El cementiri tercera part, o la història de Juan Badia

Grans panteons i mausoleus carregats d’obres d’art i dissenyats per prestigiosos arquitectes, no és precisament el que trobem al nostre cementiri. Aquí tot és molt senzillet, com correspon a l’origen humil de Viladecans, excepció feta dels panteons de les famílies gitanes.
Es prou cert que tot allò que està vinculat a la mort incomoda molta gent, però també és cert que a moltes persones els agrada passejar pels cementiris dels pobles o ciutats que visiten. Això és precisament el que us convidem a fer, un passeig pel cementiri que és com fer un recorregut per la nostra història.
Si us sembla començarem l’itinerari dirigint-nos al bell mig de la zona nord del recinte. Darrera d’uns xiprers, s’amaga el monument als morts de la guerra civil. Per a informació dels més joves explicarem que, en època franquista, aquest monòlit estava situat Rambla amunt a prop del carrer de Santa Teresa. La frase “A los Caídos por Dios y por España”, recordava, només, els morts del bàndol vencedor. El primer Ajuntament democràtic va decidir el seu trasllat al cementiri i dedicar el monument a tots els morts de la guerra d’Espanya.
Continuem el recorregut a la recerca de les sepultures d’alguns dels nostres personatges il·lustres. La zona sud del recinte antic rep el nom d’Agrupació 3ª Santa Esperança, i en el nínxol nº 169 es troba enterrat Joan Masgrau Marcet, el primer alcalde d’aquesta última etapa democràtica.
Mossèn Ramon Saborit Comellas és el darrer capellà enterrat a Viladecans. La seva sepultura es troba al nº 135, també de Santa Esperança. Un altre rector de Viladecans es troba en el nº 78 i és mossèn Ricard Serrajòrdia Vila, mort de forma sobtada el desembre de 1947.
Segons m’ha informat un redactor d’aquesta revista, en aquest mateix número es publica una entrevista amb el fill d’“el Manquet”. Doncs a la mateixa Agrupació de Santa Esperança, en el nº 181, hi ha enterrat Josep Iturrioz, conegut com “el Manquet”.
Ara canviem d’Agrupació i anem a la del davant, anomenada de Santa Eulàlia. En el número 33 hi ha la sepultura de Joan Miernau Domènech, l’alcalde de bona part de l’etapa franquista.
Tornem per on hem vingut i en el recinte del costat l’Agrupació de la banda de ponent rep el nom de Santa Fe. El nínxol nº 21 correspon al recentment traspassat i darrer alcalde de l’etapa predemocràtica Josep Parellada Horta.
Adrecem-nos ara cap a la antiga porta d’entrada, on ja us havíem situat, en l’article del mes de desembre, el panteó dels Modolell. A l’altra banda d’aquesta porta es troba el panteó dels Amat Targa, és a dir, la família que havia estat propietària de Ca n’Amat o Cal Sala al carrer de les Sitges.
Sense moure’ns d’aquest espai a l’Agrupació del sud anomenada de Sant Sebastià, fixem-nos en l’epitafi del nº 96. Diu: “Baldiri Miracle Rosés. Típic i tradicional campaner”. Tot un personatge el Baldiri, d’aspecte malaltís i sempre amb una llarga barba, va ser hereu de tres generacions de campaners de Viladecans. El llibre de Josep Lligadas Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate en parla en els apèndixs 1 i 2. També el trobareu a la pàgina 113 del llibre d’Isidre Dolz Un tomb pel Viladecans del 1930 al 1940.
Ara bé, de tots els epitafis del cementiri, el més conegut i que molta gent se sap de memòria és el de Juan Badia. La seva làpida es trobava al nº 107 de l’Agrupació de Sant Ramon, al davant del Baldiri campaner. L’any 1994 ningú no havia reclamat la propietat del nínxol, i per tant es va haver de buidar. Jaume Torres Ollé, responsable del cementiri, va decidir conservar la làpida i ara es troba a costat d’allà on era, enganxada a la paret d’un magatzem. Una molt bona decisió, que és un exemple d’estimació pel nostre patrimoni, que no només són els grans edificis sinó també els petits detalls que es troben aquí i allà de la ciutat.
L’epitafi diu així:
TAN JOVEN Y FALLECIÓ
TODO EL MUNDO LE QUERÍA
Y UNA MUJER LE ENGAÑÓ.
VEINTE Y SEIS AÑOS VIVIÓ,
SE LLAMABA JUAN BADÍA.
La inscripció en el llibre d’òbits diu que Joan Badia i Miernau va morir el dia 5 de maig de 1883 en una casa del carrer Major. Però la pregunta que sempre ens hem fet és la següent: Quina història d’amor s’amaga darrera d’aquest epitafi?
Per mirar de treure’n l’entrellat hem preguntat a la nostra gent gran a veure si ells en sabien alguna cosa. Els nostres avis, que son més savis que nosaltres, ens han obert els ulls: No va morir pas de mal d’amor, sino que el que va acabar amb la vida del nostre personatge va ser un mal dels que s’encomanen fent l’amor, que és molt diferent. Quina llàstima!, sempre haviem cregut en la història d’amor i resulta que no va ser ben bé així.
De tota manera, vam voler saber alguna cosa més i ens en vam anar a veure en Jaume Torras, el responsable del cementiri. Ell també se sap l’epitafi de memòria, però la nostra sorpresa va venir en sentir una història diferent.
Jaume Torras explica que la mort de Joan Badia va ser un suïcidi. Com que els suïcides no podien ser enterrats com Déu mana, el seu destí va ser una tomba al terra, entre les agrupacions de Santa Esperança i Santa Eulàlia. Al cap d’uns anys el seu germà Cinto Badia va aconsseguir que l’enterressin dignament. Ell mateix va ser qui va fer col·locar la làpida al nínxol 107 de l’Agrupació de Sant Ramon.
Jaume Torras va rebre aquesta història del seu pare Jaume Torres Tarrida, que també havia estat responsable del cementiri.
Ves per on tornem a tenir història d’amor!
Ben aviat, però, ens adonem que hi ha coses que no ens acaven de quadrar. Tornem a consultar el llibre d’òbits i veiem que diu: “Yo D. Juan Luis Romeu Pbro Cura párroco de S. Juan de Viladecans, (…)mandé dar sepultura eclesiastica al cadáver de Juan Badia y Miernau (…) No recibió ningun sacramento.”
Ara la pregunta és: Hauria rebut sepultura eclesiàstica Joan Badia si s’hagués suïcidat? Hem preguntat als que en saben i la resposta ha estat clara: en aquella època hauria estat del tot impensable que un suïcida rebés sepultura eclesiàstica.
I per quina raó no va rebre cap sacrament? Pot ser que moris de sobte i no s’hi arribés a temps?
En qualsevol cas, sembla que la història de la malaltia és la que té més probabilitats de ser la certa. De tota manera, de l’únic que podem estar-ne segurs és que a Joan Badia “una mujer le engañó” i “todo el mundo le quería” .
Nota: Fem una crida a tots els lectors per si algú ha sentit explicar alguna cosa sobre Joan Badia. Expliqueu-nos-ho, ho volem saber. També fem la crida extensiva a qualsevol altra història curiosa o interessant relacionada amb Viladecans, volem fer-ne un recull i si és possible publicar-ho. Ens podeu escriure a: trestorresviladecans@telefonica.net

Jaume Lligadas Vendrell

Qui paga la crisi?

Ja tenim aquí el 2010 i amb ell, notícies dolentes pels de sempre i és que m’ho veia venir. Que una altra vegada ens voldrien fer pagar la crisi als de sempre, els treballadors. I és que alguns motius concrets ens apropen a aquest fet. Per una part s’ha introduït en els primers dies d’aquest any un conflictiu debat sobre l’empadronament dels nostres veïns que estan en situació irregular i els seus drets, i ara a final de mes ens ha sorprès el govern espanyol amb la possibilitat d’endarrerir la jubilació fins als 67 anys.
Anem per parts, primer per recordar a aquells que han encetat el debat de Vic, i als que els han recolzat, que al cap i a la fi, estan proposant les mateixes posicions que els feixistes del partit del Sr. Anglada. Aquests governants municipals de Vic justifiquen algunes de les posicions d’aquest partit d’extrema dreta sota la falsa consigna que els nouvinguts ens treuen diners públics i drets a la resta de conciutadans. Un discurs d’exclusió com aquest segur que tindrà oïdes receptives però no hem de oblidar que és igual de fàcil de realitzar que de perillós per la convivència. La direcció de CiU que ha donat suport a aquests mandataris de Vic, sortien molt guapos en les fotos de les parelles lingüístiques amb persones que han vingut de fora, però ara no tenen cap mirament de treure els mínims drets a altres persones nouvingudes pel sol fet de no tenir la sort de tenir papers. Això, només ho fan partits de dretes “i molt de dretes”.

En segon lloc m’agradaria fer una reflexió de la proposta-barbaritat del govern espanyol que avança vers una retallada del ja dèbil estat social de què gaudien els ciutadans de l’Estat Espanyol i que sota l’excusa de l’austeritat per causa del dèficit públic ens volen retallar un dret social històric, la jubilació als 65 anys. Aquesta situació d’un gran dèficit públic és deguda a la forta crisi econòmica que travessem i que fa necessàries algunes accions. Però, companys, si bé és cert que els números són els que són i que la demografia marca una tendència determinada, també ho és que heu retallat els impostos als que més tenen, que tenim una important despesa militar a llocs com Afganistan o altres i que sobretot hi ha una important quantitat de joves i altres treballadors que no poden accedir a un lloc de treball. Abans de parlar de retallades de l’Estat social crec que s’ha parlar d’una fiscalitat socialment justa i progressiva, de perseguir el frau fiscal i sobretot que si alguns han de pagar aquesta crisi que siguin els que l’han creat.

En aquests temps, com diu Els Segadors, “és l’hora d’estar alerta” perquè no ens facin pagar els plats que nosaltres no hem trencat.

Miguel de la Rubia

Els pous de vora cal Menut

Sóc un ciutadà de Viladecans preocupat per comprovar amb quina impunitat tapen, tanquen o anul·len les vies d’accés que durant molts anys hem gaudit per desplaçar-nos per les muntanyes que ens envolten.
Hom pot veure el reixat o tancada amb filat realitzat en el torrent que separa dues explotacions agrícoles situades just traspassar la riera com si anessis a la masia de Cal Menut i que pertanyen al mateix amo (no sé si a un particular o a una constructora) i dóna accés a les coves on es resguardaven quan bombardejaven la masia i el camí a Sant Ramon.
Acompanyo l’escrit amb la fotografia del pou a cel obert que hi havia en el camp del costat dret del torrent . El pou era vestit amb totxo i quedava al mig de tres arbres a la zona prop de la masia (actualment és tapat, suposem que respectant la normativa respecte als pous i mines).
Acompanyo la fotografia del pou a cel obert que hi ha en el camp del costat esquerre del torrent i que encara té aigua. El pou és vestit amb pedra de llicorella i d’altres tipus, i data de l’època medieval. Actualment està tapat amb una xapa d’acer, sense reconstruir l’antic canal ni el safareig.
La paradoxa del bloqueig del pas pel torrent fa malpensar. Em faig aquestes preguntes que vull transmetre a tothom per si podeu ajudar a resoldre-les:
Tapant el torrent al cap del temps les herbes se’l menjaran i quan arribi l’especulació del totxo podran dir que no hi era.
En no passar-hi, no es pot veure el roure, creiem que és mil·lenari, de tres metres de diàmetre que ara és mort i que els responsables del patrimoni, els verds, medi ambient o rurals, ho deuen saber i esperen que els dos roures del costat de dos metres de diàmetre, també s’assequin?
En no passar-hi, no buscarem el pou tapat?
En no passar-hi, no veurem que el pou medieval s’ensorra a poc a poc i llavors qui se n’encarregarà de dir qui teníem un pou amb aigua?
I l’última pregunta: no és tot part d’una especulació perquè el dia de demà es pugui construir sobre el torrent, els pous i el camí?
Espero que algú em doni les respostes i així veure que Viladecans a tots ens preocupa.

Vicenç Pugés

El parc de Can Ginestar

Quan jo era petit i venint de col·legi pujava pel carrer de la Muntanya, la perspectiva de tot el trajecte era la masia de Cal Ginestar. Una construcció potent, situada a una notable alçada, i marcada pels arcs que la coronen al pis de dalt de tot. Entre els nens del col·legi, corria la veu que allà hi vivien qui sap quins personatges sinistres. Però també hi havia un nen que, per donar-se pisto, explicava que aquella casa tan gran era casa seva.
Més endavant, el bosc de Cal Ginestar es va convertir per a nosaltres en lloc d’excursions. Per arribar-hi calia passar per un pont estret i sense baranes que travessava el torrent que hi havia on ara hi ha l’avinguda del Molí, i agafar després un camí que s’enfilava entre roures i alzines, figueres de moro i atzavares.
I bé. Ara, des del carrer de la Muntanya, ja no es veu Cal Ginestar perquè Viladecans ha crescut molt i el tapen les cases. I la masia ja no és una construcció aïllada i imponent, sinó que ja està ficada ben al mig de la trama urbana. Però, per sort, una petita part del bosc encara es manté i ara, finalment, ha passat a ser lloc de passeig per als viladecanencs. I la masia és previst que esdevingui també un equipament públic.
La part de bosc per la qual ara es pot passejar és certament poqueta cosa, però existeix i és un bon pulmó per a aquells verals. Encara està molt a mig fer, però cal pensar que quan s’hagin acabat les obres farà goig. Sobretot, farà goig que tinguem un parc que sigui el és aquell bosc: un bosc mediterrani amb alzines i roures, a més de pins. Caldrà vetllar-lo molt, perquè un bosc així es presta molt a fer-se malbé. Però sens dubte que aquest vetllament deu estar ben previst.
I llavors caldrà esperar que s’arregli la masia i el seu entorn. Vist des de darrera el filat que la tanca, es poden admirar unes grans figueres de moro, que cal esperar que es conservin i quedin ben protegides. També faran molt de goig. I tot plegat, encara que sigui petitó, valdrà la pena de poder-ho tenir, per al gaudi de tothom.

Josep Lligadas Vendrell

Viladecans, ciutat oberta

Fa 32 anys que visc a Viladecans. Recordo aquells anys amb carrers sense asfaltar, sense clavegueram, amb pous morts als edificis… No hi havia problemes de contaminació lumínica: al carrer, avui de Ferran i Clua, només hi havia una bombeta, que sortia de l’antic camp de futbol.
Era el Viladecans dels barris. Poca gent era o se sentia de Viladecans. Potser sí, els de tota la vida, els que et preguntaven “i tu, de quina casa ets?”, com la cançó de “No me pises que llevo chanclas”. Viladecans era un conjunt de barris separats per rieres i torrenteres, per la comarcal C-245… No teníem identitat com a poble, com a ciutat.
Era el Viladecans que no sortia als mapes, perquè no teníem estació de tren. Els governants locals d’aleshores no havien cregut que fos necessària. Era el Viladecans que no tenia un ambulatori decent, perquè qui manava aleshores s’havia negat a cedir els terrenys per construir-ne un. Al final, es va fer a Gavà, a la riera de Sant Llorenç. Era el Viladecans en què els últims carrers que es van asfaltar van ser els del Barri Antic.
Però, com que no hi ha mal que duri cent anys, van arribar els ajuntaments democràtics, que van incorporar persones dels moviments ciutadans, que patien carències i tenien una altra visió de com havia de ser una ciutat. I es va començar per bastir les deficiències bàsiques (asfaltat de carrers, clavegueram i enllumenat), es va aconseguir el baixador de Renfe, i es va començar a “cosir” la ciutat. Des dels anys vuitanta fins avui, s’han urbanitzat les torrenteres: la riera de Sant Llorenç, el Torrent Ballester i la riera de Sant Climent, a la vegada que s’han creat noves zones verdes i equipaments (col·legis, ambulatoris, escoles bressol, casals de gent gran i centres esportius i de lleure).
Hem fet molta feina, però no podem aturar-nos. La ciutat avança, progressa. Hi ha nous naixements, arriben ciutadans d’altres llocs que volen viure a Viladecans, i els qui han nascut aquí no volen marxar. Per donar resposta, el Govern municipal es va plantejar l’elaboració del Pla Local d’Habitatge, amb tres objectius: promoure pisos assequibles, rehabilitar-ne el parc actual i potenciar els serveis municipals relacionats.
El Pla Local d’Habitatge es va posar a disposició dels ciutadans i va rebre l’aprovació de la majoria que va voler intervenir. Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent “de fora”.
A banda, els viladecanencs hem descobert recentment que tenim platja. Des de l’Ajuntament estem treballant per recuperar-la. Als gairebé tres quilòmetres de costa que, fins fa tres anys, eren de gaudi privat, ja s’hi pot accedir amb autobús durant l’estiu, tenim un aparcament públic i alguns serveis.
Davant l’oportunitat de tenir platja, com la dels nostres veïns, amb el seus passejos, els seus equipaments i les seves zones protegides, el Govern municipal planteja ordenar la zona deltaica. Volem fer un parc de 300 hectàrees amb una economia sostenible, que permeti uns ingressos econòmics i la creació de llocs de treball, per continuar mantenint el nostre delta com a paratge natural. Aquest projecte ja té els seus crítics, que són els mateixos de sempre. Els qui tota la vida han dit “no” al que proposen els governs de progrés.
Ara bé, aquestes són apostes importants de futur que es presentaran aviat per a la participació ciutadana. Esperem que, tots junts, malgrat el soroll d’uns pocs, siguem capaços d’aprofitar aquest esdeveniment i no deixem escapar el tren altra vegada. Viladecans ha de ser una ciutat oberta, que ofereixi a tothom serveis, habitatge i el gaudi del seu patrimoni en les mateixes condicions.

José Luis Nicolás

Res no és impossible, tot és a les nostres mans

Una cinquantena llarga de persones van assistir el passat 22 de gener a l’acte de presentació de la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans. Una trobada a la Torre del Baró que va permetre explicar les últimes novetats que ha generat aquest projecte il·lusionant que aplega (potser per primera vegada) catorze d’entitats de tot tipus de la nostra ciutat. Totes amb un mateix objectiu: aprofitar la força i el simbolisme que pot tenir la figura del Mamut, fer-lo renéixer de les restes arqueològiques trobades fa un parell d’anys a Can Guardiola perquè doti la nostra Festa Major d’un element més aglutinador, que cohesioni la població, fomenti l’autoestima i el sentit de pertinença.
Les intervencions en nom de les entitats locals van anar a càrrec de Marcel Ramon (Diables) i Mercè Solé (Punt de Trobada) que van exposar amb tota mena de detalls i solvència els passos que s’han donat per arribar al moment actual, el de la constitució i impuls de la Coordinadora. El passat més recent d’aquesta història és prou conegut pels lectors habituals del Punt de Trobada: el setembre passat la lectura del pregó de la Festa Major va anar seguida d’un acte molt concorregut a la Plaça de la Vila per presentar la iniciativa del Mamut, amb dramatització i estesa de pancarta incloses. Tot plegat acompanyat d’una repartida massiva de mocadors tematitzats i que ja feia dies que promocionaven amb orgull els aparadors de molts comerços.
Pel que fa a l’actualitat, els companys van obrir un cop més la porta a aquelles associacions i entitats del poble que vulguin sumar forces al projecte. Alhora, van fer una crida a empreses, negocis i altres organismes perquè ajudin a la causa en la mesura de les seves possibilitats, amb alguna aportació econòmica. Essencialment perquè un dels principals objectius de la Coordinadora per aquest 2010 és donar forma i cos a l’animal, convertint-lo en un element central del bestiari local per a les cercaviles i les ballades de gegants, entre d’altres usos que assenyali el futur.
La recepta de Reus i Mataró
L’acte va tenir una part més instructiva, per dir-ho d’alguna manera, no menys interessant. El públic va poder conèixer de primera mà i en format comprimit l’experiència de dues de les festes majors més reconegudes de Catalunya: la de Mataró i la de Reus. I això gràcies al testimoni de dos entesos en la matèria com són Nicolau Guanyabens i Salvador Palomar, respectivament. Curiosament tots dos arxivers de professió, lletraferits i experts en les manifestacions lúdiques i populars de les seves ciutats.
Guanyabens va trencar el gel explicant-nos el rerefons que veu darrere l’èxit de les activitats festives: l’orgull de formar part d’una mateixa comunitat. I des del coneixement directe, ens va explicar els atractius de la Festa de les Santes de Mataró, amb més de 230 anys d’història i en procés de ser declarada Festa d’interès nacional per la Generalitat. Entre d’altres, va destacar l’acte exclusiu que representa la “Dormida dels Gegants” quan passen estirats per la porxada de l’Ajuntament gràcies a la perícia dels portadors, enmig de l’esglai i el goig de la multitud que omple els carrers adjacents. Mataró –ens explicava– té en “Robafaves” com a gegant principal i, com a exemple d’innovació, ens va fer notar com a principis dels anys 80 una colla de veïns –inspirant-se en la baixada de Gegants de Solsona– es van inventar el “Desvetllament bellugós”: una sortida nocturna de la Família Robafaves a quarts de 12 de la nit per la principal artèria del nucli al ritme de pasdoble i que ha esdevingut un dels moments més esperats.
Per la seva banda, Salvador Palomar ens va recordar algunes obvietats que potser no ho són tant: que les nostres festes són mediterrànies, d’estar al carrer, espais de trobada on ens reunim uns i altres, perquè sense la “comunitat” no hi ha festa per enlloc. Ens va explicar que a Reus tenen gegants des de 1620 i que gairebé cada entitat ostenta alguna figura pròpia. Que per la Festa de Sant Pere destaca per sobre de tot la tronada a la Plaça Mercadal, un element definidor que troba similituds al País Valencià i que es duu a terme d’una forma molt artesanal, com una demostració pirotècnica a l’antiga, que omple de gom a gom el centre de la ciutat.
També als 80 una colla de gent jove de la capital del Baix Camp, aprofitant els aires nous que duia la democràcia, va promoure un creixement de la Festa, recuperant elements de la història local i també altres de nous. I és justament aquí on Palomar va posar èmfasi, en el fet que la tradició no és una fusta, sinó la dinàmica, l’estructura que fa que un dia a l’any tot una colla de gent participem d’uns rituals. En aquest context, afegia, “inventar és normal, si som capaços d’encaixar, avui ho fem i demà és tradicional. Trobaríem molts exemples de construcció d’un ritual festiu que es basi en un fet històric”.
De la mateixa manera, va puntualitzar amb ironia, una festa no és festa sense una beguda alcohòlica identitària, com a Reus tenen el “Masclet” o a Tarragona la “Mamadeta”. Perquè, segons ell, “la tradició s’inventa”, és a dir, “és tradicional allò que un dia una comunitat consensuem que ho ha de ser, que ens identifica. La tradició és senzilla, no requereix dissenyar res gaire complicat”.

