, però amb esperança. I vam viure prosperitat i vam tenir la sort d’estudiar i d’obtenir feines millors que els nostres pares. Probablement amb el miratge que tot es devia al nostre esforç. Ens costa més reconéixer que hi va haver molt d’esforç... però també molta sort.
Els que vam viure la transició vam veure com el nostre entorn ens transformava per bé. També perquè empenyíem tot el que podíem des de la política, els sindicats, el feminisme, les entitats... Alguns van quedar engolits, cremats i decebuts per la lluita pel poder, per la vida institucional o senzillament per la ideologia, que amb l’argument de les necessitats comunes es cruspia les necessitats emocionals i familiars. Probablement al rerefons hi van haver dos fets gens banals ni desinteressats: l’afany de consum i un individualisme creixent. A banda, és clar, de tots els canvis que han anat arribant a tota velocitat i que han modificat la nostra forma de viure, de relacionar-nos, les nostres prioritats, etc.
Avui, jubilats en bona part, i força arrecerats econòmicament, ni que sigui amb mínims, contemplem la interrupció generacional de tot allò significatiu per a nosaltres. En algunes de les nostres entitats no trobem relleu i observem que ens costa molt sortir del nostre propi cercle per arribar als més joves o als nouvinguts. El món que hem conegut o que hem contribuït a crear deixa veure les fragilitats (l’amenaça del deteriorament dels serveis públics, l’augment de la desigualtat social, la manca d’habitatge, el racisme creixent), el ritme no s’atura i la bretxa digital ens assetja i ens sentim descol·locats. O si més no, m’hi sento jo.
Per això em va agradar molt escoltar el retrat que feia una sociòloga de la generació dels mil·lenistes (els nascuts entre 1981 i 1996), també anomenats generació Y (les generacions també se succeeixen i es diferencien entre sí a bon ritme. Jo ja he perdut el compte!).
Parlava l’Estrella Moreno de les repercussions que tenien en els mil·lenistes el fet de tenir unes condicions laborals i econòmiques molt pitjors que les de la generació anterior. Va definir la globalització neoliberal a partir de la lògica del consum i del rendiment màxim, del col·lapse dels recursos, de l’acceleració vital i de l’emergència mediambiental. Tot plegat genera sentiments de cansament i de por, que provoquen una fugida davant del no-sentit, perquè som en un moment de recerca d’un benestar subjectiu i d’autoconstrucció de les creences, en un clima on l’emotivitat domina el relat. Va parlar de l’afebliment dels vincles relacionals i de la solitud, sobretot en els col·lectius més joves. També del desprestigi de les institucions polítiques, econòmiques, de l’exèrcit i de l’església. I d’una autoexigència exagerada en els rols parentals i en la cura del cos. Tot plegat genera problemes de salut mental, especialment, com passa amb la solitud, entre els més joves. Tot en la mateixa línia de la brillant intervenció del filòsof Byung-Chul Han en la seva acceptació del premi Princesa d’Astúries 2025.
La mirada d’aquesta generació sobre el treball presenta altes expectatives, que contrasten amb una sobrequalificació en les feines que realment troben, cosa que provoca una gran frustració i una alta mobilitat laboral. Entre els més joves es valora especialment el bon ambient laboral, l’impacte social positiu i la possibilitat d’equilibrar la vida laboral i la personal.
Tot plegat m’ajuda a entendre millor el meu entorn i crec que ofereix algunes pistes sobre la possibilitat de retrobar-nos intergeneracionalment a base de:
Reforçar tot allò que ens ajuda a viure en comunitat: cultura popular, trobades de veïns, vida d’entitats... De forma presencial i participativa.
Posar l’accent en les vinculacions entre les persones: escoltar, conèixer, convidar... en la confiança que la diversitat no és en absolut cap obstacle.
Lluitar conjuntament per allò que és bàsic per a tots. Trobarem maneres conjuntes, segur, encara que no segueixin els patrons als quals estem acostumats. Els uns poden aportar novetat i frescor, els altres podem aportar solidesa.
Connectar-nos amb la natura i al silenci. Dues coses que pacifiquen, no només per la bellesa natural, sinó perquè els ritmes naturals ens fan viure amb naturalitat els cicles vitals i afrontar millor la vida i la mort. Tot ajuda en la recerca de sentit vital.
Alentir ritmes. Frenar. Promoure la creativitat i l’art. Equilibrar emocions: més desinhibició per als més grans, més contenció en els més joves.
I moltes altres coses que segur que se us acudiran a vosaltres. Us animo a desafiar la compartimentació generacional. Sense por.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada