No em sembla que tingui cap sentit, això de que els pares tenen dret a triar la llengua de l’escola dels seus fills. A mi em sona com si diguéssim que els pares tenen dret a decidir quantes hores de classe de matemàtiques ha de fer cada noi o noia. Aquesta llibertat, en tot cas, es pot defensar en qüestions de creences, com ara quan a l’escola hi ha classe de religió, o en situacions de comunitats molt diferenciades, i encara en aquest segon cas em semblaria força discutible.
La llengua és una element pedagògic, i com tots els altres elements pedagògics, no és cosa dels pares decidir-los. A partir de les lleis elaborades pels representants populars, correspon als tècnics corresponents veure quins instruments lingüístics són convenients per a un bon aprenentatge de les llengües que calgui aprendre, i quines proporcions d’espai escolar han de tenir per assegurar que els nois i noies surtin amb el millor bagatge acadèmic i la millor disposició social. Si cal discutir si aquestes proporcions són correctes o no, no s’haurà de fer a partir d’arguments més o menys patriòtics d’uns o altres, sinó a partir de les necessitats dels escolars i del que millor pugui ajudar-los a adquirir la millor formació a tots nivells.
La llàstima és que a Catalunya aquest tema està impregnat d’una ideologització que impedeix parlar les coses amb calma, amb raonaments, i amb una mirada que intenti objectivar. I en això, tant de mal fan els qui reclamen l’“espanyolització” dels nens i nenes catalans, com els que reclamen que volen “viure en català” i no s’estan de mostrar que el que els faria feliços seria que la llengua castellana desaparegués de Catalunya.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada