Cada cop més als nostres polítics els preocupa més la imatge i les xarxes socials que la pura gestió. Els artificis per promoure l’acció superen la pròpia acció. Aquesta presència contínua als mitjans fa que inevitablement et preguntis: quan es dediquen realment a gestionar? La percepció és que la prioritat sembla ser la publicitat, més que la millora de les condicions de vida dels ciutadans.
Per què s’han d’invertir tants recursos i esforços en propaganda? La promoció maquilla la pròpia gestió? Si es treballés únicament pel benestar i no tant per la divulgació, s’estalviarien molt temps i recursos. Deixem que la pròpia ciutadania faci d’altaveu. La classe política hauria de donar exemple de mirada profunda i compromesa. I sí, si cal, nedar contracorrent. No es poden deixar arrossegar pel corrent de l’espectacle mediàtic i el like.
I tot això ho dic perquè estic convençuda que només s’empren aquelles estratègies que asseguren vots. Fins i tot, l’ús de la imatge de la discapacitat -això sí, la més amable i tendra- està al servei de l’aparador. La discapacitat que supera segons quins llindars ofèn i no té rèdit electoral. ¿Però no són aquests ciutadans i els seus cuidadors els que necessiten urgentment que s’inverteixin més esforços i recursos?
La meva filla va al centre ocupacional CAVIGA i no us podeu fer càrrec com és de dur veure dia rere dia les famílies superades per les cures del seu familiar. Això sumat a l’embat de la malaltia o la vellesa pròpies, fa insostenible la situació. Quan arriba el dolorós moment en què has de decidir que el teu fill/a o germà/na ha de cercar una altra llar, perquè a la pròpia ja no el poden atendre, es troben amb un altre dol: ni a la seva ciutat, ni al territori més proper hi ha habitatge adaptat per a ell/a.
He hagut de presenciar com es desarrelen i allunyen de llurs comunitats moltes persones amb discapacitat. Els comiats de persones usuàries al centre ocupacional són continus. Cap d’aquestes persones ha pogut optar a viure a prop de la seva família. ¿No hi ha voluntat política de solucionar aquesta qüestió?
Admirem algunes ciutats, com el Prat de Llobregat, on han sabut teixir tota una xarxa de serveis entorn de la discapacitat. El Prat disposa d’un Col·legi d’Educació Especial, Can Rigol; un Centre Ocupacional, El Corriol; una Residència i Centre de Dia, El Tamariu; un Centre Especial de Treball, Fundació Rubricatus... També a Mataró, les persones amb discapacitat tenen cobertes les seves necessitats al llarg de la vida. La Fundació Maresme ofereix un suport molt complet a l’atenció a la discapacitat: Centre Ocupacional, Servei de Formació i Inserció, Llars- Residència...
Si un govern té vocació de servei als ciutadans, busca la fórmula més adient per a donar resposta a les seves necessitats i fer-los la vida més amable. Avui en dia hi ha moltes fórmules per tal que l’administració pugui atendre les persones amb discapacitat quan es fan grans o quan els familiars no se’n poden fer càrrec: totalment pública (entre diverses administracions), privada, combinada...
Al costat del CO CAVIGA hi ha un solar que bé podria oferir-se per construir algun tipus d’habitatge adaptat perquè l’accés al centre fos fàcil i còmode. Fins i tot es podria comptar amb unes places extres que servirien de Respir per a les famílies que encara no han pres una decisió tan definitiva.
No podem permetre que aquestes famílies es trenquin i es dificulti el seu possible retrobament. No ens podem acostumar a presenciar com es desvinculen de cop del seu entorn: companys, amics, veïns, llocs d’oci, metges... No podem permetre que no es vetlli per aquests/es ciutadans/es més fràgils i vulnerables. No podem descuidar aquestes famílies que han patit i pateixen tant per al benestar dels seus. ¿No és just que després de tants anys dedicats a protegir, se’ls protegeixi a ells, ara?
Mercè Ginés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada