Ments a la sorra

La  Fundación Privada NEPP  en sede  en la calle Equador, 75 bajos de Barcelona, nos propuso a Viladecans pel Sàhara, trabajar conjuntamente para conseguir fondos para un hospital psiquiátrico en los campos de refugiados saharauis, a demanda del propio Ministerio de Sanidad y Cooperación de la RASD, para poder atender adecuadamente a los enfermos mentales con descompensación severa y ofrecerles una atención y tratamiento en condiciones.

Les aconsejamos que presentasen al Ayuntamiento de Viladecans  el proyecto, con el fin de poder ser elegidos entre todos los proyectos presentados a Viladecans Solidària, la contestación fue positiva,  eso sí con pocos meses para poder alcanzar el objetivo.

La construcción está ubicada en los Campamentos de Refugiados del RASD al Sàhara Argelino, concretamente el hospital se construirá en un terreno situado a 8 km. de la Wilaya de Rabouni. El nuevo hospital dispondrá de un pozo de agua y de red eléctrica. El proyecto también atiende a la necesidad de formación de personal local y de abastecimiento de fármacos y de otros elementos para el buen funcionamiento, por ejemplo de la adquisición de un coche para desplazamientos de los enfermos y otras urgencias. La duración del proyecto es de 12 meses.

Se han hecho varias actividades, han participado bastantes entidades, haciendo una paella, bailes de salón, bailes rítmicos, huevada y un largo etcètera. Ya sólo queda la cena solidaria que se hace en el Cúbic el día 3 de marzo. El precio es de 15 euros,  y todo es íntegro para el Hospital psiquiátrico. El que esté interesado puede llamar al móvil: 663488839.

Rosa Mercader

Himne del Mil·lenari de la ciutat de Viladecans

Dins les meves activitats culturals del 2011, des del departament de Cultura de l’Ajuntament de Viladecans em van demanar que escrivís un himne per celebrar el mil·lenari del primer document que fa referència a la Ciutat de Viladecans i que data del 29 d’abril de l’any 1011. 

Va ser una gran responsabilitat i un repte. 

Un dels meus llocs preferits del poble és la platja, la meravellosa platja verge que tenim. Explico per què:

Cervantes no ens precisa el lloc ni la data del naixement del Quixot, però sabem que va morir a la platja de Barcelona l’estiu de 1614. 

En el meu cor la platja de Viladecans és la platja del Quixot i amb la lletra de l’himne del mil·lenari vaig intentar que fos la platja de tots els  ciutadans de Viladecans: vinguessin d’on vinguessin, parlessin la llengua que parlessin.

Aquesta era la meva intenció: dir que tots som iguals dins de l’aigua.

Aquí teniu la lletra de l’himne. La música és de Frederic Sesé.

Noemí Trujillo

Es diu que hi ha un camí

entre la mar i la muntanya,

és terra d’ acollida,

de frontera i de rondalla.

Mireu,

mireu,

el vol de la Calàndria;

escolteu,

escolteu

com ballen els gegants

al compàs 

de tambors i gralles.

Es diu que hi ha un indret

on ningú no és estranger,

una ciutat d’ oportunitats,

ciutat de la gent.

Mireu, 

mireu

el vol de la Calàndria

mireu, 

mireu,

l’ ermita i la muntanya;

escolteu,

escolteu

com ballen els gegants

al compàs 

de tambors i gralles.

Es diu que hi ha una via

amb mil llengües i mil cares,

és filla de tradicions

i néta d´esperances.

Mireu, 

mireu,

el vol de la Calàndria,

mireu, 

mireu,

alça el vol i vola alt.

Escolteu,

escolteu

com ballen els gegants

al compàs 

de tambors i gralles

Es diu que hi ha un camí

entre la mar i la muntanya,

Ciutat de Viladecans,

casa nostra mil·lenària.

Replantada a Can Preses

El passat 22 de gener es va fer una plantada d’arbres i arbustos a la zona de Can Preses, que és l’antiga masia que dóna nom a la font que hi ha allà, i que també és coneguda com a “Fuente del Laurel”. Es van plantar catorze ametllers, tres roures, una alzina, un lledoner, i quaranta arbustos de clima mediterrani.
Va ser una festa molt bonica, en la qual hi van participar molts veïns i autoritats. La replantada va ser apardrinada per l’Associació de Veïns d’Alba-rosa. D’alguna manera els veïns ens sentim obligats que aquesta zona estigui cuidada, perquè tota la gent de Viladecans la pugui visitar i disfrutar. El que jo demanaria és que tots els qui la visitin la cuidin, és a dir, que se la sentin com a responsabilitat pròpia.

Maria Comas Oriol

Obras son amores

Carles Ruiz, trabaja en el ayuntamiento desde 1987 de la mano del anterior alcalde Jaume Montfort. Por lo que debería tener una visión del boom urbanístico que padecemos todos, incluido el estado económico actual. Parece no querer tener conciencia sobre los problemas de transporte, tránsito y aparcamiento en nuestra ciudad desviando la atención o restándole la importancia que tiene.

Tras expresarlo en varias ocasiones, sin éxito, recurro al Sindic de Greuges, preocupado por el deterioro cívico provocado por la situación y la apatía tanto en la búsqueda de soluciones válidas, como en la muy, muy contenida actuación de la policía urbana. La respuesta del Sindic es que el ayuntamiento argumenta que los incidentes no son superiores a las de otras poblaciones, por lo que no es necesario tomar medidas adicionales.

Si los incidentes no son mayores, ¿puede ser porque no se tomen la molestia de no registrarlas? También es posible que los ciudadanos se hayan acostumbrado a que las cosas estén mal por defecto y dejen de quejarse, porque hacerlo, como ven, no sirve de mucho.

Pagamos más de 115.000 € en repintar pasos de peatones y zonas de no aparcar para nada, ya que no se hacen respetar. Se aparca sobre las aceras porque tenemos problemas que no se resuelven.

Restar importancia a los que se quejan, no son buenas razones.

David Rebollo

Qüestió de protocol

Diuen que de bones intencions, l’infern n’és ple. I es veu que a cal Pere Botero hi ha calderes especialitzades per sectors professionals. Tots sabem allò de “advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. Doncs jo sospito que també els especialistes en protocol deuen tenir el seu petit espai reservat.

I és que recentment m’ha tocat organitzar alguns actes en què hi han intervingut polítics i, junt amb ells, els tècnics de protocol. Val a dir que en tots els casos s’ha tractat de gent respectuosa i molt competent. Però més enllà dels protagonistes he de confessar que el protocol en si mateix m’ha semblat molt fora de lloc. Ells l’apliquen amb l’eficàcia que els pertoca, i jo en valoro molt el seu assessorament, però el que a mi no m’agrada no són pas els tècnics, sinó el protocol en si mateix.

Jo pensava que el protocol servia, com la bona educació, per facilitar les coses: per fer que tothom sigui respectat i valorat, i trobi el seu espai. Des d’aquest punt de vista serviria per aproximar els ciutadans i les autoritats competents. Però tal i com sovint s’aplica el protocol sembla que marca distàncies i pot generar una sensació d’arrogància molt notable, sovint allunyada de l’esperit que els mateixos polítics volen provocar.

I us poso un parell d’exemples. No fa gaire a l’Associació de Familiars del C.O. Caviga vam organitzar una jornada de treball i hi vam convidar, en funció del seu càrrec, el president de la Fundació Caviga, que alhora és alcalde de Gavà i president del Consell Comarcal del Baix Llobregat. Va fer l’esforç de venir, tot just per saludar i marxar. Doncs bé, segons la persona responsable de protocol, havia de presidir l’acte i era aquesta mateixa responsable qui marcava qui de la junta l’havia d’acompanyar i on havia de seure. De fet no li vam fer gaire cas, el vam deixar presidir, però nosaltres ens vam organitzar tal i com teníem previst.  De fet el Sr. Balsera, pobre, no es va quedar ni tan sols a la presentació de la jornada. Vist i no vist, va durar més la negociació del protocol que la seva presència.

I no fa gaire, com ja sabeu i s’explica en aquest mateix número, el Punt de Trobada organitzava una xerrada amb Ignasi Riera, a la qual vam convidar el regidor de Cultura, el qual, com també sabeu, és un bon col·laborador d’aquesta publicació. També aquí el protocol marcava que ell presidís l’acte, l’ordre d’intervenció, el lloc on seure, i fins i tot qui, com i quan calia lliurar al ponent l’obsequi que nosaltres havíem previst. Després, però, i d’acord amb el mateix regidor de Cultura, vam organitzar la cosa de la manera que a tots plegats ens va semblar més raonable.  

Jo em pregunto per quin motiu els convidats a un acte organitzat per una associació a la qual no pertanyen, han de presidir-lo, sobretot si, a més a més, la seva presència és testimonial. Entenc que si convides algú que té una representativitat pública li donis un lloc preferent, l’oportunitat d’expressar-se i li agraeixis públicament la seva col·laboració i presència. Però voleu dir que té sentit que presideixi l’acte?

Ser tècnic de protocol, a més, deu ser una experiència una mica frustrant, perquè després els polítics es mouen amb flexibilitat, perquè s’adonen perfectament que aquesta forma d’enfocar la seva presència sovint és viscuda com una imposició per les entitats. No sé d’on ha sortit aquesta normativa, però jo crec que caldria revisar-la. Perquè cada dia més aquesta mena d’actuacions són rebudes com a signe d’una sobrevaloració de la classe política. I no és precisament el que avui, que ens trobem en una moment en el qual ens fa molta falta retornar a l’autenticitat de la democràcia, ens convé.

El millor protocol, em diu un amic que hi entèn, com la bona organització, és aquell que no es fa notar perquè tot flueix com si fos natural. Doncs això.

Mercè Solé

Més enllà del Bicibox

Fer servir la bicicleta com a vehicle d’ús diari ens pot ajudar moltíssim a estalviar en aquests moments de crisi econòmica tan forta. Afortunadament la majoria de municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, i també de la resta de Catalunya, han fet esforços importants per a millorar la seguretat per circular amb bicicleta: carrils-bici, zones 30, passos zebra elevats que obliguen els conductors de vehicles motoritzats a circular més lentament, etc. Tot i així, l’entorn per on circula la bicicleta ha de ser encara més segur. La prova és que últimament hi ha hagut alguns accidents mortals, poquíssims, però, si els comparem proporcionalment amb els accidents de cotxes, motos i vianants que cada any s’emporten moltes vides humanes. No obstant, cal seguir-hi treballant perquè veure circular bicicletes de manera habitual en qualsevol municipi és un fet ja imparable que anirà sent cada vegada més significatiu.

Un dels grans obstacles que frena un ús més normalitzat de la bicicleta és la manca de seguretat per aparcar aquest vehicle. Hi hauria persones que el farien servir més si hi hagués més garanties de que no els hi robaran. Alguns es comprarien una bicicleta elèctrica, que els sortiria més econòmica que un cotxe i, fins i tot, que una moto, tan a curt com a llarg termini. Amb el mecanisme elèctric d’assistència per pedalar, la gent arribaria als seus llocs de destinació sense estar cansada ni regalimant suor per tot el cos. Les pujades deixarien de ser obstacles impossibles. Però per aconseguir tot això calen aparcaments segurs. En aquest sentit, el Bicibox sorgeix com una bona alternativa per a totes aquelles persones que no poden deixar la seva bicicleta en un lloc segur però també de fàcil accés per a l’usuari. No obstant, l’ús del Bicibox és encara escàs. Caldria estudiar-ne les causes i buscar maneres per promoure aquest sistema d’aparcament. 

Moltes persones desconeixen encara el Bicibox i un potencial d’usuaris important no s’anima a provar-lo. La causa principal podria ser la limitació de temps de 12h., el màxim que la bicicleta pot quedar aparcada en una estació. En cas de sobrepassar l’horari establert s’haurà de pagar un recàrrec. Per tant, una proposta que donaria realment la oportunitat a les persones per a conéixer i provar el sistema, seria fer-lo obert, traient tota limitació de temps.  A mesura que les places s’anessin omplint, es podrien anar establint restriccions i diferents modalitats d’ús. 

Marta Pombo Sallés

Mirar la Torre del Baró, per dins

La sala d'exposicions de la Torre del Baró

Avui farem la segona part de la mirada a la Torre del Baró. Mirarem la part de dins. O sigui que entrem, per la porta d’atenció al públic. Just en entrar, a terra, ens trobem amb les pedres que indiquen l’existència d’una antiga sitja, probablement per guardar-hi blat. I a la dreta, al fons, un magnífic arc apuntat (també anomenat ogival). 

Ens dirigim cap al pati, i ens situem a la porta principal, la que dóna al carrer del Doctor Ros. Som en un petit vestíbul, al davant tenim la portalada que dóna al pati i, a banda i banda, sengles obertures que permeten veure els amplis arcs apuntats que sostenien aquest espai inicial, sota les dues torres. I si avancem una mica i ens posem just sota la portalada que dóna al pati, podrem veure, mirant cap amunt, a cada costat, les dues pollegueres, és a dir, les dues peces de ferro on anaven encaixades les portes: d’aquí vénen les expressions “sortir de polleguera” o “treure de polleguera”...

Ja dins el pati, ens fixem en la diversitat de nivells i de formes de construcció: és evident que aquest edifici es va fer en diversos moments i reaprofitant les construccions anteriors, i això li dóna un encant especial. A l’esquerra, hi tenim una llotja a nivell del primer pis, que recolza en un ampli arc que ofereix una gran sensació de solidesa i està sostingut a banda i banda per dos pilars de carreus de notables dimensions; i sota l’arc, en contrast, una paret al fons construïda amb tot tipus de materials barrejats. També en contrast, veiem la paret del davant que sosté l’escala, feta amb carrers ben tallats i amb l’arc del sotaescala ben arrodonit, igual com el portal d’arc rodó de la porta de la dreta que duu a la sala d’exposicions. Al començament de l’escala, al costat de la porta de vidre que comunica amb la zona d’atenció al públic, hi trobem, mig enfonsat, el dintell ben marcat d’una antiga porta. I, en el sotaescala, hi podem veure la finestreta que dóna al pou que fornia d’aigua l’edifici.

A la paret de la dreta, a una alçada més o menys d’un metre i mig, si ens hi fixem, veurem unes fileres horitzontals de pedres posades en forma d’espiga o espina de peix: són les restes d’un mur que devia pertànyer a l’edifici més antic que hi hagué en aquest lloc, de cap allà l’any 1000. Aquesta forma de construcció, anomenada opus spicatum (“obra espigada”), era, en efecte, comuna en aquells anys.

I per acabar la mirada al pati, ens girem enrere, i veurem que la paret és tan desigual com les altres, amb una barreja de tota mena d’elements.

I ara entrem al que actualment és la sala d’exposicions. És un espai llarg, que agafa tota la part est de l’edifici, i que té dos eixamplament paral·lels a cada banda, als quals s’accedeix per sota dos grans arcs apuntats. Tota aquesta zona feia funcions diverses: producció de vi i oli, estable, magatzem... Ens podem fixar en les parets, construïdes en diferents etapes i amb diferents materials. Llàstima que el sostre de tota aquesta part no s’hagi pogut conservar. I aquí s’acaba la visita, perquè a dalt poca cosa queda de l’antic edifici, ocupat actualment com a sales i oficines municipals. 

I ara, fem una mica d’història. Ja hem dit que a la paret de llevant del pati hi ha un tros d’edificació que es podria datar a l’entorn de l’any 1000. Però el moment en què la construcció va agafar la forma més definitiva i semblant a l’actual, va ser durant el segle XIV. En aquella època, la Torre del Baró era propietat de la família Burgès, senyors de Viladecans. Després, a partir del segle XVI, va anar canviant de propietaris: els Agullana, els Fiveller, els Torrelles, els marquesos de la Manresana... 

Quan a la primera meitat del segle XIX, el final de l’Antic Règim senyorial va fer que la Torre del Baró i els seus propietaris deixessin d’exercir el poder sobre la vila, l’edifici va passar a ser, simplement, un palau privat. A mitjan segle XIX passà a propietat dels Viala, i la Torre va ser coneguda com la Torre d’en Viala. Cap al 1920, la família de Cal Banato la va comprar i la va compartimentar per fer-hi habitatges, i va ser coneguda com la Torre de Cal Banato. I finalment, el 1970, va ser adquirida per l’Ajuntament.

Josep Lligadas Vendrell

Comença una nova coral infantil a Viladecans

Us escric unes breus paraules per anunciar-vos que neix una nova Coral Infantil a Viladecans. És un projecte que l’Agrupament Coral La Lira engega amb moltes ganes i molta il.lusió. Tenim l’objectiu d’iniciar els nens i nenes d’entre 5 i 10 anys a la música a través del cant, perquè a tots els nens els agrada cantar i què millor que fer-ho junts. I, per què no dir-ho, una coral infantil, pot ser la cantera de les corals adultes que hi ha a la ciutat. La proposta sorgeix del nostre director i professor de música, Josep Maria Fradera, qui ens ha animat a iniciar el projecte i a dirigir-lo. 

Estarem tots els dimecres de 19.30 a 20.15h a Can Batllori a partir del 8 de febrer. Així que: mares i pares, animeu-vos! Segur que la vostra canalla s’ho passarà d’allò més bé.

Idoia Baixench Rodríguez

Adéu al Consell de la Convivència

No fa gaire vaig rebre una carta sorprenent. Venia signada pel  Sr. José Luis Nicolás, Tinent d’alcalde de l’Àrea d’Alcaldia, el qual em comunicava que el Consell de la Convivència, del qual jo formava part, ha passat a millor vida, agraïa els serveis prestats i em comunicava les noves formes de participació ciutadana de l’Ajuntament. Val a dir que em va semblar tot un detall i no ho dic pas amb ironia. Al llarg dels anys he anat passant per diferents organismes de participació i, en acabar, mai ningú no s’ha molestat a fer una carta d’aquesta mena.

Una altra cosa és que m’agradi que el Consell de la Convivència desaparegui, tot i reconèixer que tot té un principi i un final. I que les formes de participació han d’anar canviant. De fet, a mi em sembla que el consell funcionava prou bé. Reconec que no sóc gens objectiva, perquè en vaig formar part des dels inicis (aleshores treballava a l’ajuntament) i sempre l’he sentit molt meu. Hi he continuat, perquè per a mi no va ser mai una obligació professional, sinó una inquietud ciutadana. Sempre ha tingut un to realment participatiu, les seves propostes han tirat endavant per voluntat de les dues regidores que se n’han ocupat, amb el suport de molt bons tècnics, però sobretot per la implicació real dels seus membres. Perquè tot el que fa referència a la convivència no es pot fer per decret, cal un treball des de la base.

Crec que el Consell de la Convivència ha tingut molts efectes positius col·laterals. A part de les festes de l’Entrellaça!, de la coordinadora del Parlar per Conviure, de la formació sobre el fet de la immigració, i de moltes altres coses que han estat l’objecte de la seva feina, el Consell de la Convivència ha permès que una colla de gent ens acostuméssim a treballar junts, i ens coneguéssim millor, i ens féssim força amics, tot i la nostra diversitat.

D’aquí va sortir l’embrió del Punt de Trobada. I, de la inquietud del Punt de Trobada per la Festa Major, va acabar prenent forma (amb molta altra gent), el Mamut de Viladecans. I espera’t, que la vida és llarga, i encara en poden sortir moltes més coses.

Vull dir que quan la participació ho és de debò, els resultats poden anar molt més enllà del que s’esperava en un inici.

El Consell de la Convivència es va caracteritzar per moltes coses que dubto que es repeteixin en el format que ara es proposa: mai no va tenir un caràcter formalment encarcarat; a diferència de molts altres consells, no només s’hi informava, sinó que es recollien les aportacions de la gent i es feia el possible per tirar-les endavant; les coses es revisaven conjuntament. I, per sort, el reglament de participació (que he de dir que em semblava fet més per frenar la participació que no pas per promoure-la) no es va arribar a aplicar mai al peu de la lletra. En fi, que més enllà de reglaments, representativitats i quotes polítiques, el que dóna sentit als consells és la voluntat real de participació que hi ha al darrere. 

I en aquest sentit dubto molt que abans de prendre una decisió de renovar tot el tema participatiu, el govern de la ciutat hagi fet una bona avaluació de per què funcionava o no cadascun dels consells existents, alguns dels quals ni tan sols es reunien quan calia, sense que l’oposició, per cert, no en digués res. Sospito que la participació s’entén en la majoria de govern com una “maria” decorativa que més aviat fa nosa. En fi. Ja veurem. En qualsevol cas, agraeixo haver pogut formar part d’aquesta experiència apassionant del Consell de la Convivència.

Mercè Solé

Serà qüestió de fer un esforç?

Benvolguts i benvolgudes lectors i lectores, no voldria pas fer-vos perdre a tots i a totes el fil d’aquesta lectura fent ús del llenguatge no sexista. Així doncs, i presumptament traint els meus principis igualitaris, empraré la forma femenina (que actualment s’està posant tan de moda entre molts grups feministes).

No sé si alguna de vosaltres us heu aturat mai a pensar en l’estreta relació que mantenen el Llenguatge i la Societat: el Llenguatge és un reflex de la Societat, i la Societat influencia al Llenguatge amb les seves manies. La nostra societat patriarcal, de la qual, per cert, en podem començar estar orgulloses per la progressiva recessió que està experimentant, ens ha (mal)acostumat a fer ús de la forma masculina per a referir-nos a ambdós gèneres. Ja fa un temps, però, des de diversos organismes i grups socials s’està fomentant l’ús de l’anomenat llenguatge no sexista, que consisteix en tenir presents la forma femenina i la masculina en el llenguatge oral i, molt especialment, en l’escrit. Per anticipar-se a l’efecte de cansament i desorientació, tant per a l’emissor com per al receptor, que pot produir aquesta pràctica, s’empra un vocabulari més planer en qüestions de gènere com ara professorat, electorat o joventut (podeu consultar-ne més a http://www20.gencat.cat/Autoservei/pdf/marcar.pdf). Però, evidentment, aquestes màgiques paraules no estan disponibles per a tots els casos que hem de bifurcar; és per això que aquest esgotament no es dissipa i moltes acabem tirant la tovallola i tornant a les antigues pràctiques del llenguatge sexista. 

Una vegada vaig sentir a “une conferenciante” intersexual que proposava per a la llengua castellana el morfema -e per a designar a tots dos gèneres alhora, bienvenides todes repetia. La intersexualitat és una condició per la qual una persona presenta alhora característiques físiques del sexe masculí i del femení. Aquesta persona se sentia home i dona al mateix temps, així que exigia un morfema de gènere per a “elle” i, ja de pas, emprar-lo també per englobar a homes i dones. Tot i això, per a realitzar aquesta adaptació del llenguatge caldria fer un canvi massa exigent en el qual s’hi hauria d’involucrar tota la comunitat de parlants. Massa complicat, oi?

Utilitzar la forma masculina i la femenina a professors/es; utilitzar una paraula que englobi els dos gèneres com professorat; i fins i tot emprar només la forma femenina professores per contrarestar l’ús de la masculina (aquest darrer cas no seria considerat llenguatge no sexista), en comptes de professors, pot resultar per a algunes de vosaltres innecessari. Algunes estareu pensant “Jo utilitzo només la forma masculina i no tinc intenció de discriminar a ningú” o “Jo no em sento discriminada quan algú utilitza únicament la forma masculina”. L’ús del  llenguatge no sexista s’ha de concebre com una mesura social per a avançar cap a la igualtat de gènere; potser iniciar un discurs amb benvolguts i benvolgudes, i posteriorment fer ús només de la forma masculina ja és una bona manera per començar a prendre’n consciència i sensibilitzar a aquelles que ens estan escoltant. Així doncs, en el context de la igualtat de gènere també hauríem de tenir presents les sàvies paraules del Capità Enciam: Els petits canvis són poderosos.

Laia Lligadas

En defensa de la comunicació local

Si fa mig any es parlava dels mitjans de comunicació local que hi havia en perill a Catalunya, la confecció dels pressupostos municipals del 2012 n’ha enterrat ja uns quants. La llista és llarga i afecta mitjans de totes les comarques catalanes: ràdios, televisions i revistes. I a molts mitjans que es mantenen hi ha retallades dràstiques de plantilla, amb la meitat del personal al carrer, o retallades dràstiques de sous, en un context de salaris que en la majoria dels casos no arriben a ser mileuristes.

Crec que els periodistes que subsistim en mitjans locals municipals, ho hem d’agrair a dues circumstàncies que, necessàriament, s’han hagut de donar alhora. La primera és haver aconseguit ser necessaris i creïbles com un autèntic mitjà de proximitat per al conjunt de la societat, donant veu a les forces polítiques locals i, en la mateixa mesura, donant veu a tota la xarxa de realitats que conviuen en un poble o ciutat, aconseguint que els ciutadans i entitats socials comptin amb el mitjà i el mitjà compti amb ells. La segona circumstància, inseparable de la primera, és que els treballadors ens haguem implicat plenament, i que els responsables polítics i tècnics hagin actuat amb prudència, evitant creixements excessius dels mitjans que després els han fet econòmicament insostenibles quan les arques municipals s’han buidat.  Val a dir, però, que també hi ha mitjans locals on totes dues circumstàncies s’han donat i ara també es veuen abocats al tancament, arrossegats per les immenses dificultats econòmiques de molts ajuntaments.

Tal i com recorda el Col·legi de Periodistes de Catalunya, aquests mitjans de comunicació locals i de proximitat, molts d’ells nascuts amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, són un dels principals actius de la comunicació allà on estan implantats. Són necessaris per la pluralitat informativa i el servei públic a la ciutadania, i els seus continguts no es podrien oferir mai des de cap gran empresa de comunicació. I aquesta visió de servei públic, d’actiu per la cultura i la cohesió social, és una realitat arreu de Catalunya, com per exemple han expressat en un manifest de defensa dels mitjans locals de Manlleu (Osona): “És desolador que es vulgui veure el periodisme, exclusivament, des d’una òptica empresarial. D’aquesta manera, es resta importància al seu paper social, cultural i integrador. Moltes decisions polítiques estan canviant les redaccions periodístiques per gabinets de premsa.” O aquesta reflexió al Diari d’Anoia, que comparteixo plenament: “En l’era de la globalització correm el risc d’estar informats al minut del que passa a les primàries republicanes dels Estats Units i no tenir ni idea del que passa al poble del costat o al nostre propi barri.”

Val a dir també que en alguns casos, s’han vist els mitjans locals com una simple escola de formació. Jo sempre he defensat els molts periodistes que, formats a la universitat, hem apostat professionalment per la comunicació local perquè hi creiem. A l’igual que hi ha metges que aposten per treballar a un ambulatori més que a un gran hospital, o professors que prefereixen una escola rural a un gran centre educatiu, o capellans que mai canviarien la parròquia de barri per una gran catedral, molts periodistes hem reivindicat la validesa i la professionalitat dels mitjans locals. Si neva, qui informa del que passa més a prop? Si estem pendents de la construcció de l’edifici de l’institut, què diuen els professors i alumnes? Si hi ha una epidèmia de grip o canvis a l’ambulatori, què explica la directora del nostre CAP? Si hi ha una iniciativa solidària, com es transmet als que viuen al mateix poble perquè hi donin suport? Si una àvia fa 100 anys, quantes coses pot explicar a tot el poble a través de la ràdio?  Si hi ha un debat ciutadà, quin altaveu tindrà? Qui entrevistarà el gran golejador de l’equip local? Qui donarà veu als nens i joves perquè descobreixin la ràdio i diguin les seves opinions? I naturalment, qui emetrà en directe el ple municipal (on es prenen les decisions que ens afecten més a prop) i qui entrevistarà tots els portaveus polítics? Són exemples, no rebuscats, sinó d’aquesta mateixa setmana, en una ràdio municipal, on treballem sis persones contractades i en un municipi de 26.000 habitants. Ens considerem ben valorats professionalment i humanament per la ciutadania i pel consistori, els oients participen a la programació de forma activa i el comerç local compta amb l’emissora per anuncia-se. Esperem poder seguir fent camí, amb la resta d’emissores i mitjans locals per ajudar a construir una societat més informada i més cohesionada, on allò que passa a prop tingui tant o més valor informatiu que el que passa a l’altra banda del planeta. 

Maria-Josep Hernàndez 

Campaña contra el sindicalismo de clase

Lo que en un principio parecía ser solo una crisis finananciera por la irresponsabilidad de las grandes corporaciones y el mirar para otro lado de la mayoría de los gobiernos, se ha convertido al final en una de las crisis más profundas que se han producido después de la gran crisis de 1929. Esta crisis ya no es solo financiera: es también económica, alimentaria, inmobiliaria, etc.

Es también una crisis de valores, de principios, de ideas, etc.,  y sobre todo es una crisis donde se ha puesto de manifiesto que la lucha de clases aparece con más fuerza y está  más vigente que nunca.

Con la crisis como excusa, el capitalismo intenta  no solo recortar derechos a los más débiles para que sean estos los que paguen  sus desmanes, sino que lo que se está llevando a cabo es un cambio de sistema cuyo principal objetivo es acabar con el estado de bienestar.

Desde hace varios años, las patronales de sectores como la sanidad o la enseñanza, sueñan con hacer negocios con aquellos servicios que hoy presta el estado de forma gratuita i universal. Para ello es necesario cargarse lo público y pasar estos servicios al sector privado de manera que el que necesite un médico que lo pague. Y lo mismo con la educación y toda una parte importante del sector público.

La situación en estos momentos es: por un lado la lucha de la ciudadanía por mantener el estado de bienestar, y por otro el capitalismo salvaje representado por las grandes corporaciones financieras, gobiernos de derechas y las patronales, intentando cargárselo y sacar tajada de la crisis modificando todos los sistemas de protección, pasando al sector privado todos los servicios que presta el estado

Y es en esta lucha de clases de los más desprotegidos contra los más poderosos, donde la política hace ya bastante tiempo perdió credibilidad al ponerse bajo la tutela de los mercados, donde surge una feroz campaña contra el movimiento sindical como si fuera el ultimo dique que le queda al capitalismo por derribar para poder campar a sus anchas ante una ciudadanía sin defensas.

Por ello están llevando a cabo una campaña de desprestigio contra los sindicatos de clase basada en un montón de mentiras, haciendo bueno aquello que decía Goebbels (ministro de propaganda nazi), que una mentira dicha mil veces la conviertes en una verdad.

1ª mentira: Los sindicatos tienen cada vez menos apoyos. Sin embargo la realidad es que desde 1980 la afiliación a los sindicatos se ha multiplicado por seis, pasando de 500.000 a tres millones de afiliados que para sí los quisieran los partidos políticos.

2ª mentira: Los sindicatos no nos representan. Bien, si la representatividad se mide  por los apoyos que se obtienen en los procesos electorales, veremos que en los últimos procesos en las últimas municipales la participación fue del 65% en las generales del 75% y en las europeas del 46%, mientras que en los procesos de elección de representantes de los trabajadores la participación es del 90%. Por tanto los sindicatos tendrían más representatividad que los diputados o los alcaldes.

3ª mentira: Los sindicatos viven de las subvenciones del gobierno. La realidad demuestra que la principal fuente de financiación de los sindicatos es la cuota que pagan sus afiliados y los servicios que presta a traves de la acción sindical y sus servicios jurídicos. Del estado se percibe un porcentaje minúsculo como lo perciben también las patronales, en cambio los partidos políticos, la casa del Rey o la iglesia, que reciben subvenciones millonarias, se ve normal por la derecha capitalista.

Podría poner un sinfín de ejemplos que demostraría que toda la campaña de descrédito hacia los sindicatos es totalmente falsa e interesada, pero dudo que este articulo pueda dar para tanto, pero sí quiero advertir que si consiguieran lo que se proponen, que la mayoría de los trabajadores y trabajadoras y la ciudadanía en general dejara de creer en el movimiento sindical y los sindicatos no tuvieran la fuerza necesaria para enfrentarse al capitalismo salvaje que las clases dominantes intentan imponer, los derechos para millones de ciudadanos retrocederían radicalmente, sobre todo aquellos derechos que más nos afectan como el derecho a una sanidad y una educación pública, o los derechos de los trabajadores en las empresas, etc. Volveríamos a vivir en una sociedad sin derechos y quién sabe si más tarde sin libertades.

Daniel Gutiérrez Salgado

El càncer, transforma la mirada de l’altre sobre qui el pateix?

Els malalts de càncer desitgem que la vostra mirada continuï sent la mateixa, no volem que us preocupeu pel nostre patiment més del necessari perquè viure és el nostre objectiu i us necessitem en la nostra vida amb les coses quotidianes.

Encara ens resulta difícil acceptar que algú que estimem o  nosaltres mateixos tenim un càncer. És difícil no pensar en un possible mal final en lloc d’una possible curació. Durant molt de temps ha estat una malaltia “maleïda”, que ens fa portar marca als que la patim. Però la realitat d’avui dia ens ha d’ajudar a  combatre l’estigmatització d’aquesta malaltia que, encara, moltes vegades s’amaga, i a la qual moltes vegades ni se li diu pel seu nom.

La meva opció va ser enfrontar-me al càncer sense anar a mitges, sense amagar res. Tot i ser conscient de la gravetat, no donant a aquest mal més valor ni excepcionalitat que la que correspon. Viure una situació com aquesta et fa prendre consciencia de la nostra fragilitat i de que això és una loteria en la qual t’ha tocat el número, no té més misteri!

No és fàcil per ningú, cada cas és un món i cada cos una illa en què les expectatives de curació poden ser infinites i dispars. Però mirar endavant, endavant!, amb afany de superació ens ajuda a salvar-nos de la destrucció. No podem oblidar sentiments com ara la por, l’angoixa, la ràbia, la preocupació, el dolor… perquè sempre són presents. Són sentiments que no es poden amagar ni superar amb un optimisme forçat, perquè no tothom té la gran sort de poder encarar aquesta lluita amb un somriure a la cara i una gran força al cor.

Ara fa un any que van trobar-me un tumor i em van diagnosticar com a malalta de càncer i, durant tot aquest temps, he afrontat la meva malaltia amb la força i serenitat que m’ha donat la confiança en el meu tractament, els metges i la meva pròpia força i ganes de viure. Potser que la mirada d’algun de vosaltres cap a mi s’hagi transformat en el moment que veu saber de la meva malaltia, però no ho he notat gaire! i, simplement, us he sentit propers. 

Penso que molt de nosaltres és el que volem, volem continuar formant part de la normalitat, d’aquest dia a dia que ens fa ser un més, necessitem continuar sent un més. Els malalts de càncer no tenim un estigma, tenim una malaltia per la qual, avui dia, hi ha més mitjans per combatre i, aixì, en molts casos, poder tenir una segona oportunitat de viure.

Jo en sóc un exemple!

Pepi Venegas