L’acollida de l’Aquarius al port de València va ser una decisió certament valuosa, perquè reivindicava la necessitat de no desentendre’s de les tragèdies de tanta gent que mira d’arribar als nostres països fugint de la guerra o de la pobresa, i perquè obligava, novament, a parlar-ne a nivell europeu. Però al final no sembla que hagi servit de gaire. Les burles del ministre italià Salvini davant la tragèdia quedaran per a la història com un exemple de tants governants sense ànima que estan aconseguint èxits electorals a base d’atiar els instints més baixos de la gent. I sense burles però amb una duresa potser pitjor, els països de l’Est estan impedint qualsevol decisió no només humanitària sinó simplement humana envers totes aquestes persones amb les quals Europa té importantíssims deures per haver-los fet objecte durant tant de temps d’accions d’explotació sense escrúpols o de promoció de guerres perquè el negoci de les armes pogués continuar ben esplendorós.
Els països que semblen més raonables, com Alemanya, França i ara també Espanya, no semblen disposats, però, a plantejar un canvi seriós de perspectiva, assumint que aquesta realitat de la gent que fuig de la guerra o de la pobresa no n’hi ha prou amb mirar de frenar-la sinó que cal assumir-la d’alguna manera. I mentre no es faci aquest pas, el nostre Mediterrani continuarà sent el mar de la mort, i el desert del Sàhara continuarà sent el cementiri de grans quantitats de persones que no poden ni arribar al mar.
El fet que un nombre mínim d’individus acumuli immenses riqueses sense cap vergonya, i davant els quals els nostres dirigents polítics no semblen disposats a fer res perquè siguin mínimament redistribuïdes per al bé de tots, són la principal causa de tanta desgràcia, tant de dolor i tanta mort. Quant de temps haurem d’esperar perquè el món decideixi ser una mica més humà?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada