Banderas a media asta

Vizcaíno y Manolo, de piquetes en la huelga general

Subiendo, la tarde del 24 de marzo, por la calle Ángel Guimerà encontré las banderas que hay frente a la Torre del Baró ondeadas a media asta. Por un momento quise imaginar que se debiera al homenaje merecido a un hombre fallecido el día anterior y que había luchado por la democracia y la libertad de este país. Pronto entendí que era una más de las acciones encomendadas al luto oficial por a muerte de Adolfo Suarez, Ex-Presidente del Gobierno, ordenadas por el BOE del momento. Pero, yo no me refería a este último personaje, me refería a un "viladecanenc" ilustre y bonachón que llegó incluso a ser el representante municipal de los y las "viladecanencas" y que ha fallecido el 23 de marzo, el mismo día que el Ex-Prexidente. 

Durante la legislatura del primer Ayuntamiento democrático de 1979 había sido elegido concejal del Ayuntamiento de Viladecans por el PSUC. Manuel Vizcaíno Morales, "Vizcaíno" como lo llamábamos sus compañeros del PCC y amigos, era uno de esos hombres que no solo defendió la democracia y la libertad cuando murió el Caudillo. Mucho antes era protagonista de las acciones de aquellos y aquellos "luchadores por la libertad" que ponían tanto en juego. Estas acciones de las clandestinidad, las retrata perfectamente uno de sus compañeros del momento, Andreu Comellas, en el Viladecans Punt de Trobada número 36 y que está reproducido en su libro Viladecans, recull de gents. Històries del franquisme i de la transició. No estaría de más homenajear a Manuel releyendo aquel artículo. 

Yo, que durante esta época de la clandestinidad era muy niño, tuve a partir del 1984 la suerte de conocer y compartir partido con Manuel Vizcaíno, un buen maestro en política alejado siempre del sectarismo y siempre dispuesto a ser el primero en la defensa de los y las trabajadoras. Fue durante años, el hombre perfecto de las finanzas, su honradez y él siempre caminaban siempre juntos. Era, la honradez de un trabajador que defendía los derechos de los suyos, aquellos y aquellas que día a día se ganaban el pan con el sudor de la frente. Era un referente para aquella juventud que intentábamos luchar por un mundo más justo.

Como antes os he dicho, Vizcaíno nos dejaba el 23 de marzo y no se si  se hará pero, creo que si no es así, sería más que interesante que nuestras banderas ondearan a media asta por aquellos y aquellas que defendieron algún día esos valores de igualdad y libertad que defendió Manuel y sobre todo si lo han hecho por Viladecans y su ciudadanía.

Hasta siempre “Vizcaíno”.

Miguel de la Rubia

Rectificació sobre Manuel Vizcaíno

A l’article que vaig publicar al darrer número del Viladecans Punt de Trobada (Núm. 76) vaig fer constar erròniament que Manuel Vizcaíno havia estat regidor de l’Ajuntament de Viladecans. Manuel Vizcaíno va anar a les llistes electorals del PSUC que van guanyar les eleccions del 1979, però no va sortir escollit ni va ser regidor durant tota la legislatura.

Miguel de la Rubia
(Punt de Trobada 77)

Estoy harto. Siempre quiero decidir

Mi táctica es repetir las cosas a aquellos que no quieren escuchar para que el perceptor acabe recibiendo el mensaje. Conocéis el trabajo que realizamos muchos catalanes para lograr un pleno extraordinario sobre pobreza en Catalunya, y este acabar no siendo emitido por 3/24. Viva la transparencia pero yo, VOY A VOLVER A INTENTARLO.

Sr. Mas y Sr. Junqueras QUIERO DECIDIR y como bien ahora dice el President, apropiándose del eslogan del Sr. Navarro, de una forma legal. Sr. President + Cap de l’Oposició en el Govern, les quiero volver a exponer algo muy elemental para comprender la situación, así como el fallo del Tribunal Constitucional sobre la declaración de soberanía y derecho a decidir.

Pónganse en lugar de un montón de catalanes en situación de pobreza, ya sé que a ustedes les cuesta mucho este ejercicio, y empaticen por favor, con una catalana que lleva más de dos años en paro. Esta ciudadana europea tiene la desgracia, o la fortuna, de encontrar un trabajo en una gran cadena hotelera en Canarias. Lo acepta y se va a vivir a esa magnífica isla. Lejos en kilómetros de Catalunya, sí, pero tiene trabajo. Esta ciudadana española se empadrona en su nueva residencia para cumplir con la legalidad, formalizar el contrato de alquiler y poder trabajar legalmente. Esta catalana no podrá votar en la consulta del próximo 9 de noviembre. Esta misma catalana, tiene la suerte o la desgracia de ser contratada en esa misma compañía hotelera pero el destino es Londres. Ha sido una cuestión de suerte el futuro de esta ciudadana europea porque ella podrá decidir por esa Catalunya que juntos debemos construir.

Hoy me siento satisfecho porque mi argumento desde hace más de dos años ha sido refrendado por el Tribunal Constitucional y ha puesto de manifiesto que el problema reside en la soberanía, en ese concepto que declara el Parlament de forma mayoritaria porque, nos guste o no nos guste, reside en el pueblo español de forma exclusiva por el momento. Se puede cambiar, claro que se puede. La soberanía la tiene el pueblo y SI SE PUEDE.

Yo estoy harto porque quiero decidir y lo que no soporto es el rol heredado en la relación Catalunya-España cuando gobierna la derecha. La típica Puta y la Ramoneta. Exijo al PP, porque al Sr. Mariano no le puedo pedir más, que se inicie un diálogo de Estado que tenga por objetivo cerrar la época de la transición política, enterrar la dictadura y dar paso a la madurez democrática y si para ello se precisa un proceso de debate profundo sin complejos de la Constitución, este no debe de hacerse por la puerta trasera, ni tampoco por atajos y se debe de hacer contando con el pueblo.

El derecho a decidir que reclama el pueblo de Catalunya tiene cabida en la Constitución, pues solo faltaría, pero no nos engañemos una consulta no es vinculante para nuestra carta magna.  Soy un demócrata y me molesta que lo pongan en duda por ser socialista, soy catalán y de primera, y quiero decidir, así como aceptaré lo que el pueblo ordene pero vivo en una sociedad basada en un Estado de Derecho que no voté y ya va siendo hora de que aquellos que sí lo votaron se posicionen al lado de la necesidad de debatir con responsabilidad y desde lo que sí votaron por el bien de nuestra convivencia y de no actuar  pretendiendo polarizar a la sociedad en su conjunto con el fin de continuar robándonos al 83% de los nuevos pobres derechos fundamentales y libertades públicas constitucionales en beneficio del aumento de los privilegios del 17% de nuevos ricos.

Estoy muy harto, PRESIDENTES.

José Antonio Monteagudo

El web del Memorial Democràtic del Baix Llobregat

Memòria de la dictadura i dignificació de la lluita antifranquista

El passat 23 de gener  es va presentar a Viladecans el web del Memorial Democràtic del Baix Llobregat, un projecte impulsat pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. L’objectiu del projecte no és altre que proporcionar llum sobre la foscor que va suposar la repressió de la dictadura franquista i alhora recuperar, aprofundir i donar a conèixer la lluita de les dones i els homes que van protagonitzar i participar en la recuperació dels drets i les llibertats democràtiques en el període que va de 1939 a 1979. Aquest projecte té dues línies d’investigació encetades: la repressió a la postguerra i la resistència antifranquista en el període 1960-1979 o l’exposició Tothom al carrer! La lluita antifranquista al Baix Llobregat (1960-1979). 

La potència de tota la informació recollida va impulsar al Centre d’Estudis a crear el web com a fórmula de difusió dels coneixements adquirits durant aquests anys i donar la possibilitat de poder buscar entre els empresonats i empresonades de la comarca a familiars o coneguts, o bé poder trobar bibliografia sobre el període franquista a la comarca del Baix Llobregat. També es pot fer un tast de l’exposició Tothom al carrer! mitjançant la descàrrega dels seus plafons, trobar les darreres notícies sobre memòria històrica que vagin apareixent, així com escoltar talls de veu de protagonistes de totes aquestes lluites o descarregar-se els documents d’arxiu tan valuosos a l’hora de fer qualsevol recerca. 

Al mateix temps l’internauta pot completar o rectificar informació que s’hagi penjat i també pot ajudar a difondre aquesta pàgina web a través de les xarxes socials, per tal de convertir aquesta web, en una pàgina de referència per qualsevol persona interessada en la memòria històrica de la comarca del Baix Llobregat. 

El web té cinc apartats encapçalats per una presentació en la qual hom contemplar un audiovisual que ajuda a contextualitzar la dictadura, en els diversos àmbits català i espanyol i dins dels diversos aspectes polítics, econòmics, socials i culturals. Els cinc apartats que es poden consultar duen el nom de Franquisme, Cercador de Víctimes, Testimonis i Biografies i Fonts Documentals. El primer de tots ells, conté una introducció que resumeix el període –obra de l’historiador Carles Santacana–, una cronologia que cerca esmentar els fets locals més destacats del període, i, finalment, l’accés als continguts de l’exposició Tothom al carrer! D’altra banda, el Cercador de Víctimes permet, amb introducció d’un nom de persona o d’una localitat de la comarca, comprovar si existeix algun resultat procedent del buidatge dels diversos expedients de persones represaliades, conservats a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat o a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Un cop localitzada la persona, les dades exhumades són diverses, però hi destaquen, sobretot,  la forma de la repressió realitzada i el temps en què es patí per part d’aquell ciutadà o ciutadana. 

L’apartat Testimonis i Biografies permet accedir a diverses declaracions i relats de vida, tant de la repressió franquista com de la lluita per les llibertats. Finalment, una altra parcel·la es la dedicada a les Fonts Documentals, la qual permet accedir a la informació de les sèries documentals sobre el període que custodien l’Arxiu Comarcal, situat a Sant Feliu de Llobregat, o els diversos Arxius Municipals de la nostra comarca. Dits arxius, també nodreixen de diverses mostres d’aquests documents al web; documents que els internautes podran descarregar lliurement. 

Un apartat de notícies, enllaços a altres webs, un formulari per fer preguntes al web i altres enllaços a Facebook i Twiter proporcionen altres recursos d’interès.

Centre d’Estudis Comarcal del Baix Llobregat

El Repte de Sant Isidre

¡Ciudadanos y ciudadanas de Viladecans, entidades, clubes, comercios, restaurantes y hasta el “Chino” de la esquina!

Como seguramente ya habéis podido leer en la revista de Viladecans, este año, la Feria de San Isidro y la Muestra de entidades tiene una actividad algo... diferente. Necesitamos más de 1.000 personas para formar un efecto dominó humano que conecte el Cúbic con la Plaza de la Muestra. Tranquilos que no os tenéis que dejar caer a plomo ni nada similar, simplemente os sentareis en el suelo uno delante de otro y os tumbareis sobre la persona que tenéis detrás, pasando de uno a otro, una calabaza la mar de chula (como la calabaza Ruperta del 1,2,3...), tranquilos que no pesa nada, es de Porexpan autóctono del Delta del Llobregat.

Para que todo esto sea posible os tenéis que inscribir en la web del ayuntamiento, nada más acceder veréis que en el inicio hay un cartel que pone #RepteSantIsidre, os llevará a un formulario para inscribiros. Y como al ayuntamiento le ha encantado la idea, os regalará una gorra chulísima GRATIS!

Queremos ver a bomberos, amas de casa, cajeros de supermercado, policías, médicos, barrenderos, carpinteros, veterinarios, charcuteros (no traigáis los cuchillos, por seguridad)... haciendo que el reto se haga realidad y dejándole claro a todo el mundo, que cuando Viladecans se une, no hay quién la pare.

Muchísimas entidades se han unido al evento, incluso nuestros abuelos y abuelas, que son los que lo podrían tener más complicado, se apuntan, así que la excusa de la edad no nos sirve!

Por último recordar que esta actividad ha sido promovida por Spanish Domino Fans, los chicos del dominó que cada año montan algo muy raro y delicado en el Cúbic, ¡este año también estaremos! 

Kevin Villalón

Las personas inmigradas y la independencia de Cataluña

He tenido el privilegio de asistir, aquí en Viladecans, a una charla dirigida por Oriol Amorós, Secretario de Inmigración del parlamento catalán junto a Eric Bertrán (subsecretario).

El objetivo de esta cita fue informar y concienciar a la población inmigrada de Viladecans del momento histórico en el que vivimos y lo fundamental que es para nuestro país, y para nuestra comunidad,  el hecho de poder votar y que todos los residentes en Catalunya muestren su opinión sobre la independencia. Las personas inmigradas allí presentes tuvieron la oportunidad de despejar sus dudas sobre cuestiones que les preocupan y que inciden directamente sobre su día a día: modificaciones recientes a la ley de extranjería, la regulación y los trámites para obtener la nacionalidad, entre otros.

Cataluña podría tener, al fin, competencia para legislar sobre estos temas. Considero muy importante implicar a la población inmigrada en el proceso y valorar su colaboración. Estos podrán ser partícipes de la nueva constitución de un estado catalán, un estado nacido de las urnas, pero para ello, necesitamos la máxima participación. La población inmigrada en Cataluña roza el 20% y tenemos mucho que decir. La independencia está más cerca que nunca.

Las personas inmigradas de Viladecans diremos #Si#Si.

Lati el Khayat

Una consulta no gaire democràtica

“La gent avui no està disposada que li canviïn democràcia per quatre quartos”. Ho va dir el conseller Francesc Homs el passat 28 de març, referint-se als rumors que corrien de si Rajoy oferiria un finançament més avantatjós per a Catalunya per desactivar la consulta prevista per al 9 de novembre.

O sigui que, segons Homs, la consulta prevista per al 9 de novembre és la democràcia. Doncs mira, per mi no. La consulta prevista a mi no em sembla, i ja em perdonareu, gaire democràtica. I no m’ho sembla perquè, d’entrada, queda clar que el seu objectiu no és saber què volem els catalans, sinó empènyer cap a la independència. Això de que, amb aquesta consulta, els catalans exercim el nostre dret a decidir, simplement no és veritat. Jo, per exemple, que no vull la independència de Catalunya sinó una reforma constitucional d’Espanya en sentit federal, no puc expressar el que vull a través de les preguntes que es plantegen. Perquè aquesta primera pregunta que diu si vull que Catalunya sigui un Estat (amb majúscula, com va aclarir emfàticament el president Mas) jo no sé què vol dir. I no només jo: ningú no pot saber què vol dir, perquè pot voler dir una infinitat de coses, i cap de precisa. Posem per cas: si sortís majoritàriament que els catalans volem que Catalunya sigui un Estat, però en canvi a la segona pregunta votem que no volem que sigui un Estat independent, ¿com es concretarà això? Perquè aquest resultat podria voler dir, per exemple, que volem ser un Estat que formi part dels Estats Units d’Amèrica, no?

Això s’hauria resolt amb una única pregunta sobre quin futur volem per a Catalunya i amb tres respostes possibles: quedar-nos com estem; formar part d’una Espanya federal; i ser un estat independent. Però els grans promotors de la consulta, Esquerra i Convergència, no volien de cap manera que constés l’opció federal. Perquè per a ells aquesta consulta no és més que un tràmit per a la independència.  Crec que ICV-EUiA, i segurament també Unió, sí que creuen en el dret a decidir. Però em sembla força evident que Esquerra i Convergència no. I per això han imposat una consulta confusa i per tant poc democràtica, amb l’objectiu de fer que la gent no es pugui plantejar si no fóra millor pressionar per aconseguir una Espanya federal, en què es reconegués la plurinacionalitat i el plurilingüisme, i on les competències estiguessin blindades. I pel mateix motiu els mitjans audiovisuals públics, amb TV3 al capdavant, no plantegen en cap moment cap debat seriós sobre les diverses possibilitats de futur, sinó que tot el que fan i diuen va enfocat a fer que la gent doni per suposat que l’únic futur possible per a Catalunya és la independència. No, no estic dient que s’estigui actuant amb mala fe. Sinó que als promotors de tot això sembla que ni se’ls acudeixi pensar que hi pugui haver cap altra opció defensable que no sigui la seva. 

I bé. A sobre de tot això, ara, com era previst, aquest 8 d’abril el Congrés dels Diputats ha dit que no a traspassar les competències corresponents perquè la Generalitat pugui muntar la consulta. Però els promotors de la consulta diuen que la tiraran endavant igualment. De manera que, una cosa que era poc democràtica de per si, encara ho serà menys: una consulta sense junta electoral oficial, sense cens verificat, amb uns quants ajuntaments que s’hi posaran d’esquena, amb impugnacions diverses que ho complicaran tot... Sí, ja sé que això serà per culpa dels que no han volgut cedir les competències. Però serà. I el fet que no sigui culpa dels promotors no crec jo que justifiqui organitzar una consulta que encara serà menys democràtica del que ho hauria estat si hagués rebut tots els permisos...

En el seu Full de ruta 2014-2015 l’Assemblea Nacional Catalana diu: “En el punt del procés on estem, l’objectiu prioritari del poble català és la celebració de la consulta el 9 de novembre de 2014 com a fórmula internacionalment més acceptada d’accedir a la independència en un marc democràtic”. Doncs ves qui m’ho havia de dir: jo, es veu que no formo part del poble català. No m’ho hauria imaginat mai, que m’acabarien declarant apàtrida!

Josep Lligadas Vendrell

El 14 de Abril, recordar el pasado para construir el futuro

“La historia la escriben los vencedores”, se recuerda con frecuencia y se olvida con más frecuencia todavía.  La historia nos puede enseñar, pero para ello se debe estudiar en profundidad, sean quienes sean sus objetos de estudio, civilizaciones, etnias o  ejércitos, sean quienes sean los beneficiados o los perjudicados. Hay que poner todos los datos sobre la mesa, aun reconociendo que es imposible ser imparcial, para alcanzar no tanto la pretendida objetividad como la imprescindible honestidad. 

La historia de España y la de la humanidad está llena de momentos tan grandes como inesperados, cocinados en silencio por las fuerzas y situaciones sociales, que aparecen de la noche a la mañana  y dan un vuelco  a la situación, un giro que el día antes formaba parte de la utopía más que de la realidad. Cuando esos vuelcos han ido a favor de la mayoría, siempre el viejo poder herido de unos pocos  ha intentado, y no pocas veces conseguido,  borrarlos del mapa y mentir sobre la historia.

La Segunda República es uno de esos momentos especiales de la historia. España se despertó una mañana de primavera del 1931 tras una noche oscura de siglos, ennegrecida por la dictadura de Primo de Rivera bajo el reinado de  su graciosa majestad Alfonso XIII, abuelo de Juan Carlos I. El 14 de abril tuvo un amanecer republicano, uno de esos momentos inolvidables en el que mujeres y hombres, jóvenes y ancianos, de izquierdas o de derechas tuvieron una nueva esperanza y celebraron no solo un cambio de sistema sino que por primera vez fue un cambio pacífico provocado no por los pronunciamientos de los sables, los ejércitos o las guerras, sino por la fuerza de los votos del pueblo en las elecciones municipales. Fue aquellos escasos momentos  donde la democracia hizo honor a su nombre, “demos” de pueblo y  “kratos”  de gobierno: gobierno del pueblo.

El gobierno del pueblo de la Segunda República supuso el reconocimiento de una serie de derechos tales como sufragio universal, cultura y educación laica y gratuita para todos, reforma agraria o los estatutos de autonomía para Catalunya y para Euskadi.  La Segunda República fue un breve y genial momento de avance en nuestra historia que apenas pudo cumplir cinco años, segada  por un golpe de estado de carácter fascista apoyado por Italia, Alemania, Portugal, defendida por el pueblo republicano durante una larga guerra de tres años y condenada a la derrota por el pacto de no intervención de las “democracias occidentales”.  

Tenemos que hacer memoria porque ahora y aquí, cuando quieren acabar con nuestros derechos sociales, con nuestro presente y nuestro futuro, los valores republicanos de la Segunda República siguen vivos y reclaman una Tercera República en este siglo XXI y en esta España con un Estado en crisis, para construir la  alternativa al actual austericidio de la UE, para desterrar de una vez por siempre  los restos viciosos del régimen heredado del franquismo. Este 14 de abril del 2014 es un momento para recordar la Segunda República, pero también avanzar en el camino que nos ha de llevar a conseguir la Tercera República. 

Rafael Valentín

Gràcies, Botto!

Ahir vaig tenir l’oportunitat de preguntar quelcom a Juan Diego Botto i em vaig sentir incapaç de fer-ho. Va ser després de veure “Un trozo invisible de este Mundo” a l’Àtrium Viladecans, on després de veure l’obra se’ns oferia l’oportunitat de poder interactuar amb els actors.

Si em demanessin si mai he tingut un amor platònic, segurament respondria que quan era adolescent ell per a mi va ser qui més s’adeia a aquesta definició. Però no va ser pas per això que no pogués fer-li cap pregunta, han passat els anys i els possibles amors platònics. El motiu va ser que l’obra que vaig veure se’m va ficar a la pell, vaig assaborir paraula a paraula, vaig gaudir de cadascun dels matisos interpretatius i em vaig deixar portar intel·lectualment i emocionalment. Vaig sortir plenament satisfeta de l’experiència, sense cap dubte, i allò que realment hagués volgut fer és conversar amb ell, compartir una sobretaula.

En sortir de la sala on alguns sí que van fer preguntes, vaig poder acostar-m’hi i felicitar-lo, i vaig afegir “Rara vez me quedo sin palabras, pero he sido incapaz de hacerte ninguna pregunta, muchas gracias.” Ell va somriure i vaig poder fer-li dos petons. Aquella adolescent que un dia vaig ser hagués estat la més feliç, avui em va saber a poc, a mi el que realment m’hagués agradat és poder-hi enraonar, en la plenitud d’aquest concepte.

Era la segona vegada que el veia en teatre, l’anterior fou amb “Rosencrantz y Guildenstern han muerto”, quan el meu jo encara hagués desitjat aquells petons, tot just en iniciar el mil·lenni. En aquella ocasió també vaig assistir a un dels millors muntatges teatrals que he vist, perquè Botto és sinònim de compromís, de coherència, d’intel·ligència, de sensibilitat, en definitiva, d’art. Perquè així l’han educat, així l’han ensenyat a viure.

En aquest cas fa una catarsi. Com ell mateix va explicar, el text surt de la ràbia, d’un fet que ha marcat sempre la seva vida, la pèrdua del seu pare en mans de la dictadura de Videla. I això es nota, traspua mot a mot, i es percep la intensitat amb què viu la seva interpretació. Per això plores i rius, tot en serenitat, una serenitat que se t’arrepapa a les entranyes i et sacseja l’ànima.

I amb aquesta serenitat trasbalsada vaig sortir del teatre de la meva ciutat, amb moltes més ganes de poder conèixer la persona que hi ha darrera d’aquesta manera de viure i veure el món. Així ho vam comentar amb els amics i la meva parella mentre sopàvem. Ells em van preguntar si sabia si tenia parella. Jo els vaig respondre que sí, una corresponsal de guerra. Per a ells també va ser la guinda, com ho fou per a mi quan ho vaig descobrir, perquè demostra que no és façana, i s’ha enamorat coherent amb allò que és, s’ha enamorat d’una dona intel·ligent, valenta i lluitadora.

De camí a casa el vam veure amb els membres de la companyia, semblava que tornaven de sopar. Llàstima no haver pogut compartir taula.

Bàrbara Lligadas

Argelers, Cotlliure, maternitat d’Elna

Els avisos amenaçadors de mal temps, pluja, vent i fins i tot neu, no van servir per deixar de pujar a l’autocar a les set del matí, seixanta-vuit persones amb ànims de passar un bon dia albirant un munt d’emocions.

A mig camí recollírem l’ànima de la sortida, la historiadora i autora de “La Maternitat d’Elna”, la senyora Assumpta Montellà. Les persones que ja hem tingut el gust i privilegi d’estar estones amb ella sabem de la gran personalitat i senzillesa que tota ella traspua.

La primera part de la sortida era a la platja d’Argelers. Aquí vaig superar una assignatura pendent a la meva vida: em quedava trepitjar aquella sorra on el meu pare havia hagut de viure escapant de l’horror d’una gran desfeta i de les bombes que havien metrallat l’ambulància que conduïa. Ell ja m’havia explicat que hi passava cada dia, però sobretot era al matí quan sentia, aquella tristor i defalliment en veure com amb carros s’enduien els que no havien superat la nit. “Morien com mosques, Montserrat”, em deia. Doncs mai no havia pogut arribar fins a aquesta sorra, no podia. Avui, amb les paraules de l’Assumpta i les ulleres de sol que m’han tapat les llàgrimes ho he superat. Les flors que hem enterrat a la sorra a fi que la forta tramuntana no les enviés abans d’hora a l’infinit i el minut de silenci, m`han arrelat encara més en aquella platja on el meu pare amb una manta i tots els seus somnis trencats va romandre esperant tot el llarg i penós exili que l’esperava.

Seguint la ruta visitàrem Cotlliure, i allà, la tomba del poeta. Encara que ens pensem la majoria de vegades que ja ho sabem tot, jo cada dia aprenc. La nostre guia es va fer ressò de tota la història del poeta i la seva família i en acabar –tot estava organitzat–, lectura d’un poema i cantada d’una cançó entre tots. Aquelles notes van ressonar entre els arbres que guarden aquell lloc tan entranyable.

Desprès de dinar, continuarem a Elna, última part de l’excursió. A la casa on Elisabeth Eidenbenz va poder acollir tantes mares a punt de parir per poder salvar els seus nadons, l’Assumpta, a cada part de la gran mansió, ens introduïa dins d’aquells anys plens d’horror on aquella mestra, que ella va tenir el privilegi de conèixer, va poder posar un raig de llum i esperança, com un far enmig de la foscor. La personalitat de l`Elisabeth, que formava part del Servei Civil Internacional va fer que pogués organitzar una petita infraestructura per poder arribar als camps de concentració de les platges i salvar totes les dones i nens que podia. No va ser fàcil ja que tenia pocs mitjans i la situació política en contra, però el que ella va aconseguir mai ningú no ho havia pogut fer.

El dia ha estat emotiu i ple de sensacions que colpeixen el cor. Només donar les gràcies a la Pepita que sense preguntar-me em va apuntar a la sortida. No sé què faria sense aquestes ànimes bones que m’envolten i en algun moment pensen en mi. També a l’Assumpta per la seva generositat i ganes de transmetre la història que mai hem d`oblidar. I finalment a les organitzadores de tot el dia, les Dones del segle XXI. Felicitats!!!

Montserrat Pastor i Pujadó

Les guerres

Síria, Iraq, Afganistan, Pakistan, Sudan, Israel, Palestina, Líban, Mali, Congo,  Somàlia... i tants altres llocs de guerres enquistades i que de tan habituals ja no surten als diaris. Sí, en aquest món tan avançat en què vivim, molts i molts països, molts homes i dones, viuen constantment en aquesta situació tràgica de no saber si l’endemà seran vius o no i, potser pitjor encara, de saber que, si són vius, la seva vida serà un dolor i una angoixa constants.

És cert que la condició humana té sovint poca capacitat per resoldre els conflictes de manera civilitzada i sense intentar destruir l’altre; és cert també que en determinades situacions d’opressió sembla que l’única sortida sigui l’aixecament armat; és cert, igualment, que hi ha ambicions i interessos personals i de grup que fan que es desencadenin les accions més insensates; i és cert, finalment, que hi ha fanatismes de diversos tipus que porten a fer tota mena de disbarats. 

Però juntament amb això, també és cert, i ho sabem prou, que si els qui tenen en última instància el poder en aquest planeta volguessin, les guerres s’acabarien. Però resulta que aquests que tenen el poder, es miren les guerres en funció dels seus propis interessos, i les activen o les miren de frenar en funció d’aquests interessos, sense parar gaire atenció als immensos dolors que originen. El sempre obscur negoci de les armes, que els governs dels països rics miren de tenir tan amagat com poden, és potser el signe més clar d’aquest inhumà joc d’interessos. Però, lamentablement, no l’únic. Els espais d’influència, els afanys comercials, també els càlculs electorals... tot porta a fer que el bé de les persones no sigui gairebé mai el criteri determinant de la gestió dels dirigents mundials. Com ho podem fer perquè això canviï? 

Per una escola al barri

L’Associació de veïns Tres Torres, durant l’any 1977, va mobilitzar el veïnat per a la construcció d’una Escola pel Barri de Sales que substituís els barracons situats al carrer ara nomenat d’Antonio Machado.

L’escola no entraria en funcionament fins al curs 1978-1979, primer amb el nom d’escola d’EGB  Nuestra Señora de Sales i després amb el seu nom actual, Escola Pau Casals.

Aquestes fotografies es van fer en un  acte celebrat a l’abril de 1977 en un descampat que ara és la Plaça Europa, organitzant una jornada de jocs infantils i recollida de signatures per l’escola.

Jaume Muns

La Torre Roja i Almafar. Una qüestió oberta

La placeta dedicada a Bernat Marcús, a Barcelona, amb la capella que ell hi va fer construir

La Torre Roja, als anys 40 del segle passat (Col·lecció família Cabani Tuset)

Dèiem a l’escrit anterior que, a partir dels documents relatius a un petit senyor feudal que va viure a la nostra zona denominat Bardina, podíem pensar que la Torre Roja actual, a inicis de la conquesta franca de les nostres terres, cap al segle X, se la denominava Almafar, nom de probable ascendència àrab.

Els documents a què fèiem referència s’han conservat en el denominat Cartulari de Sant Cugat, un manuscrit en què els monjos del segle XII van copiar tota una sèrie de documents importants per a ells.

I el monestir de Sant Cugat, què hi pintava, en tota aquesta història? Què tenia a veure amb la família de petits senyors que va viure aquí als segles XI i XII, des de Lobelo a Mir Bardina?

Per entendre-ho, cal recordar que als segles X i XI el nostre país va viure el que es denomina la «revolució feudal»: els senyors de la guerra, amos dels castells, van imposar el seu domini personal sobre la resta de la població, anihilant les restes de la legalitat pública que restaven de l’època de Carlemany. En el transcurs d’aquest procés, alguns propietaris, prou grans com per tenir en propietat grans lots de terra, però massa dèbils per formar exèrcits propis o governar castells, van decidir posar-se sota l’empara de l’església, i van lliurar les seves propietats a catedrals i monestirs. A canvi de la seva fidelitat i del pagament d’un tant anual –generalment l’onzena part de les rendes de tot el domini– , l’església els permetia seguir al front de les seves terres i seguir cobrant els lloguers, censos i rendiments dels pagesos que hi habitaven o les conreaven.

Una operació d’aquest tipus sembla haver-se produït amb l’alou de Sant Cugat, i de fet l’any 970, Lobelo cedeix a Sant Cugat l’alou d’Almafar amb la condició que ell i la seva descendència posterior el segueixin posseint, a canvi de pagar l’onzena part de les seves rendes al monestiir. En extingir-se la família, amb el darrer dels besnéts de Lobelo, un segle després, el monestir va cedir el domini a una nova família, l’encarnada per Ramon de Feixa.

Hi ha altres documents que ens parlen d’Almafar i de la nova família, els Feixa. També procedeixen del Cartulari de Sant Cugat, però són d’èpoques diverses.

Segons un d’aquests documents, l’any 1171, un tal Ponç d’Osor i la seva muller van renunciar a seguir posseint «el seu mas d’Almafar», i el van retornar al monestir de Sant Cugat. Una de les clàusules del document que oficialitza la reunúncia al mas ens crida l’atenció: Ponç d’Osor demana als monjos que «Tidon de Gava vel ullus de filiis vel filiabus eius nunqua habeant a domo s. Cucuphatis supradictum mansum». És a dir, que «ni Tició de Gavà ni cap dels seus fills o filles mai rebin aquell mas del monestir». Una clàusula així –totalment infreqüent– inclosa en un document de renúncia a un mas –també força infreqüent– ens ha de posar en estat d’alerta.

Qui era Ponç d’Osor? Per què retornava el mas a Sant Cugat? Què hi tenia a veure Tició de Gavà?

Segons el mateix Ponç d’Osor explica, tenia el mas com a hereu dels seus pares, Guerau Alamany i Ermessenda. I, efectivament, un document de l’any 1124 informa que el monestir de Sant Cugat estableix el «mas d’Almafar», situat al lloc denominat «la torre», a Guerau Alamany de Terrassa i Maiasenda [mala transcripció d’Ermessenda]. 

Per tant, a finals del segle XII tenim el propietari d’un mas a Almafar que el retorna al monestir, mas del qual sembla voler excloure’n Tició de Gavà i els seus fills. 

Seguint l’admonició de Ponç d’Osor, l’any 1178 els monjos de Sant Cugat van obligar Tició –o el seu fill del mateix nom– a cedir al monestir tots els drets que pogués tenir a les seves terres, entre els quals esmenta explícitament «quartam partem tocius mansi de Almafar».

Quí era aquest Tició? No és un personatge desconegut a la nostra zona. Ben probablement, era el mateix Tició que, l’any 1152, signa un document com a «Tició de Feixa» en comprar un mas a Sant Boi. Doncs bé, aquest Tició estava casat amb Maria, germana de Guerau de Feixa, segons un altre document de 1179. Sembla molt versemblant, doncs, que Tició ostentés drets sobre Almafar a través de la seva muller, per herència del Ramon de Feixa que l’any 1138 rebia l’alou d’en Bardina.

Tició, recordem-ho, era batlle (representant del rei) a Gavà i Viladecans, i ell, o més probablement un fill seu amb el mateix nom, va rebre Castelldefels com a senyor. 

Tició se’ns presenta com un home amb clarosbcurs. Un document, de la segona meitat del segle XII, recull tota una llista –ben llarga– d’acusacions contra Tició, per corrupteles variades. Sembla ser que aquest batlle es propassava en la seva funció fiscal, i que bona part del que recaptava s’ho quedava a la butxaca, en comptes de lliurar-ho al rei. Els tribunals també van prendre nota d’això, i per això avui coneixem en detall els seus excessos...

Probablement, doncs, el conflicte entre Tició i Ponç d’Osor tenia a veure amb prestacions que el primer, com a batlle i com a titular de drets sobre Almafar gràcies a la seva muller, exigia al segon.

Acabem amb una nova pista documental sobre Almafar, la més tardana que podem trobar al Cartulari de Sant Cugat.

Es tracta del testament de Guillem Ramon de Santa Oliva, castlà d’Eramprunyà, publicat el 17 de març del 1143. En aquest document es diu que Guillem Ramon «dimisserunt Raimundo predicto turrim Geralli Alamagni, cum omnibus suis fevis». És a dir, que Guillem Ramon va donar en herència a Ramon, un dels seus fills , la torre de Guerau Alamany.

Ben probablement aquest Ramon, fill del germà de Pere de Santa Oliva, era el mateix Ramon de Feixa que havia rebut de l’abat la investidura de l’alou d’en Bardina, el 1138. En tot cas, la «turrim Geralli Alamagni» no deixa gaire lloc a error, ja que ha d’estar relacionada amb el Guerau Alemany de Terrassa que havia rebut de l’abat de Sant Cugat el mas d’Almafar l’any 1124, situat al lloc denominat «la torre». 

En aquesta ocasió hem de tenir en compte que una cosa són els drets feudals sobre la torre –que serien d’en Ramon de Feixa– i una altra cosa seria la propietat útil de l’heretat, reconvertida en mas, en mans de Guerau Alemany.

Què se’n va fer, del mas d’Almafar, després de la renúncia de Ponç d’Osor? Lamentablement, amb aquest nom no ens torna a aparèixer a la documentació.

Això no obstant, sabem que l’abat de Sant Cugat, Berenguer de Santa Oliva, a finals del segle XII, va vendre al magnat Bernat Marcús, de Barcelona, una sèrie de propietats situades al delta del Llobregat. En desconeixem els noms i l’emplaçament. Però resulta temptador pensar que, després de les vicissituds viscudes fins aquell moment, el monestir decidís desprendre’s del seu domini viladecanenc i el vengués –de fet l’empenyorés, perquè les propietats de l’església en teoria no es podien vendre– a Bernat Marcús.

I no és sobrer remarcar que, com Josep Eixarch va publicar ja fa vàries dècades, antigament la Torre Roja rebia els noms de Torre Marcúcia o de na Sança, darrer nom, aquest, del d’una de les filles i hereves d’en Bernat Marcús, el testament del qual, de 1195, figura a l’arxiu de la Catedral de Barcelona.

Creiem que, amb aquest estudi documental, i a manca de dades arqueològiques que han de venir a confirmar o desmentir les hipòtesis que fem, podem aportar alguna llum sobre la localització d’Almafar, i sobre la seva evolució al llarg dels segles X, XI i XII. Al segle XIII, aquesta torre seria coneguda com a Torre d’en Marcús.

Josep Campmany

Joan Llinares Bastida, barber del barri de Sales (1)

Joves a la Festa Major de 1956. Joan Llinares és a la primera fila, el segon començant per l’esquerra.

En els anys seixanta i començaments dels setanta, no només hi havia comunistes a can Roca, a la Metrón, a la Camy i a qualsevol altra fàbrica de Viladecans, també hi havia menestrals amb més o menys consciència de classe que, com els obrers, es jugaren el viure tranquil comprometent-se en la lluita antifranquista, en la lluita per una major justícia social i en favor de les llibertats de Catalunya. Un d’ells fou en Joan Llinares Bastida, el barber del barri de Sales.

En Llinares havia nascut a França, el dia de Sant Jordi de 1929. Als set anys vingué a raure al Baix Ebre de la mà de son pare Vicente, un alacantí emigrat al país veí que, l’any 1937, retornà a Espanya, amb la seva família, acompanyant les Brigades Internacionals, en defensa de la República. Per tant, no és d’estranyar, l’esquerranisme li venia de mena al nostre home.

En acabar la guerra la família vingué a Viladecans. Tot i que encara havia viscut un any d’escola republicana –en català–  la resta de la seva formació després del gener de 1939 ja fou “cara al sol” –en castellà– i catòlica a més no poder. Fins a l’hora de començar a treballar com a aprenent fets els catorze anys, tota la “formació” rebuda consistent sobretot en infondre i difondre que el continuar vivint no era més que el fruit de fer el que se’t manava, li va ser ben replicada familiarment a casa amb els valors propis de la República: Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Visqué sempre al carrer Casanova número 39 del barri de Sales i la gent del seu barri –molt més que cap altra– fou sempre la seva gent. 

L’aprenentatge de barber el féu amb Rafael Olivé que tenia establiment per prendre el pèl al carrer Balmes, cantonada Carretera del Prat. Havent tancat aquesta barberia a la primeria dels anys cinquanta, l’endemà de tornar de “la mili” la seva mare li tingué a punt un local amb cadira giratòria –de la casa Triumph– i estris necessaris per establir-se professionalment com a barber i guanyar-se les garrofes. No va ser al mateix establiment de l’Olivé sinó en un localet dels Bordes de cal Cisteller un trosset més amunt a tocar la Carretera de Barcelona. Prenent-nos el pèl, doncs, i passant-nos la navalla pel coll és com en Joan Llinares es guanyà la vida. Ho feia molt bé, segons el dir de molts parroquians d’ell, amics meus, i tenia una traça especial per fer anar les tisores amb els nens petits ploraners. 

En els anys quaranta i començament dels cinquanta, a Viladecans, pel que fa a culturitzar-se i socialitzar-se una mica, al marge de l’Església i el futbol, gairebé només era possible a través de dues institucions: la Lira, entitat continuadora dels tradicionals Cors de Clavé de cant coral, i del grup de joves del Club de Beisbol fundat l’any 1945 per en Josep Gusi. Dins aquests dos àmbits és on es mogué el jove Llinares i d’aquí és que en sorgí una reconeguda colla d’amics esmerçats en convertir l’omnipresent “Guerra” dels pares en cosa del passat a superar. Ballar a Ca l’Esparter i a fora vila, arrambar el rave arreu i anar al cinema a veure tot el que l’Església pogués considerar moralment perillós, foren les constants d’aquell grup que tingué ben poc en compte la ideologia per avenir-se. Podria dir que participaven del “dandisme” que revifà en acabar la Segona Guerra Mundial, gairebé l’única manera de palesar alguna disidència en els anys cinquanta. Dins del grup d’amics destacaren en Josep Ballester, en Manuel Ruiz i l’Ignasi Alavedra, com els més ferms. Amb els dos primers sobretot, i les respectives esposes, fins a l’hora de morir l’any 2009, en Joan Llinares sempre trobà la manera de sortir de “voleio” amb afany de cultivar l’amistat. 

El local preparat per sa mare –curiosament, sense número– davant de l’actual taller de pneumàtics de darrera la benzinera, era la segona barberia que es muntava al barri. Les barberies, de sempre, havien estat establiments on es ventilava tota la poca vida social, la minsa vida política i molta de la vida privada del poble. En aquesta, gràcies a en Joan, els aires de llibertat i la flaire antifranquista s’hi assentaren bé i de política n’hi hagué sempre molta de què parlar. En l’aroma de la mínimament preservada llibertat, la gent del PSUC hi acabà establint un bon punt de trobada i de fer-la petar, fins que en Llinares acabà també afiliant-se. 

El que no sabien, però, la major part dels militants i simpatitzants, és que la barberia fou també, durant anys, una “estafeta” de premsa i propaganda clandestina del Partit. Una petita rebotiga en feia les funcions. No sols els activistes prèviament concertats podien recollir-hi d’amagatotis els Mundo Obrero i Treball –òrgans de premsa del PCE i PSUC– quan anaven a afaitar-se la barba i no hi havia “moros a la costa”, sinó que era un punt de diposit per a la distribució de premsa subversiva en tot el marge dret del Pla del Llobregat.  

Desmuntar “aparells de propaganda”, desarticular “estafetes” i treure de circulació els responsables de distribució de la premsa clandestina era un dels objectius primordials de la policia franquista.  En Joan Llinares se salvà pels pèls de ser detingut i d’experimentar la brutalitat del sistema. Fou l’any 1961, quan caigueren els germans Clemente, en Masgrau, en Zinoviev, en Garrido, etc., vinculats al PSUC. Una de les preguntes que l’esbirro Creix els feia en l’interrogatori, girava entorn al barber Llinares, del Barri de Sales. I, això vol dir que estava en el punt de mira dels “xivatos”. Els detinguts però, coincidint en dir que només era un xicot una mica bocamoll i “vivalavirgen” obligaren a passar full als torturadors.

A partir d’aquí el senyor barber extremà les precaucions en la seva vida de  militant clandestí. Gràcies als visillos de la porta d’entrada de l’establiment es podia veure sense ser vist des de dins, mentre que tot aquell que s’apropava no podia veure res de fora estant. Això, permetia transformar fàcilment un polititzat: “Només podrem guanyar quan tothom prengui consciència de que l’explotació i la manca de llibertat...” en un comentari futbolitzat semblant a: “...quan tota la defensa jugui amb ganes, no hi haurà ni Di Stéfano ni Puskas ni Gento que ens impedeixin guanyar la Lliga.” Quan en Joan et derivava la conversa a l’opció futbolística, la clientela en situació d’espera sabia que entre els presents hi havia algú de no fiar, i fins que el senyor barber no quedava lliure de la malfiança no hi havia res més a dir que trivialitats i xerrar del temps. Això sí, sempre, amb el més gran dels apassionaments, trivialitats incloses. Veient-lo brandar amb escarafalls  tisores i pinta quan era l’hora de tallar cabells, o navalla i suavitzador de cuir a l’hora d’afaitar barbes, els clients d’escassa confiança s’ho pensaven dos cops abans de tornar a posar-se en les seves mans davant els miralls de la paret. Els “xivatos”, òbviament, no entraren mai a la seva barberia alegrement a ensabonar-se, parar-li el coll i acabar essent bufetejats mentre se’ls aplicava la loció “Floyd–after shave”, només alguna esquilada de tant en tant per complir i prou, perquè sabien que el Partit també sabia, i que per a això serveixen  els partits.

Apartat per la riera de Sant Climent, altrament dita de Mas Fons, i només unit al poble pel pont de la Carretera de Santa Creu de Calafell, el Barri de Sales era encara, en els anys cinquanta, un dels principals punts d’acollida dels immigrants que aconseguien rellogar-se en el seguit de cases unifamiliars que conformaven els carrers. Desplaçant-se cap a la zona del Doctor Reig o altres indrets de la vila on haguessin pogut trobar pis, molta gent començà la seva condició de viladecanenc pel “Barri Xino”, quan encara era conegut així. Essent la d’en Llinares l’única barberia més enllà del pont de la riera, l’establiment fou durant molt de temps el principal punt de trobada i d’informació de tot el que un nouvingut podia trobar. En aquest sentit, també destacaren els pleti-pleti del bar-taberna Alegria i la taberna-botiga de Ca la Trini, ambdós al carrer de Bertran i Musitu, –avui, Catalunya– la primera al capdamunt del carrer i l’altra a la cantonada amb Rafael de Casanova. Déu-n’hi-do ambdós establiments, però cap d’ells al nivell de la barberia. La barberia fou un lloc molt, molt especial, deia molta gent. 

Així doncs, responent a la bona acollida inicial, no eren pocs els clients provinents de més enllà del pont de la riera que hi continuaren anant, com tampoc foren mai pocs els pagesos de Sant Climent que hi feien cap, en tornar del camp als Feixars, a les Maletes o a les Ràfoles, en aquells temps de carro i bicicleta. Tant els uns com els altres, si en traspassar els visillos hi veien menys de tres persones fent cua s’hi quedaven per fer-se la barba, si eren més de tres els qui esperaven s’ho pensaven després de comprovar, en poca estona, si el fer-la petar s’ho mereixia.

(continuarà)

Andreu Comellas