Mirava jo per la finestra i envejava l’escena acolorida que es produïa just davant dels meus ulls. Volia participar-hi. La placidesa d’aquell lloc convertia la meva enveja en plaer. A la vora del riu una dona vigilava el son de dos homes que dormien a la seva esquerra i a la seva dreta. La seva seriositat augmentava la calma dels seus moviments, no semblava tenir pressa perquè els seus acompanyants es despertessin.
Més allunyades de l’escena principal, veia més dones, però estaven ocupades, com sempre ho estem les dones, amb tasques diverses: transportar queviures, tenir cura d’un nadó o tocar la flauta davant la imatge d’un déu. També podia veure dues dones dempeus, amb vestidures roges, que parlaven entre elles i, per la seva manera de gesticular, a vegades semblaven ballarines.
Més lluny, un llac i unes muntanyes acabaven d’emmarcar-ho tot. I un genet davant el llac semblava esperar quelcom que havia de venir de més enllà de l’horitzó ple de núvols. De sobte, vaig desitjar, per què no!, que l’home sobre la seva muntura abandonés l’espera i s’adrecés cap a mi sense dubtes, cap a la dona que gaudia observant des de la seva finestra el conjunt animat i paradisíac. Vaig a estar a punt de baixar al riu, asseure’m a la roca al costat de la flautista dels déus i pregar per la proximitat del genet misteriós.
La nit arribava i la meva pregària no va poder fer-se realitat. El paradís ja no hi era. Tots els colors i formes havien desaparegut, s’havien fos en negre. Potser caldria esperar la llum del proper dia…
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada