EL LLIBRE

”La inspiració de Sant Mateu” (1602), de Michelangelo Merisi, Caravaggio

El meu pare li va comprar a un comercial que va venir a casa fa mil anys. Jo encara era una nena. La portada i la contraportada, de nacre, amb el seu color blanc groguenc, em recorda el llibre de la Primera Comunió, que encara conservo.  

Fulls fins, gairebé de paper de ceba, rivetats amb pa d’or. Cos de lletra gran, molt llegible. En la majoria de les pàgines, grans obres d’un mestre de la pintura religiosa: Caravaggio. En el centre de la portada, hi diu: “La Santa Bíblia”. Un volum que, de tan gros i gran, no pots mantenir-lo a pols i has de llegir-lo directament des del faristol on és.

Ha passat molt de temps des que el llibre va entrar a casa. El meu pare i la meva mare ja no existeixen. El llibre continua amb mi. Per a ell, no sembla que hagin passat anys. No recordo el dia en què el meu pare va decidir que ens el quedéssim, ni si feia fred o calor, o lluïa el sol o plovia. Ni tan sols recordo el venedor.

El que sí que recordo és tot el que m’agradava fullejar aquesta Bíblia amb ell. Mai no hem estat religiosos a casa; només ens agradava allò que fos bell. Com segueix agradant-me ara. Només l’art en totes les seves expressions -i els llocs bonics- aconsegueix aquest efecte en mi: el desig de perseguir la bellesa, gaudir-la i compartir-la quan puc, quan és possible, amb els qui senten com jo.

El meu pare em va ensenyar a buscar-hi versicles i a trobar-hi referències per entendre molts dels textos i les històries que he conegut més tard, quan ell encara hi era, i després, quan ja no. Si ell sabés quantes coses m’ha deixat, somriuria des d’on és. Almenys, així vull imaginar-ho.

Vaig plorar quan em va ensenyar a llegir. Vaig plorar quan em va donar un cop de mà amb equacions, regles de tres, arrels quadrades i polinomis. Em feia plorar quan m’ensenyava les coses precioses del món en una fulla, en el color d’una marieta de set punts o en el baf que provoca el nostre alè de vidre amb milers de gotes reunides i condensades. Gràcies a ell, aprecio les meves lectures, em són familiars les pel·lícules de la seva època i de la meva mare i ploro amb algunes, travesso el cel amb la mirada i em sembla veure tot el que té d’extraordinari el nostre voltant.   Fins i tot el que no som capaços de veure en un sol cop d’ull.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com