Remeis casolans

Els remeis casolans són tractaments que utilitzen ingredients naturals disponibles als domicilis per millorar o resoldre el malestar o els problemes de salut. Al llarg de la història, són moltes les cultures que els han fet servir pel fet que eren accessibles, econòmics i per la confiança dipositada en aquests productes naturals.

Cal dir que no substitueixen l’atenció mèdica professional, però poden ser una bona opció per tractar afeccions lleus o com a complement a la medicina tradicional.

En aquest article s’explicaran els remeis casolans pels motius de consulta que més ens trobem a urgències dels Centres d’Atenció Primària (CAP): 

Diarrees i/o vòmits: 

Remeis: 

Beure abundant líquid. Preferiblement aigua amb llimona.

Infusions de camamilla o farigola

Aigua d’arròs/pastanaga: bullir un litre d’aigua amb un grapat d’arròs o pastanaga i colar-ho.

Sèrum casolà: posar en un litre d’aigua dues cullerades soperes de sucre i una petita de bicarbonat, sal i una tassa de suc de llimona. 

Evitar cafè, refrescos, làctics i derivats, i també greixos. 

Quan cal anar al CAP?

Quan la diarrea va acompanyada amb febre persistent, duració major de 3 dies o si la femta conté sang, moc o pus.

Dolor abdominal continu.

Embaràs o lactància.

Immunosupressió o malaltia greu.

Refredat i tos

Remeis:

Prendre llet calenta amb mel

Prendre suc de llimona amb mel o sense

Infusió de farigola

Bafs d’aigua amb sal o de farigola/camamilla

Rentats de les fosses nasals amb aigua i sal (sèrum fisiològic)

Suc de taronja o llimona naturals

Inhalar ceba per la tos.

Quan cal anar al CAP?

Si teniu sensació d’ofec, febre alta o sou una persona gran o amb malaltia crònica

En cas d’infants, consultar si empitjora l’estat general, tenen somnolència o estan decaiguts. També si tenen dificultat per respirar, respiren ràpidament, se’ls marquen les costelles o mouen molt l’abdomen. 

Si són nadons de menys de 3 mesos i tenen febre. 

Febre

Remeis

Compreses amb vinagre i aigua en parts iguals

Compreses mullades amb aigua freda per col·locar al front, aixelles, panxa i engonals. 

Ficar-se en banyera o dutxa d’aigua tèbia durant 10-15 minuts.

Quan cal anar al CAP?

Si hi ha febre de més de 38ºC durant dos dies seguits.

Si hi ha febre acompanyada de mal de gola i/o taques a la pell

Si no pots doblegar el cap endavant.

Per demanar hora, pots trucar al teu CAP, sol·licitar cita per la web https://citasalut.gencat.cat/  o per La Meva Salut (https://lamevasalut.gencat.cat/). En cas necessari, anar d’urgències al CAP o al CUAP. 

Recorda que els caps de setmana i festius està obert el CAP Mas Font de Viladecans de 8 a 20h.

Fora d’aquest horari, podeu anar a l’Hospital de Viladecans o al CUAP de Castelldefels.

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

Els llimbs

El 9 d’abril de 2024, es va presentar al Congrés dels Diputats una Iniciativa Legislativa Popular que reclamava una regularització extraordinària de les persones migrades, amb el suport d’unes 600.000 signatures. 

Va desvetllar interès per part d’alguns grups parlamentaris i va ser acceptada amb l’únic vot en contra de Vox. La proposta vol modificar la llei orgànica 4/2000 sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya per establir un procediment de regularització per a aquelles persones que són en territori espanyol des d’abans de l’1 de novembre de 2021. La idea era obrir un període d’esmenes i passar pel Congrés i el Senat per a la seva aprovació. 

La qüestió és que amb posterioritat s’ha desenvolupat el Reial Decret 1155/2024, de 19 de novembre, que és un nou reglament de la llei, perquè l’antic havia quedat molt obsolet. És un reglament que entrarà en vigor el proper 20 de maig. Un reglament amb llums i ombres, segons els experts. Que facilitarà moltes coses, però que és complex i ambigu, i tècnicament força millorable, diuen. Jo no hi entenc, però m’ho crec. Darrerament sembla que els assessors legals a l’hora de fer lleis i reglaments en totes les administracions públiques facin vaga o vacances.

El tema, però, és que els grups polítics majoritaris pensen que, un cop feta aquesta feina, no cal aprovar la regularització extraordinària que proposava la ILP, sense tenir en compte que el nou reglament deixa en una mena de llimbs legals moltes persones, que o bé tindran moltes dificultats per regularitzar-se o bé hauran de tornar a començar el procés des de zero, encara que puguin acreditar una llarga estada a Espanya.

És el cas de moltes persones que no poden demostrar fefaentment que viuen al nostre país des d’abans del maig de 2023 perquè no han pogut empadronar-se o bé han fet feines absolutament fora del circuït legal, justament perquè no disposaven de permís de treball. 

També tenen problemes les persones estrangeres indocumentades quan els seus països d’origen no faciliten en absolut els tràmits de renovació de passaport o de document d’identitat. Quan aquests caduquen, no el poden renovar ni, és clar, empadronar-se aquí.

Igualment, hi ha persones que difícilment podran treballar per la seva edat, discapacitat, marginalitat o malaltia crònica.

La mateixa ineficàcia dels processos d’arrelament comporta contradiccions. Per demanar permís de treball necessites un contracte, però el contracte no pot ser efectiu fins que l’administració respon afirmativament. I entre la sol·licitud i la resposta passen molts mesos. Això provoca un afebliment econòmic als treballadors i la dificultat per trobar contractes, perquè les empreses solen contractar quan tenen una necessitat de personal peremptòria i no poden esperar tants mesos.

Una altra situació delicada és la dels sol·licitants de protecció internacional. Si se’ls denega aquesta protecció, encara que portin temps entre nosaltres i encara que estiguin treballant regularment, amb el nou reglament se’ls demanarà que es mantinguin una llarga temporada en situació irregular abans de poder reiniciar els tràmits de regularització per arrelament. Costa d’entendre, oi? 

Finalment, alguns infants i adolescents que viuen entre nosaltres continuaran en situació irregular, amb tot el que suposa de pobresa induïda i de vulneració dels seus drets.

Els grups que van moure la ILP tenen una bona colla de propostes per pal·liar aquestes situacions. 

Si volem que la situació de les persones estrangeres a Espanya sigui transparent, si volem que tothom pugui treballar i cotitzar en bones condicions, si volem donar resposta a les necessitats laborals d’empreses grans i petites, si volem que les feines més necessàries siguin ben dutes a terme, si volem prevenir problemes de marginació i de pobresa, cal escoltar totes aquestes propostes. 

Mercè Solé

Recordant Picasso

Ens ha arribat a la redacció del Punt de Trobada aquest article publicat l’any 1982 en el número 744 de la revista “Canigó” per Trini Farré, viladecanenca, militant republicana i dona del primer alcalde democràtic de Viladecans, Joan Masgrau. Un bon retall de memòria democràtica.

El vaig conèixer a París, però per descriure com va ésser he de fer un xic d’història.

Deixant Catalunya fugint del feixisme, com ho feren tants i tants milers, ho vaig fer conjuntament amb un íntim amic seu: en Mateu Fernández de Soto, la seva muller i el seu fill. Anàvem en un camió de l’exèrcit de l’Estat Major que ens proporcionà el comandant Gilaberte del mateix cos i que a més ens confià una filla seva d’uns dotze o catorze anys. Tots junts emprenguérem el dolorós camí de l’exili.

Després de dues nits retinguts a la frontera vam passar el Portús, on hi havia els locals de l’UGT. Vam deixar el camió que portava a més del nostre equipatge, material de guerra (metralladores, fusells i municions). El viatge fins al Portús fou molt accidentat: mentre passàvem per la costa vam haver d’abandonar el camió i allunyar-nos diversos cops a causa dels metrallamens de l’aviació del general Franco.

Del Portús i camuflats dins una camioneta de repartir pa, el xofer de la qual era membre del Socors Roig, vam passar els controls dels gendarmes que el coneixien i li donaven pas, vam arribar a Perpinyà. De Perpinyà sortírem a l’endemà cap a Canet Plage i ens instal·làrem en una mena de torreta moblada que ens proporcionà el Socors Roig.

En Soto es posà en contacte amb en Picasso que ràpidament envià la documentació necessària acreditant que ell es feia càrrec de la família, com recordo que també ho féu amb l’escultor Viladamat. Al cap d’un mes deixàvem Perpinyà, ells cap a París i jo cap a Tolosa on tenia família.

El mes d’abril sortia jo a reunir-me amb ells per anar a treballar al SERE (Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols). El mateix dia de la meva arribada a París vaig conèixer en Picasso que es va presentar a l’hotel Juies Chaplin, en el cor de Montparnasse, on també estaven instal·lats fent vida comú amb ells, el Soto, els seus nebots Xavier i Josefin (aquest últim no fa gaire temps va exposar a Barcelona), i des d’aleshores fou gairebé diari el contacte, ja que tots els vespres ens reuníem al cafè de la Rotonda i, entre bromes i reflexions, passàvem la vetllada. En Picasso solia venir acompanyat per una xicota fotògrafa de la qual encara recordo les seves mans color marró a causa dels líquids de revelar, i les seves cames sense mitges on Picasso s’entretenia a pintar uns rams de flors i fulles, pintures que ell mateix anava variant dia a dia segons l’humor que tenia. Tot molt divertit! Vàrem arribar a tenir llargues converses tots dos recordant i passejant-nos mentalment per Barcelona. Ell recordava i jo enyorava...

Un dia vam anar a visitar-lo al seu pis de la rue Boettie on tenia aleshores per única companyia una mena de criat ja vell que poca cura podia tenir per atendre aquell desori: pintures, revistes, diaris, etc. No hi havia cap cadira buida. Li vaig preguntar com s’hi entenia i ens digué que en aquest desordre hi trobava el seu ambient i que la netedat havia d’ésser a mitges per poder disfrutar-ne les dues parts. Seguidament vam visitar un dels dos estudis que tenia i com treballava i ens ensenyà algunes de les seves obres, moltes a mig acabar com solen fer tots els pintors, però això sí, totes basades en el seu estil cubista. Recordo que em va preguntar el meu parer, i que per no opinar li vaig dir que era del tot neòfita en pintura. Aleshores amb en Soto vam anar a l’altre estudi on hi havia obres d’una altra època seva que estaven segellades judicialment, ja que havia de compartir el seu valor amb la seva muller Olga, de la qual s’havia divorciat. Devia tenir jo alguna expressió d’admiració quan ell em digué: «Això ja t’agrada, i és natural perquè la pintura ha d’entrar pels ulls, no per la imaginació, però els temps canvien i la gent vol això...». També tinc present l’ajut que donà anònimament a molts dels refugiats dels camps de concentració i d’una manera molt singular al Casal de Cultura. A París s’organitzà una exposició d’obres artístiques dels refugiats, amb materials molt diversos: des de pastilles de sabó treballades representant alguna cosa, a mobles en miniatura confeccionats amb les fustes que el mar llençava a les platges; recordo especialment un joc d’escacs en miniatura que era una meravella. També dos caps de nines en terra roja, em sembla d’un tal Rebull, que em van cridar l’atenció, car tenien els ulls de vidre, cosa que mai havia vist. I tantes i tantes obres que Picasso adquiriria a tort i a dret donant preferència als menys afortunats per l’esforç d’imaginació que representaven. Diuen que era comunista. Jo no ho sé, perquè mai parlàrem d’aquest tema. Ara bé, era un antifeixista, i també com tothom sap era antitotalitari. Recordo la resposta que donà a en Soto quan aquest dubtava d’exiliar-se a Mèxic o a l’URSS. Ell li digué: «Ets tu qui t’has de decidir, però no oblidis que les gàbies encara que siguin d’or sempre són gàbies».

Aquest contacte amb Picasso durà fins el mes de setembre quan va esclatar la Segona Guerra Mundial i fins l’any 49, i per tal de saber què se n’havia fet, dels Soto, li vaig escriure i em respongué que en Mateu havia mort. Ara lamento que un cop a Espanya, al cap de poc temps, i en un cinema de Sant Boi, em prenguessin la cartera per tres motius: perquè la cartera era un record entranyable del meu pare, perquè hi havia una carta del meu sogre que ens aconsellava al meu company i a mi que en cas de tornar a Espanya ho féssim legalment casats i perquè hi contenia la carta de Picasso que avui seria la prova del meu contacte amb ell. 

Trini Farré i Gili

Treballar menys, viure millor

De la Canadenca a la setmana de 37,5 hores: un nou pas per la conciliació i la productivitat

Fa poc més d’un segle, una vaga històrica va canviar la vida dels treballadors a Catalunya. La vaga de la Canadenca, el 1919, no només va paralitzar la indústria elèctrica i bona part del país, sinó que va aconseguir una fita que semblava impossible: la jornada laboral de 8 hores. Aquella conquesta va situar l’Estat espanyol a l’avantguarda dels drets laborals a Europa i va establir un precedent fonamental per a les condicions de treball del segle XX.

Avui, més de cent anys després, ens trobem davant d’un nou debat: la reducció de la jornada laboral de 40 hores a 37,5 hores setmanals. Aquest canvi no és un caprici ni una utopia, sinó una evolució natural cap a un model laboral més sostenible i beneficiós per a tothom.

Millorar la conciliació de treball i vida

En l’evolució de la jornada laboral al llarg de la història, cada reducció ha estat la resposta a una necessitat real. Quan es van aconseguir les 40 hores setmanals, la societat ja havia canviat profundament respecte a un segle abans. Ara, el món laboral torna a viure transformacions importants: la digitalització, la intensificació del ritme de treball i la necessitat de conciliar millor la vida professional i personal són realitats que no es poden ignorar.

Passar de 40 a 37,5 hores suposa guanyar més temps per a la vida. No es tracta només de tenir més hores lliures, sinó de permetre que les persones puguin descansar adequadament, compartir més moments amb la família i participar en activitats culturals, formatives o d’oci. En definitiva, una societat on es treballi menys, però millor.

Més productivitat, menys estrès

Els estudis demostren que treballar menys hores no implica una caiguda de la productivitat, sinó tot el contrari. Empreses que han aplicat la jornada reduïda han observat una millora en l’eficiència, una reducció de l’absentisme i un augment del compromís dels treballadors. Països com Islàndia, on s’han fet proves amb la setmana de quatre dies, han mostrat que aquesta reducció pot ser viable sense afectar la competitivitat de les empreses.

Una jornada més curta redueix l’estrès i les malalties laborals associades, fet que es tradueix en un estalvi per al sistema sanitari i en una major qualitat de vida per a les persones treballadores.

La reducció de la jornada ha d’anar acompanyada d’un manteniment dels salaris i d’una organització laboral eficient. La història ens ensenya que els grans avenços socials han estat possibles quan hi ha hagut voluntat de diàleg i d’innovació.

El futur del treball comença avui.

El passat dia 15 de febrer, Viladecans va acollir un acte on es va defensar el projecte de llei que el Govern ja ha presentat per reduir la jornada laboral a 37,5 hores sense disminució de salari. En l’acte, realitzat al Cúbic, hi van participar figures destacades com Yolanda Díaz, Ernest Urtasun o Aina Vidal. L’acte, que va comptar amb el suport d’unes 400 persones, va ser presentat per la tinenta d’alcaldessa del nostre Viladecans i coordinadora local dels Comuns, Encarni García.

Si el 1919 els treballadors van aconseguir la jornada de 8 hores, avui som davant d’un nou avenç col·lectiu: reduir la jornada a 37,5 hores no és només una qüestió de drets laborals, sinó una aposta per una societat més equilibrada i productiva. Catalunya i l’Estat espanyol tenen l’oportunitat, una vegada més, de ser referents en la millora de les condicions laborals.

És moment d’aprendre de la història i fer un pas endavant. Una jornada més curta  és una aposta per un futur on el treball i la vida es complementin millor. Com fa cent anys, aquest canvi serà positiu per a tots. El temps demostrarà que la societat hi surt guanyant.

Verònica Atienza

Musicoral a Viladecans, perquè cantar no passa de moda

El Musicoral és un exemple únic, musical i cultural, de la comarca, on unes 40 entitats de tot el Baix Llobregat ens coordinem per fer una programació conjunta de concerts pels nostres municipis. No en coneixem cap altre exemple, i n’estem orgulloses. També ho estem perquè L’Agrupament Coral la Lira és una de les quatre entitats que no ha faltat a cap de les 39 edicions organitzades, que es diu aviat!!!

Enguany vam cantar al Prat a finals del mes de febrer cinc corals, i el passat 9 de març vam acollir a Viladecans un dels concerts d’aquest 2025. Vam tenir el plaer de comptar amb l’Orfeó Enric Morera de Sant Just Desvern, la Coral Ars Nova de Martorell, la Coral Esclat de Vallirana, i la Coral Elisard Sala de l’Hospitalet, ciutat que també participa en aquests esdeveniments. Com veieu, la tradició coral és molt estesa a Catalunya. 

Tant les actuacions del Prat, com el concert organitzat a Viladecans, van ser tot un èxit, les corals vam oferir un repertori variat i de gran qualitat musical, i també va ser un èxit per la gran assistència de públic i els seus calorosos aplaudiments.

Volem agrair a la Federació Catalana d’Entitats Corals per la seva bona organització, a l’església de Sant Joan que ens va oferir el seu espai per acollir les corals i realitzar el concert a la nostra ciutat, i com no, al públic, sense el qual l’esforç de cantaires, juntes directives, directors i directores... no tindria sentit.

L’Agrupament Coral la Lira seguim amb empenta amb els actes del 80è aniversari, que ens portaran a fer dos concerts a Astúries al mes de juliol. En tornar de vacances, tenim el nostre estimat concert de festa major al que mai no hem faltat, i que ja té data (agafeu agenda!!!): el 7 de setembre a les 19h, recuperant la ubicació idònia de la Plaça de l’església i acompanyats del Cor Som i Serem i la Coral de la Gent Gran. I en primícia us podem explicar que per tancar aquest aniversari farem un concert inèdit a Can Batllori, serà el 29 de novembre a les 20h amb músics de l’Associació local Perifèrica i repertori dels anys 80, tot un divertit repte 😃.

No vull acabar sense dir-vos que tenim les portes obertes a fer créixer la nostra coral, i fem una crida a tota aquella persona a qui li agradi cantar, que vingui un dimecres a les 21h a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso, allà ens trobareu, perquè com bé sabem perquè ho practiquem des de fa anys:  Qui canta, el seu mal espanta 🥰.

Idoia Baixench Rodríguez

Viladecans necessita un CUAP i urgències pediàtriques

Viladecans és una ciutat en creixement. Els projectes urbanístics com el nou barri de Llevant (amb 5.000 habitatges) i la reurbanització dels terrenys de l’antiga fàbrica Roca (amb 2.500 més) portaran la ciutat cap als 75.000 habitants. Tanmateix, aquest creixement demogràfic no va acompanyat d’una planificació adequada dels serveis públics bàsics. 

Equipaments com una segona biblioteca, una piscina municipal descoberta o una pista d’atletisme fa anys que es prometen en períodes electorals, però mai no es materialitzen. Igualment, el tancament parcial de la residència Frederica Montseny ha deixat la ciutat sense una residència pública completa. Tot plegat mostra una falta de previsió i voluntat política. 

Però avui volem posar el focus en l’atenció sanitària i hospitalària. Viladecans compta amb un hospital recentment remodelat, que ofereix servei d’urgències 24 hores els 365 dies de l’any. Malgrat això, no disposa d’urgències pediàtriques, fet especialment preocupant si tenim en compte que dona cobertura a municipis com Castelldefels, Gavà, El Prat i la mateixa Viladecans, amb una població infantil (0 a 14 anys) propera als 36.000 habitants. 

Pel que fa a l’atenció primària, Viladecans disposa de tres CAP: Mas Font, Montbaig i Maria Bernades. Només el CAP Mas Font ofereix atenció continuada els caps de setmana i festius, però cap d’ells no obre durant les nits. Això vol dir que, fora de l’horari habitual (de 8 h a 20 h entre setmana), la ciutadania ha de desplaçar-se al CUAP de Castelldefels o recórrer a les urgències de l’hospital. 

Els CUAP (Centres d’Urgències d’Atenció Primària) són centres assistencials amb horari ampliat i servei nocturn, equipats amb serveis bàsics com radiologia i analítica. Són essencials per atendre urgències que no són de risc vital però que tampoc poden esperar a ser ateses en un CAP l’endemà. El CUAP més proper és el de Castelldefels, a uns 15 minuts amb cotxe o fins a 30 minuts en transport públic nocturn. Aquest fet provoca que moltes persones acabin anant a l’Hospital de Viladecans per urgències menors, saturant així un servei ja tensat. 

Des del passat desembre, com a gran solució per part del Departament de Salut, va entrar en funcionament un PAC, Punt d’Atenció Continuada, al mateix CAP Mas Font, però que únicament dona servei en horari diürn, de 8 a 20h, de manera que és per tant un pegat totalment insuficient ja que no cobreix l’horari nocturn. 

Davant d’aquesta situació, és evident que Viladecans necessita amb urgència un CUAP propi. Aquest equipament permetria descarregar les urgències hospitalàries i oferir una atenció sanitària més pròxima, ràpida i adequada. Igualment, cal dotar l’Hospital de Viladecans amb un servei d’urgències pediàtriques permanent per donar resposta a una franja de població especialment vulnerable. 

Les competències per planificar i assignar recursos sanitaris són del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Tot i això, els ajuntaments hi poden col·laborar facilitant espais per a la ubicació de CUAP. En aquest cas, tant el govern municipal com el de la Generalitat estan en mans del PSOE, de manera que tenen la responsabilitat directa i la capacitat de resoldre aquest problema. 

Per aquest motiu, des de Junts per Catalunya, amb el suport del diputat Jordi Fàbregas i la presidenta local Esther Lligadas, hem presentat una Proposta de Resolució al Parlament de Catalunya. Aquesta iniciativa demana la construcció urgent d’un CUAP a Viladecans i la incorporació d’un servei d’urgències pediàtriques a l’Hospital. 

Amb aquestes accions, volem garantir una atenció sanitària adequada al creixement de la ciutat i millorar la qualitat de vida dels nostres veïns i veïnes. No es tracta només de fer créixer Viladecans en nombre d’habitants, sinó de fer-la créixer en drets, serveis i benestar. 

Xavier Amill

Robatoris als camps

El Parc Agrari del Baix Llobregat es troba en una zona densament poblada. La pressió en aquesta àrea de producció d’aliments arriba per tots els fronts. Pressió urbanística, per l’ús de l’aigua, expropiacions i un llarg etcètera...

Els furts i els robatoris són una d’aquestes pressions que reben les explotacions agràries. Aquesta situació ha estat una constant ja des dels anys vuitanta, on es va donar alguna situació realment greu en l’enfrontament entre un pagès i una persona que va entrar a robar al seu camp.

Una de les reivindicacions històriques en el Parc Agrari va ser poder reforçar la vigilància més enllà dels diferents termes municipals. Les policies locals no poden traspassar el límit administratiu del seu municipi i això era un problema important quan es detectaven persones robant que anaven d’un municipi a l’altre. Aquesta circumstància ara ja ha quedat superada per la presència dels Mossos d’Esquadra, però en els anys vuitanta i principis del noranta era un limitant important a l’hora d’establir una bona vigilància. Per això alguns municipis com Viladecans han tingut una seguretat privada durant molts anys. 

Posteriorment el Consorci del Parc Agrari va poder implantar el Servei de Vigilància. Però va haver de superar algunes dificultats, ja que tot i ser un servei privat havia de tenir un reconeixement que dona la Guàrdia Civil per poder fer la vigilància en els diferents termes municipals. Són els “Guardas privados de campo”.

Aquest servei està implantat des de la creació del Parc Agrari, però tant per qüestions pressupostàries com operatives, té limitacions.

Posteriorment la col·laboració entre la policia local, els mossos d’esquadra i el servei de vigilància va portar a una època amb una davallada dels robatoris, tot i que mai es van eliminar del tot. Els furts, aquelles petites quantitats de producte que s’emporta una persona que surt a passejar, han estat sempre molt difícils de prevenir.

En els darrers anys hi ha hagut un repunt dels robatoris, sobretot durant la temporada de carxofes. Qualificar-ho de robatori vol dir que estem parlant de quantitats importants de producte que es sostreu del camp. El destí d’aquest producte sol ser la venda en mercats ambulants o petites botigues. 

Els efectes del robatori sobre un camp no es limiten a la quantitat de producte sostret, que quan parlem de centenars de quilos tenen un efecte important en l’economia de la pagesia. L’efecte, en el cas concret de la carxofa, arriba a que, com que no es cull de manera acurada, es pot malmetre la planta i, per tant, comprometre la producció futura.

Els furts, tot i que són petites quantitats, poden arribar a ser importants quan sempre es donen en aquella figuera o aquell rengle de carxoferes vora del camí. Els robatoris grans solen fer-se en hores amb poca presència de persones al camp i amb grups organitzats i és difícil de trobar-los actuant, però és molt fàcil que un pagès es trobi amb un caminant que es treu la bossa de la butxaca i s’emporta quatre faves per sopar. En aquests casos la resposta sol ser “per quatre faves no passarà res”. I en aquests casos hi ha una sensació d’impotència i frustració bastant elevada.

Tancar els camps no sol ser una solució viable, tot i que en alguns llocs concrets s’ha fet. La pagesia té altres propostes, com reforçar la vigilància i la coordinació per part de tots els cossos i forces de seguretat, posar càmeres de seguretat en alguns accessos concrets. Aquesta podria ser una solució que caldria implantar tan ràpidament com es pugui.

Però el que realment és important és que la ciutadania que va a passejar pel Parc Agrari, tingui consciència que gràcies a la feina de la pagesia pot gaudir d’una caminada en un espai obert i, per tant, el que ha  de fer és mantenir el màxim respecte a la seva feina.

Quan es tracta de grans robatoris, també podem fer-hi alguna cosa. Per exemple comprar als mercats o en aquelles botigues que sabem que poden acreditar l’origen d’allò que ofereixen. Hem de posar en dubte quan ens ofereixin productes molt més barats que en altres llocs. Si no es tracta de productes robats seran productes que han malpagat a la pagesia.

Per mantenir una agricultura de proximitat, tots en som corresponsables.

Montse Lligadas

Dormir al porxo de la parròquia

La manca d’habitatge és un greu problema estructural en què convergeixen moltes circumstàncies. La més notòria és el nul interès durant molts i molts anys per part de les administracions públiques per disposar d’un parc públic d’habitatges, o el fet que el pressupost que s’hi dedica és escàs, però també hi compten altres causes, com el creixement de les llars unifamiliars, que incrementa fortament la demanda, o la distorsió causada, en preu i disponibilitat, pel lloguer per a activitats turístiques. Qui més hi pateix són els joves i la població immigrada, perquè també són els qui es troben en pitjors condicions laborals i econòmiques.

Viure sense habitatge, o haver de canviar constantment de domicili per anar cada cop a circumstàncies més precàries, és sens dubte un passatge cap a la marginació, amb gravíssimes conseqüències en la salut física i mental i amb un camí de retorn cap a la “normalitat” llarg i complex. És per això que augmenta el sensellarisme, un fenomen que a Viladecans cada cop és més visible, tot i que fa molts anys que sabem que molta gent malviu en el terme municipal, però en espais allunyats del nucli urbà. 

La instal·lació, per dir-ho així, d’un parell de persones en un lloc tan cèntric com el porxo de la parròquia de Sant Joan no ha passat desapercebuda. Des del mes de novembre passat al matí era possible veure-hi una o dues persones dormint-hi, fins fa pocs dies. Ja no podem fer veure que el problema no existeix. És més, fa poques setmanes es va fer pública l’expulsió de les 180 persones que vivien de forma permanent a l’aeroport del Prat. Una expulsió que va ordenar AENA i que es va fer sense preveure cap dispositiu social de suport. Per tant moltes d’aquestes persones s’han distribuït entre els municipis propers a l’aeroport.

Però aquest no ha estat únicament el problema detectat per la parròquia. De fet em comentava el rector, Fredi Esteve, que en els darrers mesos ha estat constant la demanda de suport en matèria d’habitatge, de diverses persones i famílies. Algunes han dormit en el porxo, a d’altres ha estat possible ajudar-les, bé a trobar una feina, bé a contactar amb els seus familiars, bé a rebre ajut d’alguna institució. Ha estat rellevant en tot això el suport tant dels Serveis Socials de Viladecans com el de la Creu Roja. 

El problema és que aquest suport institucional de vegades és insuficient, perquè la derivació a centres que sí que tracten el sensellarisme, a Barcelona, o a d’altres poblacions de la nostra comarca, sol aportar solucions provisionals, a curt termini. Però no sempre aconsegueixen tractar les qüestions de fons, que van des de problemes de salut mental, a addiccions, a la regularització de la documentació i, per descomptat, a l’assoliment d’una feina i d’un habitatge. Ho explicava molt bé l’Agustí Martí en els números 184 i  185 del Punt de Trobada. 

Per a les persones estrangeres, l’amenaça de ser internat en un CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) no afavoreix gens la cosa, com tampoc l’escassetat de recursos especialitzats. No és només una qüestió que hi hagi prou bons professionals, que també, sinó sobretot d’establir vincles de confiança amb unes persones molt i molt vulnerables, amb baixa autoestima, i generalment atemorides. Val la pena en aquest sentit conèixer la tasca d’Arrels, una entitat amb una gran experiència en aquest camp. Si us interessa el tema, no us perdeu aquest reportatge al programa Signes dels Temps de TV3.

Amb tot, hem de desprendre’ns de la idea que per sortir del cul-de-sac del sensellarisme nosaltres tenim la solució i els afectats només han de seguir les nostres indicacions, carregades de bons desitjos. Cal fer una cosa gens fàcil i aparentment contradictòria: respectar la seva llibertat i alhora evitar que determinades situacions es cronifiquin. Per aquest motiu em temo que després d’haver fet diversos intents de suport amb la persona que quedava al porxo de la parròquia, els serveis socials van recomanar evitar que s’allargués més el període d’ús del porxo, que, al cap i a la fi és un espai privat, que pertany a la parròquia.

Una decisió incòmoda, que ha provocat protestes, enraonades, però que en aquest cas crec que no s’ha pres a la lleugera ni s’ha aplicat barroerament. Aquesta incomoditat que ens genera a tots plegats, perquè ens posa davant d’una necessitat d’acollida que a tots ens costa d’assumir, hauria de servir per instar a resoldre el tema de l’habitatge, a modificar i humanitzar la llei d’estrangeria, i a crear més equipaments especialitzats que realment puguin ser eficaços per a aquestes persones que mereixen ser tractades amb dignitat.

Mercè Solé  

Cap a una nova concepció dels residus i la seva recollida

El diccionari de la llengua catalana defineix residu, en la seva entrada principal, com “allò que resta d’un tot després de sostreure’n una o més parts”. Aquesta definició en cap cas atribueix al terme residu com quelcom de rebuig, sinó com un element que no és útil un cop s’ha sostret d’una part. L’espina del peix que hem cuinat i no hem menjat, el tetrabrick buit de llet, o la caixa de cartró d’un producte, són per tant residus, però en cap cas sense valor, ans al contrari, tenen un gran valor. Crec que hauríem de canviar el nom que donem a totes les fraccions domèstiques que no ens són útils, com l’espina del peix, el tetrabrick buit de llet o la caixa de cartró que ens portava un producte, i que coneixem com a residu perquè així ho són, per recursos, perquè realment són això, recursos de molt de valor. 

Conscients d’aquest fet, l’ajuntament de Viladecans ha canviat la gestió en la recollida dels residus (recursos) que fins ara teníem, perquè per tal que els residus siguin recursos de gran valor els hem de separar en origen, i no llençar-los barrejats. Per facilitar la tasca a la ciutadania s’han definit tres models de recollida segons els barris de la ciutat, a diferència del model únic que fins ara teníem. Si Viladecans és urbanísticament diferent, amb barris que s’han anat formant en diferents períodes, alguns amb carrers amples i d’altres amb carrers molt estrets, alguns amb una gran densitat de persones, d’altres amb molt baixa densitat, per què hem de tenir el mateix sistema de recollida dels residus (recursos)? ¿I si facilitem la tasca de separar i llençar els residus (recursos) canviant la manera de dipositar-los? La informació de la recollida de residus a cada barri es pot trobar al web municipal. 

Però, per què és important separar els residus en origen? Primerament, per un tema ambiental. Portar els residus separats en origen fa que el sistema de tractament dels residus sigui més eficient, i que reduïm les emissions de gasos d’efecte hivernacle. S’estima que un bon reciclatge en origen pot suposar fins a un 13% en la reducció d’aquests gasos. En segon lloc, més economia. Quan el camió porta els residus a les plantes de tractament, el primer que es fa és pesar-los. Un operari de la planta anota les tones de material que porta el camió, el tipus de fracció, i la seva procedència. Quan el que aportem és residu orgànic (contenidor marró), paper (blau), envasos (groc), vidre (verd), l’Àrea Metropolitana de Barcelona, gestora dels residus metropolitans, sap que hem aportat recursos de gran valor, i per això al cap del trimestre ens ingressa a l’ajuntament recursos econòmics. Canvi de recursos orgànics (per fer compost), paper, envasos, vidre (que tindran una segona vida i ajuden a no explotar els recursos naturals) per recursos monetaris. La caixa comuna de l’ajuntament es veu incrementada amb més euros, per poder fer accions i polítiques pel be comú. Ara bé, han de ser fraccions sense impropis, és a dir, no barrejats. En canvi, quan el contingut que aporta el camió és el que hi ha al contenidor gris, l’ajuntament ha de pagar. I molt. Perquè el que hi ha al contenidor gris no son recursos, sinó rebuig sense valor, no reciclable. I com que costa molts diners, la tona del que hi ha al gris ens costa diners, que paguem tots, i molt. I cada cop més car. Per tant, el missatge és ben clar: contenidor gris sempre el més buit possible, i la resta de contenidors, el més ple possible del que li correspon. 

Si separem bé en origen, veurem que al contenidor gris, amb un cop al mes que anem a llençar-hi els residus no reciclables, és més que suficient. Feu la prova, us sorprendreu. 

Amb menys gris, i molt més marró, verd, groc i blau, com que tindrem més ingressos econòmics a l’ajuntament per haver fet més i millor el reciclatge en origen, podrem repercutir en la nova taxa de residus, reduint-la, i estalviant-nos diners. Perquè de la mateixa manera que com més aigua, gas, o energia elèctrica fem servir més paguem, en el cas dels residus, com més en generem i pitjor fem el seu reciclatge, més pagarem en la taxa. És cosa de tots que paguem menys i reduïm les emissions de gasos d’efecte hivernacle a través del reciclatge dels residus (recursos). 

Jordi Mazón

Carrers amb noms de dona; una qüestió de justícia

El president Salvador Illa va inaugurar, el passat dia 15 de març, el carrer de Carme Chacón, al nou Barri de Llevant. A l’acte hi van assistir la Mireia, germana de la Carme; el seu fill Miquel, els seus pares, Esther i Baltasar, i el seu cunyat, Javier Tapia, qui va treballar set anys a l’Hospital de Viladecans, i en va ser cap d’urgències i director mèdic. En aquell acte vaig tenir l’honor d’oferir el nom d’un dels carrers centrals del Barri de Llevant a la memòria d’una gran política del Baix Llobregat.

Va ser un matí emocionant, amb l’estimada presència d’aquesta família i del president de la Generalitat, i la gran participació de la ciutadania en una festa popular que trigarem a oblidar. El record de la Carme es va deixar sentir. Va ser una gran política, que va arribar a ser la primera ministra de Defensa. Una dona que va trencar sostres de vidre. Va ser una dona feta a si mateixa, alimentada per un gran afany de superació i el desig d’independència personal. Va representar les persones que, malgrat tenir problemes, s’aferren a la vida. En 46 anys, la Carme Chacón va viure moltes vides. El record de la seva intensitat i la seva lluita és un gran estímul per a moltes persones que viuen amb dificultats de salut.

Com a primera dona que arriba a l’alcaldia de Viladecans, em sento molt satisfeta que un dels carrers de la nostra ciutat porti el nom de la Carme, el primer que hi ha a Catalunya. El seu carrer és en un barri nou, que s’està construint i que vol donar solució a l’actual falta d’habitatge. Un barri amb carrers amb nom de quinze dones referents culturals, d’igualtat i de defensa dels drets civils i socials. Així ho va decidir el Ple Municipal el 17 de juny del 2021.

Fins aquell moment només 30 carrers de la ciutat dedicats a persones portava nom de dona, d’un total de 131. La decisió plenària va significar l’increment en un 50 % de les referències femenines a la llista de carrers, fins a arribar a les 47. A més, una de les avingudes del nou barri porta el nom d’Igualtat, com a reivindicació del moviment feminista.

Els carrers de Llevant honoren també Carmen Conde, primera dona a la RAE; Clara Campoamor, activista pel sufragi universal a Espanya; Emilia Pardo Bazán, escriptora; Emmeline Pankhurst, activista pel sufragi universal a la Gran Bretanya; Frida Kahlo, pintora i activista social; Gabriela Mistral, única premi Nobel de Literatura en castellà; Gloria Fuertes, escriptora; Gueraua de Queralt, priora de comunitat religiosa local; Hannah Arendt, pensadora; María Domínguez, primera alcaldessa de la Segona República; María de Maeztu, pedagoga; Maruja Mallo, pintora de la Generació del 27; Nativitat Yarza, primera alcaldessa democràtica a Catalunya, i Rosa Parks, activista pels drets civils. 

Abans, el maig del 2014, Viladecans també havia destinat a dones els noms dels carrers d’una zona de nova urbanització, en aquest cas el sector econòmic de Ca n’Alemany. Van ser vuit científiques destacades. Els nous vials es van dedicar a Jane Goodall, primatòloga i antropòloga anglesa; Marie Curie, l’única dona distingida amb dos Premis Nobel d’especialitats diferents (física i química); Rita Levi, neurobiòloga italiana descobridora de la proteïna que regula el creixement cel·lular; Jocelyn Bell, astrofísica irlandesa; Matilde Ucelay, primera arquitecta espanyola; Margarida Comas, impulsora de la introducció de la didàctica de les ciències a l’educació a Espanya; Creu Casas, destacada biòloga catalana, i Hipàcia, primera dona matemàtica de la història.

La decisió d’introduir noms femenins en el nomenclàtor de la ciutat és una qüestió de justícia; s’ha pres per pal·liar la manca històrica de visibilitat de les dones en els noms oficials. Donem així un pas més per aconseguir una ciutat feminista i progressista.

Olga Morales

Alcaldessa de Viladecans

Rodalies ens roba el temps!

El maig del 2022 ja escrivia un article en aquest mateix Punt de Trobada denunciant la situació lamentable del servei de Rodalies a Viladecans.

Lluny de millorar, la situació és cada cop més insostenible. El Departament de Territori de la Generalitat va reconèixer recentment que entre gener de 2021 i agost de 2024 Rodalies va patir 553 incidències greus. Una incidència greu és aquella que afecta com a mínim 10.000 persones.

Però és que des de principis d’aquest any 2025 Rodalies només ha tingut dotze dies sense incidències. Dotze! Cada dia els usuaris patim talls per avaries, obres, falta de maquinistes o vagues. N’estem fartes!

El premi se l’emporta el mes de març amb trenta-un dies d’incidències, una cada dia, la més greu el dia 9 en què 900 viatgers que anàvem com sardines a dins del tren, vam ser evacuats caminant per les vies i havent de sortir per un forat que van obrir els bombers en una tanca de protecció. El tren circulava amb un retard de mitja hora. Era dels curts d’una planta i això va provocar que a dins del vagó els viatgers anéssim confinats sense espai per moure’ns. Es va aturar en sortir del Prat, i després d’uns 10 minuts sense que el maquinista pogués informar de quan es podria reprendre la marxa, els viatgers vam haver de començar a obrir les portes amb les palanques d’emergència per poder respirar. Jo mateixa vaig trucar al 112 en veure que hi havia gent que entrava en pànic, es marejava i altres que saltaven a les vies per intentar arribar caminant a l’estació de Bellvitge. Finalment, després d’una mitja hora van arribar els bombers amb escales per evacuar el tren. Un total de quatre hores per a fer un trajecte de 40 minuts. Simplement, increïble. 

Des d’ERC Viladecans hem presentat 800 signatures al Síndic de Greuges de Catalunya, per demanar a la defensora dels ciutadans que faci respectar els drets de les persones i es garanteixi el seu dret a la mobilitat. Hem presentat precs i mocions demanant que la informació que es facilita a les persones usuàries del servei sigui la real.

Perquè no us deixeu enganyar, ens venen que hi ha hagut una gran millora amb l’aturada de tots els trens a Viladecans, però el que no ens diuen és que molts trens anunciats desapareixen i no arriben mai a Viladecans. Aquesta situació està molt lluny de millorar. La xarxa envellida ja no dona per més, són quaranta anys amb desinversió a Catalunya, pluges de milions promeses dels nostres impostos que no arriben mai. La inversió d’ADIF entre el 1990-2018 en alta velocitat van ser 56.000 M €, en Rodalies només 3.700 M € i Madrid se’n va emportar el 48% mentre Barcelona només un 17%. Per mi queda ben clar on és el problema i l’única solució és fer efectiu el traspàs pactat amb ERC. Traspàs de competències i dotació econòmica per dur a terme les millores necessàries per tenir el servei que Catalunya mereix.

I el mentrestant està sent molt dur. Cada dia regalant hores i estones robades del temps dels usuaris. Avui mateix, 8 d’abril, quan escric aquestes línies, he patit incidències a l’anada i a la tornada de la feina. Un hora i mitja robada del meu temps que us asseguro que no em sobra.

Els usuaris de Rodalies estem farts de queixar-nos, de que ens enganyin i de que ens robin el temps. Seguirem lluitant perquè almenys la informació rebuda sigui real. Volem solucions! 

Natàlia Morant Garrido

De la decepció a la felicitat: Maruja Mallo

Des de molt petita volia ser artista. Llavors només entenia ser artista sent pintora de grans obres d’oli que imaginava penjades a museus. Quan molts anys després vaig estudiar Belles Arts vaig entendre les moltes opcions que teníem els artistes per dedicar-nos al que ens apassiona, però avui no vinc a parlar d’això.

Avui vinc a parlar de la decepció.

Quan estudiava, junt amb les meves companyes de classe, vàrem ser conscients que els referents artistes que teníem a la carrera eren sempre homes. No ens proporcionaven coneixements amb nom de dona. 

Pràcticament en cap moment. M’atreviria a dir que només en un parell d’ocasions. Això em va incomodar, i em va fer activa en la cerca de referents femenins. 

Va ser quan vaig conèixer la Tània Balló, directora del documental Las Sinsombrero que vaig topar de cop amb la Maruja Mallo. ¿Com era possible que mai, ni en la carrera universitària, ni en la meva recerca a la biblioteca, hagués conegut una de les artistes pictòriques més importants del segle XX?

Ràpidament vaig començar a fer recerca; vaig buscar tota la informació sobre ella, vaig llegir totes les edicions existents que parlaven de la seva vida. I cada cop que en sabia més, més la admirava. Cada cop que coneixia millor la seva obra, més decebuda estava amb la història que l’havia oblidat completament.

Maruja Mallo va ser una de les primeres dones a estudiar Belles Arts al Madrid dels anys 20. Era amiga i part del grup de Dalí, Lorca, Alberti i Miguel Hernández entre molts altres.  Maruja, amb més dones brillants com la Concha Méndez o la Margarita Manso van pensar que era possible ser dona i ser artista, i ho van ser. Maruja va participar en tots el cercles artístics tant espanyols com internacionals. El llavors director de la Revista Occidente, Ortega y Gasset, va ser un dels impulsors de la seva obra.  Mallo  va exposar a París, a Londres, a Barcelona, Madrid i moltes més ciutats. Va viatjar a Paris on es va apropar als surrealistes. El mateix Breton la va considerar precursora. De la mà de la Gabriela Mistral i de Neruda, va estar exiliada a Xile i l’Argentina durant la guerra i la dictadura. En el seu exili, va continuar vivint de la seva obra, d’exposar, de fer grans intervencions a les universitats i a cercles artístics. Maruja Mallo va exposar també a Nova York, la podem veure de la mà d’Andy Warhol que la considerava una absoluta referent artística. Una de les anècdotes més interessants va ser el seu gran viatge per tot el litoral i a l’illa de Pascua amb el seu gran amic, el poeta Pablo Neruda.

Maruja va tornar de l’exili a finals dels 60, quan la dictadura ja era menys perillosa per a ella, però en posar un peu al nostre país, per la seva sorpresa, era una persona absolutament oblidada.  La Maruja Mallo, artista de èxit, referent per molts altres artistes, ja no existia. Ningú la recordava. Es veritat que els anys 80, i la moguda madrilenya, la va recuperar. Gràcies a aquesta petita aportació, gaudim d’entrevistes de RTVE.

Jo volia apropar la seva gran vida i la seva gran obra a tots i totes, per això vaig decidir treballar en un projecte il·lustrat sobre ella i altres dones que també la van acompanyar.  Vull compartir que la gran generació del 27, coneguda i admirada per tothom, era una generació brillant formada per homes i dones. 

He gaudit molt parlant amb grans experts, amb gent que va conèixer la Maruja Mallo, i he pogut escriure i dibuixar amb tota la llibertat creativa gràcies a la meva editora de Lunweg. Crec que el llibre Brillantes y olvidadas és una bona manera d’apropar-se a la historia recent i amb una mirada oberta. Desitjo que el pugueu llegir i inspirar-vos amb les seves grans històries.

Gisela Navarro

Gent gran

No hi ha places públiques per a la gent gran que necessita entrar en una residència. I el problema greu és que creix, per la dinàmica demogràfica i per l’allargament de la vida, el nombre de persones que, per poder viure amb dignitat i rebre l’atenció i la cura que els cal en el tram final de la seva existència, haurien de poder-hi entrar.

La solució, per a aquells que poden pagar-ho, és buscar plaça en una residència privada, a l’espera que algun dia quedi lliure una plaça pública per poder-la ocupar. I pels que no poden pagar-ho, continuar vivint a casa, més o menys ben atesos potser pels familiars, o si no pels serveis socials, o, en casos que també es donen en més quantitat de la que potser ens imaginem, malvivint en soledat per manca de capacitat de demanar l’ajuda que necessiten.

A la redacció del Punt de Trobada, quan en parlàvem, algú comentava que aquest és un tema que té molt poc ressò públic, i que no és objecte de gaires reivindicacions. I és cert. Potser quan la problemàtica estigui més estesa i més gent no sàpiga què fer amb els seus familiars grans, o quan apareguin molts casos de persones soles a les quals els ha acabat passant alguna desgràcia, els governants començaran a ser conscients que aquest és un tema en el qual cal posar-hi més atenció de la que s’hi posa, i els ciutadans i ciutadanes començarem a moure’ns per reclamar-ho.

Però seria de bon seny que no esperéssim que el problema aflorés amb més gravetat. El problema ja el tenim aquí, i creix. Doncs, per favor, planifiquem residències públiques per a gent gran que puguin ser suficients, tant en quantitat com en qualitat!