M’he passat la vida intentant promoure el compromís polític com a eina per canviar si no el món sencer, sí unes quantes coses. I els meus arguments sempre han relacionat la qualitat de vida de les persones (les properes i les llunyanes) amb el desenvolupament de determinats projectes polítics: projectes entesos com a visió del món, com a ideologia, i projectes entesos com a assignació de pressupostos, que a la pràctica significa: digues a què dediques els diners i et diré qui es beneficiarà de les teves polítiques.
No hi ha res com els pressupostos per tocar de peus a terra. També perquè em sembla que la política sempre ha d’articular la utopia amb la realitat, si no vol ser un frau. No s’hi val a contraposar la màxima utopia sense tenir en compte qui la durà a terme, en quin context, amb quins diners i amb quines persones. I a la pràctica treballar amb tot això comporta una natural i necessària cura d’humilitat que només sol tenir qui ha tingut responsabilitats de govern.
L’excessiva ideologització, si no té en compte la realitat, acaba convertint-se en un deliri, que crec que és el que estem vivint per part d’algun sector indepe.
Ja es veu que aquesta meva visió deu estar molt passada de moda. Jo mateixa em sento descatalogada ja fa temps. I és que no puc entendre els mecanismes de la república invisible, buida de contingut, que sembla ser que impedeix acabar amb el 155 i nomenar un govern amb aspiracions de fer real el benestar de les persones.
L’independentisme, tot i tenir altres opcions (la de convocar eleccions, la de prendre paciència i continuar treballant per assolir els seus objectius) va elegir tirar pel dret. D’una banda va deslegitimar-se democràticament amb la seva actitud al Parlament els dies 6 i 7 de setembre, a banda d’il·legal tan poc respectuosa amb les minories, i de l’altra va obrir la porta al 155 renunciant a convocar eleccions. Del fet que els protagonistes d’aquesta història han estat tractats amb una gran injustícia, no en tinc cap dubte. Però això no treu que em sembli una barbaritat que continuïn posant per davant la seva estratègia d’anar creant i alimentant el màxim conflicte amb l’estat a reprendre la capacitat de governar en favor del conjunt dels catalans. Perquè al cap i a la fi, jo entenc que la independència deu ser per tenir un govern de proximitat, més àgil i més barat. No per tenir un govern a l’estranger o a la presó, o un doble govern (pagat per tots?), permanentment condicionat pel surrealisme de la seva pròpia existència i sense un model consensuat d’actuació. .
Com a estratègia, l’independentisme ens ha fet recular uns quants anys, ha reduït l’autogovern, ha dividit els catalans, i crec que ha dificultat l’entesa amb molta altra gent d’Espanya i d’Europa amb la qual cal treballar colze a colze per fer un món millor. Ara tenim un munt de prejudicis pel mig contra els quals no és fàcil lluitar.
Jo crec que seria una sortida molt digna fer un govern no imputable per res, que ningú no pugui qüestionar. Molta gent subscriuríem un retorn a l’autogovern, la llibertat als presos polítics, la reivindicació d’un referèndum com cal, la recuperació de les institucions. I un cop assolit això que, cadascú intenti portar l’aigua al seu molí, ben legítimament: qui vulgui la independència, que se la treballi; qui vulgui el socialisme, que se’l treballi. I un llarg etcètera.
Aquests dies el meu marit ha estat a París un parell de vegades. La primera, el riu era a punt de desbordar-se i les rates campaven per carrers i places a llocs tan notoris com la Plaça de Nôtre Dame. Un mes després, el riu ha baixat, però les rates no han tornat al riu. S’han acostumat a córrer per la plaça. I sembla que els agrada.
Vés que no ens passi això mateix. Un cop s’ha obert el meló del 155, el PP (i Cs al darrere) es resistirà a tornar a la claveguera. Com més triguem, més costarà.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada