El malson

El malson, per Johann Heinrich Füssli, 1781

És dilluns. No somrius. T’has tornat a despertar de cop cridant i plorant, i no pel dia de la setmana que és, sinó perquè gairebé cada nit tens somnis estranys que mai no havies tingut abans, ni tan sols en dies complicats del teu passat. No tens por de caure malalta, no. Et sap greu queixar-te de res. Estàs bé de salut i la teva família també: aquest no és pas el problema. Tampoc és la soledat el que et fa por. Ja has estat sola abans i no hi veies dificultat. El que et fa sentir diferent, o com si el temps passés sense pena ni glòria, és la nova realitat imperant. Sí, seguretat. Sí, protecció, la teva i la dels altres. Sí, prevenció i distància. Res d’abraçades i petons! Potser no cauràs als braços del malson que flirteja amb tots i que assetja pels cantons, però aquesta manera de viure no és la que va bé per al cap de ningú.

Què hi pots fer més que seguir el corrent? Res, però, com deies l’altre dia parlant amb una amiga, sortiràs ben tocada i enfonsada de tot això. I no només tu. Tenim moltes maneres de seguir en contacte amb qui volem, de comunicar-nos, però comences a estar fins al capdamunt de que les pantalles de tota mena siguin les protagonistes, que s’anul·lin activitats que t’agraden i estar lluny de la gent que vols. Tot té un sentit i estàs segura que algun dia tornaran les coses millors de la vida, aquelles que comparties sense les fronteres de la pell i l’alè. Encara que no pots suportar que hagi de passar tant de temps abans que tot s’arregli i tornem a la normalitat de debò. T’estàs tornant cínica i rondinaire, com mai no ho has estat.

Sí, ja et repeteixes que estàs bé i la família i els amics també. Però l’esperança que cada dia intentes que no marxi és, a poc a poc, més exigua. Et sents dir paraules d’ànim i ja no et sonen tan sinceres. No te les creus. Intentes somriure com abans i et costa més, perquè coneixes gent que ho està passant molt malament i no hi ha consol. Tothom et diu que cal conformar-se, fer les coses bé, deixar que el temps vagi passant, tenir força d’esperit i pensar en tot el que tenim de bo... i a tu se t’està acabant la paciència! I de vegades et guanya el pessimisme, la desgana i la tristesa, com si fossin nous genets de l’Apocalipsi.

Qui ens ho diria que patiríem aquest malson i totes les conseqüències que ha comportat? Tot és diferent, tot és incert, i sembla que no ho aconseguirem. Creiem que, quan tot s’acabi, res no tornarà a ser com abans de començar aquesta història de terror, i en part tenim raó. Moltes coses han deixat de ser, i d’altres han vingut per quedar-se força més temps, com la paraula ‘crisi’. Voldries ser optimista i fer bona cara, però no tires endavant. Fins i tot les paraules de suport de vegades et sonen falses, com un mantra supersticiós que compartim per lluitar com sigui contra el que li ha capgirat tot.

Ja sé què demanar a les estrelles, en lletres majúscules i lluminoses: que aquesta parasòmnia desaparegui. Serà possible?

Patricia Aliu