Al mes de febrer de l’any 1982, les disfresses i la disbauxa sobretot de nens i nenes van omplir els jardins de Magdalena Modolell i els carrers de l’entorn de l’Ajuntament.
Jaume Muns
dissabte, 15 de febrer del 2025
Baldriga grisa (Ardenna grisea) Platja del Remolar 25 de gener de 2025.
.jpg)
És la primera observació de l’espècie al Delta. Cria a l’hemisferi sud, en
aigües dels oceans Atlàntic i Pacífic. La seva entrada a la Mediterrània es
considera accidental.
Baldriga mitjana, amb una coloració fosca i d’ales allargades i punxegudes.
És una au pelàgica, passen gran part de la seva vida a mar obert. Només
s’endinsen a terra ferma per reproduir-se.
P.D.: La imatge és un exemplar observat a Tarragona.
Eio Ramon
CodeClub. Programació gratuïta per joves
Els infants i joves d’entre 9 i 13 anys podran aprendre, a partir del 21 de febrer, a la Biblioteca de Viladecans, tecnologia i programació a través del projecte CodeClub. Una activitat extraescolar pensada amb l’objectiu d’oferir formació gratuïta de manera divertida, crítica i estimulant mitjançant l’aprenentatge en equip.
Les sessions, que tindran una durada de dues hores, seran tots els
divendres fins al 16 de juny i només cal inscriure’s a la Biblioteca i mantenir
el compromís de participació. A final de curs, s’entregarà un certificat amb
les 32 hores treballades. Les places són limitades i no cal portar cap
material, ja que els ordinadors es faciliten des de la Biblioteca.
Els clubs combinen activitats teòriques i pràctiques per aprendre a
programar i fomentar habilitats com a la resolució de problemes, el treball en
equip i la creativitat mentre aprenen Scratch, Python o HTML/CSS, alhora que
s’incideix en les principals competències del marc DigComp 2.2.
El Code Club, que compta amb finançament Next Generation del programa CODI
del Ministeri de Joventut i Infància, està ofert per la Generalitat de
Catalunya, és una oportunitat perquè les persones joves s’apropin a la
tecnologia de manera gratuïta i siguin formats per col·laboradors compromesos
que ofereixen la seva experiència i coneixements perquè els i les participants
aprenguin a crear els seus propis codis de jocs i animacions.
Aquesta formació és part del prestigiós projecte internacional CodeClub de
la Raspberry Pi Foundation amb més de 13.000 clubs en 160 països d’arreu del
món. Amb una metodologia àmpliament contrastada i reconeguda, ofereix
activitats gratuïtes basades en les competències del marc DigComp 2.2.
Participar-hi és una oportunitat única, ja que només es pot fer una vegada.
La Biblioteca ja va acollir aquest projecte l’any 2020 amb una alta
participació i els joves van aprendre a fer videojocs, animacions i pàgines
web. En aquesta edició es vol incidir en aquestes temàtiques, però ampliant els
coneixements sobre l’evolució que han experimentat les noves tecnologies els
últims anys.
Linden Hills
Gloria Naylor
Madrid: Nørdicalibros, 2024
Amb les seves cases cridaneres, els seus elegants jardins i altres riqueses
externes, Linden Hills no es diferencia d’altres comunitats negres adinerades.
Però residir allí és una prova indiscutible d’haver-ho “aconseguit”. Encara que
ningú coneix quines són les qualificacions exactes, tothom sap que només
determinades persones poden accedir i explicar-se entre elles. Gloria Naylor
analitza en aquesta obra qüestions de classe i jerarquia, racisme i identitat
racial, misogínia i opressió cap a les dones, i és, també, una història de
creixement psicològic i moral, com ho testifiquen els seus dos protagonistes,
Willie i Lester. Una poderosa novel·la en la qual, prenent com a model l’Infern
de Dante, Gloria Naylor revela la veritat sobre el somni americà: que el preu
de l’èxit bé pot ser un viatge fins al cercle més profund de l’infern.
Max Baitinger
[Logroño]: Fulgencio Pimentel, 2024
Després de deixar bocabadats als aficionats amb la seva primera obra, Röhner,
el més elegant i misteriós dels nous dibuixants europeus, reivindica la
fascinant figura de Sibylla Schwarz. Morta prematurament el 1638, als 17 anys,
Sibylla va aconseguir primer la fama pòstumament com la “Safo de la Pomerània”,
va caure després en l’oblit, i va ser recuperada finalment com un dels noms més
importants del barroc literari alemany. El seu “Cant contra l’enveja” és
considerat avui per molts estudiosos el primer poema feminista de la literatura
mundial. Baitinger aborda la vida i l’obra d’aquest referent polític i literari
amb l’estilització i el sentit del cinemàtic que el caracteritzen per
il·luminar una novel·la gràfica esbalaïdora. L’autor s’apropa a la poeta per
intentar saber més sobre el misteri que va envoltar la seva vida i obra.
Els Ratolins del desert: un melodrama ratolinesc
Erwin Moser
Barcelona: Blackie Books, 2024
Al límit del desert, en un lloc on no fa tanta calor, viuen els ratolins
del desert. Amb les seves dents esmolades roseguen els cactus i se’n beuen
l’aigua que s’hi acumula de la pluja. Però fa tant de temps que no plou que els
cactus s’estan assecant, i ja gairebé no queda aigua. Els ratolins han de
deixar casa seva i migrar, han d’anar a buscar aigua per poder viure. Comença
un viatge ple d’aventures i de perills! Una trepidant odissea al desert, una
aventura plena de perills, companyerisme i lluita per la supervivència. Què
passaria si l’aigua s’esgotés al teu poblat? Un viatge ple de perills d’uns
ratolins que hauran de buscar una nova llar on viure. Un clàssic infantil que
feia dècades que estava descatalogat. Adreçat a infants de 7 a 10 anys.
Fins als nassos de la pols!
De totes les feines quotidianes que es fan en una casa crec que la que porto pitjor es netejar la pols. No hi ha cosa més avorrida que treure aquesta capa grisa de bitxos amb un drap, ja sigui sec o humit, tot i que és millor amb una mica d’aigua. Total, en hores, literalment, tornen a sortir per refregar-te que ha servit de poc. I després estan aquestes boles que se’n van d’un lloc a l’altre amb res i menys d’aire... Fins i tot s’escapen del recollidor quan les escombres!
De Borrissols (Pelusas en castellà) va la cosa avui. És un
joc de cartes de temptejar la sort (push your luck). Poden jugar-hi de 2
a 6 jugadors amb una edat mínima recomanada de 8 anys. Les partides tenen una
duració mitjana d’uns 20 minuts.
L’objectiu és tenir més punts que la resta de jugadors un cop la partida
acabi. El joc conté 110 cartes de borrissol: dels números 1 al 5, 13 cartes
de cada un; dels números 6 al 10, 9 cartes de cada un. Cada carta
de borrissol dona els punts que indica el seu propi número: un 5 dona 5
punts; un 9 dona 9 punts...
Per preparar la partida només has d’agafar les 110 cartes de borrissol,
barrejar-les bé i després les escampes, de cara avall, com et doni la gana
sobre la superfície de joc, sense cap tipus de criteri. Així rep el nom de munt
de pols.
En el teu torn has d’anar agafant cartes de borrissol del munt de
pols d’una en una, deixant-les al davant teu, de cara amunt. Un cop tinguis
tres cartes, comença el perill. A partir d’aquest punt has de decidir,
cada cop que prenguis una carta del munt de pols, si continuar
o passar.
*Passar. Si decideixes passar, simplement deixa les cartes que
has aconseguit al davant teu. Serà el torn del següent jugador.
*Continuar. Si robes del munt de pols una carta que sigui del
mateix número que qualsevol de les que tinguis al davant teu en aquest moment,
la pífies. Quan passa això, descartes totes les cartes que has
guanyat en aquest torn, posant-les a la caixa del joc, ja que no tornaran a
aparèixer més durant el que queda de partida. Li toca jugar al següent jugador.
Per exemple, tens al davant teu 4-4-3 i robes una altra carta número 3.
Com que ja tens tres cartes i has tret un 3, la pífies, perquè
aquest 3 és un número que ja tens al davant teu i, per tant, és repetit. Si
robessis qualsevol altre número que no fos un 4 o un 3 no passaria res, te’l
quedaries i hauries de decidir de nou si continuar o passar.
Imagina que robes un 6. Al teu davant tindries, doncs, això: 4-4-3-6. Si
decideixes continuar un cop més, ara la pifiaries al robar del munt
de pols un 4, un 3 o un 6.
Un cop decideixes passar, les cartes que has aconseguit les
has de deixar al davant teu. Només les pots guardar definitivament al
començament del teu següent torn perquè puntuïn al final de la partida. Per què
això? Doncs és molt senzill: cada cop que decideixes continuar i robar
una carta del munt de pols pots, si vols, prendre a tots el teus
rivals totes les cartes que ells tinguin al davant seu que siguin del
mateix número que la que acabes d’agafar del munt de pols. Per exemple,
si robessis un 7 del centre de l’àrea de joc podries robar als altres tots els
7 que tinguin al davant seu en aquest moment. No obstant, has de robar tots el
7 que hi hagi a la vista, és a dir, no pots només robar a un jugador i a un
altre no fer-li res: o els robes tots, o cap. Has de tenir en compte, a més,
que robar als jugadors no provoca pífies. Així doncs, l’únic moment en
què pots cometre una pífia és al robar cartes del munt de pols per decidir continuar.
Un cop s’esgota de cartes el munt de pols, tothom guarda totes
les que tinguin al davant seu en aquest moment i la partida finalitza
immediatament. Qui hagi acumulat més punts, guanya. Cada carta de borrissol aporta
tants punts com indiqui el seu propi número.
Com has pogut observar, Borrissols és un joc familiar molt senzill, ideal a més per endinsar-se en el món dels de “temptejar la sort”. Una diferència respecte a altres títols semblants a nivell mecànic és que en aquest es fot força als rivals amb això de robar-los les cartes que tenen al davant i que volen guardar quan els torni a tocar. És una característica poc comuna en aquest tipus de jocs. Tot i que l’edat mínima recomanada és de 8 anys, un nen de 6 pot jugar-hi perfectament. I no solament és fàcil d’aprendre a jugar i d’ensenyar, sinó que també pots emportar-te’l a qualsevol lloc. És tan petitó que cap en una butxaca de pantaló. Un altre punt fort és que les partides es preparen de seguida i tampoc duren gaire. Aquest títol simplement me’l vaig comprar a la Fira de la Puríssima de Sant Boi al desembre del 2024 per recomanació de la gent. El vaig veure en una paradeta i havia sentit parlar tant d’ell que vaig comprar-lo sense pensar-m’ho gaire. Doncs bé, és d’aquests que veuen força taula, tant en la nostra associació com en les activitats que fem fora de Viladecans.
Cristian Becerra
“El Dado Dorado
JA HO PENSARÀ DEMÀ
 | ||
Escultura “Meditació” (1940), de Robert Vasconcel, als jardins de
|
 |
| ”Dona italiana a la taula” (1896), de Paul Cézanne |
Arribar a la feina els suposa cada dia gairebé una hora de trajecte. La
parella té, doncs, el que sembla tot el temps del món per parlar de mil coses.
Rere les finestres del tren, el blau del cel i el mar els segueix quasi sense
fi. Es reflecteix en els ulls d’ella i brilla en els ulls d’ell quan la
mira.
La dona diu que ha perdut la inspiració. Les crítiques sobre el seu últim
llibre són inclements, cruels i guarden massa memòria de la seva època anterior
d’èxits. Malgrat haver estat sempre amable, la premsa s’acarnissa amb ella de
males maneres. Ven més allò negatiu, la morbositat, que el que és positiu, ja
se sap i és una llàstima.
Ell la comprèn i l’escolta. Des que la va conèixer en aquella presentació
creu que és la millor. És el seu agent des d’aleshores. I més que això. A ell
li fa mal que ara insisteixen en les seves manies en cada article dels diaris,
la seva manca d’elecció d’un sol gènere literari, fins i tot els cinc anys que
ha trigat en tornar a publicar perquè no trobava les paraules.
Ella, durant aquest temps, s’ha dedicat a viure. Només a viure. L’amor
d’ell sempre l’encoratja i pensa que la seva opinió és més important que la de
qualsevol. Ha descobert que ningú agraeix res i que la polèmica és la tònica de
l’època. Tot s’ha tornat superficial, sense substància. Per això els seus
llibres, el seu estil, ja no interessen. Aprofundir en sentiments ja no és
tendència. I això és el que ella sempre ha fet.
El blau continua corrent rere les finestres. El pas dels anys ja posarà les
coses a lloc i tot serà millor. A ella no li importa donar-se una pausa més.
Està ben acompanyada. Ja tornarà a pensar demà. No té por de donar-li espai al
dimoni del migdia. Aquell contra el qual adverteix el Salm 91:6 de l’Antic
Testament, que l’anomena “la pestilència que aguaita en la foscor, o la
destrucció que causa estralls al migdia”.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Projecte Escola de Salut
La millora de l’estat de salut perceptiu de les persones més grans de 60 anys és l’objectiu principal del projecte Escola de Salut, creat pels Centres d’Atenció Primària (CAP) de Viladecans en coordinació amb la Biblioteca de Viladecans i l’Ajuntament. El projecte, que es desenvolupa en sessions setmanals d’una hora amb enfocaments multidisciplinaris, promou coneixements i habilitats en temes de salut de les persones que hi participen.
Un 18,37% de la població de Viladecans, segons dades del 2023, té entre 60
i 80 anys. Aquesta és la població diana del projecte, que també vol augmentar
el suport social i les relacions personals entre els/les participants, pel risc
de soledat i aïllament social que pot existir en certes edats. L’únic criteri
d’exclusió per poder participar en el projecte és el patir un deteriorament
cognitiu manifest.
Escola de Salut neix arran
l’Informe Quantitatiu de Salut de Viladecans del 2018, amb última revisió al
2023, realitzat pel grup motor de Salut Comunitària. Aquest estudi va posar de
manifest que les patologies més freqüents eren l’obesitat, la dislipèmia, la
hipertensió i l’ansietat. El projecte, que pot comptar amb la col·laboració de
l’Hospital de Viladecans, sorgeix davant la necessitat de tractar altres temes
de salut que no és possible fer arribar a tota la comunitat a causa de la
sobrecàrrega assistencial amb la qual conviu l’Atenció Primària.
Projecte pilot
La primera edició del projecte es va iniciar el passat 30 de gener, amb un
grup tancat com a prova pilot. L’objectiu és que sigui un projecte que funcioni
tot l’any i que sigui de lliure accés i participatiu, ampliant també a Sant
Climent, en cas que sigui d’interès per als/les participants.
Els temes a tractar al llarg de les sessions setmanals seran l’alimentació,
la fisioteràpia, la higiene bucodental, el dolor, el benestar emocional, la
reminiscència, la sexualitat, les cures bàsiques i els recursos en situacions
complexes.
El grup motor de Salut Comunitària de Viladecans valorarà la intervenció
amb enquestes abans de començar i en acabar-la, a més d’una enquesta de
satisfacció.
Viladecans és una ciutat amb molts recursos per a la salut de les persones. Hi ha gran quantitat d’actius, entitats i d’altres que ofereixen diferents activitats dirigides a tota la comunitat. La prescripció social és una eina que els professionals de la salut tenen per aconsellar serveis locals i comunitaris no clínics per a la salut i benestar de les persones.
Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud
DISDELTASUD
Us presentem DISDELTASUD, una xarxa que neix amb l’objectiu
de donar suport als territoris de Sant Climent, Gavà, Begues, Viladecans i
Castelldefels, en matèria de drets de les persones amb discapacitat, afavorint
la construcció d’una societat realment inclusiva. El grup impulsor d’aquesta
iniciativa està format per persones amb discapacitat que, amb els suports
necessaris, esdevindran portaveus en primera persona, per tal d’assolir tots
els objectius destinats a consolidar projectes de vida saludables i en igualtat
de condicions com a ciutadans de ple dret.
L’objectiu de Disdeltasud és sumar els esforços d’entitats,
families i ajuntaments dels 5 municipis, per desenvolupar la legislació de
Nacions Unidades sobre el que ha de ser una societat realment inclusiva:
La Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, ratificada
per l’Estat espanyol l’any 2006.
El propòsit de la Convenció és promoure, protegir i assegurar el gaudi ple
i en condicions d’igualtat de tots els drets humans i llibertats fonamentals
per totes les persones amb discapacitat, i promoure el respecte de la seva
dignitat inherent.
Els articles principals dels drets de les persones amb discapacitat que cal
desenvolupar de manera urgent son:
Article 19. Dret a viure de manera independent i a ser inclòs en la
comunitat
Que les persones amb discapacitat tinguin l’oportunitat de triar el seu
lloc de residència i on i amb qui viure.
Que les persones amb discapacitat tinguin accés a una varietat de serveis
d’assistència domiciliària, residencial i altres serveis de suport de la
comunitat.
Article 24. Educació
Que les persones amb discapacitat puguin accedir a una educació primària i
secundària inclusiva.
Hem d’assegurar que les persones amb discapacitat tinguin accés general a
l’educació superior, la formació professional, l’educació per a adults i
l’aprenentatge durant tota la vida sense discriminació i en igualtat de
condicions amb les altres.
Article 27. Treball i ocupació
Dret de les persones amb discapacitat a treballar, en igualtat de
condicions amb les altres; això inclou el dret a tenir l’oportunitat de
guanyar-se la vida mitjançant un treball lliurement triat o acceptat en un
mercat i un entorn laborals que siguin oberts, inclusius i accessibles a les
persones amb discapacitat.
Que es facin ajustos raonables i es facilitin mesures de suport necessàries
i personalitzades.
Article 30. Participació en la vida cultural, les activitats recreatives,
l’esplai i l’esport
Les persones amb discapacitat tenen dret a participar en la vida cultural.
Per garantir aquest dret els estats es comprometen que les persones amb
discapacitat tinguin accés a material cultural en formats accessibles.
Programes de televisió, pel.lícules, teatre i altres activitats culturals en
formats accessibles. Museus, cinemes, biblioteques, serveis turístics,
monuments i altres llocs d’importància cultural.
Per què ens organitzem?
Perquè tot i els avanços dels
últims trenta-set anys la inclusió dels infants, joves i adults amb
discapacitat encara està lluny d’haver-se assolit. Quan fem referència a
persones amb discapacitat, hi incloem persones amb discapacitat de mobilitat,
física, sensorial, intel·lectual i neurodivergent.
Perquè encara és necessari
explicar que les persones amb discapacitat som ciutadans amb drets i deures que
formem part de la societat no només per ser-hi físicament, sinó que amb els
suports necessaris podem contribuir activament al seu desenvolupament.
Perquè tot i que es parla
d’escola inclusiva, encara es manté la segregació dels nois i noies amb
discapacitat, quan el que realment hauríem de fer és lluitar per una escola
única per a tothom, on el sistema s’adapti a les diferents capacitats dels
alumnes.
Perquè encara és molt difícil
l’accés al món laboral ordinari dels joves i adults amb discapacitat.
Perquè la majoria de joves i
persones adultes amb discapacitat tenen molt difícil poder construir projectes
de vida autònoma i que es respectin les seves decisions.
I recordem que no s’està demanant cap favor en la d’inclusió. Les
persones amb discapacitat tenen tot el dret a participar en la vida social i
laboral dels municipis lliurement com qualsevol altre veí o veïna de la ciutat.
Natàlia Morant Garrido
Per què Viladecans és la ciutat “Green Leaf 2025”?
Aquest 2025 és un any important per la nostra ciutat, humilment crec que un any històric per Viladecans: som la capital verda europea per a ciutats inferiors a 100.000 habitants, som la ciutat Green Leaf 2025!
Però, per què? Què ha passat per ser-ho? Aquest escrit pretén resoldre
dubtes i aclarir-ho.
Què és el Green Leaf? Qui atorga aquest reconeixement?
Cada any, la Comissió Europea fa una crida a les ciutats europees que
liderin la sostenibilitat mediambiental, social i econòmica, que presentin un
compromís i un esforç per la millora de de la sostenibilitat, i s’abanderin com
a ciutats ambaixadores de la sostenibilitat. Estan convocades totes les ciutats
dels estats membres de la Unió Europea, més Islàndia, Liechtenstein, Noruega i
Suïssa. Existeixen dues categories: la Green Capital, en la qual
competeixen ciutats de més de 100.000 habitants, i la Green Leaf, on ho
fan les ciutats de menys de 100.000.
Viladecans va competir en la convocatòria de 2023 en la categoria Green
Leaf.
El reconeixement l’atorga la Comissió Europea, tant pel segell Green
Capital com per la Green Leaf.
Com es el procés fins a assolir aquest segell?
A començament d’any la Comissió Europea obre la convocatòria on fa una
crida a ciutats que volen optar a aquests segells. S’inicia un procediment de
recepció i avaluació de les candidatures, que consta de diverses fases i que
s’allarga durant mesos. En aquestes fases, les ciutats van presentant tota una
sèrie de documents, informes, dades, certificats, indicadors, en diversos
àmbits (veure la pregunta següent). Aquestes fases són eliminatòries, i pel
camí van caient aquelles ciutats que no assoleixen els llindars requerits en
els diferents àmbits que són avaluats. Al voltant del més de setembre, queden unes poques ciutats
candidates, que són convocades a defensar presencialment, davant d’un tribunal format
per la Comissió Europea, els documents, informes, indicadors, i en
definitiva el seu compromís vers la sostenibilitat. Aquesta defensa es fa a la
ciutat que durant aquell any ha estat la Green Capital. L’octubre de 2023, una delegació de Viladecans vam defensar a Tallin, la
Green Capital el 2023, el nostre model i projecte. El veredicte final es fa
públic en l’acte de clausura de la Green Capital.
Com s’avalua a la ciutat candidata?
En el cas de la categoria Green Leaf, la Comissió Europea avalua els
esforços en la gestió ambiental, els resultats obtinguts, i el compromís
adquirit en set àmbits: gestió de l’aigua, qualitat de l’aire, biodiversitat
(zones verdes urbanes i ús sostenible del sòl), gestió de residus i economia
circular, qualitat acústica, mitigació del canvi climàtic, i adaptació al canvi
climàtic. Dins de cadascun d’aquests àmbits, s’avaluen projectes desenvolupats,
en desenvolupament, i que es desenvoluparan, que abasten pràcticament tota la
gestió municipal de totes les àrees de l’ajuntament.
Per què va guanyar Viladecans?
D’entre les ciutats que van competir amb Viladecans durant tot el 2023, la
que va presentar i demostrar millor el treball fet al llarg dels darrers anys,
la que millors indicadors té, i la que millor va saber explicar el que hem fet,
estem fent i farem en matèria de sostenibilitat i compromís amb el medi ambient
va ser Viladecans i la ciutat de Treviso (Itàlia), que vam aconseguir ex-aequo
el segell de Green Leaf 2025.
I ara què? Què implica ser GL?
Haver obtingut aquest segell és un orgull per a la ciutat en tot el seu
conjunt, un recolzament i un reconeixement extern de la Comissió europea, que
certifica que estem fent les coses bé en l’àmbit de la sostenibilitat.
Les ciutats finalistes i les guanyadores passen a formar part de la xarxa
de ciutats Green Leaf, una xarxa de ciutats europees que treballen de
forma conjunta compartint projectes, inquietuds, aprenent totes juntes per
liderar la sostenibilitat a Europa, i per tant, al planeta.
El passat gener es va donar inici a l’any Green Leaf a Viladecans.
Al llarg d’aquest 2025 un ventall d’activitats adreçades a tota la ciutadania,
permetran participar i conèixer els projectes, accions, i compromisos que
Viladecans té per afrontar de forma sostenible el futur.
Viladecans no és, segurament, la ciutat més sostenible ni més verda
d’Europa. Ho és d’entre les ciutats que van competir aquell 2023, i de les que
formem part, des del 2023, de la xarxa Green Leaf. Però si que és de les
que té major ambició i compromís per ser-ho, per convertir-se en una ciutat de
referència i líder en la sostenibilitat. I això ho farem entre tots, la
ciutadania amb la política, les empreses i l’acadèmia.
Jordi Mazon
Rere “El 47”
 |
| Una casa de Torre Baró, als anys 90. |
És una bona notícia l’èxit de la pel·lícula “El 47”. Ho és perquè és estupenda. Ho és perquè els intèrprets són genials i ho és, sobretot, perquè ha recuperat la història i l’esperança –que no és poc– i ha posat els problemes (no només del passat) d’un barri com Torre Baró damunt la taula.
Em sento una mica vinculada a Torre Baró, perquè aquest barri, junt amb
Ciutat Meridiana i Vallbona forma part de la “Zona Nord” del districte de Nou
Barris a Barcelona, i hi vaig treballar durant tres anys com a treballadora
social, a Càritas. Són tres barris molt diferents, units per la descurança de
les administracions. Vallbona queda aïllada rere un munt de carreteres i de
vies de tren, al costat de Montcada. Quan jo hi treballava acollia un campament
de gitanos portuguesos, molt bona gent... en unes condicions pèssimes: sense
aigua corrent, sense sanitaris i amb la dificultat que comporta fer plans a
llarg termini quan dus una vida itinerant.
Ciutat Meridiana es va aixecar, amb molts blocs de pisos, senzills, en un
terreny on s’havia desestimat de fer un cementiri per les humitats (!). Bona
part dels pisos tenen 50 m2 i no disposen d’ascensor. El terreny, a més, és
molt irregular i al final ha calgut posar-hi escales mecàniques per accedir a
la part alta. Amb tot, quan jo hi treballava, hi vivien molts treballadors
procedents de la immigració espanyola que havien pogut comprar-los. Més
endavant, molta gent es va anar traslladant a d’altres zones de Barcelona
millors, van vendre el pis i van marxar. Els nous compradors hipotecaris, molts
d’ells nouvinguts de molt més lluny que no pas els seus antecessors, es van
trobar segrestats per la crisi del 2008. Perdre la feina fa molt difícil pagar
una hipoteca, i més si no comptes amb altres familiars que et puguin ajudar.
D’aquí que Ciutat Meridiana es convertís en la ciutat dels desnonaments, perquè
és el lloc on més n’hi ha de Catalunya. Em comentava el rector de la parròquia
del barri que hi ha un centenar de pisos buits, propietat de fons voltor, que
es limiten a especular i a fer apujar els preus a l’espera que alguna
Administració intervingui.
Torre Baró era, quan jo hi treballava, un caos urbanístic considerable,
molt difícil d’arreglar sense derruir part del barri. A banda dels veïns que,
com explica “El 47”, van construir les seves cases amb les seves mans, s’hi
refugiava població amb moltes dificultats, amb un peu a la marginació.
Tots tres barris, en aquell moment (1994-1997) per no tenir, no tenien ni
serveis socials a prop. Només els serveis de Càritas. L’Ajuntament els rebia a
la seu de Nou Barris, força lluny. Hi havia un ambulatori i escoles. Els
comerços eren pràcticament tots a Ciutat Meridiana. I el transport consistia en
un parell d’autobusos que els connectaven sobretot amb el centre de Nou Barris
i la parada de la Renfe a Torre Baró. Després s’han anat fent millores: millor
transport, nous habitatges en millors condicions, equipaments esportius,
centres cívics i de serveis Socials... I la construcció d’un nou barri enganxat
a Ciutat Meridiana (Can Cuiàs) que és municipi de Montcada. Però la pobresa
també ha crescut i per tant continuen sent barris amb moltes mancances. A Torre
Baró enguany els veïns han guarnit els carrers amb llums –reivindicatius– de
Nadal, perquè l’Ajuntament de Barcelona no n’hi posa.
Sobre la pel·lícula només hi he trobat dues mancances. Es passa com de
puntetes en la militància sindical (CCOO) i política (PSUC) del protagonista
Manolo Vital. De fet aquesta acció de segrestar un autobús, diuen alguns veïns,
va ser un acte ben preparat en què tant va jugar l’heroïcitat personal de Vital
com l’organització que tenia al darrere. És una pena que això no es recordi,
perquè també és política –útil i participativa– i és història. A mi no m’hi
sobra el personatge de Pasqual Maragall, que surt a la pel·lícula com una mena
d’homenatge a la seva persona en una intervenció fictícia, però el PSUC va ser
qui hi va actuar, no pas el PSC.
I l’altra qüestió important és el paper de l’Església. A Torre Baró, van
intervenir-hi diverses congregacions religioses que van fer de pal de paller,
van acollir tothom i van ser reivindicatives. Ho podeu llegir en aquest
reportatge de Joan-Andreu Parra. Si mireu algun reportatge sobre
desnonaments a Ciutat Meridiana, sempre hi veureu alguna monja (vestida de
“normal”) col·laborant amb l’Associació de Veïns. El seu paper en l’acollida i
acompanyament de les persones ha estat fonamental.
Doncs res més. Felicitats a tot l’equip del 47, i llarga vida i lluita als
veïns de Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana!
Mercè Solé
La trista herència
És una sala del museu Galeria de les Col·leccions Reials, inaugurat recentment, el 2023. Un home en cadira de rodes fotografia amb el mòbil una pintura de nens amb crosses jugant a la vora del Mediterrani. El quadre és ¡Triste herencia!, que Joaquín Sorolla va pintar el 1899 a la platja valenciana de Malvarrosa. Sorolla explicava així per què ho va pintar: “Vaig descobrir de lluny uns quants nois despullats a la vora i dins del mar i vigilant-los, la vigorosa figura d’un frare. Sembla que eren els acollits de l’hospital de Sant Joan de Déu, la més trista deixalla de la societat: cecs, bojos, tolits i leprosos.” Aleshores la saviesa popular, una inexistent sanitat pública, i la ignorància diagnosticaven els nens discapacitats com a fills de la sífilis. Heretaven el càstig dels vicis dels seus pares. Sorolla estava indignat, la prova són els signes d’exclamació, que no pas d’admiració, del títol d’aquest llenç de 2,88 metres. “Aquesta trista herència és el meu malson i els meus temors”, li va escriure a un amic. Tot i això, el seu primer títol no era aquest, era un altre: Els fills del plaer, però un conegut amic seu, Vicente Blasco Ibáñez, el va convèncer que el canviés per ¡Triste herencia!
Quan la ciència i la medicina van posar nom a la veritat, la culpable no
era ni el plaer ni la sífilis, sinó el virus de la poliomielitis: el virus que
va assolar gairebé tots els països fins que es va crear la primera vacuna el
1955. Ara estava gairebé extingida, però l’onada antivacunes està produint
rebrots. Aquest quart de segle acabat d’estrenar la humanitat s’està
especialitzant no només a disparar trets al veí sinó a disparar-se’n al propi
peu. Sorolla ens recorda el 1899 d’on venim i on no hem de tornar. No repetir
aquesta trista herència.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza
Nova al Palau del Parlament
El Parlament de Catalunya no era un lloc aliè per mi, jo ja havia redactat alguns documents del meu grup parlamentari. També havia assistit tant al Ple com a algunes sessions de comissió, però quan em van posar el número 30 a la llista del PSC, vaig pensar que era possible i em vaig il·lusionar.
El 3 de setembre vaig prendre possessió del meu càrrec i em comencen a
explicar com distribuirem les tasques: “Uns sereu portaveus de les comissions
legislatives, us encarregareu del grup de cinc diputats de cada comissió,
alhora tots formareu part de quatre comissions”. En una setmana em van nomenar
portaveu de la comissió d’Educació i Formació Professional, vicepresidenta de
mesa d’afers institucionals i membre de política lingüística i cultura.
Aquestes son les meves tasques dins el grup. A part represento els temes
territorials del Baix Llobregat juntament amb dos diputats més de la nostra
comarca.
El més difícil va ser dimitir. Jo tenia clar que dos càrrecs tan importants
no es podien fer bé. Jo soc una convençuda de deixar-te la pell quan ets un
càrrec electe i has de defensar els interessos de la gent que ha confiat en tu;
així que tot i ser perfectament compatible, vaig decidir dimitir de
l’Ajuntament de Viladecans el Ple de setembre. Vaig plorar molt i encara si hi
penso, se m’encongeix una mica el cor.
He de reconèixer que els sentiments son sempre barrejats, una miqueta de
pena, una miqueta de lleugeresa, vertigen i il·lusió. Així va començar la meva legislatura com a
diputada del grup parlamentari PSC-Units per avançar, la XV legislatura
catalana.
El meu dia a dia es divideix entre les setmanes que hi ha ple, i les que
no. El Ple és cada 15 dies i dura 3 dies, pràcticament 30 hores seguides.
Dimarts, dimecres i dijous des de les 9 del mati a les 9 de la tarda.
Normalment sempre intervinc parlant des del faristol, ja que l’educació és un
tema que interessa a tots els grups. La meva tasca es negociar els redactats
per adequar-los a les prioritats del PSC i en sintonia amb el govern.
El primer Ple que vaig haver de parlar des del faristol, estava feta un sac
de nervis. Volia parlar bé, dir coses interessants, però quan s’acostava el
moment, només aspirava a no bloquejar-me i quedar-me en blanc. Per sort un cop
allà, vaig sentit l’honor que estava vivint i vaig gaudir de “la primera
vegada”
Per garantir que tot el que dic i escric està bé, em reuneixo setmanalment
amb un membre del gabinet de la conselleria que té com a part de les seves
tasques aquesta relació amb el Parlament. També amb la Molt Honorable
Consellera Esther Niubó estem coordinades de manera continua per garantir la
bona feina.
Les setmanes que no tinc Ple, tinc comissions. Les quatre representen
carregues de feina diferents. En les dues que tinc responsabilitats (educació i
afers institucionals) la feina és molt més intensa. Preparar compareixences,
negociar i redactar propostes de resolució i garantir que els nostres vots van
recolzats per la resta de forces. Ja que actualment som un govern en minoria.
I evidentment per preparar tal magnitud de resolucions i mocions, hem de
fer recerca, reunir-nos amb col·lectius, visitar territori per entendre les
situacions. Per totes aquestes, molt variades, activitats, tenim els dilluns i
els divendres. Sempre plens de visites, reunions i trobades. Estic coneixent
moltes realitats i encara sé que en queden moltes per abordar.
La feina és més intensa del que jo pensava, he de ser sincera, però estic
tan contenta i sento l’honor de representar a Catalunya a cada pas. Una
Catalunya oberta, sensata i estable. Amb serveis públics de qualitat.
Industrialitzada i energèticament més autònoma i sostenible. Una Catalunya de
tots i totes.
Gisela Navarro
Patinets i bicicletes
L’altre dia, passava jo pel carrer de Sant Joan venint del carrer de la Muntanya en direcció cap al d’Àngel Guimerà, quan, en anar a girar cap a Àngel Guimerà vaig veure venir de cop un patinet elèctric a una certa velocitat. El conductor va fer alguna giragonsa i em va esquivar, mentre que jo vaig tenir prou reflexos per quedar-me quiet. Jo tinc 74 anys i unes certes dificultats per mantenir l’equilibri, i vaig pensar que, si d’aquí deu anys encara soc viu, d’un ensurt com aquest el perdré i aniré a terra.
Després, baixant per Àngel Guimerà, vaig veure venir de cara un altre
patinet, però com que era encara lluny, no hi va haver cap problema. Però
després, a l’arribar a la Plaça de la Vila, un altre patinet, que venia de
Jaume Abril, em va passar arran, a tota velocitat.
Una cosa semblant passa a Doctor Reig, que és zona peatonal i a més hi ha
uns senyals de trànsit que diuen que les bicicletes i els patinets han de
portar-se a mà i caminar a peu. Igualment, en carrers de voreres tan estretes
com les de Mare de Déu de Sales, veus bicicletes i patinets passant-hi
tranquil·lament, quan podrien passar pel mig de la calçada, que a més està
senyalitzada perquè hi passin. I finalment, hi ha una altra pràctica certament
perillosa, i és que al carrer del Pare Artigues, que és de baixada per als
vehicles, com que no hi ha gaire trànsit sovint veus bicicletes i patinets
pujant en contradirecció, amb el perill que això representa.
La meva pregunta és si no seria hora de frenar aquests abusos. Feina
de vigilància, en definitiva. Penso sovint, com he dit abans, en la gent que té
deu anys més que jo, que li deu fer por d’anar pel carrer. Si a mi ja me’n
comença a fer... Però no és només per la gent gran. És per tota la ciutadania,
que tenim dret a viure en una ciutat pacificada, on els vianants tinguem
preferència.
Josep Lligadas Vendrell
Ha mort la Maria Bonich
Parlar sobre una persona molt estimada es fa difícil perquè d’una manera inconscient se la pot idealitzar i no arribar a descriure tot el que ha viscut al llarg de la seva vida.
Recordo el meu primer dia d’escola. Va ser ella qui em va portar als Hermanos
perquè suposo que els pares estaven treballant. Ella amb tan sols catorze anys
ja es feia càrrec dels menuts de la família i de la casa i quan arribava la
mare de la fàbrica del Gorgues, anava a cosir per aprendre l’ofici que l’ha
acompanyat tota la seva vida.
Quan vaig fer la primera comunió, el Vicenç, que en aquells temps feia el
servei militar, ja rondava pel barri del Raval per tal de veure la Maria. El
meu germà petit, el Joan, i jo vam estar contents el dia que, per mediació de
la tia Maria de Cal Malió, va entrar per primera vegada a casa. Des
d’aleshores, no es van separar mai més. El 6 de juny de 1960 a l’església de
Sant Joan es casaven el meu germà gran, el Julià, amb l’Anna i la Maria amb el
Vicenç. Va ser una festa senzilla, però bonica que vàrem celebrar a l’Hostal
Vell de Gavà.
L’any 1961 va arribar la primera filla, la Maria. Va ser una gran joia per
la família, que es va convertir en un dolor perenne, quan al cap de divuit
mesos una malaltia se l’emportà. Poc temps després va morir la nostra mare. El
Joan tenia catorze anys i jo setze i la Maria va passar de ser germana a fer de
mare, i així ha estat fins al darrer dia de la seva vida. Ens va cuidar a
nosaltres i al pare fins que vam volar per casar-nos, i sempre l’hi estarem
agraïts per tot el que ens va donar i estimar.
Però no només ens va cuidar a nosaltres. La Maria no tenia un no per ningú.
Les injeccions que ha posat! A l’hora que fos i on fos. Tothom ha recorregut a
ella quan ho ha necessitat, i així ha estat fins que aquest servei s’ha
normalitzat en els ambulatoris de Viladecans. I abans de tenir tanatori, a
quants difunts no va vestir i arreglar perquè fessin el darrer viatge amb
dignitat.
El Vicenç i la Maria, juntament amb el Constanci, la Teresa i el germà
Angel, iniciaren l’Escola de Pares al col·legi Modolell on es tractaven temes
d’educació dels fills, d’integració de nouvinguts a Catalunya, de formació
religiosa, de reflexió sobre el matrimoni, però també on es compartien els
moments de lleure fent excursions i trobades gastronòmiques. La relació amb els
Germans de Sant Gabriel els va portar a ser els cuiners de les colònies que es
feien, primer a Castillo de Elejabeitia, a Bilbao, i després a la casa de
colònies de Can Xic. Abans ja havia fet aquesta feina amb la tia Maria i
l’Amàlia, fent de cuineres durant anys a les Colònies de Montsull que mossèn
Jaume Boguñà organitzava pels nens de Viladecans i Gavà.
Malgrat tot el temps que ha hagut de dedicar a tenir cura de la criança
dels fills, del pare i del Vicenç, que va patir un greu accident de trànsit,
sempre ha trobat temps, forces i ganes per ajudar en tot el que ha pogut. La
costura ha estat la seva vida. Moltes dones del poble s’han vestit a ca la
Maria, a vegades amb temps i moltes, amb presses. Quantes nits anant a dormir
tard per tal d’escurçar unes mànigues, posar una cremallera, fer una vora o
qualsevol altra cosa de darrera hora. I sempre contenta. Ella i les seves
cosidores van reparar els vestits dels Gegants de Viladecans, el Josep i la
Paquita, van tallar els patrons dels vestits dels Diables i van cosir els de la
Tornaboda amb roba comprada a Terrassa.
I no puc pensar en el Centro i en l’Agrupació Mossèn Cinto sense
recordar que durant més de 30 anys tots els actors i actrius, siguin grans o
petits, s’han vestit amb roba que ha passat per les seves mans. Sempre tenia a
mà una túnica pel nen que volia sortir d’àngel als Pastorets, o un tros de
llana per si volia fer de Rabadà. D’un vestit d’home en feia una levita per a
una obra renaixentista o d’una cortina, un vestit de gala per a una dona del
segle XIII. Estrenyia, escurçava, arreglava els vestits en un no res i en un
temps rècord teníem quinze conjunts per a les coreografies de la Revista. I si
s’afegeix un ballarí de darrera hora, cap a ca la Maria i tornava vestit.
Encara avui, alguns dels seus vestits llueixen a l’escenari, però ja no els
porten els pares o les mares sinó que ara els hi donen vida fills i nets.
Em deixo moltes coses que potser altres recordaran perquè la Maria sempre
ha estat en segon terme, sense donar-se importància, sense fer massa soroll,
però tots sabem que era imprescindible.
Maria, t’estimem i et recordarem sempre.
Salvador Bonich
La Festa Major d’Hivern, una petita joia
Entorn del dia 20 de gener, que és la diada de Sant Sebastià, data original de la Festa Major d’Hivern, celebrem cada any una colla d’actes festius que, enmig del fred, ens fan sortir al carrer i ens empenyen a trobar-nos i fer vida col·lectiva.
Com és conegut, aquesta
diada neix de la tradició segons la qual hi va haver una pesta a Viladecans al
segle XVII, en què el nostre poble, com molts d’altres –en el nostre entorn més
proper, concretament Begues i Olesa de Bonesvalls– van demanar la protecció del
sant, la pesta va desaparèixer i els viladecanencs, en agraïment, van fer el
“vot de poble” segons el qual aquell dia anirien tots a missa i no anirien a
treballar.
En la nostra societat
cosmopolita, una festa així, en unes dates tan poc avinents, a Viladecans es va
anar esllanguint, fins al punt que l’Ajuntament va decidir que era millor
suprimir el caràcter festiu de la diada, perquè molta gent que treballava fora
de la població no podia celebrar-la, i no es creava cap ambient col·lectiu de
festa.
Però heus ací que una
colla de gent, agrupats sobretot entorn de la Coordinadora del Mamut, van voler
recuperar, en aquests dies, una petita moguda enmig de la vida ciutadana, i
així, en el cap de setmana més proper al 20, a poc a poc han anat creixent els
actes populars, fruit de la iniciativa de les diverses entitats, que fan que
ens adonem que Viladecans fa festa. Un acte que no s’ha perdut mai és la missa
que dona origen a les celebracions. Però a poc a poc, a costat seu, com una
obra d’artesania, s’ha anat teixint un entramat de cercaviles, concerts,
curses, ballades de sardanes, concursos, activitats infantils... Per això diem
en el títol que la nostra Festa Major d’Hivern és una petita joia, que hem
construït des de baix i de la qual ens podem sentir ben orgullosos. Endavant
per aquest camí!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)