Caixabank

Dedico aquest escrit a Caixabank, gairebé com un genèric, perquè estic segura que la manera com aquesta entitat tracta els seus clients no deu ser gaire diferent a com ho fan els altres bancs.

Val a dir que en la meva inefable estupidesa encara no he entès com la gent que sempre havíem cregut en les caixes d’estalvis i no en els bancs hem acabat siusplau per força en mans de bancs. 

Doncs bé. Amb aquesta alegria que és pròpia a qui va acumulant guany rere guany, i amb la bona consciència acumulada per una fundació que diu treballar per l’equitat i la justícia, Caixabank actua amb els seus clients d’una manera que no deixa de sorprendre’m.

En primer lloc, que quan et jubiles, et posin una etiqueta ben gran: canvies la targeta i passes a ser client “sènior”, això sí, amb targeta daurada de Renfe. Qualsevol persona, doncs, que vegi la teva targeta, per si no se n’havia adonat, tindrà ben clara la teva situació laboral. Però per si no n’hi hagués prou, també t’etiqueten per nivell de renda. És a dir t’adjudiquen una oficina amb un gestor que només entrar ja et diu que allà no s’hi atén qualsevol. I certament ho vam veure, mentre esperàvem, a la gent que hi anava a fer una consulta i que no tenia “el nivell” senzillament la van fer fora. Això del nivell deu ser un bluf, perquè el nostre nivell us juro que està a la banda baixa, i molt baixa. Però juguen amb això. El tal gestor es va desanimar, crec, quan vam dir-li que els dos rals que tenim no els pensem invertir en cap de les aventures que ens va proposar, tot i que ja ens va avisar, en la millor tradició profètica de calamitats, que la nostra pensió perdria poder adquisitiu i que seria objecte de no sé quantes desgràcies. 

Per sort ara s’han oblidat de nosaltres, però nosaltres no ens hem pogut oblidar d’ells. I de tant en tant necessitem assessorament en l’aplicació del mòbil i aleshores ve quan t’adones que a les oficines cada cop hi ha més lloc als caixers de fora i menys en els de dins. Que per molts taulells que diguin “hola”, has d’esperar, i molt, que t’atenguin, perquè les luxoses oficines (amb look de bar i de sala d’estar) compten amb molt poc personal. 

I és que avui s’espera de tothom, i en particular de la gent gran, que fem servir aplicacions seguríssimes que acaben sent-ho molt poc, perquè la gent sovint ha de demanar assessorament al primer que passa. No caldria aquest arriscat assessorament passavolant si senzillament les entitats atenguessin la gent com cal. Però els clients fem nosa, sobretot els clients sense gaires rendes.

Sí que t’atenen personalment, però, si és per vendre’t motos. I per motos vull dir qualsevol dels productes que intenten col·locar-te. Ai, aquells temps en què bancs i caixes et regalaven llibres i vaixelles, i tota mena d’estris! Ara te les venen a preu d’or i abusant de la confiança de molta gent. Tinc una familiar gairebé centenària a la qual Caixabank ha col·locat un televisor immens (i innecessari) i un mòbil plegable d’última generació, que aquesta persona no ha aconseguit fer funcionar. Comissió per als venedors? Segurament. I molta caradura.

És molt probable que la Fundació Caixabank treballi pels drets civils i socials de la gent gran, contra les etiquetes socials i l’estratificació classista, i per la solidaritat amb els qui menys tenen. Però a mi m’agradaria més que senzillament deixessin de maltractar la gent. 

Mercè Solé