Josep Ginjaume

Per l'esperit col·lectiu i la cohesió social

El passat 22 de gener es va fer la presentació pública, a la Torre del Baró, de la Coordinadora d’Entitats “El Mamut de Viladecans”. A les pàgines següents trobareu la crònica de l’acte per als qui no hi vau poder ser. Però aquí, en aquesta pàgina inicial, voldríem ressaltar el fet en un aspecte que considerem altament significatiu i rellevant. I és que és nou, a Viladecans, que un conjunt d’entitats tan divers com aquest –mireu-vos la llista a la pàgina corresponent, val la pena–, s’hagin posat a treballar juntes amb les ganes amb què s’hi han posat. Per aconseguir crear un element identificador de la ciutat, el Mamut, i per reforçar, conseqüentment, la nostra cohesió social.
És nova, aquesta voluntat de treball conjunt en l’estil que ara s’ha iniciat. I és, creiem, un molt bon senyal de cara al futur de Viladecans. Perquè vol dir que, cada cop més, creixen entre nosaltres les ganes de sentir-nos ciutat i de crear una xarxa social forta i viva. I això és, sens dubte, una eina imprescindible perquè tots plegats ens prenguem més seriosament la nostra vida col·lectiva i, com a conseqüència, visquem millor. I és una eina imprescindible, també, perquè ens traguem de sobre d’una vegada aquesta poca valoració de les nostres possibilitats i les nostres riqueses ciutadanes.
Justament, molt pocs dies després de la presentació de la Coordinadora, es donava a l’Àtrium el tret de sortida de la celebració del Mil·lenari de Viladecans, que s’escau l’any vinent. També aquesta celebració, si es munta bé, pot ajudar en aquest mateix objectiu. Del que es tracta, en definitiva, és de fer créixer tot allò que pugui fer-nos sentir més atents i arrelats a la nostra realitat ciutadana, i més desitjosos de potenciar-la i fer-la millor per a tots els qui en formem part.

El cementiri, segona part

En el darrer número situavem la creació del nou cementiri de Sales a mitjans del segle XIX. Per afinar una mica més en la data i al mateix temps ampliar les dades sobre la seva construcció, hem consultat la consueta escrita per mossèn Samaranch l’any 1900.

La consueta és un llibre en el qual es recullen els costums de la parròquia. Andreu Samaranch, a partir de consuetes anteriors avui desaparegudes, n’escriu una que ell mateix titula “Història de la parròquia de Sant Joan de Viladecans”. El capítol vuitè el dedica al cementiri nou de Sales i diu: 1866 Construcció. Segons consta en un antich inventari de la Ermita de Salas en el que es fa cunstar que posseix terras á ella anexas, se consigna la posibilitat de fer en las mateixas el nou Cementiri.

En 1866 pues, una Comissio presidida per el Rector Rt. Lluis Grau solicita al Sr Bisbe la porció de terreno necesari per construhirlo, el cual fou concedit a precisa condicio de ser parroquial, estar garantits els drets de la Iglesia y celebracio de funerals; y que el rector habia de tenir clau.Concedit el terreno y permis per el Sr.Bisbe se alsaren las parets cuberta sos gastos ab una suscripcio en diner, treball y transports. Ademes se desde anys se reservaban productos del Cementiri Vell y se invertiren fondos de la Obra. El Ajuntament com a tal no coopera en rés.

A continuació fa esment dels preus dels nínxols que ja s’havien fixat quinze anys abans.Drets de la Obra. Per acort de 17 febrer de 1851 entre Junta d’Obra, Ajuntament y propietaris; per cada nicho debia abonarse 10 pesetas a la Obra, y si era ab ossera 15 pst.Com fos que en 1875 alguns no volgueren pagar aquestos drets, la Junta d’Obra acudí al prelat y aquet al Sr. Governador qui en resolucio de……………maná foren pagats els referits drets parroquials.A la consueta no trobem cap referència a la data de benedicció del cementiri. Se’ns fa estrany pensar que mossèn Samaranch s’oblidés de fer constar una data que s’ha d’entendre important. Tampoc creiem que la data fos desconeguda: hem de pensar que Samaranch va escriure la consueta trenta quatre anys després de l’inici dels tràmits, de manera algú se’n devia recordar del dia que es va beneïr. Hem continuat la recerca en el llibre d’òbits, consultant totes les inscripcions des de 1866 fins a 1870 i tampoc hi hem trobat cap referència. Un tros de paper entre les pàgines 141 i 142, a on es troben els òbits d’abril de 1868, ens dóna la clau. Aquest tros de paper és una nota de mossèn Andreu Samaranch –la seva cal·ligrafia és inconfusible–, i diu: “Bendecido 13 Abril (Lunes de Pascua) de 1868”. Efectivament, el dia 13 d’abril de 1868 va ser dilluns de Pasqua, i com era costum es va celebrar l’aplec de l’ermita de Sales, celebració que es va voler fer coincidir aquell any amb la benedicció del nou cementiri. Si suposem que va entrar en funcionament un cop beneït, aleshores la primera sepultura del nou cementiri de Sales correspon a Carme Antonés i Figuerola, de vint-i-set anys, morta el mateix dia tretze i enterrada l’endemà dia catorze.

Dos anys després, el 1870, el cementiri va passar a mans de l’ajuntament. Acabarem aquest article amb la descripció que en fa Andreu Samaranch d’aquest fet.Incautació per el Municipi. En 1870 el Alcalde feu fer entrega [entregar] al rector de tot lo del Cementiri. Nombra una Junta de la que era vocal nato el Rector. Consta en acte una protesta de la municipalitat [municipalització] del Cementiri, puig es y ha de ser parroquial.En 1885 el Sr Bisbe maná en decret de Sta Visita ques fes un reglament y fos presentat per sa aprobacio. En 1887 se feu el reglament actual que tan sols fou aprobat pel Sr Governador.

Jaume Lligadas Vendrell

La Plataforma Salvem Oliveretes

La Plataforma Salvem Oliveretes neix l’any 2003, quan un grup de veïns, veïnes i entitats de Viladecans comencen a reunir-se al veure que l’equip de govern de l’ajuntament de Viladecans (PSC + ICV-EUiA) va aprovar un augment d’edificabilitat del projecte d’Oliveretes, zona agrícola forestal a la falda de la muntanya de Sant Ramon, després d’una compensació amb els habitatges que havien d’anar a la riera de Sant Llorenç (on hi ha ara la bassa de laminació, on es van trobar el Mamuts). Juntament amb la complicitat del nou govern de la Generalitat de Catalunya, van desenterrar el projecte urbanístic que vol construir un nou barri a Oliveretes. Un projecte que ha estat aturat durant tres dècades, des que el PGM 1976 (llei pre-democràtica), sense cap criteri mediambiental, va traçar una línia i va qualificar aquest territori com a urbanitzable, i que no es va desenvolupar abans per desavinences polítiques. Una resolució judicial, compartir el mateix color polític de les institucions i un temps de gran boom immobiliari solucionen els problemes, i van fer precipitar ràpidament els esdeveniments.Les assemblees de Salvem Oliveretes, que continuen fent-se periòdicament, han fet el seguiment tant del Pla de Llevant (que vol construir un nou barri de 2.749 habitatges a la zona agrícola forestal d’Oliveretes + 500 a Can Torrents), com també del Pla Local d’Habitatge (que planifica 4.884 habitatges nous en 10 anys) i del Barça Parc (que vol construir tot un mega-projecte lúdic i esportiu, just al costat de la reserva natural del Remolar-Filipines, molt discutit aquí –en el Viladecans Punt de Trobada–). Les assemblees també han servit per treballar tot contrastant informació, presentant instàncies i al·legacions, organitzant activitats, xerrades, accions i sortides de descoberta de l’entorn natural de Viladecans, intervenint en plens municipals –sempre que els ho han permès–, treballant conjuntament amb el col·lectiu en defensa del territori del Baix Llobregat i sobretot, conscienciant la ciutadania de la innecessària i incoherent transformació de Viladecans dels últims anys, sense que la ciutadania hi hagi pogut intervenir, i lluitant perquè aquesta “seva democràcia” es transformi en la democràcia que tots plegats ens mereixem. Cosa que no ha estat gents fàcil, fins i tot s’ha denunciat i rebut resolucions favorables del síndic de greuges de Catalunya per la manca de transparència de l’equip de govern de l’ajuntament de Viladecans.No és gens fàcil fer implicar la ciutadania en les decisions municipals, tot i l’existència d’un reglament de participació ciutadana, obsolet en molts casos i incompatible per reglaments superiors que el condicionen. A més, veure com l’equip de govern de l’ajuntament de Viladecans toreja qualsevol iniciativa que vol qüestionar el que des del poder municipal plantegen, fa que el treball del col·lectiu de Salvem Oliveretes tingui encara mes raó de ser. Conscients de tot plegat, l’assemblea de la Plataforma Salvem Oliveretes ha continuat informant i qüestionant el creixement urbanístic i denunciant els projectes i iniciatives que vulneren el sentit comú i l’entorn natural de Viladecans. Errors i èxits han marcat la trajectòria de Salvem Oliveretes. L’èxit més constatable del que Salvem Oliveretes ha aconseguit, és forçar l’equip de govern a fer el Pla Especial de protecció de l’àmbit forestal de Viladecans, actualment en exposició pública, gràcies al fet que, el novembre de 2007, Salvem Oliveretes va demostrar i denunciar l’especulació urbanística existent a la muntanya de Sant Ramon per part d’empreses com Global Inversiones Europeas, Josel del Grup Nuñez i Navarro, etc... provocant una moció conjunta de tots els partits polítics del ple de l’ajuntament.Podeu estar tranquils i tranquil·les, Salvem Oliveretes continuarà informant i denunciant tot d’allò que l’equip de govern planteja irracionalment, i lluitant per replantejar un model de ciutat insostenible i agressiu amb l’entorn que no podem permetre. El proper divendres, 5 de febrer, a les 18:30 h., es realitzarà una xerrada a la biblioteca de Viladecans sobre l’impacte del Barça Parc a la reserva natural del Remolar on s’explicarà què és el Barça Parc i s’exposaran les al·legacions que s’han presentat al projecte.Estem segurs que tenim el teu suport, comptem amb tu.Pots contactar amb la Plataforma a salvemoliveretes@hotmail.com Les nostres raons a http://www.salvemoliveretes.org/

Plataforma Salvem Oliveretes

Joan Prunera, Cap de la Comissaria de Districte dels Mossos d’Esquadra a Viladecans

El cos dels Mossos d’Esquadra es va desplegar a Viladecans el novembre de 2007. Ho va fer per la porta gran, estrenant comissaria a l’avinguda Lluís Moré en uns antics terrenys municipals i substituint la Policia Nacional. Més de dos anys després hem cregut interessant conversar amb el màxim responsable a Viladecans, per fer balanç i compartir quatre pinzellades sobre la seguretat a la nostra ciutat. En Joan Prunera (Gavà, 1964) ens rep en unes instal·lacions ben equipades i –el més important– amb les portes obertes a tota la ciutadania tots els dies de l’any. Amb vocació de servei públic.
Com valoreu els vostres primers dos anys a Viladecans?

Aquests dos anys bàsicament el que hem fet és conèixer el territori, conèixer la ciutat. Nosaltres som seguretat ciutadana i avui en dia tot el món de la seguretat ciutadana gira al voltant de la prevenció. Per fer una bona prevenció has de conèixer el teu territori. Des del principi ens vàrem establir a Viladecans i Sant Climent de Llobregat, perquè també fem la seguretat ciutadana de Sant Climent. Per tant, el primer que fem és conèixer el territori. Per això comptem amb l’ajut de la Policia Local. Evidentment el cos de la Policia Nacional que havia treballat aquí abans també ens va facilitar dades, més o menys ens va fer cinc cèntims de la percepció i de la realitat de la seguretat ciutadana. I això és el que hem anat fent. A més a més, hem creat tota l’estructura de serveis que donem a Viladecans.
I quins són aquests serveis?
Per exemple, fem seguretat ciutadana amb els escamots de reacció, que activem al rebre una trucada al 112 o al 088 per donar resposta a un determinat requeriment, a un robatori, una baralla en un bar, etc... A més a més, hem donat forma a l’estructura que ens mana la nostra organització: a Viladecans això passa per una oficina de denúncies, una OAC (Oficina d’Atenció al Ciutadà) on recollim denúncies les 24 hores els 365 dies de l’any. A més a més, oferim el servei de l’Oficina d’Atenció a la Víctima (OAV) amb una companya que està especialitzada sobretot en delictes de violència domèstica, violència de gènere i delictes amb víctimes especialment vulnerables, com poden ser persones de la tercera edat. Per un costat tenim tot això de la recollida de denúncies i els escamots de reacció. L’altre gran bloc és el Grup de Proximitat, juntament amb l’Oficina de Relacions amb la Comunitat. S’encarreguen d’establir els contactes amb tots els operadors de Viladecans, associacions de veïns, Ajuntament... amb tothom. Grups d’industrials, empresaris, el gremi de la restauració i també amb col·lectius com el gitano i el magrebí. Durant aquests dos anys hem donat forma a tot això, a muntar aquesta comissaria, sense oblidar els grups de reacció que són els Mossos que veieu cada dia en els cotxes amunt i avall.
Us heu sentit ben rebuts?
Sí, la veritat és que sí. La ciutadania de Viladecans ens ha acollit en general molt bé i també, no cal dir-ho, l’Ajuntament que ens ha facilitat tot el que hem necessitat i la Policia Local. La rebuda ha sigut molt positiva.
Quins són els principals tipus de delictes que es cometen o es denuncien a Viladecans?
Aquí el delicte que durant aquests dos anys ha tingut una certa continuïtat és el robatori interior de vehicle, és el delicte més fàcil que hi ha i, per tant, el que sempre es manté. I, a més a més, tenim el robatori amb força, amb les seves puntes: hi ha etapes en què no en tenim per prevenció o perquè els autors es desplacen a altres llocs, però tard o d’hora a Viladecans tenim alguns robatoris amb força. La violència domèstica també és un delicte que va fent, hi ha una certa continuïtat en el temps. També probablement perquè hi ha més consciència a l’hora de denunciar i perquè s’està fent una bona feina de prevenció i comunicació a través dels diversos operadors, des dels Mossos fins als serveis socials de l’Ajuntament.
Aquest escenari és diferent al que es dóna en altres pobles i ciutats del nostre entorn?
No, a Viladecans estem plenament “integrats” al que és l’àrea metropolitana. Evidentment hi ha zones com el cas antic de Barcelona i zones amb urbanitzacions i nuclis aïllats que tenen les seves especificitats, però nosaltres estem dins del que és l’àrea metropolitana.
Heu notat un increment dels delictes en els últims mesos que es pugui relacionar amb la crisi?
No, per estadístiques no hi ha relació. Ens hem trobat repunts concrets, que de vegades ens arriben uns individus que fan un determinat robatori i durant aquella setmana ens ha incrementat aquell tipus de delicte, però després se’n van. No obstant, la percepció –per exemple– del sector comercial és que un augment de l’atur és igual a un augment de la delinqüència i això és només una percepció, no una realitat, perquè no hi ha dades que ho corroborin.
Quines recomanacions doneu?
L’autoprotecció és importantíssima, les mesures de seguretat. Nosaltres donem consells a comerciants, a domicili... El més important és una bona mesura de seguretat. Per exemple, en el cas del comerç és important que els comerciants tanquin bé el seu negoci al migdia, quan van a dinar. N’hi ha que només tanquen amb clau la porta i no baixen la persiana. Cal baixar les persianes. Cal passar la clau, encara que baixem uns minuts a comprar el pa. Són mesures importantíssimes per evitar l’acció dels delinqüents.
Viladecans sovint surt als mitjans de comunicació per la presència al seu polígon de dos afterhours, sovint associats a conductes, per dir-ho així, incíviques. Com esteu abordant aquesta realitat?
La problemàtica d’aquests locals és coneguda: el consum de substàncies estupefaents a l’interior, que també es tradueix a l’exterior, en el consum a la via pública i unes conductes incíviques. A més a més, sovint hem d’avisar l’ambulància perquè dugui algú a l’Hospital degut al seu estat. També va associada a algun tipus de delicte com el robatori interior de vehicles dels clients; hi ha gent que aprofita per robar. Des del principi de ser a Viladecans vàrem veure aquesta problemàtica i el que fem és mantenir una presència policial per evitar això. El servei d’urgències de l’Hospital de Viladecans els diumenges pel matí no parava de sol·licitar-nos dotacions per problemes derivats de persones totalment desbocades. A part també hi ha hagut intervencions de la Unitat d’Investigació de Gavà, hem fet dispositius... Tot això ens ha portat a una percepció objectiva d’una disminució d’aquesta problemàtica. S’està treballant i es treballarà perquè mentre hi hagi aquests locals i vingui gent a consumir substàncies psicotròpiques tindrem aquesta problemàtica. També hi ha una tasca important dels companys de Trànsit que munten controls d’alcoholèmia i el drogotest just a la sortida d’aquests locals cada cap de setmana. És una manera de controlar aquestes conductes.
L’altre problema que no és patrimoni exclusiu de Viladecans és el de la prostitució a peu de carretera, sobretot als laterals de l’Autovia de Castelldefels. També s’han sentit rumors que degut al tancament del prostíbul Riviera l’activitat es volia traslladar a la nostra ciutat.
Què feu en aquest àmbit?
És difícil perquè es tracta de la utilització d’una via pública, controlem la zona per evitar que hi hagi accidents però és via pública i no podem actuar més enllà. Nosaltres tenim un coneixement absolut d’on estan les prostitutes, qui són, com es diuen, les seves dades... però per la seva pròpia seguretat. A vegades pateixen robatoris amb violència i intimidació. El control que fem és per mantenir la seguretat ciutadana de la qual també elles en són beneficiàries. De totes maneres, no s’ha detectat cap increment de la prostitució a Viladecans en relació amb el tancament del Riviera. Josep Ginjaume

Ballada de sardanes a Begues 2010

Ballada de sardanes a Begues 2010

Per Nadal, pessebres

Per aquest temps de Nadal el Centre Cultural Sant Joan munta cada any a l’església parroquial de Sant Joan un pessebre tradicional, que aquest any ha anat a càrrec de Rafel Calvet i Esparducé. També presenta una exposició de diorames de l’Associació de Pessebristes de Sant Feliu de Llobregat. Tant el pessebre com els diorames els podeu visitar fins al proper 2 de febrer, festa de la Candelera.

I, un any més, el Centre organitza un Concurs de Pessebres. Aquest any se n’han presentat vint. El primer premi ha estat per a Imma Serrano, el segon per a Antonio Rosselló Lidón i el tercer per a Joan Aritzeta. El jurat ha estat format per Celedonio Peinado, Eduard Mondragon, Conxita Almirall, Lleó Mondragon i Clàudia Riera. La deliberació ha estat molt renyida, per la gran qualitat de tots els pessebres, i també cal destacar la nombrosa participació, que quasi ha doblat la dels anys anteriors. Des d’aquí volem agrair a tots els participants el seu esforç i dedicació.

Josep Lligadas Roset

Les fotografies pertanyen al pessebre guanyador.

Els Reis d'Orient llegeixen el Punt de Trobada

Sí, sí. Un membre de la redacció va tenir l’oportunitat de constatar-ho mentre la vigília de Reis s’esperava al vestíbul de l’Hospital. Amb gran sorpresa veié entrar ses Majestats per la porta, que es van adreçar a ell i el van identificar com un dels promotors del Punt de Trobada. Confirmat, doncs, reben el Punt i el llegeixen.

El nostre redactor, que deu ser republicà, va quedar estupefacte i anava repetint amb una certa falta de respecte: “Però tu qui ets?”, fins que una nena que s’ho mirava el va assessorar degudament: “És Melcior, que no ho veus?”.
És que no en sabem, de quedar bé amb les autoritats. No n’aprendrem mai.

I hem rebut contesta a aquest article en el nostre correu electrònic:
Benvolguts i benvolgudes,

Vull desitjar-vos un bon any 2010 i que no perdeu la il.lusió per millorar la nostra ciutat tot tenint present el nostre passat (les nostres arrels, tradicions,..., contextualitzades dins de la nostra realitat com a poble i país ) per tal de projectar un futur engrescador amb persones compromeses amb el seu entorn.

Felicitats per la revista.

Una abraçada; especialment pel vostre redactor, el Sr. Josep Lligades, que tingui un any ple de màgia,

A reveure,

S.M. El Rei Melcior d'Orient