Un
mal any per deixar de fumar és el quart llibre publicat de l’autor, després d’Estudiants?, i
els poemaris Paraules no dites i Quadern de bitàcola. El poeta
treballa com a orientador educatiu a l’institut Pompeu Fabra de Martorell i és
membre fundador del grup local de poesia dels Amics de la Llibreria Nou Rals,
on es fan trobades mensuals des de fa nou anys. A més a més, és el dinamitzador
del grup de conversa d’anglès de la biblioteca de Viladecans i professor de
balls llatins.
En
aquest poemari, al llarg de 40 poemes potents de títol breu, el poeta ens
descriu un any de la seva vida, però hi apareixen inquietuds que li són
atemporals, que fa temps que el persegueixen. El pensament de l’autor està
sintetitzat, sense floritures complexes i deixant enrere la por a mostrar-se
que s’entreveia en el seu primer poemari, on predominaven els versos plens de
metàfores i una mica recargolats. Ara l’hermetisme s’ha anat difuminant i ens
obre la porta. És un convit a traspassar-la, ja que el guany serà de bon tros
molt més gran que l’esforç.
És una poesia que no se sotmet a la mètrica. El poeta la
utilitza si li convé, però no renuncia a l’estructura lliure, si cal. La
majoria dels poemes, per no dir gairebé tots, estan encapçalats per un títol
breu, perquè el poeta destil·la, no vol res sobrer. Al mateix temps, és un
autor exigent, amb ell i amb els altres. Per exemple, al poema Léolo ens
ho adverteix:
Millor fer un palau de
la soledat,
i posar tots els
requisits del món
per a qui vulgui
traspassar la porta.
Aquesta
exigència és un avís, en cap cas és una imposició. És una cerca de compromís
sòlid en allò que fa i també en allò que espera rebre dels altres.
A més
a més d’exigent, és també escèptic. En els seus versos ataca amb força, però
també amb desànim, la massa que s’allunya del pensament crític: aquest ramat
que no fa preguntes i que repeteix sense filtre allò que escolta sense
qüestionar-ho. Al poeta li sap greu aquesta uniformitat d’idees, la pobresa de
criteri, i sobretot, que aquells que manifesten aquesta pobresa de criteri
justament la visquin com una certesa inflexible. Ell intenta refugiar-se’n,
busca un aixopluc. Però la pau desitjada és molt fràgil i està amenaçada
constantment. Per això, a estones se sent vençut, tot i que no renuncia a
l’inconformisme. Com diu a Derrota:
Té bon gust la derrota
quan saps que no és
aquesta
victòria mediocre
que comprarien a
qualsevol preu
aquests éssers sense
ànima
que corren pels
carrers.
Els
tres trets fonamentals que defineixen el seu caràcter: l’exigència,
l’escepticisme i l’inconformisme, el condemnen dins el pou de la soledat. Però
no és un aïllament volgut, al contrari. Conté resignació que conserva una
crida, però que deixa pas a la desesperança que hi comença a fer niu.
L’isolament li fa por i sent abatiment pels propòsits i desitjos no realitzats.
Com a vies d’escapament, cerca ànimes afins.
Malgrat
aquests sentiments misantròpics, el poeta persevera, no decau. Les vivències li
recorden tossudament allò que ja sap, però no li impedeixen posar-se dempeus
una vegada i una altra per deixar lloc a l’esperança:
quan vinguin les pluges
tornarem
tots a ensopegar amb les mateixes pedres,
repetirem les mateixes
preguntes
i voldrem creure que
algú les respon.
Perquè,
com el poeta, necessitem creure que algú les respon.
Sílvia
Lleonart Roura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada