Són dos conceptes que avui no estan de moda. Tot i ser necessaris per al nostre creixement personal i col·lectiu en les darreres dècades són vistos i viscuts com a elements negatius que impedeixen el desenvolupament de l’infant i del jove. Des de la psicologia es valora la necessitat de fixar límits des dels primers moments de la vida d’un ésser humà per tal que pugui, a través de l’autoregulació, anar construint el seu propi Jo i una satisfactòria integració a la societat de referència.
Tradicionalment, els encarregats d’iniciar i consolidar aquest procés era la família. Actualment no podem afirmar que això passi de manera generalitzada. Juntament amb la retirada d’aquests aprenentatges dins de l’àmbit familiar apareix la renúncia a exercir el rol parental per part d’una o més persones de referència per a l’infant o jove substituint-lo pel rol de “col·lega-amic”. Aquest canvi de paradigma genera sovint desconcert en el menor fins al punt que alguns experts parlen d’”infants i/o joves orfes” ja que cap adult de l’entorn familiar s’estableix com a referent parental i d’inserció social.
En aquests moments molts infants i joves estan creixent sense algú que els acompanyi (dins de l’estructura familiar) a establir els límits necessaris per a acceptar-se i entendre i respectar als altres. La manca d’unes normes clares generen persones cada vegada més egocèntriques i convençudes que tot és possible i que preval ell o ella com a individu per sobre del bé col·lectiu.
La poca tolerància a la frustració a causa de la manca de límits genera problemes de seguretat personal, d’autoestima i de relació social sostenible, positiva i satisfactòria.
Darrerament preval el lema “tot s’hi val”; “el més important és ser feliç” encara que això comporti vulnerar els drets individuals i col·lectius de la resta de les persones. Hem de prendre consciència que no vivim aïllats i que hi ha d’haver un marc comú que ens permeti el desenvolupament individual i col·lectiu de totes les persones. Aquest marc comú ha d’anar acompanyat de límits consensuats i aplicats que ens ajudin a construir una societat més justa i respectuosa amb el nostre món i amb les persones que l’habitem.
Soc un gran defensor d’una societat plural on tots els seus individus puguin créixer i expressar-se en plena llibertat; malgrat això, el dret individual no pot sotmetre al col·lectiu a situacions d’injustícia.
Hem de reformular el paper educatiu que desenvolupa la família, l’escola, els instituts, les entitats, les institucions polítiques, els espais públics... És cert que un infant necessita que “l’eduqui tota la tribu”; a l’igual que cal que ningú renunciï a la seva responsabilitat delegant-la a tercers.
Us imagineu que no tinguéssim un codi de circulació de vehicles (per posar un exemple)? Viure en societat és acceptar l’aplicació d’unes regles que permetin la projecció individual i col·lectiva cap a entorns de progrés i de millora.
Espero i desitjo que plegats arribem a reflexionar sobre les situacions quotidianes que vivim i que siguem capaços de repensar quin model de societat volem construir plegats i així dotar-nos d’unes normes comunes que ho permetin a curt, mitjà i llarg termini.
Davant d’aquest gran repte: Molt bon camí i molts encerts!
Agustí Martí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada