D’aquí no gaires dies serà la festa del Primer de Maig, aquesta celebració establerta l’any 1889 com a data internacional de reivindicació obrera. La data va ser escollida en commemoració de l’execució d’uns treballadors de Chicago arran d’unes vagues que hi havia hagut a la ciutat.
Les coses, certament, han canviat molt des d’aquelles èpoques. D’aquella classe obrera industrial que vivia tota ella unes condicions laborals molt semblants i que en conseqüència compartia reivindicacions molt semblants, hem passat a una societat marcada per la precarietat laboral i l’atur, la dispersió del món treballador, la poca consciència de compartir una mateixa situació social, els múltiples mitjans d’alienació i aïllament...
I mentrestant, però, veiem com els qui dominen el nostre món, tant des dels llocs visibles del poder polític com des dels despatxos més foscos dels poders econòmics, estan anul·lant, una darrere l’altra, les conquestes aconseguides per la classe treballadora al llarg de tants anys i amb tants esforços. I contemplem amb estupor l’enriquiment escandalós dels poderosos mentre una gran part de la població pateix cada cop més i més penúries i viu situacions sovint d’insuportable tragèdia.
Les formes de lluita del moment actual no poden ser les mateixes de fa cent ni de fa cinquanta anys. Però hi han de ser. El Primer de Maig ens ho recorda i ens hi convida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada