dilluns, 13 de maig del 2013

El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (3)

Ca l’Anglada, la seu de la Falange viladecanenca després de la guerra.

L’església, encara inacabada, però en ple funcionament. A l’esquerra, Joan Comellas.
Així com la fil·loxera a la fi del mil vuit-cents arrasà les vinyes que omplien vessants, costers i samontà de Miramar, Montbaig i les valls de Sant Climent, la construcció a dojo de pous artesians per regar amb motor, caracteritzà la transformació agrícola del Viladecans dels anys trenta. A començaments del segle XX, substituint els ceps obligatòriament arrencats, els climentons s’havien passat a les cireres i els viladecanencs a les garrofes. Els primers continuaren fent, bàsicament, pagesia de secà i els segons es passaren definitivament al regadiu. Aquests, necessitaven alimentar bé eugues, cavalls i matxos, per treure-li el màxim suc a la doble sembrada i doble collita anual de les terres deltaiques regades fins aleshores amb sínies. Amb l’aigua dels pous extreta  a motor, a més d’alliberar al bestiar de la pesantor de pujar-la amb catúfols, s’incrementava altament la productivitat de les terres. Tot i així, i perquè els canvis no són d’un dia per altre, en terres deltaiques, encara s’hi feren els cereals tan propis del secà fins entrats els anys cinquanta.
Aquesta fou l’agricultura que heretà en Joan Comellas i Guitart quan l’any 1942 se li morí el pare. Dos anys després de tornar del servei militar, l’any 1945, moria també i sense descendència el seu cunyat Antonet Canals. Però de tots dos n’heretà només la feina. El pòndol, és a dir, el govern de la casa i l’administració del patrimoni, continuà en mans de la seva mare, l’àvia Angelona, que per res del món hauria deixat de ser la pubilla de Cal Menut del Begues. Amb bona mà esquerra però, plegats s’ocuparen  de fer-ne profit fonamentats en el treball. Al meu pare Joan li tocà ocupar-se de les feines del camp. La meva tia Rosita, alhora que l’ajudava en les feines menys pesades, tenia com a primera feina anar a vendre al Born el que no ens haviem de menjar, i la iaia, finalment, era qui manegava la casa, els animals de corral. Tot sigui dit, les petites estraperlades amb els excedents, tan pròpies dels pagesos de després de la guerra, també eren cosa la mestressa. 
Pel que fa al menjar, a molta gent del poble no els rutllava ni de bon tros tan bé com els rutllava a bona part dels pagesos. Però, amén de la gana, el Viladecans de la fi de la guerra, patia també de desolació política, religiosa i social i patia de por a la repressió franquista. Una desolació que féu que, quinze dies després de donar per acabada la guerra, els militars guanyadors no trobessin millor alcalde que en Pere Masallach, ja massa gran per fer-se càrrec de la nova situació. Tenia 72 anys, ho fou durant els dos anys següents i ja n’havia estat durant la dictadura d’en Primo de Rivera, de l’any 1924 al 1930. Amb anterioritat, durant la Setmana Tràgica de 1909, en Pere Masallach ja havia presidit el consistori com a republicà federal. El protagonisme polític doncs, a partir d’aquell moment l’adquiriren els convertits en capdavanters de la Falange, el Dr. Ferro com a Cap Local i en Joan Miernau com a Delegat d’Informació i Investigació.
Viladecans, que en la dècada de 1920 al 1930 havia passat de 1.500 a 3.000 habitants, fins ben a prop dels anys cinquanta no arribaria als 4.000. En aquells anys era un poble aïllat, incomunicat i tirant a poca cosa, que continuava mínimament creixent gràcies a l’engrandiment de la fàbrica Roca de Gavà i al fet que els camps de conreu, en la seu traspàs al regadiu i en la seva lluita contra de la maresma, continuaven admetent com a mà d’obra gent que s’ho passava pitjor a altres llocs. 
Enderrocada l’església i els locals parroquials, les misses es feien a la plaça de la Vila en aquells primers temps de postguerra. “De campaña”, en deien. Després, es celebraren a la capella del Col·legi de les monges fins que es pogueren tornar a aixecar les parets del nou temple amb els maons i totxanes de l’antic edifici parroquial. Aquests i aquestes havien estat utilitzats per fer un mercat durant la guerra que igualment acabà per terra després de finalitzar-la. Tornà el senyor rector de 1936, Mn. Homar. Però no tornà a Viladecans ni l’assassinat Jaume Abril, és clar, ni a Catalunya l’exiliat cardenal Vidal i Barraquer... Tampoc la Federació de Joves Cristians, que quedà dissolta, acusada de catalanista. Substituïda per una Acció Catòlica de caire més conservador, integrista i espanyolista, la volada d’aquesta fou molt més fluixa que la que havia tingut la Federació. 
En Joan Comellas, doncs, en tornar del servei militar a primers d’agost de 1940, s’arremangava per tornar a cavar amb el magall, remoure el terra amb arpiots o dallar farratge i, altrament, veient de què anava el bròquil de cara a l’acció política possible, ingressà a la “Falange Española Tradicionalista y de las JONS” que tenia el local a Ca l’Anglada de l’avenida del Generalísimo, quatre cases més enllà de cal Menut del Begues. El dia 22 d’aquell mateix mes d’agost era nomenat “Jefe Local accidental” per delegació personal del Dr. Ferro, malalt de tuberculosi, contreta en l’anada com a presoner cap a la frontera, en caure Barcelona. Dos mesos després, el 10 de novembre, en Joan Comellas havia presentat la dimissió juntament amb el que després va ser el meu padrí Andreu Calvet. No van tenir altra ocurrència que la d’anar tots dos, en visita personal, a demanar el canvi d’alcalde al Governador Civil, perquè el que Viladecans tenia no servia a les necessitats dels temps. El menyspreu en el tracte que reberen del delegat enviat a Viladecans pel Governador fou determinant per dimitir i plegar ambdós. El mes d’abril següent, però, el de l’any 1941, en Nicasi Marieges va ser nomenat alcalde per quatre anys i en Joan Comellas, tenint-ne llavores vint-i-tres, l’acompanyà com a regidor a l’Ajuntament. Paral·lelament, s’integrà a la Junta d’obres del Temple. Es començaren a fer coses a Viladecans, entre altres, asfaltar els carrers, com el de la Muntanya, a més a més de començar a bastir la nova església de Sant Joan.
Donant raons a ma mare Antònia Doñate del perquè s’havia afiliat a Falange sense creure-hi gens,  el meu pare li deia: “No hi havia altra cosa, Antonia, no hi havia altra cosa, i no hi havia altra manera de poder influir”. “Per influir en què? li preguntava la mare, i ell responia: “Per construir l’església, per reconstruir-la i prou”.
Altrament, un posicionar-se en favor de minimitzar la repressió política i frenar, al màxim, el zel del Delegat d’Informació i Investigació, em va ser testimoniat per en Vicenç Mazón, actual Síndic de Greuges de Viladecans, que m’explicava que el seu pare Vicenç Mazón Albadalejo li havia assegurat que ell i altres, no van anar a parar a la presó l’any 1940 sinó per interposició d’en Joan Comellas. A ell, el seu cristianisme l’havia portat a implicar-se en el govern municipal per activar la construcció de l’església; però alhora, aquest mateix cristianisme l’havia fet actuar per fer menys dura la situació dels vençuts.
Com a Cap accidental de la FET i de les JONS va “disposar” una especie de “ordeno y mando”, en la tardor de 1940, obligant a tot el veïnat entre 15 i 55 anys a treballar un dia al mes “en la construcción de la nueva iglesia, exponente de la cultura y espiritualidad de un pueblo, y creyendo que es un deber y un honor de todos los viladecanenses haber cooperado... para lograr en ella economía y llegar a su fin lo más pronto posible para que nuestro pueblo no se encuentre más tiempo huérfano y tenga la casa de Dios donde cobije sus ansias, sus penas y sus anhelos.” No sé pas quin va ser el grau de compliment popular, mai no n’he sentit comentaris. El que si que sé és quin va ser el grau de compromís de per vida, de la seva persona envers la seva fe. En aquest sentit recordo haver-lo acompanyat, l’any 1957, en diumenge, tenint jo sis anys, amb el carro de trabuc de casa a carregar sorra a la riera, com altres pagesos havien fet, per dur-la, per última vegada, a l’obra d’aixecament del campanar de Sant Joan. Prèviament i de semblant manera, s’havia fet la Rectoria amb els seus locals catequètics i el Centre Parroquial. 
I és que, a mi mateix, quan treballava al seu costat cap a la fi dels anys seixanta, escatant rengles de pebroteres o tomaqueres, per mencionar algun dels cultius habituals, em semblava treballar al costat d’un místic girat de cara a terra. Avançant silenciosament aixadeta en mà i acaronant la planta amb l’altra, a part de no adreçar l’espinada i aixecar el cap al cel fins no ser al capdavall dels socs, semblava fer-ho resant. I, exagerant una mica més, diria haver-lo sentit demanar perdó a les males herbes abans de ser arrencades, tot xarcolant alls i cebes. 
(continuarà)
Andreu Comellas