Els colors de tardor d’aquest passeig. El verd fosc, el verd clar, el vermellós que va derrotant el verd d’algunes fulles. Les fulles caigudes, les fulles mortes, cantades per Nat King Cole i sobretot per Yves Montand, reinventada una i altra vegada pel jazz, Miles Davis, Chet Baker i mil més. Una cançó que curiosament té dos títols diferents, no per casualitat, el més poètic en francès, “Fulles mortes”, el més neutre en anglès “Autumn leaves”, fulles de tardor. La música és la mateixa, però eren dos lletristes diferents. La lletra de l’original francès d’un poema del poeta surrealista Jacques Prevert. Per contra, Johnny Mercer era un compositor nord-americà d’èxit, autor de Moon fiver i guanyador de diversos òscars. Es poden observar les dues mirades tan diferents dels lletristes i les cançons. Val la pena llegir-les com a doble peu d’aquesta foto.
Original francès
Oh! De veritat, espero que recordis
aquells dies en què érem amics.
En aquells moments la vida era més bella
i el sol brillava més que ara.
Les fulles seques s’amunteguen en el rastell.
Com veus, no he oblidat ...
Les fulles seques en el rastell s’amunteguen,
com ho fan els records i laments,
i el vent de nord els comporta
a l’oblit de la nit freda.
Com veus, no he oblidat
la cançó que solies cantar.
És una cançó que ens ajunta.
La teva m’estimaves i jo t’estimava
i tots dos vam viure junts.
tu que m’estimaves i jo que t’estimava.
Però la vida separa aquells que s’estimen,
suaument, sense fer soroll,
i el mar esborra de la sorra
les petjades dels amants separats.
Les fulles seques s’amunteguen en el rastell
com ho fan els records i laments,
però el meu amor, silenciós i fidel,
sempre somriu i aquesta agraït de per vida.
jo t’estimava tant, eres tan bella
com vols que t’oblidi?
En aquells moments la vida era més bella
i el sol brillava més que ara.
Tu ets la meva amiga més dolça
Però jo només faig que retret
I la cançó que tu cantaves,
sempre, sempre l’escoltaré!
Versió anglesa
La caiguda de les fulles
la deriva per la finestra,
les fulles de tardor,
totes de color vermell i or.
Veig els teus llavis,
els petons d’estiu,
les mans cremades pel sol
que jo solia tenir.
Des que te’n vas anar
els dies es fan més llargs ...
I aviat escoltaré
velles cançons d’hivern.
Però enyoro, sobretot,
el meu amor,
quan a la tardor les fulles comencen a caure ...
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luís Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada