Despullada

Nua a la terrassa (1925), de Tamara Lempicka

Jo. Davant del mirall. A la clara. Em plantejo aquest exercici de mirar-me a mi mateixa sense pietat. Hi ha maneres i maneres de començar una nova etapa, un camí per estrenar. Per què no fer-ho observant-me? Costa, però ho intento.

Persevero. He de fixar els ulls als meus ulls de l’altra banda, al meu rostre reflectit, a cada racó del meu cos, a les meves entreteles, les que no mostro. Ara no soc invisible. Diuen que, als gairebé 50 i més, a les dones ja no se’ns veu. Perdoneu que discrepi.

M’estic veient, amb el color de la pell que no és el mateix que amb 25 primaveres. Aleshores tampoc tenia potes de gall, cel·lulitis o zones penjants. La fermesa era la tònica habitual. Ara és la gravetat la protagonista. I què? Soc capaç de mirar aquesta altra que també soc jo, i aprofundeixo en la seva mirada, que, encara sense compassió, és sincera. Tant que espanta. Però li ho agraeixo. Millor una veritat aclaparadora que cent mentides edulcorades.

Em poso música. Un bolero esquinçat que parla del temps que ha passat i ja no tornarà. I segueixo mirant-me. Les llàgrimes afloren aviat, com tinc per costum. Són beneïdes, tenen gust de purificació, de llast que es deixa anar, de descàrrega d’emocions. Són dolces.

Jo soc aquesta. La que em mira a la imatge i la que ha viscut aquests més de 50 anys, quasi 60. No deixo de pensar que segueixo sent aquella nena que somiava un gran futur i estava plena d’il·lusions.

Somric. Ric a riallades. Em reconec: només soc jo, la de sempre, disfressada de dona madura. El cor d’aquella noia que vaig ser continua intacte. I així ho sento.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com