És el Cortijo del Fraile. Envelleix sota un cel de Cinemascope, com de western. Els anys i el descuit han matat una palmera que donava aspecte colonial a la façana espellofada. La il·lumina una llum tendra, que està camí d’anar-se’n, en aquesta hora màgica que dóna la llum del sol de tarda, l’última revifalla abans de la vinguda de la foscor. El cortijo va néixer com a convent dels dominics al segle XVIII i dos segles més tard el seu cos castigat pels anys i l’abandonament va passejar per les pantalles en dues pel·lícules de Sergio Leone “La muerte tenia un precio” i “El bueno, el feo y el malo” que han posat l’spaguetti western, més aviat gaspatxo western, en la història del cinema quan Almeria era el Hollywood de la Mediterrània. El Cortijo, al parc natural del cap de Gata-Níjar i declarat Bé d’Interès Cultural, mostra en les seves carns ferides que hi haurà molt d’interès declarat però cap dedicat a la seva conservació.
Juan Goytisolo va descriure a final dels anys cinquanta a “Campos de Níjar” el paisatge i el paisanatge dels seus tres dies de viatge. Eren aquells temps en què Almeria era la ventafocs de les províncies. D’ella penjava la pesada motxilla d’una dita que es podria aplicar a altres terres d’Espanya. Almeria, la terra de les tres collites: espart, mocs i lleganyes. Un mar de plàstic cobreix avui la vella aridesa polsegosa dels camps de Níjar. Un eixam d’hivernacles els ha convertit en el rebost d’Europa, i han passat d’exportar emigrants a importar temporers que arriben com poden des de l’altre costat de l’Estret, més estret i més cementiri que mai.
Va ser un casament i un crim de fa noranta anys que va fer entrar aquest cortijo, avui Bé de Desinterès Cultural, en la història de la literatura en inspirar Bodas de sangre, de Federico García Lorca. La núvia va fugir amb el seu cosí la vigília del casament, un 22 de juliol de 1928, però en una cruïlla de camins l’esperaven la seva germana, que va intentar estrangular-la, i el seu cunyat que va matar l’amant a trets d’escopeta.
El diari d’Almeria titulava així: “Les vel·leïtats d’una dona provoquen el desenvolupament d’una tragèdia que costa la vida d’un home” Encara que García Lorca va imaginar la núvia com a bella i rica hereva, Francisca Montes tenia les dents sortides cap enfora, i era coixa perquè el seu pare li va clavar una pallissa quan tenia tres anys perquè plorava molt. “El padre se hartó, le pegó un ‘crujío’ y la ‘zancó’”. Mentre el pare deia d’ella a Bodas de Sangre: “Hace migas a las tres, cuando el lucero. No habla nunca, suave como la lana, ... y puede cortar una maroma con los dientes”, però el romanç popular posa en els llavis de l’assassí, que va ser castigat amb tres anys de presó: “Mi cuñada es coja y fea, su padre la tié dotada, te vas a casar con ella, que el dinero no se vaya “. Paca la Coja es va tancar a casa i va vestir de negre de dol fins a la seva mort als 84 anys.
El Cortijo del Fraile segueix allà, amb les seves parets en carn viva, les finestres i les portes gairebé forats sense portes ni finestres, desfent-se en ruïna i enderroc.
Foto: Jaume Muns
Text: José Luís Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada