Pere Tàpias, 1982

Joan Collell i Xirau, conegut artísticament com Pere Tàpias, va néixer a Vilanova i la Geltrú a l’any 1946 i va morir el 2017. A més a més d’advocat, va ser un cantautor famós, gastrònom reconegut i locutor de ràdio. Aquestes dues facetes les va posar en relleu al programa de Catalunya Ràdio “Tàpias variades”.

Com a cantautor, el seu estil irònic i informal contrastava amb la seriositat d’altres cantants de la mateixa generació. 

Les fotografies són de l’any 1982 al jardí de l’Ajuntament dins dels actes de la Festa Major.

Jaume Muns

Cigonya negra (Ciconia nigra). Pineda litoral, 11 de setembre de 2025

Migrador molt escàs al Delta. L'adult és negre en la part dorsal, coll, cua i pit, amb irisacions metàl·liques verdes i morades, molt patent al cap, al coll i dors. El ventre i la part baixa del pit són blancs. El bec i les potes són de color vermell. No hi ha dimorfisme acusat entre mascle i femella.

A diferència de la cigonya blanca, la negra és més feréstega i defuig la presència humana. La seva alimentació es basa en peixos, que atrapa en aigües someres. Complementa la dieta amb insectes, amfibis, micromamífers o rèptils.

Eio Ramon

“Altres veus” per explicar el món

Davant la incertesa i els nous reptes socials i polítics del moment actual, la Biblioteca de Viladecans s’uneix al projecte Altres Veus, impulsat per la Diputació de Barcelona, per promoure la reflexió sobre temes actuals candents, agitar el debat com a via per a l’entesa i la convivència i fomentar l’esperit crític per ajudar a crear una ciutadania activa compromesa amb la seva comunitat i el seu entorn. Una proposta que inclou dues conferències per tractar temes d’actualitat.

Sota el títol Immigració: vivències reals i notícies falses, Gemma Pinyol i Xavier Aldekoa dissertaran sobre com es construeixen i es difonen els discursos basats en la por a la immigració, sovint alimentats per notícies falses i estereotips, però també anar a l’arrel dels motius que empenyen a milers de persones a deixar casa seva per buscar un futur millor.

A la primera de les xerrades, celebrada el passat dia 6 d’octubre, Gemma Pinyol, doctora en Ciència Política i Relacions Internacionals i experta en moviments migratoris, va reflexionar sobre l’impacte de les notícies falses i els prejudicis sobre la immigració en les narratives polítiques públiques i la convivència. A més, va aportar estratègies per combatre la desinformació i els prejudicis.

A la segona de les xerrades, prevista pel divendres dia 12 de desembre a les 18.30 hores, el periodista especialitzat en temes africans i corresponsal per La Vanguardia en aquest continent, Xavier Aldekoa, parlarà d’exemples concrets sobre l’explotació que pateixen els països africans des de fa dècades i com ha influït en la seva realitat actual. El periodista aportarà la seva experiència i veu per fer un recorregut des del saqueig de les mines de coltan a la República Democràtica del Congo a la pesca massiva al Senegal o la guerra per l’or del Sudan. 

Aquestes dues conferències sobre la immigració volen exposar com l’espoli dels recursos naturals i la desigualtat afecten els processos migratoris però també subratllar els beneficis i la riquesa de la immigració a la nostra societat.

L’entrada a la xerrada de Xavier Aldekoa és lliure fins a completar l’aforament de la Sala d’Actes.

Tots els contes

Flannery O’Connor

Barcelona: Proa, 2024

Comparada sovint amb William Faulkner o Carson McCullers, Flannery O’Connor és una de les grans narradores nord-americanes, i el seu geni lúcid i turmentat ha concebut part de la narrativa més sòlida i pertorbadora del segle XX. Els trenta-un relats d’aquest llibre, tenen com a escenari els pobles i les terres del sud dels Estats Units, especialment la seva Geòrgia natal, un indret decrèpit i decadent marcat per la violència i l’odi racial. Però més enllà de la sordidesa, els conflictes socials i racials, l’asfixiant presència de la religió i la frustrada lluita per la llibertat, als contes de Flannery O’Connor sempre hi brilla una estranya bellesa, una íntima exposició moral de la condició humana, que va més enllà de la història mateixa. Des del primer conte que va publicar, El gerani, fins a l’últim que va enviar al seu editor, El judici final, que n’és una versió transfigurada i brillantment reescrita, junts i llegits cronològicament aquests contes revelen un talent viu i penetrant que ens ha donat algunes de les ficcions més poderoses i pertorbadores del segle XX.

Hort urbà: 

la revolució al teu balcó!

Ester Casanovas

La Garriga (Barcelona): Iceberg Editorial, 2025

Aquesta guia és de gran ajuda per crear un hort urbà i treure el màxim profit del balcó, pati o terrassa, cultivant hortalisses d’una manera ecològica, en testos, jardineres o taules de cultiu. Ofereix informació sobre quines hortalisses es poden plantar, quin material i quines eines son necessàries i a més aporta consells per regar en temps de sequera, com evitar plagues, crear compostatge i fer l’adob a partir de les deixalles orgàniques. A més, inclou un calendari de sembra i recol·lecció i 25 fitxes didàctiques d’hortalisses.

Miniartistes: 20 projectes inspirats en els grans artistes

Joséphine Seblon

Barcelona: CocoBooks, 2024

20 projectes originals inspirats en els grans mestres de l’art. Crear estimula la curiositat i la imaginació i, a més, és molt divertit. Aquests projectes estan dissenyats perquè les nenes i els nens s’interessin per les obres d’art i descobreixin la gran varietat d’elements, formes i espais que existeixen per poder crear. Coneixeran la tècnica del degoteig amb Jackson Pollock o tallaran escultures de sabó amb Barbara Hepworth... També viatjaran en el temps i exploraran l’art de diferents èpoques, des de pintures rupestres o mosaics asteques fins a vidrieres medievals o retrats d’art urbà inspirats en Jean-Michel Basquiat. Cada projecte requereix una preparació mínima i les instruccions pas a pas mostren fotografies dels projectes en progrés perquè es puguin seguir d’un cop d’ull. Usen materials senzills, des de l’argila fins a la tinta i la pintura.

MARE DE NOU

Pintura del segle XVI de Paris Bardone que representa Perseu armat per Mercuri (Hermes) i Minerva (Atena).

Són dos i torno a ser mare. O moltes vegades m’ho sembla. Quan els veig fent segons quines entremaliadures recordo al meu fill quan era petit. Ell no era molt “trasto”, però a vegades sí. Són les actituds pròpies dels infants, nous de trinca i sense les limitacions civilitzadores que es van imposant de mica en mica a la seva llibertat primigènia. Em sorprenen cada dia, amb la seva innocència, la seva mirada neta acabada d’estrenar, plena de curiositat i de ganes de descobrir.

Ella és més independent, més inquieta, més bulliciosa, més tossuda davant d’això d’obeir. És la líder d’aquesta parella de germans, és la pionera en gairebé tot, com quan puja a llocs alts i es nega a baixar. Aquests trets de caràcter fort no treuen que molts cops em faci festes quan arribo a casa, em segueixi a tot arreu i em busqui a les nits quan me’n vaig a dormir. És una “encantadora de serps” i, en poc temps, ha aconseguit que me l’estimi molt i la protegeixi tant com puc i em deixa.

L’última frase que acabo d’escriure serveix també per a ell. L’única cosa diferent és que ell és més innocent, excepte quan hi ha menjar pel mig. Per això, i perquè és un noi, s’ha fet més gran que la seva germana més ràpid i em costa agafar-lo en braços perquè pesa força. Fa goig la seva presència, amb els seus pèls blancs, grisos i castanys i els seus grans ulls verds. Estic encantada que vingui corrents i quasi cridant quan m’assec al sofà i vol que l’abraci. I em fa gràcia que gairebé sempre segueix la seva germana i les seves idees, tant les bones com les que no ho són tant. No vull dir “dolentes”, perquè cap dels dos tenen en cap cas la maldat de les males accions premeditades.

També m’agrada quan els veig barallar-se de tant en tant i la “batalla” és més un joc que una guerra. Entre les seves carícies, mirades, salts i rebolcades, me’ls miro somrient i sembla que el temps es detingui. A vegades intervinc si veig que es poden fer mal sense voler-ho. Només existeixen, en aquells moments, ells i jo. Les preocupacions del món fora de les parets de casa s’esvaeixen, no tenen cap importància.

Ells dos m’han ensenyat molt, sobretot que les coses materials no valen res, que la seva companyia és més que suficient i és de les millors de les quals gaudeixo. Per a ells soc el seu món, sense fingiments i a cara descoberta. Soc la que els alimenta, els dona refugi, els obliga a prendre’s medicaments quan fa falta, els ensenya el que no han de fer. Soc la seva referència, la seva humana preferida. Es diuen Atena i Perseu, com els fills de Zeus, com dos germans especials. Sempre m’ha interessat la mitologia i posar-los aquests noms era el meu millor homenatge per a ells, que van néixer al carrer i van començar la seva història amb poques oportunitats de sobreviure. 

Per vèncer Medusa, el Perseu de la mitologia comptà amb l’ajut dels déus: Hermes li deixà les sandàlies alades i una espasa harpe i Atena, un escut brunyit. La mirada de la gorgona i les seves germanes era tan poderosa que convertia en pedra tothom que les mirava. Eren molt temibles, i per enfrontar-s’hi es necessitava l’ajuda dels déus. Perseu va anar caminant d’esquena i usant l’escut com a mirall per esquivar la mirada petrificadora del monstre, s’elevà de terra amb les sandàlies alades, s’acostà a Medusa i la decapità amb ajuda d’Atena, que li guiava la mà.

Tal com la meva Atena guia al meu Perseu. I jo els guio a tots dos. M’estimo els meus gats.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Viladecans davant el foc: el valor de gestionar i cuidar el bosc tot l’any

Els boscos de Viladecans des de la Pineda de Can Guardiola fins al torrent de Sant Climent i sobretot el Puig de Sant Ramon (Montbaig) formen un mosaic fràgil i estimat. Són el pulmó verd que connecta la ciutat amb la natura, però també, són espais vulnerables. El canvi climàtic, l’augment de la sequera, la calor extrema i l’abandonament de la gestió tradicional, han multiplicat el risc d’incendis forestals, i posen en perill les nostres muntanyes. L’incendi del 21 de juliol de 2025, que va cremar unes quatre hectàrees al Mas Ratés - la Roureda, ha esta un avis contundent. 

Els Agents Rurals van confirmar que l’incendi va ser provocat per una acció humana. El foc va afectar una pineda de pi blanc amb llentiscle, bruc i estepa, i també roures i alzines. A la zona alta, al voltant del mirador, la vegetació cremada era matollar de romaní i bruc.

Aquest estiu ho hem tornat a comprovar: quan no es cuida el bosc, el foc passa factura. En diverses comunitats s’ha retallat en gestió forestal i l’estalvi s’ha pagat amb milers d’hectàrees de bosc cremades, vides i cases. A Viladecans, en canvi, seguim apostant per prevenir: netejar, mantenir i coordinar. Perquè invertir en gestió forestal no és gastar, és protegir i cuidar.

La prevenció no és una tasca estacional, sinó una feina de tot l’any. El Pla Municipal de Prevenció d’Incendis Forestals (2021-2026) de Viladecans, estableix les línies d’actuació per reduir el risc de foc a tot el terme municipal. Es treballa en la neteja de franges de protecció al voltant de les urbanitzacions i camins forestals, la millora de punts d’aigua i l’obertura d’accessos per a bombers. Aquests treballs s’han fet de la mà de la ADF Sant Ramon, entitat amb la qual l’Ajuntament col·labora des de fa anys i que exerceix una tasca essencial de vigilància i manteniment.

Durant els mesos de major risc, el dispositiu municipal de vigilància està actiu cada dia: patrulles, observació i comunicació ràpida davant qualsevol columna de fum. Però la prevenció no és només cosa d’estiu com ens recorden els tècnics municipals sinó una feina de tot l’any. Els incendis s’eviten a l’hivern, quan es fa la gestió forestal i es redueix el combustible vegetal.

La gestió forestal és una eina de futur, perquè un bosc sense cuidar és un bosc més vulnerable. A Viladecans apostem per una gestió forestal sostenible, que combina la conservació ambiental amb l’aprofitament responsable dels recursos. Impulsem tallades selectives, podes de seguretat i reforestacions amb espècies autòctones més resistents a la sequera, com l’alzina o el roure. També on és possible promovem el pasturatge controlat amb ramats locals com a forma natural de mantenir el sotabosc net.

Quan veiem cremar un bosc, ho sentim com una cosa de tots, però quan toca gestionar-lo descobrim que gairebé tot el bosc és privat. A Viladecans per poder gestionar de manera conjunta les finques forestals o agroforestals, hem establers acords de custòdia del territori amb els propietaris privats. Aquests acords ens permeten sumar esforços, reduir la fragmentació de la propietat i garantir que el bosc continuï viu i actiu.

La prevenció dels incendis és també una qüestió de cultura cívica. Una burilla, una foguera o una deixalla poden ser l’origen d’un desastre. Sobretot a les festes d’estiu, es reforça la informació a la ciutadania, la vigilància i s’estableixen zones segures per evitar accidents. Paral·lelament, escoles i entitats participen en activitats educatives i jornades de voluntariat ambiental, que connecten els més joves amb la realitat del bosc.

El compromís de Viladecans amb la natura no és només una resposta davant del risc d’incendi, sinó una aposta per un model de territori resilient i sostenible. La gestió forestal és, en definitiva, una eina per mantenir la biodiversitat, conservar el sòl i l’aigua, i garantir que les generacions futures puguin gaudir d’un entorn natural sa i accessible. 

Encarni Garcia

Cuidar-nos per cuidar: el valor de l’autocura i la salut emocional

A Espanya, més de tres milions de persones són cuidadors no professionals, però sovint oblidem que aquestes persones també necessiten, per al seu benestar emocional, un suport. És a dir: per cuidar, cal cuidar-se un mateix. Només d’aquesta manera es poden oferir unes cures sostingudes sense caure en malestar emocional i físic. Aquí oferim una sèrie de recomanacions per a persones cuidadores que també resultaran útils per a tothom.

En la nostra societat, moltes persones esdevenen cuidadors no professionals: familiars, amics o veïns que dediquen temps i esforços a cuidar persones amb dependència, malalties cròniques o trastorns de salut mental. A Espanya, segons dades de l’IMSERSO (Instituto de Mayores y Servicios Sociales), més de tres milions de persones exerceixen com a cuidadors no professionals, principalment dones, i la gran majoria combina aquesta tasca amb la seva vida laboral i personal.

Aquest context posa en evidència la necessitat d’oferir suport a aquests cuidadors, ja que el seu benestar emocional i físic és clau per garantir una cura de qualitat i sostenible. La fatiga emocional, l’estrès i fins i tot el risc de patir trastorns com la depressió o l’ansietat són més elevats entre aquest col·lectiu. 

L’autocura és un acte essencial, no un luxe 

L’autocura no és només dedicar-se un moment de relaxació o una mica de temps lliure. És un compromís actiu amb la salut mental i emocional de cadascú, que inclou reconèixer les necessitats que tenim, posar límits i prioritzar el benestar propi. Quan cuidem la nostra autoestima i ens permetem espais per recuperar energia, estem preparant-nos millor per afrontar les dificultats i per ser un suport de qualitat per a altres.

Autoestima i benestar emocional 

L’autoestima funciona com una base sòlida que sosté el nostre benestar. Una autoestima sana ens ajuda a gestionar l’estrès, a afrontar els errors sense desanimar-nos i a buscar ajuda quan la necessitem. En canvi, una autoestima baixa pot generar sentiments d’inadequació i cansament emocional, que afecten no només a qui ho pateix sinó també a les seves relacions més properes.

Trencar l’estigma: parlar obertament per cuidar millor 

Un dels grans obstacles per a la salut mental és, encara, l’estigma que té parlar obertament de com ens sentim. Moltes persones eviten parlar del seu estat emocional per por de ser jutjades o etiquetades. Aquest silenci perjudica la detecció precoç i l’accés a ajudes. Promoure una cultura de comprensió, escolta i suport, tant en l’àmbit comunitari com laboral, és clau per trencar aquest cercle negatiu.

Recomanacions pràctiques per a cuidadors i per a tothom

Et deixem aquí uns consells que t’aniran bé tant si ets una persona cuidadora com si necessites practicar l’autocura:

• Dedica temps diari per a tu mateix: escolta què necessites realment.
• Estableix límits clars i aprèn a dir que no quan calgui.
• Fomenta relacions que t’aportin suport 
• Practica tècniques senzilles de gestió de l’estrès (respiració, meditació, moviment).
• No dubtis a demanar ajuda professional quan et sentis desbordat o vulnerable.
• Celebra els petits èxits i reconeix el teu esforç.

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

Presentació del conte infantil “Un país de meravelles”

Hi ha un refrany català que diu que “de mica en mica s’omple la pica” i vol dir que les coses que es fan lentament i amb paciència, sense abandonar-les, arriben a fer-se realitat. I això és el que m’ha passat amb Un país de meravelles, un conte infantil que vaig començar a escriure l’estiu del 2008, gairebé una majoria d’edat. Inspirada en Viatges i Flors, de Mercè Rodoreda, vaig imaginar la història de dos nens de set anys, en Martí i la Laura, que, després de perdre’s, descobrien un país ple de meravelles. Cada poble que visiten els protagonistes del conte representa una tradició catalana. Un poble on tots els seus habitants fan castells. Un poble ple de nens i nenes que fan cagar el tió cada dia. Un altre on els seus habitants són uns gegants muts i amb els peus petits. Un poble de xocolata, pollets i plomes i un on es ballen sardanes i altres danses.

Era un projecte preciós que necessitava que algú donés forma als personatges i a les tradicions. Després de molts anys buscant algú per fer les il·lustracions, vaig trobar a la persona ideal per a en Martí i la Laura: la Laia Martínez, amb qui havíem estat companyes a Ball de Bastons del Clot. La Laia va fer uns dibuixos preciosos que encaixen perfectament amb l’essència de la història dels dos protagonistes i, després, El Cep i la Nansa em va donar l’oportunitat de fer realitat un projecte que feia 17 anys que esperava sortir a la llum.

El passat 13 de setembre vaig fer realitat un dels meus somnis: vaig presentar Un país de meravelles a la llibreria Els Nou Rals, a Viladecans, perquè és el meu poble i perquè és on comença la història. I és que en el primer dibuix apareix la Torre Modolell. Aquell matí meteorològicament inestable no va frenar les aproximadament dues-centes persones que van assistir-hi. Queien quatre gotes i parava de ploure. Jo tenia l’esperança que el temps em respectaria, però tan bon punt vaig començar a parlar ens va caure el cel a sobre i tothom, estoicament, va aguantar sota la pluja les meves paraules. Dues-centes persones estaven vivint una forta tempesta a Viladecans, igual que en Martí i la Laura viuen a l’inici del relat.

Vaig parlar sota la pluja, junt amb l’Anna, l’editora, i la Laia, la il·lustradora, i custodiada pel Cadefoc a la meva esquerra i per la Pica-peta i el Peta-fum a la dreta, el drac i els gegantons de Viladecans, respectivament. Em moria d’emoció de tenir-los allà, amb mi. Fa trenta anys vaig estar present al bateig del Cadefoc i fa poc més de vint vaig tenir el plaer de tocar el primer ball dels Gegantons el dia del seu bateig. Ara era el seu torn: ells em van acompanyar en el naixement del meu conte. Després de la presentació, hi va haver una actuació molt especial: Ball de Bastons del Clot va fer quatre balls sota una pluja cada vegada més insisistent. Quin orgull de colla! Desesperada perquè la pluja no s’aturava, vaig demanar que algú m’obrís el “Centru”. I allà vam anar a signar exemplars durant aproximadament dues hores.

Espero que la forta tempesta que va batejar la presentació d’aquest conte ens porti a tots els que hi érem cap a un país ple de meravelles, on les tradicions de la nostra terra cobren vida per als més petits de la casa.

Gràcies a totes les persones que vau fer possible aquest projecte i aquell dia i gràcies a Els Nou Rals per tot el suport que m’heu donat!

Laia Lligadas Martínez

De compres

Quan anem de compres per norma general sempre mirem de trobar els articles més barats, ja que estalviar és prioritat de tothom. Aquest estalvi ens permet disposar de més diners per altres coses. Així doncs, el que mirem de buscar als supermercats són les ofertes, que justament és el nom del joc que aquest mes et porto. 

Oferta és un joc de cartes creat precisament per un viladecanenc anomenat Daniel Llamas Soto. Va cedir dues còpies del joc a la nostra entitat, El Dado Dorado, així que crec que és bona idea parlar de la seva obra en el Punt de Trobada com a agraïment. A aquest joc hi poden jugar de dos a vuit jugadors amb una edat recomanada de 8 anys. La duració de les partides fluctua bastant, ja que depèn del mode de joc a què es vulgui jugar, però va dels 10 als 50 minuts. 

Preparar la partida és molt senzill. Primer cal mencionar que hi ha 80 cartes de productes dividides en 14 tipus, alguns dels quals són pastanaga, xocolata, aigua, sabó, plàtan, pa... De cada tipus n’hi ha una determinada quantitat, que està bé saber ni que sigui per sobre. Per exemple, de xocolata només hi ha 4 cartes, mentre que d’ous n’hi ha 8. Amb aquestes 80 cartes de productes i amb les 10 cartes especials que hi ha (vegeu més endavant) has de fer una única baralla cap avall, anomenada magatzem. A continuació, reparteix cinc cartes del magatzem a cada jugador i posa cap amunt al centre de la zona de joc una quantitat que depèn del nombre de jugadors que sigueu. A aquestes cartes cap amunt, visibles per a tothom, se les anomena prestatgeria. 

El joc conté també 52 cartes d’oferta. Aquestes es remenen totes juntes, excloent-ne les dues que hi ha de Tancat! Aquesta baralla rep el nom de baralla d’ofertes. D’aquesta has de repartir una carta d’oferta cap avall a cada jugador, que han de mantenir en secret. A continuació, has de posar cap amunt, també al centre del àrea de joc, una quantitat determinada de cartes d’oferta que depèn també del nombre de jugadors que hi juguin. A aquestes cartes d’ofertes cap amunt se les anomena ofertes actives. Un cop fet això, fica dins la baralla d’ofertes les dues cartes de Tancat! on desitgis. Aquestes dues cartes tenen una funció especial de la qual no donaré detalls. 

En el teu torn has de fer, sí o sí (no es pot passar) una de les quatre accions que hi ha: 

Canvia productes: aquesta et permet descartar una o dues cartes de la teva mà per, a continuació, agafar la mateixa quantitat de les que hi hagi a la prestatgeria (cap amunt). Després, la prestatgeria ha de ser reposada amb cartes del magatzem. De cartes especials només en pots agafar una. 

Utilitzar una carta especial: és usar una d’aquestes de la teva mà i aplicar les seves funcions. Per posar un exemple, tens la caçador de productes, que et dona la possibilitat d’agafar una carta de producte de les que hi hagi al descart. N’hi ha 6 tipus de cartes especials. 

Canviar la teva oferta secreta: si no t’agrada o veus inviable poder assolir el requeriment de la teva oferta secreta, pots descartar-la i agafar una nova de la baralla d’ofertes. 

Passar per caixa!: aquí és on entra tot l’interès del joc. Cada carta d’oferta et demana que tinguis a la mà una combinació concreta de cartes de productes a la teva mà. N’hi ha que volen que tinguis 3 cartes de productes frescos qualsevols, d’altres que tinguis 3 xocolatines o 3 aigües... Si tens a la mà la combinació de cartes de producte requerida per una carta d’oferta activa (de les que hi ha cap amunt), queda-te-la, posa-la al davant teu mostrant sempre els punts que atorga i reemplaça-la per una altra de la baralla d’ofertes. Les cartes de productes que has utilitzat per aconseguir-la les descartes i n’has de robar tantes del magatzem com siguin necessàries fins que tornis a tenir cinc cartes a la mà. Amb la carta d’oferta secreta teva pots fer exactament igual. La diferencia està en el fet que per reemplaçar-la has de robar directament de la baralla d’ofertes i que, com és secreta, ningú pot treure-te-la tenint a la seva mà la combinació de cartes de productes requerida. Les cartes d’oferta activa, a l’estar a la vista per a tothom, qualsevol jugador pot agenciar-se-les tenint les combinacions pertinents i durant el torn de cadascun d’ells. 

La partida pot acabar d’una de les tres maneres següents, a triar abans de començar la partida: 

Compra setmanal: duració llarga. La partida acaba quan s’esgota la baralla d’ofertes. Guanya qui tingui més punts. 

Llista de la compra: duració mitjana. Guanya el jugador que arribi primer a aconseguir 25 punts. 

Mode express: duració curta. Guanya qui hagi aconseguit més punts un cop s’esgotin les cartes del magatzem. 

I això és tot el que haig de dir del joc. Des d’aquí agrair a Daniel Llamas Soto per la cessió dels jocs, els quals aprofitarem per a següents esdeveniments. Gràcies.

Cristian Becerra

El Dado Dorado

Cent anys del Col·legi Sant Gabriel a Viladecans

Presentació del llibre sobre el centenari del Col·legi. D’esquerra a dreta: Francesc Serra (representant de la Titularitatdel Col·legi); Encarni Garcia (Tinent d’Alcaldessa de Patrimoni Cultural); Olga Morales (Alcaldessa de Viladecans); Alejandro Martínez (Germà Gabrielista); Paula Alcalà (autora del llibre).

El curs 2025-2026 és especialment significatiu per a la comunitat educativa del Col·legi Sant Gabriel i per a la ciutat de Viladecans: celebrem el centenari de la seva obertura, un projecte que va començar els primers dies d’octubre de 1925 i que ha deixat una empremta profunda en la vida social, cultural i educativa del municipi. Són cent anys de presència gairebé ininterrompuda dels Germans de Sant Gabriel al servei de l’educació.

L’origen del col·legi es remunta al llegat de la senyora Magdalena Modolell, que en el seu testament va disposar que la finca de La Parellada fos cedida a una entitat religiosa dedicada a l’educació d’infants i joves i, especialment en l’àmbit de la formació agrària. Els seus hereus van contactar amb els Germans de Sant Gabriel, vinguts de França, que s’havien establert a diverses poblacions catalanes per difondre el seu carisma montfortià, inspirat en sant Lluís Maria de Montfort, fundador de la congregació al segle XVIII.

A Viladecans, la iniciativa va ser liderada per l’Hno. August Joseph i els seus companys, que es van lliurar plenament a la tasca d’educar i evangelitzar la joventut. Amb esforç i dedicació, van transmetre coneixements agrícoles i valors cristians, i van oferir un exemple de compromís, superació i servei en uns temps d’incertesa.

El recorregut d’aquest segle de vida ha quedat recollit en el llibre El Col·legi Sant Gabriel 1925-2025. Cent anys d’educació, mestres i escolars, resultat d’una acurada recerca documental i de nombrosos testimonis orals. Aquesta obra ajuda a entendre per què el col·legi s’ha convertit en un referent educatiu i humà per a la ciutat.

La consulta de documents i el diàleg amb hermanos, alumnes, exalumnes, mestres jubilats i actuals, han permès copsar l’essència del carisma gabrielista: un tracte proper, senzill i humà. Aquest esperit, hereu de la tradició pedagògica montfortiana, ens impulsa a continuar treballant amb il·lusió per una Viladecans més culta, solidària, cohesionada, verda i justa. Aquests valors continuen inspirant la nostra missió educativa, avui i de cara al futur.

Són cent anys de camí compartit: primer a la finca de La Parellada i, des del 1968, a l’actual edifici del col·legi. Un llarg trajecte d’aprenentatge, d’emocions i de vivències compartides, que ha deixat empremta en generacions de viladecanencs i viladecanenques. Molts d’ells consideren el col·legi com una segona casa, un espai que ha contribuït decisivament a la seva formació personal i humana. El projecte educatiu gabrielista, així, ha transcendit les aules i forma part de la història col·lectiva de la ciutat.

Aquesta trajectòria ha estat possible gràcies al compromís constant amb l’educació i al treball silenciós i perseverant de tantes persones al servei dels infants, dels joves i de les famílies. La clau de l’èxit rau en la fidelitat al llegat de sant Lluís Maria de Montfort i del pare Gabriel Deshayes: posar l’atenció en els més necessitats i fer de l’educació una forma de servei. Tot això ha anat acompanyat d’una gran capacitat d’adaptació als reptes de cada època i d’una col·laboració constant amb les entitats locals, l’Ajuntament i les famílies.

El col·legi ha viscut moltes etapes de creixement: la vella escola de La Parellada va donar pas al nou edifici, i amb el temps s’hi han afegit el pavelló, els espais d’Educació Infantil, els tallers i el complex esportiu. Però també ha hagut d’afrontar moments dolorosos. Recordem amb emoció els quaranta-nou germans i un capellà màrtirs de 1936, víctimes de la Guerra Civil, i les víctimes de l’accident de Golmayo, el 6 de juliol de 2000, on van perdre la vida onze alumnes i quatre acompanyants. Aquells dies, la ciutat sencera va mostrar una immensa solidaritat i proximitat amb les famílies afectades.

Viladecans ha estat una terra fèrtil per a la tasca educativa dels Germans de Sant Gabriel, basada en els valors evangèlics. Gràcies a totes les persones i institucions esportives, socials i a l’Ajuntament, que han confiat en aquest projecte i que han permès que el col·legi arribi al cor de tants infants i joves.

Aquest centenari vol ser un homenatge a tots ells —alumnes, famílies, mestres i hermanos— que, amb el seu esforç, han construït una escola arrelada a la ciutat i oberta al futur. Alhora, desitjo que aquest centenari sigui un impuls per seguir endavant, amb una mirada ferma, i així continuar construint, tots plegats, amb il·lusió i esperança, una educació humana, solidària i transformadora.

Francesc Serra Gené

Representant de la Titularitat del Col·legi Sant Gabriel

Gats Vells

Ara fa 18 anys un grup d’amics es va reunir en unlocal de Barcelona per compartir la seva passió per les havaneres i la música de taverna. Així que l’any 2007 va crear el grup “Gats Vells”.

Durant aquests anys han passat pel grup diferents components i ara el formem sis membres: Àngel Batet (tenor), Pep Ubri (tenor i guitarra), Joan Cantón (baríton), Josep Boada (baix i percussió), Begonya Batet (acordió) i Manel Agustiño (contrabaix). El vincle que ens uneix és la música, que tots estimem, cosa que fa que ens ho passem molt bé als assajos i a les actuacions.

Parlant d’actuacions, moltes son les experiències que hem compartit, com a Platja d’Aro, la Festa Major de Gavà, Viladecans, Sant Mateu (Castelló), Sant Boi, Calafell, Lloret de Mar.... Cada any treballem en la millora del grup i en anar creixent en el món de la música.

L’any 2020, per la pandèmia, vam fer la cantada de la Festa Major de Gavà en streaming, retransmesa per Youtube, per on la podeu veure. Va ser molt estrany no tenir el nostre públic que tant ens aporta en els concerts.

Els anys 2013 i 2015 Gats Vells vam organitzar la primera i la segona “Cantada d’Havaneres d’Hivern Ciutat de Gavà”.

L’any 2023 vam gravar el nostre primer disc “Cançons de mar i taverna” i el 18de maig del 2024 vam fer la seva presentació al teatre d’American Lake de Gavà, de la mà del Josep Antoni Moreno, amb entrevistes a Radio Gavà, Radio Estel i promoguts a la revista Bruguers de Gavà.

Si voleu escoltar Gats Vells ho podeu fer a través d’Instagram: @gats_vells.

Begonya Batet

6è. Aniversari de Sankofa: celebrem-ho amb ritme!

Aquest 2025 fa sis anys que vam començar aquest projecte tan especial que és l’Associació Percussió Sankofa de Viladecans. Sis anys plens de música, bon ambient, energia i moltes ganes de fer poble a través de la percussió. I ho volem celebrar com millor sabem: omplint els carrers de ritme i alegria! 

Per això, el dissabte 18 d’octubre, organitzem amb molta il·lusió la 2a Trobada Sons de Vila, una gran festa de la percussió per compartir amb tota la ciutat aquest aniversari tan significatiu per a nosaltres. 

La cercavila començarà a les 18h a la Rambla Modolell, passarà per la plaça de la Vila i acabarà al parc de Can Xic. Ens acompanyaran colles amigues com els Timbalers de Viladecans, la Picapeta de Gegants de Viladecans, Cerbatuka, Minituka, i BTU-K Vallirana, que faran tremolar els carrers amb els seus sons potents i vibrants. 

En acabar, ens trobarem a Can Batllori per compartir un pica-pica obert a tothom, un moment de trobada, celebració i bon ambient. I per a qui encara tingui ganes de festa, a les 21h, el grup Los Remembers ens farà ballar amb un concert gratuït que posarà el punt final a una jornada plena d’emocions. 

Però... qui som, Sankofa? Som una associació inclusiva, diversa i oberta a tothom que tingui ganes de gaudir de la percussió. Formem part activa de la vida cultural de Viladecans, i participem en moltes de les activitats i festes del poble amb la nostra batucada. Ens agrada fer música, però sobretot ens agrada fer comunitat. 

Ens trobem cada dissabte, d’11 a 13 h, a Can Batllori, per assajar i compartir estones plenes de ritme, aprenentatge i bon rotllo. No cal experiència prèvia: només ganes de participar i passar-ho bé! 

Aquest aniversari és també una manera de donar les gràcies a totes les persones i entitats que ens han acompanyat durant aquest camí. En especial, volem agrair als comerços locals i l’Ajuntament de Viladecans, que han col·laborat perquè aquesta celebració sigui possible.

Si voleu saber-ne més o us agradaria sumar-vos al projecte, podeu contactar amb nosaltres els dissabtes a Can Batllori o a través de la nostra web i de les nostres xarxes socials: Facebook, Instagram i TikTok. 

Us convidem a unir-vos a nosaltres, a descobrir la força de la percussió i a viure, com fem nosaltres, el ritme en comunitat. Veniu a celebrar-ho amb nosaltres. Fem sonar Viladecans! Som poble, soc ciutat, sons de Vila! 

Juan de Dios Ruzafa Ponce

Dibuixar en tres hores segles d’història.

Dues veïnes captivades per l’ermita de Sales, decideixen participar per primera vegada en un concurs de pintura ràpida, de la Fundació Espejo.

El grup “Sales es Dibuixa”, reuneix gent que comparteix la passió per l’art. Per la festa major, dues de les seves integrants van participar en el “XVI Concurs de pintura ràpida de Viladecans 2025” per retre homenatge a un dels edificis més antics de Viladecans: l’ermita de Santa Maria de Sales.

Al maig es va crear un gran projecte: “Sales es Dibuixa”, que és un grup creat per fomentar l’art i la cultura des de la pintura i el dibuix. Gràcies a la generositat de la Associació de Veïns del Barri de Sales i el Casal del Barri de Sales que ens van cedir un espai, els veïns ens hi ajuntem a practicar, compartir i descobrir que dibuixar junts també significa veure d’un altra manera tot el que ens envolta.

Amb la Festa Major de Viladecans vam anar mes enllà: s’organitzava el tradicional concurs de pintura ràpida i dues de les integrants del grup ens hi vam presentar.

No es tractava de guanyar, sinó de viure l’experiència, sortir al carrer, posar-te en un racó de la ciutat, agafar-lo i convertir-lo en el protagonista dels nostres quadres.

L’elecció del lloc va ser molt clara: l’ermita de Sales, un edifici que ens representa. Ens va sorprendre molt, perquè és un dels edificis més emblemàtics i antics, un pilar de la història de la nostra ciutat. A més a més, comparteix el nom del nostre barri i el nostre grup. Pintar-la es d’alguna manera homenatjar les arrels de la nostra comunitat.

Dies abans del concurs vam anar a fer esbossos previs. Volíem estudiar l’edifici, la seva arquitectura, l’atmosfera, llums, paisatge i la calma que transmet.

L’experiència va ser enriquidora. Moltes persones ens observaven i s’aturaven a preguntar-nos què fèiem. Nosaltres els responíem, afalagades per l’interès. Vam entendre que pintar en aquell lloc va tenir un efecte imprevist: els qui s’aproximaven a visitar el cementiri trobaven en la nostra pintura un respir, curiositat, i també un somriure. En un espai silenciós amb calma, l’art va canviar el semblant i l’ànim de l’atmosfera.

El dia del concurs va arribar. Teníem tres hores per crear tot el que representava l’ermita, tot el que l’envoltava. Un altra vegada més, es va apropar gent, veïns, curiosos i també els encarregats del cementiri i de l’ermita. En el moment que van obrir l’ermita, vam començar a dubtar: Hem de pintar la porta oberta o tancada? Hi havíem d’afegir la figura de l’home que acompanyava l’ermita en aquell moment? Però el temps corria molt de presa i abans de decidir ja havíem de lliurar els quadres.

A punt de trobada, hi havia obres molt ben fetes i un nivell molt alt entre els participants. Els nostres respectes per a tots ells; plasmar tota la bellesa que representava un lloc en unes poques hores és molt difícil. No vam guanyar, però només l’experiència en si mateixa ja era un premi. Durant unes hores l’ermita va ser la protagonista de les nostres pinzellades, mirades i converses.

Una setmana després sentíem la necessitat de tornar a veure l’ermita, però aquesta vegada per dins. Si per fora ja ens captivava, el silenci i la tranquil·litat que transmet, en entrar vam completar l’experiència. Vam comprendre que no només vam pintar un edifici antic, sinó també segles d’història en poques hores.

Participar en aquell concurs no només era un exercici artístic per sortir de la nostra zona de confort. Va ser un retrobament amb la memòria, la comunitat i el patrimoni que tenim tant a prop i no veiem. Des de “Sales es Dibuixa” seguirem pintant, compartint i aprenent, amb la certesa que l’art no és per guanyar, és per viure i per fer viure allò que sempre està esperant-nos.

Lorena Marez

Fotos @Javi Torres

Maó, setembre 2025. Una mirada particular

Menorca és un pedruscall amb una forma i esperit propis, (...) un microcosmos d’una riquesa extraordinària i d’un apassionant interès.
Josep Pla, “Les illes” (Edicions Destino, 1981)

El destí m’ha enviat a Menorca el primer cap de setmana de setembre de 2025. Per feina. El lloc d’aquesta terra que més em recorda al meu estimat Empordà. Per la tramuntana, pel verd alzina, per la crua bellesa de la natura salvatge. Per la geologia que em trasllada al Cap de Creus. No en va l’illa és reserva de la biosfera des de 1993 i patrimoni de la humanitat declarat per la UNESCO des de 2023 gràcies als nombrosos vestigis de la cultura talaiòtica. Hi vaig estar per primera vegada al viatge de fi de curs de 8è de bàsica. D’allò en fa gairebé 35 anys. La segona volta farà uns quinze anys, en un viatge d’estiu amb la família. Ara he repetit sol: dues jornades a Maó que m’han permès estones per badar, reflexionar i agafar aire.

He trobat una illa que espremia l’estiu, lluny de les aglomeracions de juliol i agost. Semblava el torn dels oriünds després dels esforços i els sacrificis de la temporada estival. L’hora de celebrar al carrer l’alegria de viure i de compartir un mateix moment, un mateix espai carregat d’història i de simbolismes. Maó m’ha semblat una capital orgullosa de la seva cultura popular, a vessar de vida al carrer amb les Festes de Gràcia que se celebren cada any al voltant del 8 de setembre. Carrers i places engalanades, gegants guarnits, mainada i gent gran a la fresca, la fira, les parades... Un aiguabarreig en un got de pomada, la beguda tradicional d’aquesta terra a base de gin Xoriguer i llimona. El plat fort arribarà amb els jaleos on els genets (allí en diuen caixers) aixecaran els cavalls pels carrers del casc històric entre la fervor de la multitud. Com a Ciutadella per Sant Joan, és una tradició d’origen medieval que es repeteix també a la resta de municipis.

De Menorca m’inspira i m’agrada el seu parlat salat, l’ús del català, el llegat britànic (va dependre d’Anglaterra durant gairebé tot el segle XVIII) perceptible en els topònims, en una colla d’anglicismes i en estils arquitectònics com les elegants finestres de guillotina. El seu color i la seva llum del sol, la blancor de la seva geologia calcària que impregna platges de somni i façanes de cases, edificis, palauets i fortificacions. El ritme vital de la seva gent, la insularitat, els punts geogràfics delimitats. Els fars, els marges de pedra seca i les seves sargantanes... La mescla de burgesia, múscul comercial i pòsit militar de Maó, amb el seu port natural privilegiat, refugi per a navegants, mariners i corsaris al llarg dels segles. Una illa excepcional i infinita en la seva justa mesura. Tant de bo la seva gent sàpiga mantenir aquest esperit únic sense caure en els errors d’altres litorals adulterats per l’ànsia especulativa, l’urbanisme desbocat i el turisme de masses. Mediterràniament. 

Josep Ginjaume

El canvi climàtic no és una quimera

Al darrer número del Punt de Trobada celebràvem el retorn de la Mamullada, sens dubte un dels actes més esperats de la Festa Major. Un retorn després de la pandèmia i després d’una llarga i angoixant sequera. Per no parlar dels episodis de calor extrema que van creixent any rere any, en què desitjaríem viure en una mamullada constant.

I és que veiem que es van acomplint inexorablement les prediccions més pessimistes sobre les conseqüències, als països mediterranis, del canvi climàtic: termòmetres disparats, incendis descontrolats, pluges desfermades. I no és que siguem pessimistes, és que llegim el diari, perquè ja no són pronòstics, són fets quantificables.

Des de la política, es va optant per prevenir les conseqüències del canvi climàtic: incendis, sequeres, calor. Costa molt més prevenir des de les seves causes. Els plàstics continuen ofegant-nos, la reforma de l’aeroport no és per reduir-ne l’impacte, sinó per incrementar-ne l’ús, el transport públic és lluny de desincentivar l’ús del transport privat. I tants altres exemples. 

La prevenció, com millor funciona, més invisible és i corre el risc de ser més infravalorada. Ens costa molt imaginar com anirien les coses sense ella. Però la reclamem angoixadament quan no hi és. Lamentablement en tenim un bon exemple amb la DANA de València: suprimir la Unitat Valenciana d’Emergències va causar molts morts. 

Actuar contra el canvi climàtic, mal que ens pesi, condueix a un canvi d’hàbits que ens afecta a tots: en l’alimentació, en el lleure, en la mobilitat, en l’equipament de les nostres llars, i sobretot en la capacitat de fer una política centrada en els projectes per al bé comú i no en la permanent desqualificació. Ens calen sensibilitat, solidaritat, implicació, creativitat, capacitat d’establir vincles en la diversitat, i de discernir les autèntiques prioritats. Potser anar contracorrent. Però és imprescindible.