Compartir el verano

Es la experiencia de una familia que este verano acogieron una niña saharaui, y lo resumen de la siguiente manera:
"Hola, este verano nos hemos dedicado a ser una familia acogedora para niños de los campamentos saharauis. Fue una decisión compartida con nuestra hija de 9 años, para lo cual ha sido una experiencia muy buena poder comprobar que hay niños que casi no tienen nada y podemos enseñarles y compartir experiencias.
Los primeros días resultaron un poco complicados, hemos compartido el verano con una niña de 10 años, ella era la primera vez que salía del país y no hablaba español. Poco a poco fuimos conociéndonos, cada día era una experiencia nueva comprobar que al tocar un interruptor se encendía la luz, abrir un grifo y salía agua, al anochecer mirábamos por la ventana para ver las calles iluminadas, coches, autobuses… Uno de los momentos más inolvidables fue la primera vez que fuimos a la playa o que vio la piscina, al principio no quería mojarse, le daba miedo, pero con ayuda de mi hija observaba que no pasaba nada y al final de las vacaciones conseguimos que se metiera en el agua incluso hasta conseguimos que se tirara del borde de la piscina. Sólo contemplar la satisfacción de su cara y la sonrisa había valido la pena.
Han sido dos meses muy especiales, hemos dedicado nuestro tiempo a una niña que vive en una situación complicada, su alimentación ha sido un poco mejor y más variada, ha pasado una revisión médica completa. Nuestro deseo sería que el próximo año nos volviera a acompañar".

La situación de Lactalis-Nestlé

Vivimos en una época de crisis donde Gobierno y demás estamentos políticos deciden sobre el futuro de los trabajadores dictando leyes y reformas con las que supuestamente fomentarán el trabajo y las nuevas contrataciones.
Las grandes empresas y multinacionales, como es en este caso Lactalis y Nestlé, se aprovechan de la situación actual para trasladar su producción de Viladecans a Guadalajara y con ella a todos sus trabajadores y aunque ofrecen las mismas condiciones laborales no tienen en cuenta hijos, hipotecas y en resumen nuestra vida familiar.
La sola idea de un traslado es impensable para muchos trabajadores y las empresas son conscientes de ello, con lo que la indemnización que les ofrecen a cambio de quedarse es ridícula.
En definitiva, las empresas son las que ganan más a costa del que menos tiene y disfrazan un cierre en un traslado con lo cual hoy en día en nuestro país realizar estas gestiones es más barato.
Lactalis y Nestlé, dos multinacionales que predican su apoyo a "la vida familiar y la conciliación laboral" han demostrado con el cierre de la fábrica de Viladecans, que lo más importante son los beneficios aunque sea a costa de 180 familias.

Comitè d’Empresa. Lactalis-Nestlé Viladecans

Un viatge diferent

Feia temps que comentàvem entre les voluntàries lingüístiques de Càritas, la importància que per a nosaltres i les nostres alumnes tindria que visitéssim l’entorn marroquí d`on provenen, les seves arrels, és a dir, casa seva.
Era complicat preparar un viatge pel nord d’Àfrica, no era turístic, els poblets on volíem anar no estaven ben comunicats, llogar un cotxe no era aconsellable, autobusos no sabíem si en trobaríem. Tot i així, sis voluntàries vàrem decidir anar-hi. Portàvem adreces de les nostres alumnes però no sabíem ben bé on aniríem. El que teníem clar era que totes ens rebrien a casa seva amb emoció i alegria.
Donat que aquest agost era el mes del Ramadà hi havia una dificultat afegida, molts comerços estaven tancats i tot funcionava al voltant del seu dejuni i de les seves pregàries.
La nostra il·lusió i ganes, va fer superar totes les dificultats que anaven sortint, allotjament, fronteres, idioma, l’acollida que rebíem, les seves expressions emocionades pel moment en veure’ns aparèixer acalorades, de vegades cansades, era extraordinari. No sabien què oferir-nos, tot els semblava poc, ens feien menjar el que preparaven per la nit, elles no podien tastar res fins les set de la tarda, això feia que ens sentíssim incòmodes, però havíem de tastar-ho tot que si no es molestaven, contentes ens presentaven tota la família, orgulloses de tenir a casa seva les seves professores de Viladecans.
En una setmana vàrem connectar amb quatre famílies de poblets diferents, comunicats per autobusos la majoria de vegades ben tronats, l’altre mitjà de transport era el taxi, poc recomanable ja que els preus eren inestables i sovint teníem alguna sorpresa.
La visita als poblets, els seus mercats, carrers i rodalies ha fet que tinguem una visió ben clara de la seva cultura, dels seus orígens, el que deixen enrere per millorar i buscar més qualitat de vida per tota la família. Paguen un preu molt alt, tornar a casa seva és lluny i car, no ho poden fer gaire sovint, deixant enrere part de la família, pares, casa, amics, les seves arrels, tot i així amb moltes ganes estan predisposades a aprendre català i castellà, llengües que els serveixen per a la seva integració a Catalunya.
Ja esperem començar les classes per tornar a abraçar-les, ara a casa nostra, per agrair-los novament el seu acolliment.

Isabel, Sandi, Antonia, Araceli, Josefa i Montse, voluntàries de Càritas

Anar a votar, per què?

El passat 5 d’octubre el Centre Cultural Sant Joan va acollir la taula rodona “Anar a votar, per què?” organitzada per Viladecans Punt de Trobada amb la participació dels cinc grups municipals amb representació al nostre consistori: PSC (Joan Pidelaserra), CiU (Carles Lozano), PP (María José Díaz), ICV-EUiA (David Massana) i ERC (Bàrbara Lligadas). Va ser un acte de ciutadania que va aplegar una seixantena de veïns i veïnes. Donada la proximitat amb els comicis al Parlament català del proper 28 de novembre, varem creure interessant –si no necessari– compartir amb els polítics de la nostra ciutat com pensen fomentar que la gent vagi a votar. Sobretot, tenint en compte l’apatia i el desinterès per la política que regna entre una part molt important de la població.
Després de la introducció de Mercè Solé, que va exercir de moderadora, els membres de cada formació varen exposar els seus arguments i varen intentar respondre a les tres preguntes formulades:
1) Per què són importants aquestes eleccions per a la gent de Catalunya?
Respostes per tots els gustos, o gairebé. N’hi ha que veuen la necessitat de reforçar la participació perquè dels propers comicis en sortirà el nou Govern de la Generalitat que, segons diuen, té importants competències i connotacions a l’hora d’administrar la nostra vida diària. Altres parlen de la importància del “canvi” que veuen venir, que “tots els partits no són iguals” i que fa falta anar a votar per assegurar nous models que ens facin sortir del forat. Altres veuen un escenari molt magre, on l’atur i la crisi fan molt de mal, per això –diuen– no té sentit centrar-se en l’Estatut, sinó dedicar-se a altres prioritats més urgents. Altres veuen necessari implantar un nou sistema econòmic i productiu, constaten que l’interés de molts electors no és el mateix quan es tracta d’escollir el president del govern de l’Estat o el president de la Generalitat, parlen de la necessitat de trobar un encaix de Catalunya dins una Espanya plural. Altres fan una mirada al passat franquista i creuen que per coherència i responsabilitat cal anar a votar, per impedir que s’ensorri més l’Estat del benestar que tant ha costat d’aconseguir.
2) Per què són importants aquestes eleccions per a la gent de Viladecans?
Per uns són importants per a garantir una bona integració de la immigració, per lluitar contra l’atur, per preservar les zones naturals, per canviar de sistema productiu, per replantejar les relacions amb l’Estat espanyol. Per altres per aconseguir més inversions al Parc Agrari del Baix Llobregat, per millorar les carreteres pendents, el transport públic, per renovar l’Hospital... També, diuen uns altres, per incrementar el nombre de quiròfans. Perquè l’Estat del benestar també es construeix des de la Generalitat, perquè calen sortides locals a la crisi global, per recuperar el projecte de metro de la Línia 12 que ha d’unir els municipis costaners del Baix Llobregat amb Barcelona. Per continuar estant a prop de les persones, per aconseguir més llocs de treball i millorar el transport dels veïns que s’han de desplaçar cada dia a Barcelona, per desenvolupar nous sector productius que creïn llocs de treball, per aconseguir el tercer CAP, per ser un sol poble cohesionat...
3) En la teva formació política, què creus que hauríeu de millorar perquè tothom veiés més clarament la importància de l’acció política de cara al bé comú?
En aquest punt, el de l’autocrítica, costa una mica més. Les respostes van des de millorar la comunicació, per fer arribar els missatges del partit d’una forma més directa a la ciutadania, sense el filtre dels mitjans de comunicació, fins a la lluita contra la corrupció, renovar més sovint els candidats, reconèixer que tots hem entrat al joc que ha derivat en la crisi actual, la necessitat de singularitzar les propostes i que estiguin enfocades a trobar solucions, fer participar més a la població en les decissions i discussions, distingir la informació de l’opinió que es barreja molt sovint als mitjans...

* * *

No estem segurs, els organitzadors de l’acte, que es vagi poder transmetre en aquesta taula rodona la importància que l’acció política té per a tots els ciutadans en tant que d’ella en depèn la manera de gestionar moltes coses bàsiques de la nostra vida. Ni tampoc que es vagi donar resposta als molts dubtes i qüestionaments que actualment genera l’actuació dels polítics. Però en tot cas, va esdevenir un espai de trobada, de poder parlar des de diversos punts de vista i des de diverses perspectives de la realitat. I això, creiem, ja és de per si una bona aportació a la vida ciutadana.

Ara que el mamut ja ha arribat

En aquesta primera pàgina del Punt de Trobada n’hem parlat sovint de la Festa Major en general i del Mamut en particular, i potser algun lector pot pensar que en fem un gra massa. Doncs potser sí. Però com que el treball perquè la nostra Festa Major tingui personalitat pròpia, i la concreció d’aquesta voluntat en la creació d’una icona ciutadana que serveixi per agrupar-nos les entitats, per fer coses junts, i per crear un bon ambient col·lectiu a la ciutat, ha estat un dels temes que hem volgut tenir presents des del començament, per això n’hem anat parlant, i per això en parlem ara novament.
I és que ja tenim el Mamut! Aquesta Festa Major, el dia 7, després del pregó i desafiant valentament la pluja, el Mamut va aparèixer a la Plaça de la Vila i tots el vam poder aplaudir, i saludar, i fer-nos-hi fotos…
I més encara. El diumenge dia 12, a la tarda, el Mamut va visitar els carrers de la Vila, i ens va oferir una festa inèdita, on tothom s’ho va passar la mar de bé. Sens dubte que, a partir d’ara, la Mamullada serà un moment clau i esperat de cada any.
I el Mamut segur que ens continuarà oferint possibilitats noves i sorpreses noves. Les entitats que l’hem fet venir, i totes les que s’hi vulguin anar afegint, farem que el Mamut sigui el veí i la veïna de tots, que formi part de la nostra vida, que ens il·lusioni, que ens faci estar junts. I que ens empenyi a tirar endavant, com una tasca col·lectiva, aquest Viladecans del qual ens hem de poder sentir cada cop més orgullosos.

Marges i feixes a la muntanya de Sant Ramon

Des de l’equip de redacció d’aquesta revista ens han suggerit de parlar en aquest número dels marges de pedra seca que han quedat al descobert arran de l’incendi que, aquest passat mes de juliol, va destruir bona part de la vegetació de la muntanya de Sant Ramon.
Val a dir que això és precisament el que ja haviem decidit, és a dir que amb plena sintonia amb la redacció del Punt de Trobada, dedicarem aquest espai a parlar dels marges que els nostres avantpassats van construïr per guanyar espais de conreu a la serra del Montbaig i Miramar.
Qui encara no els hagi vist es pot acostar, per exemple, al pont que travessa la riera a l’alçada de l’avinguda de la Roureda i en una hora que no hi toqui el sol, o bé en un dia núvol, podrà observar el traç dels marges de llicorella, tot i que, com és lògic, força erosionats pel pas del temps. A on es veuen perfectament és en el puig de la Roqueta de la serra del Montbaig, que és el turó que queda més a prop de la riera. Però si girem la vista cap a l’esquerra, també els veurem al puig Aguilar de la serra de Miramar.
Una altra opció seria enfilar cap amunt el camí de Cal Menut i observar les construccions de prop. Això ens pot servir, a més a més, per agafar una mica més de consciència de com n’és de fràgil la natura i de passada farem una mica d’exercici físic que sempre va bé.
Primer de tot explicarem que les construccions de pedra seca són aquelles que es fan exclusivament amb pedra, sense fer servir cap tipus de material d’unió i utilitzant la mateixa pedra del lloc. Cada constructor tenia el seu estil, però sempre procurava que les pedres encaixessin correctament, ajudat de petites falques i procurant el màxim contacte entre elles.
I això és precisament el que van anar fent els nostres avantpassats. Amb paciència i molt de treball desempedregaven el terreny, amb les pedres construïen els marges que al mateix temps omplien amb la mateixa terra de la muntanya conformant feixes aptes per el cultiu. D’aquesta manera va quedar tota la serra del Montbaig i Miramar plena de marges i feixes (a d’altres llocs en diuen bancals) dedicades exclusivament al cultiu de la vinya, fins que la plaga de la fil·loxera de finals del segle XIX va acabar matant tots els ceps, provocant l’abandonament de la major part d’aquestes terres que van ser colonitzades pels boscos de pi blanc.
Val a dir que el vi que es produïa a Viladecans no era gaire bo. Bé, siguem clars, la realitat és que era molt dolent, o com a mínim això és el que, per tradició oral, ens ha arribat fins als nostres dies. De fet, en els capvespres de Ca n’Amat d’aquest mes de juny passat, els conferenciants ja ens van advertir de la nul·la qualitat del vi que, en època romana, es produia a la nostra contrada.
És de pensar que d’aquest passat vitivinícola de Viladecans, ja no en queda més que algunes premses i cups localitzats en algunes masies del nostre terme com per exemple a Cal Menut. Doncs, sorprenentment, a la muntanya de Sant Ramon han rebrotat alguns ceps d’aquelles vinyes de fa més de cent anys. En Xavier Sánchez de Sant Boi, que es defineix com un apassionat de la seva ciutat i del patrimoni històric, la natura i la fotografia, ha localitzat i fotografiat aquests brots de vinya de la serra del Montbaig. En Xavier, que segurament recordareu per un esplèndid article que ens va oferir en aquesta mateixa revista el passat mes de juny sobre la troballa d’un tram de l’antic Camí Ral a Sant Boi de Llobregat, té publicades aquestes fotografies en el seu blog: http//elmarge.blogspot.com. Una d’elles és la que reproduïm en aquest article.
Us heu parat a pensar com era el paisatge de muntanya en el Viladecans d’aquella època?
Els colors ocres propis de la vinya a la tardor, donaven una imatge radicalment diferent de la que els nostres ulls estan acostumats a contemplar. I els marges de pedra seca, aquí continuen com a testimonis d’aquells paisatges que, avui substituïts per boscos, sembla que estiguem condemnats a veure cremar massa sovint.
El passeig que hem fet per la zona cremada ens ha permès veure marges d’estètica variada, alguns molt ben conservats i seguint la partió entre els termes de Viladecans i Sant Climent; hi hem trobat també el que sembla un mur de desempedregament, és a dir, que amb l’objectiu de deixar la terra neta de pedres, construïen murs amb la llicorella que encara quedava a la feixa.
Però el que ens ha causat més sorpresa, ha estat trobar algunes fites de terme amb la inscripció “Viladecans” tal com podeu veure a la fotografia. De fet, a la zona de Can Tries també s’han trobat fites amb la mateixa estètica que aquestes de Sant Ramon, per tant és problable que seguint la línia de separació dels dos termes encara se’n trobin més. Mirarem d’esbrinar-ho.

Jaume Lligadas Vendrell

Manuel Vizcaíno, clandestinitat i coartada

Fer vida secretament o de manera oculta perquè la llei prohibeix determinades activitats és el que s’anomena clandestinitat. Viure així no és cap bicoca sinó més aviat un suplici. Comporta una certa paranoia perquè exigeix un estar alerta de manera permanent cercant perills dins la quotidianitat. Aquests perills es personifiquen en policies-uniformats, agents-secrets, guàrdia-civils, mossos d’esquadra, vigilants-jurats, agutzils, serenos, guardacamps, guardaboscs, confidents, sometents, etc. Fer-se evident, auditiu, o fora de l’estàndard, dins un entorn determinat i prescindir de fer el camaleó, o ser incapaç de mimetitzar una bona dosi de vulgaritat, és fer-se carn de presó. En la contrapart perseguidora, no estar atent a qualsevol indici o signe d’anormalitat equival a restar sempre a la cua de l’escalafó. La confrontació, doncs, va ben servida quan ens les hem de tenir d’amagatotis.
La desfeta del bàndol republicà a la guerra i la repressió posterior va comportar que, durant quaranta anys, tota acció política dissident tingués aquest caràcter clandestí. La virtut de la Constitució del 1978 és que fon el malforjat esperit de la dictadura, i fa més o menys possibles l’expressió, la reunió, l’associació, la manifestació, etc., de manera que molt del que era obligatori, o prohibit, passa a ser per a tota persona un dret. Amb aquests mínims garantits, la lluita per millorar les relacions entre els humans i entre aquests i la natura, relacions amb tendència a oscil·lar entre la selva i el formiguer, queda allunyada de qualsevol patologia paranoica. El concepte de ciutadania, inventat per la Grècia clàssica, i la militància política es normalitzen. La paranoia esdevé llavors patrimoni, quasi bé en exclusiva, dels qui tenen deliris de grandesa o dels qui tenen por els prenguin la cadira.
Una de les mesures de seguretat imprescindibles per fer qualsevol acció clandestina era o és la coartada. Sovint, aquesta no és altra cosa que la mentida necessària per fer front als interrogatoris i aconseguir l’exculpació. Vegem-ne un cas de Viladecans.
L’any 1961, unes octavetes llençades al portal d’entrada de la fàbrica Roca, al carrer Sant Josep, a les escales de l’església parroquial de Sant Joan i per extensió al jardí de la rectoria, feren palès que el PSUC havia brotat a Viladecans. De resultes d’això, onze homes foren condemnats a presó en Consell de Guerra i purgaren la malifeta a la Model i a no sé quins penals. L’ autor material de l’acció de la parròquia i rectoria fou Manuel Vizcaíno Morales. A ell no el detingueren perquè cap dels detinguts el va “cantar”. Ni per aquesta ni per cap altra acció mai va ser engabiat.
En Vizcaino explica el fet aíxí:
“Un dia d’hivern l’Antonio Garrido es presentà a casa, al carrer Girona, amb un paquet i em digué: Esto es para ser lanzado delante de la iglesia. S’havien de fer diverses escampades de fulls reclamant l’Amnistia a diferents llocs de poble. En Garrido era el contacte que ens duia el material i ens asignava el lloc menys compromès per cadascú. Jo treballava a la Roca, per tant em fou assignada l’església parroquial. Suposo que ell, treballador de la La Seda del Prat, va ser qui féu la tirada al pont de la riera de Sant Llorenç i a la porta de can Roca.
Continuo. La meva dona em va acompanyar, jo no ho volia. Amorosament però inconscientment em volgué acompanyar per saber del cert que no “l’enganyava”, recriminant-me de passada, com sempre va fer, les meves accions i la meva militància comunista pels perills i malviure que comportaven o ens podien comportar.
Agafàrem la bossa amb els fulls i de matinada, ben a les fosques, sortírem al carrer. Ho havíem de fer abans de missa primera a les set. Després de baixar per Doctor Reig fins la plaça de Les Palmeres, just abans de la cantonada de Sant Isidre vàrem topar de front amb el sereno Joan Navarro, el dels bigotis.
Buenos días, ¿a dónde van ustedes tan de mañana y con este frio?, ens digué amb tota naturalitat.
Pues mire usted, voy a casa de mi compañero de trabajo en Roca que vive en la calle San José a decirle que hoy no podré acudir a la faena y necesitará de alguien que me sustituya…. Hoy teníamos una tarea especial y le llevo el material para que la pueda hacer con otro... Me encuentro fatal… Es por esto que me acompaña mi mujer..., no sea que vaya a peor…, li responguérem, aturant-nos davant el mig barrament del pas.
Pues sí que hace mala cara, sí. Y usted tambien, señora. Lo que deben hacer de buena mañana es ir a ver a doctor Creixell, ens contestà deixant-nos passar.
Tiene razón. Es lo que yo le digo. Está claro, así lo haremos, respongué ella, i continuàrem caminant per giravoltar Jaume Abril perdent de vista el vigilant nocturn.
Arribats a la cantonada del carrer Sant Josep amb Escoda que era on vivia el company que m’havia d’ajudar, de qui ja no recordo el nom, la Francisca, ja més tranquil·la, se’n tornà cap a casa i nosaltres preparàrem el com fer l’acció fins que fou l’hora.
La sotragada de l’encarament amb el sereno ens duu a alleugerir, amb neguit, el pas fins a les escales de la parròquia. Fem voleiar a una i altra punta dels graons els fulls ciclostilats. L’aire ens havia d’ajudar a fer l’escampadissa pel Raval. De retirada, però, com que a la bossa encara n’hi queden de papers, l’arravatament me’ls fa llençar de qualsevol manera, i van a parar al jardí tancat de la Rectoria. A continuació fugida… A la cruïlla del carrer del Sol última llambregada, abans de separar-nos, buscant qui ens hagués pogut veure. Constatem que ningú. El company tira cap avall i jo cap amunt a buscar Serrajòrdia. Acalorat malgrat el fred giro per Doctor Reig i ben aviat torno a ser al carrer Girona. Després de mirar novament enrere per si algú més m’havia vist, entro esbufegant a casa. S’ha acabat per avui. La meva dona, la Francisca Pinar, m’ho retreu… però no massa”.
Fins aquí doncs, tot quasi bé perfecte. Coartada, acompanyament rondinaire però amorós, mimetització sobrevinguda, retirada en ziga-zaga cantonejant, i últim cop d’ull abans d’entrar a casa. Però… unes setmanes després es detenia i engarjolava una dotzena de persones. Algunes d’elles per dos anys.
Alguna cosa havia fallat.
Mai no es va saber del cert. Però veient quins varen ser els detinguts, quins els interrogatoris, quines les imputacions i quines les sentències, la gent acabà considerant que si no havia estat cap dels pocs agents de l’autoritat presents a Viladecans, és que es devia haver topat amb una Autoritat de lletra grossa. D’autoritat amb majúscula, majúscula, a Viladecans només hi havia la de mossèn Ramon. El PSUC arribà doncs a la conclusió que el Sr. Rector es degué prendre com a provocació el llançament d’octavetes al seu jardí demanant l’amnistia. “A mi amb ximpleries”. A mi, capellà castrense a la guerra i capellà a les vacances del ministre de l’Interior el tinent-general Camilo Alonso Vega –es pensa que deguè pensar–. Fins el Governador Civil, es deia, hauria adoptat la “posición de firmes” escoltant la delació.
En Vizcaíno, explica ben poc i a ben poques persones aquests i altres fets… per això us els explico jo. Evidentment, va prendre nota de quines podien ser les reaccions a determinades accions. Va continuar, però, la seva militància fent seva aquella dita de Baltasar Gracián: “El que juega a juego descubierto tiene riesgo de perder”. Somatitzà prudència i clandestinitat fins a l’extrem que després de la legalització dels partits, al cap de disset anys, va continuar amb el mateix tarannà, el mateix que continua tenint ara a cinquanta d’aquells fets. Així doncs, amb aquesta discreció, s’ocupà durant tretze anys de la feina més ingrata i fosca que, feta honradament, hi ha a qualsevol organització: les finances; al PSUC de primer i al PCC després. Tingueu del cert que si encara estigués actiu, dificilment li podrieu aplicar a ell la dretana frase de “tots els polítics són iguals” pel que fa a fotre mà al calaix; encara que també és cert que el calaix acostumava a estar bastant buit.
Per altra banda, aquest home nascut a Félix (Almeria) el 1929, que a la fi dels anys quaranta feia totxanes a la bòbila d’en Ramells de bracet amb el que acabà essent alcalde de la vila i empresari-amo de la fàbrica Norma, en Galindo, com a obrer fou capdavanter de les mogudes a aquesta mateixa fàbrica. Hi havia entrat després de deixar la Roca per por d’agafar la silicosi, i li tocà protagonitzar la trista liquidació de l’empresa en el marc de la crisi industrial de la fi dels anys setanta.
Amb aquest relat d’en Vizcaino ens podem fer càrrec del poc que hi havia entre anar a possar-se a mans del Doctor Creixell o caure a les mans dels Germans Creix. El senyor de la Regadora t’allargava la vida a base d’arròs-amb-oli i aigua de Vichy, els amos del Trull de Via Laietana te l’escurçaven a patacades-fent-pupa.
Si el sereno va ser prou bona persona, o prou sòmines a l’hora de veure o no veure res anormal, a les cinc de la matinada, en una parella amorosa però una mica a la grenya per gelosia i por, no se sap. Però, veient el que succeí unes setmanes després, a Viladecans, aquell any 1961, més d’un va aprendre que n’eren d’importants les coartades quan es viu en clandestinitat i com era d’important ensumar, intuir i detectar perills per poder salvar la pell.

Andreu Comellas

Les puntaires de Viladecans

Definir què és una puntaire avui en dia potser és innecessari, ja que en quasi totes les poblacions de Catalunya gairebé un dia a l’any se celebra una trobada d’aquestes artesanes del boixet. Fins i tot, en poblacions com Sant Climent, Viladecans, Gavà, Arenys... no sols en fan en diades importants del poble sinó que també organitzen trobades de grups per poder compartir i intercanviar tècniques i coneixements, i, sobretot, per passar una bona estona junts.
Viladecans sortosament és un poble amb una extraordinària afició a aquesta important artesania del boixet. Coexisteixen tres associacions, i fins i tot hi han uns cinc grups més que estan dintre d’altres associacions, cosa que representa un col·lectiu de més de 300 puntaires aproximadament.
Una d’aquestes associacions s’anomena Puntaires de la Vall de Cans, i encara que no és molt nombrosa, sí que compta amb uns membres molt inquiets i voluntariosos. Va néixer el 2001 i es va constituir com a associació dos anys més tard, i no cal dir que es senten ben orgulloses del seu lema: “Treballar i tirar del fil”. La seu de l’entitat és el casal d’associacions Pablo Picasso.
Si primer varen aprendre a fer puntes, ben aviat es varen plantejar nous objectius: “Hem d’investigar sobre aquesta artesania –deien sovint entre elles– i també cal saber el paper que el boixet ha tingut en la nostra societat de Viladecans”.
En la trobada nacional de puntaires Viladecans 2008, varen descobrir que Viladecans formava part d’un grup de pobles del Baix Llobregat que treballaven una tècnica de “blonda” que nomes la feien ells, i era coneguda com “la blonda o punta negra”. Aquesta tècnica tan especial, consistia en fer servir fil de seda negra, molt prim i brillant; de manera que el resultat era espectacular. Aquelles puntaires del Baix Llobregat elaboraven així unes peces úniques i molt admirades per tothom. Sovint, la propietària que feia un encàrrec, comprava el patró i el fil de seda perquè la puntaire li treballés la punta. Avui, però, és molt difícil trobar patrons i blondes de punta negra.
Però de segur que aquest grup, les Puntaires de la Vall de Cans, aconseguiran trobar-ne, perquè s’han proposat que Viladecans recuperi, treballi, i investigui aquesta tècnica de “blonda o punta negra”, confiant que també l’Ajuntament hi contribuirà. I així, amb l’esforç de tots es recuperarà una artesania de l’art del boixet, que fou pròpia i genuïna d’aquesta població.
També per aquest any 2010, aquestes puntaires tan emprenedores s’han proposat estudiar com i de quina manera, la “sostenibilitat” podia incorporar-se a l’art de la punta al coi-xí. I val a dir que d’alguna manera varen demostrar que aquest era un repte assolible, en presentar a la IX Mostra d’Entitats celebrada aquest any amb motiu de la Fira de Sant Isidre, un gran mural de 3m per 3m, que reproduïa natura viva i vida de mar, tot ell elaborat amb material reciclat i dedicat a la vila de Viladecans. Va ser amb l’esforç constant de totes aquestes treballadores de la punta al coixí, que desprès de més de vuit mesos de feina, presentaven finalment un treball, aquest preciós mural, que obria nous horitzons a aquesta artesania. Es poden sentir, doncs, ben orgulloses les Puntaires de la Vall de Cans, les quals ja preparen la celebració del Mil·lenari que tindrà lloc a la seva ciutat de Viladecans i que a no dubtar serà tot un èxit.
Cal fer arribar la nostra felicitació a aquestes puntaires per la seva important activitat, a la vegada que el nostre compromís de cercar i lliurar-los els patrons i puntes de “blonda negra” que puguem trobar i que tan ufanosament elles desitgen.

Carme Reguant

Martinet menut o gomet (Ixobrychus minutus)

Reserva Natural Remolar-Filipines 06/06/2010

Fan 27 - 58 cm de llargària, amb un pes de 100-200 g, essent per tant els més petits ardeids. El plomatge pot ser des de crema fins a bru i negre, sovint amb un disseny a ratlles verticals que els confonen entre les canyes. Viuen en canyars i praderies empantanegades, amb una distribució gairebé mundial. Són aus solitàries, que s’alimenten sobretot de peixos, principalment de dia.

Font Wapedia. Eio Ramon

Dimarts vinent, parlem de política

Vivim temps complicats: una crisi que afecta la qualitat de vida de moltíssimes persones, una pèrdua de confiança en les institucions, potser una manca de referents clars en el model de societat que ens agradaria. Afirmacions com "la política no serveix per res" o "tots els polítics són iguals" sembla que tenen èxit.

Però la política, més enllà de la percepció que en tinguem, continua regulant les nostres condicions de vida, els nostres espais públics, els nostres recursos. I, malgrat els tòpics i els dèficits dels partits, molta gent hi treballa desinteressadament per la simple voluntat de millorar el nostre món. El resultat a les eleccions del Parlament de Catalunya tindrà efectes també sobre nosaltres. Més val, doncs, que ens ajudem mútuament a pensar-hi. Amb sentit crític, només faltaria!

Per això us convidem a la taula rodona que tindrà lloc el proper dimarts 5 d'octubre a les 7 del vespre al Centre Cultural Sant Joan (Pare Artigas, 2). Hi hem convidat representants dels grups municipals de Viladecans. Hi prendran part:

• Joan Pidelaserra (PSC)
• Carles Lozano (CiU)
• María José Díaz (PP)
• David Massana (ICV-EUiA)
• Bàrbara LLigadas (ERC)

Us hi esperem!

Quan el dol era cosa de dones

L’aparició de les estrangeres feia bavejar els mascles i poblava els somnis humits masculins de rosses amb cuixes llargues de minifaldilla curta. Curiosament a mig termini la gran beneficiada va ser la dona, que no es va resignar a ser el cast descans hivernal del guerrer ligón de playa.
Les dones de principis dels seixanta eren més o menys com les de principis dels cinquanta quan encara arrossegaven el dol rigorós de la primera postguerra dels quaranta. Per entrar a missa no només no podien portar la faldilla curta, sinó que tampoc estava autoritzada la brusa sense mànigues, per evitar la pecaminosa visió de l’aixella. Ben és cert que la depilació no s’havia socialitzat i que no era estrany albirar aixelles femenines amb negra i exuberant pelussera, però associar allò a pecat de pensament o d’obra era una perversió que només estava a l’abast de l’església i de Buñuel i el seu Le chien andalou. Era curiosa la dèria religiosa amb els cabells femenins: les dones havien de cobrir-se els temptadors cabells amb mantellines mentre que els homes havien de descobrir-se.
El color que uniformitzava les dones de certa edat era el negre del dol. El dol en les dones vídues durava entre dos anys –sempre hi havia qui els portava una comptabilitat estricta– i tota la vida. Els homes es limitaven a posar-se un temps indeterminat una banda negra a la màniga de la jaqueta dels diumenges, o simplement es col·locaven un botó folrat de negre en el trau cec de la solapa, com si fos un pin. El color de les àvies era el negre que amagava els seus cossos i els seus cabells. Al cap portaven un mocador negre nuat sota la barbeta, per tapar el cabell sempre enroscat en una trossa que només desfeien en la intimitat del dormitori, soles, amb la pinta davant del mirall.
Estava malt vist qualsevol gest d’independència de les dones, posar-se pantalons o fumar. Fins i tot estava malt vist agafar soles l’autobús a Barcelona. “Vés a saber el que anirà a fer aquesta tota sola a Barcelona”, comentaven des de la plaça de l’ajuntament quan veien alguna dona sola i arreglada a la parada de l’autobús.
Tot i així al Viladecans dels seixanta havia arribat la laca en esprai, substituint la greixosa brillantina i una barreja viscosa i enganxifosa anomenada fixador, i en castellà fijapelo. La laca va posar de moda el crepat femení perquè impedia que baixés el soufflé dels cabells enlairats a raspall i assecador elèctric que s’havia incorporat a les perruqueries femenines. Els envelats de setembre van veure florir pentinats que competien en volum i ambició aèria amb els rosats núvols de sucre de les parades de la festa major.
Pels homes era diferent. Els homes són els homes, era més que una frase feta. Les noies ajudaven a casa, i si estudiaven, com a molt estudiaven secretariat. Els nois treballaven i ràpidament assolien la clau i el duro. Algunes dones tenien ja llavors passat i present obrer: la fàbrica Dubler de Sant Boi i una fàbrica de cadenats de Cornellà, Ramón García Moya, contractaven majoritàriament dones. Tenien sou, però sense dret a clau ni a duro. Hi havia el toc femení de queda. A les nou de la nit, totes a casa.
Llavors la televisió ens oferia el somni gratuït de ser milionaris “Un millón para el mejor” i una sèrie on es podia viatjar en el temps per un forat: “El túnel del tiempo”. Alguns joves de Viladecans van trobar dos forats per viatjar en el temps a un present europeu que semblava futur: el bar les Panotxes i el càmping La Ballena Alegre. (Continuarà)

José Luis Atienza

Avui aquest blog s'adhereix a la vaga

Tancat per vaga.

Una exposició i un plànol

Potser semblarà que no tinguin res a veure, però aquest dimarts dia 7, el dia del Pregó i del Mamut, em vaig trobar amb un parell de bones eines que ajuden a conèixe’ns més, i per això les vull comentar aquí totes dues alhora.
La primera és l’exposició que amb el títol de “El tresor de Viladecans: el treball”, recull tot d’objectes –exposats en vitrines i acompanyats de plafons explicatius amb textos i fotografies– que han format part de la nostra història, més antiga o més recent, començant per un queixal i un tros de fèmur del nostre mamut i continuant per estris agrícoles, o de l’escola, del comerç, de la sanitat… a partir d’aquesta idea central: que el tresor principal de Viladecans és el treball de la seva gent al llarg del temps. L’exposició estarà oberta a la Torre del Baró fins al 3 d’octubre. No us la perdeu.
I la segona és el nou plànol de Viladecans que s’ha publicat no fa gaire i que es pot demanar als locals municipals. I és que aquest cop, a més de ser un plànol actualitzat de la ciutat, s’hi ha incorporat també una secció on s’indiquen els llocs més interessants que val la pena visitar. Fa temps que es trobava a faltar, aquesta informació, de manera que podem dir que hem fet un pas més en la valoració de les nostres coses. Tot i que, posats a trobar-hi alguna pega, a mi m’hauria agradat una millor explicació dels valors arquitectònics i artístics de la Torre Modolell i del seu arquitecte Josep Azemar, autor també de l’edifici del Col·legi de la Sagrada Família. Però en tot cas, felicitats per aquest nou pas en la difusió del nostre patrimoni.

Josep Lligadas Vendrell