S´havia sentit sempre a dir que, a aquell lloc de món, se l´havia de bombardejar cada cinquanta anys per tal que els seus habitants estiguessin dòcils i no s´esbravessin massa, car tenien certa tendència a la bullanga i es veu que eren rebels de mena.
Era com una llegenda atàvica i constant.
El cas és que amb més o menys precisió, un xic més d´hora o un xic més tard, a empentes i rodolons potser, aquesta dita s´anava complint inexorablement al llarg de la història.
Hi havia barris menestrals amb vestigis palpaples molt antics que així ho testimoniaven.
Alguns polítics contemporanis ho anaven recordant de tant en tant amb fal·lera, no fos cas que la memòria del poder els fallés i es trenqués algun cop la cadena històrica.
El fet és que els darrers bombardejos foren efectuats l´any 1939 i el següents es demoraven ja un gra massa.
Els que delien no havien trobat l´excusa perfecta per llençar ni una trista bombeta, també cal dir que l´ordre mundial havia canviat i els líders globals ja no veien aquestes coses amb massa bons ulls.
Treien foc pel queixals, es retorçaven i retorçaven en els confortables sofàs dels seus despatxos amb una ansietat malaltissa i maquiavèl·lica. Calia fer una jugada, calia tornar a escarmentar de nou a aquella caterva tan persistent i no trobaven la manera.
Potser és que s´havia de canviar el modus operandi i la veritat és que aquella gent tan ufana i tan superba no sabia fer res diferent del que havien fet al llarg dels anys, era tot un problema.
Fins que el més llest de la classe va dir:
Eureka!!
Antoni Garcia Iranzo ©
