Va néixer del cap d’un déu. Així que, només arribar en aquest món, ja va fer patir el seu pare. Però ell l’estimava com a cap dels seus nombrosos fills, aquells que tenia amb deesses i també amb mortals. Atenea també adorava el seu pare. Eren, com se sol dir, carn i ungla, i la filla no deixava de fixar-se en tot el que feia el seu progenitor, el rei de l’Olimp.
De natural intel·ligent i hàbil –quan va sortir del cap del seu pare ja sabia set idiomes–, Atenea era, a més, molt bella i extravertida, és a dir, l’ànima de les festes que se celebraven, dia si i dia no, a la Muntanya Sagrada. Només tenia un defecte, encara que gairebé tothom ho sentia com una qualitat. La deessa era de molta empenta, i no només perquè era una guerrera perfecta. Els déus de ment freda es queixaven que la seva congènere no sabés controlar el seu caràcter, no tingués idea de com reprimir els seus impulsos, sobretot els equivocats.
Ningú no volia ficar-se amb Atenea. Un enfrontament amb ella acostumava a acabar de mal borràs i sense poder fer marxa enrere. Un dia, un semidéu que visitava la morada olímpica i desconeixia com se les gastava ‘La Divina’ va cometre un error, i dels grossos: anar-li al darrere a la impetuosa deessa de la saviesa. Atenea no va poder suportar-ho i el va ferir amb la seva espasa al coll, únic lloc vulnerable de la criatura híbrida que havia gosat importunar la guerrera.
Ella va mirar a terra el producte de la seva ira, del seu orgull desmesurat, convertit en una despulla sanguinolenta que ja no era un déu ni tampoc un humà. I es va penedir del que havia fet, de la decisió impulsiva que, malgrat que fos una més de les seves, l’hi havia afectat d’una manera diferent.
El jove, fins i tot desmanegat, era d’una bellesa irrepetible. La ràbia havia cegat Atenea i les conseqüències del seu acte l’estaven envaint d’angoixa. Sense pensar-s’hi gaire i amb tot el dolor emmirallant el seu rostre, va voler besar el mort, com una forma de demanar disculpes que arribaven amb retard.
El pare d’Atenea, Zeus altitonant, la mirava en silenci i va voler donar-li un cop de mà en veure el seu penediment. Es va apropar al cadàver i va bufar sobre la seva boca. El jove va obrir els ulls i la deessa va somriure: no hi va veure por, ni tan sols rancúnia. Es guanyaria el seu perdó.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada