Arribarà aviat el temps en què més us recordo. Quan els ocres i vermells imperen al paisatge, us rememoro com si acabés de sentir-vos. Primer noto al paladar la vostra textura ensucrada i sòlida, que comença a desfer-se en contacte amb la meva llengua, àvida d’experiments. El dolç element es desfà de mica en mica, que és just el que vull. Les presses mai no són bones conselleres. Les coses millors de la vida es fan a poc a poc, centrant-se en cada sensació, en cada emoció, en cada pausa que fem abans de recomençar.
Fins i tot les meves dents són felices amb la vostra proximitat. Oblido què hi ha i qui al meu voltant. Només soc llengua, boca, saliva i somriure, i les llàgrimes de pur plaer treuen el cap pels meus ulls i es deixen caure per les meves galtes. La vostra aparença de cor confitat i la glòria de degustar-vos són el reclam de qui us busca i a qui no l’importa gratar-se la butxaca per una experiència d’èxtasi.
Un èxtasi embolicat en paper daurat i envasat en pots de vidre, com alguns objectes o líquids cars o aquells que volem preservar de l’aire perquè conservin la seva essència, el seu caràcter. Quan estic contenta, quan sento felicitat, una de les formes de recompensar-me és un petit conjunt de vosaltres, juntetes i esplèndides, que em mireu des de l’aparador de la pastisseria del centre de la vila.
Benvolgudes marrons glacés, soc vostra. Des que us fico a la boca i us faig la primera mossegada. Sou la temptació en forma de castanya, la dolçor a la sang, l’esclat del bon gust que et fa sentir fora del temps per uns moments. El somni de tardor on sempre puc tornar.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada