Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla / y un huerto claro donde madura el limonero, amb aquests dos versos comença un poema de Machado. Tot i que la foto no és d’un pati sevillà, sinó d’un pati cordovès. El pati és un espai de la casa per fer vida en comú, semblant al que aquí era prendre la fresca, però alhora és com tenir el jardí dins de casa, a l’aire lliure, protegit de les inclemències de la calor per l’ombra de les parets que són jardins verticals, jardins penjants. Encara que també és omplir les parets de testos com si fossin balcons per on treuen el cap com si fossin veïnes les flors del gerani, del roser, del pensament, de la petúnia i un etcètera de tots els tons del vermell que s’apoderen dels murs com els murs s’apoderen de la natura a les nostres ciutats que somien ser d’acer i vidre. I per una vegada guanyen els humils testos que són una copa, no per beure ni per guanyar, sinó per fer créixer la vida de les flors perquè ens alegrin la vista. Cuando te vas / se me mueren las macetas / que no las riego con llanto / de tanto llorar los ojos se me secan, canta aquest poeta clandestí del barri nascut a Gràcia que és Lichís de la Cabra Mecànica. Regar els testos amb aquest plor del cel que és l’aigua és fer de les flors algú de la casa, que a canvi d’alegrar-nos amb colors i olors, exigeixen cures més o menys continuades.
Hi ha qui diu que el pati andalús és un exemple d’arquitectura sostenible. Les plantes i les flors rebaixen la temperatura ambient, i el color blanc de les parets els fa lluminosos i més frescs. Són uns jardins penjants de Babilònia de butxaca que van néixer com a ofrenes que penjaven als déus, però hi ha una altra teoria més materialista i civil: l’escassetat. Els testos van aparèixer en els patis per tapar o dissimular els esvorancs de la paret. Sigui o no cert, aquesta cultura de l’escassetat que sabia fer de les pedres pans s’ha perdut. No obstant això, els patis semblen ser el feliç resultat d’un encreuament de cultures que són el nostre bressol: la romana i l’àrab. Els romans tenien el implúvium, un estany per recollir aigua de pluja, i el peristil, un gran pati interior enjardinat envoltat de columnes, mentre que els àrabs van portar el concepte de Riad, una casa amb un gran pati al centre amb font i jardí.
El pati andalús manté les columnes d’estil mudèjar, com el de la imatge. Després d’ell s’albira la fresca ombra. Els països del sud tenen una relació especial amb el sol i amb l’ombra, amb l’aigua i la sequera, que els fa portar l’oasi dins de casa. Al pati de casa.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luís Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada